La Victòria va marxar de Manresa a finals de gener o principis de febrer de l’any 1939. No en sabem la data exacta, encara que deuria ser a prop de l’arribada de les tropes franquistes a la ciutat, el dia 24 de gener. Un diari francès publicat a la població d’EU, a la zona de Criel-sur-Mer, el dia 19 de gener, descriu l’arribada massiva de refugiats espanyols el 12 de gener. Tenint en compte que les tropes franquistes van arribar a La Jonquera el dia 10 de febrer, podem deduir que la data de la fugida la podríem situar en aquelles setmanes.
En primer lloc, la Victòria va haver de buscar la manera de fer el viatge amb un mínim de seguretat, ja que una dona de 27 anys amb un nen de 6, viatjant sols per les carreteres del país, es podien trobar amb situacions molt perilloses, i més en aquell context de fugida en massa de soldats i població civil. Va pactar fer el viatge amb tres soldats que sortien de Manresa cap a la frontera francesa. Anaven amb un carro espaiós, cobert, i tibat per dos cavalls. Un dels soldats es deia Felipe, l’altre Lluís i desconeixem el nom del tercer.
La Victòria i els seus companys es van dirigir cap a Moià a buscar el seu fill. Hi van arribar al capvespre i el noi es va trobar de sobte dins del carro amb els tres soldats. Després van anar cap a Vic i van passar a prop d’Olot, tot seguint fins a La Jonquera. En Francesc no recorda quants dies van viatjar, però sí que recorda que van fer poques parades. De nit, dormien dins del carro tots junts ja que feia molt fred. S’aturaven a menjar i beure i no van patir gaires complicacions. Pel camí van coincidir amb milers de persones que marxaven, des de soldats, persones soles, fins a famílies senceres. Hi havia trams del camí amb les cunetes plenes d’objectes, cotxes avariats, maletes… També van patir dos bombardejos de l’aviació franquista. En sentir el soroll dels motors, els soldats cridaven “La pava! Que ve la pava!”, i immediatament tothom s’amagava a sota dels carros o a la cuneta. En Francesc portava un bastonet penjat al coll amb un cordill, que servia per posar-se’l entre les dents i mossegar-lo per protegir-se de l’ona expansiva de les bombes. Recorda com, a prop d’Olot, van veure una peça d’artilleria antiaèria que disparava contra els avions. La gent cridava: “L’han tocat! L’han tocat!”
