Dades biogràfiques
L’Iscle Selga i Ubach (1916-2007) era el fill petit d’una família de dos germans. La seva mare va morir de tuberculosi quan ell tenia només 8 anys i el seu germà Simeó 10. Va ser el fet més punyent de la seva vida i el varen recordar sempre.
Era molt aficionat a l’excursionisme i va ser dels primers socis del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, CECB, i es donà la casualitat que l’any 2005, quan es va celebrar el centenari de la fundació del CECB, l’Iscle era el soci més antic viu i, com a tal, el varen homenatjar.
Va ser també soci actiu i fervent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (fejocistes), cosa per la qual el van empresonar al Castell de Montjuïc uns vint dies a cavall dels anys 1936 i 37 i durant els quals varen afusellar algun dels seus companys.
Aquest fet va influir en la seva decisió planificada de no incorporar-se a files a l’exèrcit republicà quan el varen quintar l’any 1937 i de marxar cap a França. Aquesta fugida a França la va explicar de paraula el dia 20 de setembre de 1996 al seu fill Josep Maria Selga i Jorba, que la va apuntar i que transcrivim aquí.
Un cop acabada la guerra, l’Iscle va haver de seguir a l’exèrcit fins que va aconseguir llicenciar-se el gener de 1941 i tornar definitivament a Manresa.
Entre els anys 1937 i finals de 1940 va rebre prop de 200 cartes d’amics, la immensa majoria de Manresa, que, com ell també eren al front. En l’època de després de la guerra, la majoria de cartes eren del seu pare i algunes del seu germà i altres familiars. Són un testimoni únic de les vivències d’un munt de manresans en una situació límit on, a tall d’exemple, un d’ells menciona que està escrivint a la trinxera mentre les bales li passen xiulant pel damunt.
Un cop a Manresa, l’Iscle es va posar a treballar amb el seu pare Urbici Selga i Torras al “Magatzem de ciments Selga”, a la Carretera de Cardona 16, on va treballar fins que es va jubilar. El 1945 es va casar amb la Montserrat Jorba i Puigsubirà, amb qui va tenir vuit fills.
L’Iscle va estar molt vinculat al moviment escolta de Manresa durant molts anys, participant-hi des de poc després de la seva creació cap a l’any 1951 i sent-ne tresorer, mecenes i cap de l’Agrupament Escolta Cardenal Lluch.
El relat d’Iscle Selga i Ubach sobre la seva evasió que va explicar al seu fill Josep Maria (el 20/9/1996), tal com aquest el va anotar
Quan l’havien de quintar no s’ho va pensar dues vegades, ell i el seu amic Albert Torra se’n van anar cap a Berga i d’allà cap a Malanyeu, a Cal Frare. Ell va baixar a peu de Malanyeu a Guardiola de Berga a un bar on l’havien de posar en contacte amb un guia. Li van dir que tornés aquell mateix dia a les vuit del vespre. Va tornar a Malanyeu a buscar l’Albert i a les vuit eren tots dos al bar. Allà un home els va portar a Bagà i, a través d’un segon home, van anar fins a un torrent on els van presentar el guia. Hi havia molta més gent, dos més de Manresa, un pare i un fill de Barcelona, etc. Varen sortir a la nit. Caminaven només de nit. La primera nit van pujar el Puig d’Alp.
El senyor de Barcelona diu que es va negar a caminar, perquè a ell li havien dit que el portarien a França i no li havien dit res de caminar. El van haver de mig portar/arrossegar entre uns quants. Des de Puig d’Alp amb els prismàtics veien els soldats i la gent a la Molina. Estaven amagats al bosc. Hi va haver algun problema amb alguns soldats que s’acostaven. El guia va treure la pistola i va amenaçar el de Barcelona per si deia res. A la nit següent van baixar, van travessar la via i van passar per Coll de Pal, Collada de Tosses i Pla de les Salines. Finalment van entrar a França. Quan van veure la Gendarmerie, el guia els va deixar.
Els van portar a la Guingueta (Bourg-Madame) on hi havia el centre de la Gendarmerie. Com que eren tan a prop de Puigcerdà, tenien por que els retornessin a Espanya. Per tant, passar a França els va portar dues nits caminant per la muntanya.
El seu pare, perquè pogués anar a França i subsistir, li havia donat 5 duros d’or i 400 o 500 duros de curs legal. Els duros d’or els portava cosits a la roba.
Els gendarmes els van preguntar on volien anar i ells van dir que a Irún. Els van requisar els duros (els d’or, per sort, no els van veure) i els van enviar cap a Irún, crec que en tren.
Va canviar 4 monedes d’or per tal de subsistir a França. No recordava què va passar amb la cinquena moneda.
Van entrar des de San Juan de Luz (País Basc francès) pel pont de Fuenterrabía (avui Hondarribia), cap a Irún. Curiosament, els franquistes no els varen deixar entrar a la primera i van haver de tornar enrere per tal que el cònsol de San Juan de Luz els fes un visat o un passaport.
La primera cosa que van fer en entrar a Espanya va ser anar a missa a Fuenterrabía, just a la frontera.
Després es va estar 8 o 15 dies a Sant Sebastià on diu que s’ho va passar bé. D’allà el van enviar a Bilbao, al barri de Loyola, durant 15 dies, on va trobar algú de Berga que els va avalar i aleshores els varen portar a Burgos al regiment de San Marcial (regiment 133, Brigada 6).
Es va donar la circumstància que Mossèn Joan Sirvent, que l’havia batejat i confirmat, en començar la guerra era a Mallorca, per tant a l’“España Nacional”, i van poder seguir en contacte. Un cop a Burgos, l’Iscle el va contactar i en Joan Sirvent li va enviar una nota de recomanació per a Luis de Satrústegui, un capellà de la zona de Burgos, intercedint per l’Iscle i l’Albert Torra. La nota té data de 28 de setembre de 1937. No sabem si la varen fer servir o no.
