Durant la seva estada al Castell de Chantereine, a la Victòria li va sortir la possibilitat d’exiliar-se a l’URSS o a Mèxic. Va contactar amb el seu marit per proposar-li d’anar-hi a viure tots tres. Ell havia tornat a Manresa des de València en acabar la guerra, sense patir cap tipus de represàlia, ja que el seu pare, que feia de sequiaire de Manresa, tenia bons contactes entre les autoritats feixistes de la ciutat i va aconseguir que avalessin el seu fill. Fins i tot, li van garantir que si la seva nora i el seu net tornaven no els passaria res. Al final la Victòria va decidir tornar.
El pare, Joan Torras Manubens, va iniciar els tràmits burocràtics (Veure l’apartat Documents) per aconseguir que el seu fill pogués tornar. Primerament, va adreçar una carta al Consolat General de França a Barcelona, amb data de 3 d’octubre de 1939, sol·licitant que el seu fill, refugiat a Criel-sur-Mer “Chantereine”, li fos retornat a Manresa. A continuació el Ministeri de l’Interior francès, concretament la Prefectura del Departament Sena inferior, va decidir aprovar les sol·licituds de repatriació de diferents infants, iniciant el procés d’enviar-los a Espanya, entre ells en Francisco Torras Campo.
El 31 d’0ctubre de 1939 es va elaborar el llistat del grup de refugiats espanyols que havien de viatjar junts cap a Espanya, des de Dieppe fins a Perpinyà, en qualitat de repatriats. En ella hi consten la Victòria Campo Torres i en Francesc Torras Campo.
La data exacta de la tornada no la sabem, però va ser el novembre del 1939. En Francesc recorda un viatge llarg i pesat. També recorda un canvi de tren en arribar a la frontera. La imatge que té de l’arribada a Manresa és la del Pont Vell ensorrat i d’haver de travessar el riu per una passera.
