Josep Alert: Ens agradaria preguntar-te per alguns personatges manresans que suposem que has conegut. Per exemple, de Joaquim Amat-Piniella, en tens alguns records?
Josep Maria Espinàs: Sí, home, i tant, en tinc un… com sempre, jo visual, el record, tinc el record, perquè diu: què en penses? No, si em fas dir opinions ja és molt diferent. Recordo amb el Joaquim Amat-Piniella compartir la barra d’un bar a Barcelona, quan acabava de publicar K.L.Reich, no? i ho comentàvem, i era una persona que jo veia una mica encongida, com si hagués estat una mica apallissat per la vida, no?, però que era d’un tracte còmode perquè com que jo no tenia pretensions de fer doctrines literàries, ni res, només volia escriure i escrivia, i ell havia escrit un llibre. El contacte va ser còmode, però va ser escàs, no vaig ser amic de l’Amat-Piniella, però hi vaig tenir aquesta relació i encara el veig en aquest racó de bar perquè ja et dic, memòria històrica en tinc molt poca, visual bastanta, el veig en una cantonada d’un bar i una barra que feia així, ell estava allà i jo més aquí, i estàvem parlant del llibre.
Joaquim Aloy: Què recordes, què recordes?
Josep Maria Espinàs: No res, és a dir, vam estar parlant. D’ell? D’això? No, el veig físicament, veig exactament la cara, veig el que sigui. Vaig llegir el llibre, que em va interessar molt, però jo no he fet mai vida literària, jo no he fet mai vida social, i això s’ha de tenir en compte. N’he fugit, a mi els escriptors em fan molta mandra… i no.
Joaquim Aloy: Però recordes si veu parlar de la seva estada a Mauthausen, et va explicar les seves.. perquè tu, després de llegir el llibre, com tots, deuries quedar impressionat i vas tenir l’oportunitat, que nosaltres no hem tingut, de parlar amb l’autor. No ho recordes?
Josep Maria Espinàs: No, no, pensa que això ho pensem tots més tard, però en el moment que ho vius no té importància, el moment que vius, vius allò només, mira, a aquest home li ha passat això, ho explica i ja està. Però com sempre la gent dirà, si ara fos viu aquell, li faria tantes preguntes, li demanaria tantes coses, però això s’ha d’acceptar, ho pensem sempre retrospectivament, però el moment que ho vivim, ho vivim amb molta naturalitat i molta senzillesa. “Ets l’Amat-Piniella, has fet aquest llibre, ah, molt bé, fantàstic eh, ostres quina impressió, com t’has passat!”. Ell estava una mica tocat, eh. Això és el que jo he viscut, i sobre això no he fet doctrina després ni he muntat cap història, perquè no en tinc més.
Joaquim Aloy: Però sí que tens la imatge d’una persona amargada, potser trista.
Josep Maria Espinàs: Sí, jo et diria que sí, que poc alegre, no gaire comunicativa tampoc, però jo me’n feia càrrec del que havia passat, justificava una mica aquesta actitud una mica retinguda, poc expansiva que tenia ell. Però això passa un moment en la meva vida i després, és clar, no he tingut cap relació més amb ell. D’altra banda, es va morir bastant jove.
Joaquim Aloy: Com valores la novel.la? T’ha agradat?
Josep Maria Espinàs: Home, va ser un cop bastant nou, amb els llibres que es publicaven en aquell temps, perquè era un tema que no s’havia tractat i a més hi havia el testimoni personal i això doncs feia molt efecte i a més estava prou ben escrit perquè pensessis no només és un testimoni personal, sinó que és una narració d’una història, no? Jo en tinc aquest criteri, no l’he tornat a llegir però conservo aquesta idea, positiva diguem, del llibre.
Joaquim Aloy: Recordes que ell va escriure El Casino dels senyors?
Josep Maria Espinàs: Sí.
Joaquim Aloy: La recordes aquesta obra? En tens opinió?
Josep Maria Espinàs: Això era un altre gènere més… diguem de comedieta, per dir ho així, almenys la impressió que en tinc ara, potser perquè venint de K. L. Reich això sembla més un entreteniment, o un joc, o el que sigui, no? Però demostrava que… la capacitat aquesta d’escriure narrativament, explicant coses, fent els retrats i fent així, però és que si ara em fessis explicar un llibre meu d’aquella època, no te’l sabria explicar tampoc, entens? Què dius que…aquella novel·la vaig fer? Ah sí? Què hi passa? No en tinc ni idea tu! Home, he fet vuitanta-quatre llibres tu!
Joaquim Aloy: Vuitanta-quatre llibres!
Josep Maria Espinàs: Sí! I ja no… no me’n recordo…
Joaquim Aloy: Més de un per any!
Josep Maria Espinàs: Però no, no per ara, ja et dic. Ja he explicat l’anècdota de quan era jove, que vaig dir que no sabia el nom del protagonista del meu primer llibre! No és que m’hagi fet vell, que m’he fet vell, i llavors no recordi res, és que no m’ha interessat mai el que ja havia passat.
