Joaquim Aloy: I et perdies per la ciutat alguna vegada, passejant per la ciutat?
Josep Maria Espinàs: Sí, sí, sí, sí, alguna vega… sí home, sobretot, és a dir, la part vella, jo la vaig passejar bastant. Una mica, és clar, obligat perquè per anar a la caserna tu havies d’anar per uns carrers, no? I el… com es diu el pla, el pla.. quin nom té? Hi ha un lloc que en diuen el pla de no sé què, a Manresa…
Joaquim Aloy: La Plana de l’Om.
Josep Maria Espinàs: El pla… el pla… la Plana, la Plana de l’Om. Allò era un petit nucli, un petit cor d’on sortien uns carrerons, no? almenys en el meu temps, i tenies la sensació que estaves ficat en un nucli vital allà dintre, hi veies passar la gent. Jo era un foraster una mica tafaner per mirar les coses, però és clar, no un historiador, una persona que volgués aclarir, perquè… estava pendent de la baixada que havia de fer per arribar a l’estació el dia que agafava el tren, una baixada considerable.
Joaquim Aloy: Però sí que deus tenir aquesta imatge topogràfica que deies.
Josep Maria Espinàs: Sí, no, geogràficament ho veig molt, la geografia m’ha interessat sempre, i ho veig geogràficament tot, i veig el Passeig i veig tot, tot, i on està posat. Hi havia el teatre i al costat a la dreta, a l’altra banda, al darrere un carreró petit i estret, i d’allà sortia el carrer de la pastisseria, el que m’interessava a mi, i llavors passaves una mica, arribaves a la Plana de l’Om, giraves a l’esquerra, a la dreta… tot això m’és familiar, perquè ho vaig fer bastantes vegades i perquè m’agradava fer ho.
