L’acollida a la colònia i la vida quotidiana dels exiliats

L’autocar que venia d’EU es va aturar davant del Castell de Chantereine. Els va rebre un grup de persones entre les quals hi havia el director de la colònia, M. Dehove, que els va adreçar unes paraules de benvinguda en francès, mentre una senyora feia la traducció al castellà. A continuació, els van fer passar a les dutxes; n’hi havia una filera llarga i cada una es tancava amb una cortina per salvar la intimitat. Després, els van desinfectar amb unes pólvores blanques. Tot seguit, cada refugiat va tenir una entrevista amb el metge i amb la infermera de la colònia, que, a més, els van examinar. Els que tenien algun problema de salut van rebre el tractament adequat. Durant els 9 mesos en què la Victòria i en Francesc van viure a la colònia sempre  van rebre l’atenció sanitària que van necessitar.

Pel que fa al menjar, feien tres àpats al dia. En Francesc recorda beure llet a cada àpat, però que tenia un gust diferent de la que prenia quan era a casa. Els menús eren variats i recorda menjar diferent de casa. A més, els infants rebien un àpat extra, que consistia en un berenar a base de xocolata, galetes i, altra vegada, llet.

Les mateixes refugiades, organitzades per la direcció, s’encarregaven de servir els menjars, de la cuina, de la neteja, de les habitacions, dels banys. També hi havia persones, majoritàriament dones voluntàries dels poblets de l’entorn, que ajudaven a mantenir-ho tot en bones condicions.

Una professora francesa que parlava espanyol  anava uns dies a la colònia per fer classes als infants. Portava llibretes, colors, llapis… En Francesc recorda que un dia van concentrar els infants al pati de davant del castell. Amb la presència del director, van rebre la visita d’unes persones elegantment vestides que, després de fer uns parlaments en francès, els van repartir un seguit de regals: cotxets, pales, galledes, nines, etc. i molt material escolar. Eren de la Creu Roja.

Els refugiats eren lliures d’entrar i sortir de la colònia. Només ho havien de comunicar i respectar uns horaris. Fins i tot, n’hi va haver que es van buscar alguna feina al poble per guanyar diners. La Victòria va fer amistat amb una família el pare de la qual era d’origen català i el parlava amb un marcat accent francès. La Victòria cosia i feia ganxet per a aquesta família i, fins i tot, s’enduia tasques per acabar-les a la colònia. En Francesc es va fer amic de la filla de la casa, que es deia Leoni i que tenia 17 anys.

Des de la colònia, s’organitzaven excursions a la platja de Criel-sur-Mer. Un autocar anava a buscar aquells refugiats que volien anar a passar-hi el matí. En Francesc recorda que anava a jugar a la platja amb la seva mare i també amb d’altres nens. El paisatge era espectacular, amb uns penya-segats blancs molt elevats. En un dia clar, es podien distingir perfectament les costes del sud de la Gran Bretanya.

La platja de Criel-sur-Mer. (Font: Seine 76, https://seine76.fr/communes/galerie_old.php?var=CRIEL-SUR-MER&limite=60&#cel)

En Francesc explica l’anècdota que una vegada, des de la platja, van veure com s’apropava a la costa una enorme bola metàl·lica. Era fosca i plena de punxes. Els van explicar que era una mina flotant, que es deuria haver desenganxat de la cadena que la devia fixar al fons del mar.

 

L’exili de Victòria Campo Torres i el seu fill Francesc Torras Campo