Dades biogràfiques
L’Albert Torra i Ferrer (1916-2002) era el fill gran d’una colla de vuit germans. Soci i cantaire de l’Orfeó Manresà des de ben petit, als 18 anys es definia com a “catòlic i catalanista” en una carta a una corresponsal francesa, de 18 anys com ell, amb qui s’escrivien. Per això va ser soci també de Palestra i sobretot de la Federació de Joves Cristians (fejocistes), en la qual va militar fins que el franquisme la va fer desaparèixer. Però la situació que es vivia a Manresa des de l’inici de la guerra civil, el va fer decidir de marxar per no haver-se d’incorporar a les files de l’exèrcit republicà. I ho va fer amb el seu amic Iscle Selga. Ja de gran, als 75 anys, i per explicar-ho als seus nets, va escriure el relat de com va anar aquella escapada.
Un cop acabada la guerra, l’Albert encara va haver d’estar a l’exèrcit fins l’1 de gener de 1941, en què el van llicenciar.
Després de llicenciat de l’exèrcit, es va casar amb la Carme Puigdellívol i Corrons, amb qui va tenir cinc fills, i va treballar sempre a la Impremta de Sant Josep, ja del seu pare.
Paral·lelament a la feina de la impremta, l’Albert participa activament de la vida ciutadana, ja que sempre se sentí estretament vinculat a Manresa i molt interessat per tot el que passava a la seva ciutat i al món sencer, tant al món civil com al religiós. L’any 1942 és un dels administradors de la Festa de Llum, juntament amb dos dels companys esmentats en aquest web, l’Iscle Selga i el Francesc Pich. A finals dels anys quaranta, prengué part activa en la reorganització de l’Orfeó Manresà, com a cantaire i també amb la responsabilitat de la vicepresidència. També formà part dels Amics del Cant Gregorià. De 1958 a 1964 formà part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Manresa, primer com a regidor i després com a tinent d’alcalde amb la ponència de Cultura.
Va viure tota la vida a Manresa mentre es va poder valdre per ell mateix i sempre, fins al final, va continuar sent “catòlic i catalanista”.
Fragments extrets del “Diario de operaciones” d’Albert Torra i Ferrer
Día 20 agosto 1937: Salgo con Selga de Manresa para Berga a las 3,30 llegando a Berga a las 5 y saliendo seguidamente para Serchs, donde bajamos y guiados por una hija de la casa nos dirigimos a Cal Frare de Malanyeu, donde llegamos sin novedad y pernoctamos.
Del 21-VIII-37 al 22-VIII-37: Sin novedad en Malanyeu.
Día 23 agosto 1937: Salimos a las 6 de Malanyeu dirigiéndonos a pie hasta Guardiola, donde llegamos a las 9 de la noche, encontrando a que nos conduce hasta el guía, a mitad del camino de Bagá. Allí encontramos a los dos hermanos Bargay, siendo en total 7 los expedicionarios ya que otro que se presentó rehusó seguir adelante. A las 23,40 salimos para la frontera.
Día 24 agosto 1937: Andamos hasta las 9 de la mañana pasando por y acampando en el bosque de Alp. A las 5 de la tarde empezamos a andar en dirección al río, que vadeamos al obscurecer y seguimos subiendo por la falda de la montaña y atravesando sucesivamente una carretera de tercer orden, la vía del f. c. y la carretera general, siguiendo por hasta cruzar la línea fronteriza a las 12 de la noche.
Día 25 agosto 1937: Acampamos cerca de la frontera hasta las 4 de la madrugada, en que nos dirigimos a Palou, donde nos detienen los gendarmes, que nos interrogan y nos trasladan a las 8 de la mañana a Osseja, donde después de un segundo interrogatorio somos trasladados a Bourg-Madame, donde nos dejan escoger entre el campo de concentración de Meude, o la frontera española de Irún. Nos decidimos por esta última y a las 12,30 salimos para la Tour de Carol, donde comemos, y a las 2,30 cogemos el tren hasta Toulouse, donde llegamos hacia las 9 de la tarde. Nos paseamos.
Día 26 agosto 1937: A las 0,30 horas salimos en el tren hacia Hendaya donde llegamos a las 9 de la mañana. En la frontera no nos admiten hasta llevar un visado que nos dan en Nacho Enea, en San Juan de Luz, de donde nos trasladamos luego a Hendaya y pasamos la frontera hacia las 12 horas. Después de llenar nuestras fichas, Selga y yo (los dos Bargay se quedaron en Francia) nos llegamos a Fuenterrabía donde hay refugio para los exiliados. Allí comemos, cenamos y dormimos.
Día 27 agosto 1937: Por la mañana nos conducen a San Sebastián, a la Caja de Recluta y de allí al Cuartel de Ingenieros de Loyola.
Del 28 al 30-VIII-1937: Sin novedad en San Sebastián.
El relat de l’Albert Torra i Ferrer sobre la seva evasió, que va escriure als 75 anys per als seus nets
Decidits a marxar, vam planificar les coses de manera que coincidís la sortida de Manresa amb la data en què ens havíem d’incorporar a l’exèrcit roig. Així la nostra sortida quedaria justificada. Com que no coincidia exactament aquest dia de sortida amb el dia de trobar-nos amb el guia, vam contactar, a través del tiet Lluís, que el coneixia, amb cal Frare de Malanyeu, prop de Lourdes de la Nou, i ens van acceptar a tenir-nos amagats. Vam sortir de Manresa amb el cotxe de línia, que anava fins a Guardiola, vam baixar a la parada de Cercs i vam anar seguint, d’un tros lluny, una noia que duia un cistell, i que ens va anar portant, a través del bosc, fins a cal Frare. Allà ens van donar acolliment durant 3 dies. Estàvem en una construcció fora de la casa i no sortíem perquè ningú no ens veiés.
El dia 23, tal com estava convingut, ens vam despedir de la gent de Cal Frare, i sota la pluja, només coberts amb un sac a l’esquena, vam anar carretera amunt fins a un cafè de Guardiola, on ens esperava l’amic de l’Iscle. Vam sortir i ens va acompanyar a un torrent, a mig camí de Bagà, on vam trobar el guia, i 6 persones més: dos germans Bargay, de Manresa, un xicot de Mataró, un militar amb un seu nebot, jove, i un altre individu, que era de Barcelona. Després de pagar al guia, (1.000 pessetes en “bitllets de sèrie”), cap a quarts d’onze de la nit vam començar la caminada, muntanyes amunt, pel dret en alguns trossos i per caminets quan n’hi havia. Quan feia encara no mitja hora que havíem sortit, el senyor de Barcelona va dir que se’n volia entornar. Que l’havien enganyat. Que va pagar no sé quant perquè li van dir que el durien en cotxe fins a tocar Puigcerdà, i que amb una petita caminada el durien a França. I que després, amb excuses, el van anar fent canviar fins a trobar-se com nosaltres. Que no es veia amb cor de caminar d’aquella manera i que volia marxar. Quin compromís! Tot allò era veritat? Era una excusa per tornar enrere i fer-nos perseguir pels carrabiners? I encara que no ho fos, què passaria si els carrabiners el trobaven i el feien cantar? El guia no el volia deixar marxar de cap manera, encara que se l’hagués de carregar. Vam fer una mena de consell, i a la fi vam acordar que semblava veritat tot el que explicava, que si no seguia el ritme que havíem de portar també seria un destorb i que si l’enganxaven, alabat sia Déu. Així és que aquell senyor se’n va entornar i nosaltres vam continuar tota la nit caminant fins a arribar al Coll de Pal, sota el Puig Llançada, on ens va semblar que vèiem gent. Ens vam ficar dintre el bosc, ens hi vam quedar tot el dia, i quan es va començar a fer fosc, vam anar marxant, bosc enllà, deixant a la dreta La Molina, que la vèiem perfectament, i quan ja va ésser nit vam travessar un rierol, una carretera rural i vam començar l’ascensió cap al Pla d’Anyella. Vam travessar la via del tren, i després amb molta precaució, i d’un a un, vam travessar la carretera. Ja reunits altra vegada vam anar pujant pel dret cap al Pla d’Anyella, i cap a dos quarts d’una de la nit el guia ens va dir que ja érem a França. Que seguíssim un tros més endavant i que després ja podríem encendre foc per escalfar-nos i seguir cap avall on ja ens espavilaríem. Ens vam despedir i vam fer el que el guia ens havia dit.
Baixant avall, vam arribar a un poblet que es diu Palau, i quan començàvem a pensar què faríem, ens va sortir una parella de gendarmes que ens van portar fins a Palau. Allà ens van fer un petit interrogatori i ens van conduir fins a Osseja, més important. Allà també ens van interrogar i ens van conduir a Bourg-Madame i allà ens van dir que si no teníem cap residència a França o ningú que respongués de nosaltres, ens internarien a un camp de concentració a Mende, a 200 km de la frontera, o ens donaven 5 dies per sortir del país. Nosaltres dos vam dir que volíem sortir del país cap a la frontera espanyola per Hendaya. Vam comprar els bitllets, i vam anar cap a la Tour de Carol, a agafar un tren fins a Toulouse. Hi vam arribar cap a les 9, a les 12 sortíem amb el tren que anava fins a Hendaya, i al matí del dia 26 d’agost arribàvem a la frontera franco-espanyola.
La primera sorpresa va ser veure, al costat de la bandera espanyola, una bandera vermella i negra, que ens va sorprendre i ens va fer pensar què passava. Després ja vam saber que era la bandera de Falange. La segona sorpresa va ser que no ens deixessin entrar a Espanya si no portàvem un salconduit. De manera que vam anar fins a Sant Joan de Luz, que és allà mateix, vam buscar un xalet que es deia Nacho Enea, i allà, després de fer-nos unes preguntes, ens van fer el salconduit per entrar a Espanya. Allà dins, la policia de fronteres també ens va interrogar. Recordo que quan ens van preguntar si pertanyíem a algun partit o organització jo (i potser també l’Iscle) vaig dir que pertanyia a la Federació de Joves Cristians. Potser sí que en algun moment i en algun lloc el ser de la Federació podia ser mal rebut, però a nosaltres no ens va representar cap entrebanc.
Acabat l’interrogatori, ens van portar a un hotel de Fuenterrabía, on ens van donar dinar i sopar i dormir, fins l’endemà que, com que pertanyíem a una lleva que ja portava sis mesos de guerra, allà, ens van dur cap a Sant Sebastià. Primer, per esperar algú que ens avalés. Si no, hauríem quedat com en un camp de concentració fins a trobar avalador. Però com que a San Sebastián hi havia molts catalans refugiats, aquests anaven cada dia a veure si havia arribat algun conegut. I així, el mateix dia d’arribar a San Sebastián, dos coneguts de l’Iscle ja ens van avalar i vam anar, ja de soldats, al quartel de Loyola, on, esperant què feien de nosaltres, ens dedicàvem, pic i pala, a arreglar carreteres.
