Pere Gasol: No ets historiador, no, però en aquests articles que hem llegit teus sobre Manresa, a més a més d’aquest d’El Periódico que vas escriure posteriorment, et documentes molt bé perquè expliques la història de la Sèquia i la de la Llum…
Josep Maria Espinàs: Home!
Pere Gasol: …allò del convent de Sant Domènec de la Desamortització què és el Teatre Conservatori…
Josep Maria Espinàs: Sí, clar!
Pere Gasol: Com et documentaves? Parlaves amb algú? Anaves a la biblioteca? Quins llibres llegies?
Josep Maria Espinàs: No, parlar no ho crec, és clar, jo… si jo… m’encarregaven que fes un article sobre una ciutat, evidentment n’havia de saber alguna cosa perquè la meva experiència era nul·la. O sigui, en molts dels articles aquests jo no hi havia anat mai, no et dic a Vic o on sigui, però en moltes ciutats que surten en aquest llibre jo no hi havia anat mai abans, que és el que a mi m’agrada més, com els viatges a peu, vaig a territoris on no he estat mai. He estat a Múrcia últimament, en un territori petit de Múrcia, no hi havia estat mai, increïble. El descobriment, la immersió que fas per a mi és la meravella, hi vaig ja amb aquesta intenció. Però, és clar, a l’article havies de dir alguna cosa, si hi havia una catedral, havies de donar una informació sobre la catedral al lector del diari. Per tant, havies de buscar de quin any era o qui l’havia fet construir. O sigui que si hi ha documentació d’algun tipus d’aquesta és treta d’una font d’informació històrica, d’on sigui, on es donen les dades bàsiques que el lector del diari demana quan li explico, quan li parles d’una ciutat. Ara no, ara jo faig llibres de viatges a peu i no tinc perquè explicar res sinó només el que jo veig. Però, és clar, la gent compra el llibre o no compra el llibre, fa el que vol. Però jo puc estar per Múrcia sense explicar si hi ha un… A mi m’ha passat, m’han dit a vegades un home que he trobat en un camí: “No has anat a veure l’ermita de tal lloc que està…”, dic: “No, no l’he anat a veure perquè ja hi ha llibres d’art que parlen de totes les ermites i hi ha documents, el meu testimoni és personal, directe i res més, no?”. El que m’interessa és aquell home que està assegut allà que ell diu: “Vagi a veure l’ermita!”. I jo, que no se m’escapi aquest home, l’ermita no la aniré a veure. En canvi, en un article al diari has de donar un mínim de documentació perquè el lector sàpiga alguna cosa, doncs, que tu no has vist potser, però que saps que hi és i trobaràs la data, o diu que hi ha una església molt gran, doncs si resulta que és la més gran de Catalunya has de dir que és la més gran o que té tres-cents metres de llargada, encara que tu no ho hagis comptat. S’ha de distingir molt l’aspecte personal de quan tu serveixes el lector i que demana una informació. El lector dels meus llibres de viatges a peu no demana cap informació. Abans es pensaven que serien com guies, i és al contrari, és el testimoni personal d’un escriptor que camina per un poblet de dos-cents habitants i explica que troba un personatge i un altre i seu, bé, s’està dret davant d’ells i fa una pregunta per veure si entrem en contacte i al cap d’un moment, un dels dos homes aquests em pregunta: “Vostè no coneix aquest altre? Perquè vostè és foraster, oi?”, em diuen, sí, perquè em veuen foraster és clar. “No, no, no, no el conec”. “Doncs sap qui és aquest?”. “No en tinc ni idea”, i diu: El rey de los gandules”. Clar, entens? Això és extraordinari, el rey de los gandules. I ell diu: Sí, sí”. I em diu: “No s’hi acosti gaire, perquè això s’encomana”, em diuen. Tot això, és clar, és la literatura que faig, aquí no cal que jo digui quants habitants té Abarán, que és el poble on em va passar això, no cal que digui quants habitants té Abarán, puc dir que és una mica gran, petit, ja en té prou. Clar, en un article amb una informació d’una ciutat has de dir que hi ha les pintures de Sert a Vic, per exemple, encara que no les hagi anat a veure; ho has de dir, per això trobareu algun detall, però no viscut meu.
Joaquim Aloy: Per cert, penses fer algun altre viatge a peu?
Josep Maria Espinàs: Sí, ja l’he fet!
Joaquim Aloy: El proper?
Josep Maria Espinàs: Potser no… A veure… jo, la meva editora, vaig pensar.. serà molt bo que quan em mori tingui un llibre meu, i després de mort l’Espinàs pugui sortir un llibre de l’Espinàs, el que passa és que no m’he mort…
Joaquim Aloy: Afortunadament!
Josep Maria Espinàs: …i tinc cinc llibres fets! És clar, això és un desastre, això no funciona…
Joaquim Aloy: El temps afegit que dius tu mateix, oi…
Josep Maria Espinàs: Sí, però ara que ha sortit aquest I la festa segueix, doncs la festa segueix, perquè viure és una festa…
Joaquim Aloy: Pau i que duri, no?
Josep Maria Espinàs: Què?
Joaquim Aloy: Pau i que duri.
Josep Maria Espinàs: Sí, no ho sé, no depèn de mi, per tant… no sé de què venia això, d’un comentari que hem fet…
Joaquim Aloy: D’això, de fer un altre viatge a peu… Alguna altra comarca…
Josep Maria Espinàs: Ah, sí, ja n’he fet, n’he fet per Navarra, per exemple. Tingues en compte, jo no puc fer més viatges a peu per Catalunya, la gent em coneix, i jo vaig anònim absolutament, i sempre et trobes un que et diu: “Home, Espinàs, què fas aquí?”. Ja m’ha esguerrat el viatge: “Per què no ve a veure això?”. “Per què no fa això?”. No, jo vull tenir la llibertat total. Per tant, per Catalunya no ho puc fer. Per això jo no he fet llibres sobre l’Empordà perquè em coneixeria tothom. La gent diria: “Home, vendria molts llibres, sobre l’Empordà, l’Espinàs!”. No, no, no m’interessa gens. I he anat a una vall petita de Navarra, però aquest encara no han sortit. Fantàstic, tocant al País Basc, tothom parla en basc a Navarra, i he trobat una gent molt, molt curiosa i… Però l’últim que ha sortit és el de Múrcia, on hi ha el rei dels ganduls, i on em trobo també coses impensades on, una ciutat que es diu Cieza, que és la gran de la comarca que jo vaig anar, té vint mil habitants i un pla de tenir en cinc anys cent mil habitants, que té un camp de golf i un projecte per tenir en cinc anys setze camps de golf. Jo això ho he viscut directe i, mentrestant, totes les llimones, els llimoners per terra, perquè no els cullen perquè no els surt a compte, eh? L’observació d’aquesta realitat sí que a mi m’interessa i l’explico. Això és el que jo he vist a Múrcia i altres coses, no? Però, clar, i em diran: “Home, i no has vist la catedral de…?”. No, no, perquè jo soc un escriptor que explica coses, que narra coses, no soc un historiador, no soc un geògraf que busca la documentació adequada, la gent ja ho trobarà en altres llibres. El que no troben són testimonis personals d’haver-ho viscut, el que no saben és que hi ha el rei dels ganduls en un banc assegut, que hi deu ser ara, en aquesta hora hi deu ser. Ara deu estar dient: “Mi mujer me va a reñir si no voy a comer”. Hi deu ser ara, en aquest moment, el rei dels ganduls.
Joaquim Aloy: És una indirecta això? Per a nosaltres?
Josep Maria Espinàs: No, no, no home no! Molt agut, eh, però no!
