Josep Alert: I del paisatge urbà d’aquella Manresa què recordeu? Quins elements recordeu?
Josep Maria Espinàs: D’aquella Manresa en recordo les hores d’oci que jo podia tenir, de no tenir feina, que es van repartir d’una manera una mica especial. És clar, no oblidem que jo sempre pensava tornar a Barcelona quan podia, per tant, els caps de setmana si no hi havia problema agafava un tren i venia a Barcelona. I allà tenia les meves feines i obligacions, les hores d’oci eren relatives. Les vaig dedicar a dues coses una mica per servir, la solidaritat amb els comandants i amb altra gent que hi havia allà, de tant en tant fèiem una partida de dòmino a La Cerveseria es deia, em sembla, doncs fèiem unes partides de dòmino. A mi no m’ha interessat mai gaire això, però és allò, deien: “Oye, tú y tú!!” i semblava que jo, que passava a més, sis mesos que havia d’estar a Manresa, d’una manera més incorporada a la vida d’aquest tipus. I després me n’anava bastantes tardes a la biblioteca, que no sé si era la biblioteca de la Caixa, que hi havia a la plaça Santo Domingo, allà a prop, i hi anava una estona a la tarda. Allà s’hi estava calent i llavors buscava algun llibre per llegir o jo em posava a escriure coses perquè ja havia escrit i em posava a escriure en una taula amb una certa comoditat. També recordo un local que se’n deia si no m’equivoco La Gàbia, al Passeig, al Passeig, un bar, un cafè, La Gàbia. Bé, mira, aquestes són les referències que tinc perquè, és clar, jo estava a Manresa d’una manera provisional, per entendre’ns.
Josep Alert: I d’edificis monumentals de… en recordeu algun en especial que….
Josep Maria Espinàs: Sí home, el Kursaal, clar, el Kursaal, em sembla que es el Kursaal aquell edifici tan gran. En aquell moment era cinema i jo vaig anar-hi una vegada a veure una pel·lícula sortint de vint-i-quatre hores de guàrdia, i sé que em vaig adormir, havia estat vint-i-quatre hores despert i em vaig adormir potser no tota la pel·lícula, però sé que de tant en tant deia ai sí, però no em vaig enterar de res del que passava allà al cine i vaig dir: “Això no ho faràs més, escolta. Quan surtis, no et deixis endur per un company per dir: “Anem a veure una pel·lícula!”. Ves-te’n a dormir i ja la veuràs un altre dia”.
Josep Alert: Quina relació hi havia amb la població civil?
Josep Maria Espinàs: Home, molt escassa, molt escassa, per exemple, jo no vaig fer amics. Jo no vaig tenir.. Després vaig trobar algun, algú que era de Manresa, però el vaig trobar a Barcelona i vam compartir uns records i unes experiències. També anava de tant en tant a una pastisseria, ara no recordo el nom… pastisseria granja, granja que hi havia també a prop de la plaça Santo Domingo, al carrer del Born potser, al començament… que un dels parents d’aquesta pastisseria, precisament, estava fent els sis mesos a Manresa, aquest diguem ho feia com a casa seva a més. I hi havia anat alguna vegada a comprar els dolços perquè sempre m’han agradat els dolços, per això em recordo de la pastisseria, perquè allà feien uns dolços que estaven bé, i sembla que no, però a mi els dolços em donaven la sensació que no era un extradit, que no era un foraster, que si trobava dolços allà vol dir que estava com a casa. Vaja, que no ho m’havia mogut.
Josep Alert: I d’altres elements, com per exemple el Casino, la Cova que en recordeu?
Josep Maria Espinàs: Mira.., jo poques coses. Jo no puc servir d’historiador primer perquè si ara em preguntessin tot això de Barcelona, la meva informació també seria molt pobra. Tinc unes imatges molt clares, però he deixat molt el passat sempre endarrere, però no ara perquè soc vell. Als 40 anys no m’interessava el que havia fet als 20, ja ho tenia oblidat, absolutament. Perquè la gent m’entengui, us puc explicar una anècdota que no té res a veure amb Manresa, però que és clara. Quan vaig publicar el meu primer llibre, una novel·la que va guanyar el premi Joanot Martorell, al cap d’uns dies vaig trobar pel carrer un amic que havia fet els estudis de batxillerat amb mi i em va dir: “Què fa l’Enric Martrat? I jo, que tinc bastanta memòria de noms, vaig dir: “Aquest no ha estudiat amb nosaltres”, i es va posar a riure. Era el nom del protagonista de la meva novel·la, i jo no ho sabia, ja no me’n recordava. Si veieu que jo no me’n recordava ja de com es deia havent tingut un premi, comprendràs que recordi poques coses. N’han vingut de noves en la meva vida i s’han quedat allà.
El que recordo sí, per exemple, és el teatre del Conservatori també, sobretot per una anècdota, t’enganxes amb la memòria, t’enganyes amb fets anecdòtics no? Era un edifici de tal estil, tal, tal.. això jo no t’ho puc dir, però hi vaig viure una experiència curiosa. Hi va anar un pianista que es deia Orlov, a fer un concert, al Conservatori. Llavors el tinent coronel ens va fer formar al pati de la caserna, i ens va fer formar a tots. Hi havíem a davant els que érem alferes, tinents de carrera i a més la gent, els soldats que feien el servei. I el tinent va dir: “Si algú vol anar al concert de l’Orlov, que ho digui, fem una llista, apuntem i els donem permís per sortir per anar a veure el concert de l’Orlov”. I després d’una petita pausa, el tinent coronel diu: “Y después me das la lista y me los cargo por imbéciles”. Això és autèntic. Això hi era jo quan vaig passar això. Ara, jo vaig anar al concert perquè els que érem oficials ens demanaven que féssim quedar bé l’exèrcit anant a escoltar música, això quedava molt bé. Volia dir que érem gent preparada, culta, que no només disparàvem trets i érem malparlats, sinó que érem gent que anàvem a sentir un concert de piano.
Josep Alert: I del Passeig, què en recordeu, del passeig de Pere III?
Josep Maria Espinàs: Home, el Passeig era un lloc de civilització, un passeig en el qual veies la gent de Manresa que hi feia la vida. Això ha canviat, però en aquell temps tot era més modest. La prolongació que hi ha hagut em sembla que no hi era, no estava encara urbanitzat i adequat. La part central, que anava del Conserva… sí, del Conservatori i una mica més cap enllà, no gaire tros més enllà, la gent passejava amunt i avall. Però de fet jo, la meva estada sempre va ser provisional. Em vaig fixar, bé, he explicat unes quantes anècdotes, però no em vaig dedicar a investigar Manresa perquè això hauria significat dissabtes i diumenges doncs anar pel meu compte. Jo conec la Manresa que em vaig trobar fent la vida una mica d’home de fora que es veu obligat a estar-se uns dies ocupant unes feines militars i tenint uns petites estones d’oci i per tant el cafè d’aquí, com us deia, la biblioteca d’allà, vaig fer una vida sense incorporar-me a Manresa, sense fer-hi amics, sense intentar arrelar-me en una realitat social que em va semblar molt viva d’altra banda, perquè llavors en aquell temps jo recordo aquell passeig que hem citat com un lloc molt animat, i continua sent-ho, amb les taules dels bars i amb la gent que hi passava amunt i avall. Però jo vaig ser sempre un foraster, forçosament vaig ser un foraster a Manresa, un foraster interessat a connectar amb les coses, però no pensant: “has de fer amistats aquí”.
