La Manresa que vaig trobar-me

Josep Alert: De la Cova de Sant Ignasi en conserves algun record?

Josep Maria Espinàs: Sí que la vam anar a veure un dia, sí, sí. No sé si feia el servei o ja va ser més tard, eh, però sí que hi vaig anar una vegada. Ara, he de reconèixer que jo vaig ser a Manresa sense ànim explorador. S’ha de tenir en compte, molt jove, amb família, amb nòvia a Barcelona, tot, amb el que estava pensant era sobretot aprofitar l’ocasió per tornar. Naturalment, com que ja era observador, com després s’ha vist amb altres… amb llibres i amb coses, em vaig fixar en aquestes coses que us explico i no en altres, però no vaig incorporar-me a la vida de Manresa com hauria fet si hagués pensat hi viuràs quatre anys o sis anys o vuit anys, no? Era provisional, la meva estada allà, i això justifica les meves deficiències per poder explicar algunes coses.

Joaquim Aloy: I no hi havies estat mai abans?. Quan hi vas fer el servei militar era la primera vegada que hi anaves?

Josep Maria Espinàs: Em sembla que sí.

Joaquim Aloy: I llavors, la primera impressió que et va donar la ciutat quan vas saber que allà hi havies d’estar sis mesos i arribes allà i veus la ciutat que no havies conegut?

Josep Maria Espinàs: No, però la ciutat era molt agradable. La ciutat, com a ciutat, tenia centre, tenia vida, tenia diversos barris, a mi ja m’agrada això, tota la vida he… a mi em va agradar Manresa, perquè tenia unes dimensions que em permetia passar ràpidament d’un barri a un altre, observant les diferències, això instintivament, però jo m’hi vaig sentir còmode, excepte el fred que feia, m’hi vaig sentir molt còmode. Sí, vaig veure que era una ciutat… home, jo havia conegut altres ciutats abans, clar, potser havia estat a Mataró, i per mi no era l’única ciutat fora de Barcelona que jo coneixia, però em va semblar molt viva, eh? Això és veritat. Amb activitats i això en aquell temps, suposo que no es pot comparar amb les que es fan ara, però vaig trobar una ciutat bastant acollidora, per mi, que era un foraster i a més temporal, doncs la vaig trobar còmoda.

Joaquim Aloy: I amb la gent, la poca relació que vas tenir amb la gent?

Josep Maria Espinàs: No, relació amb la gent d’allà no. Després he conegut manresans, tinc amics i molt… però coneguts allà i fets allà no, no. Tinc amics a Manresa i n’hem parlat sovint de moltes coses, ens hem trobat: “Ah, tu ets de Manresa? Doncs mira, jo hi vaig viure mig any”, i llavors comencem a explicar- nos una mica. Però allà, no. Home, jo recordo una conversa telefònica que no s’acabava mai, de nit, quan estava de guàrdia, amb la telefonista de telèfons que estava avorrida com jo a la caserna, i un dia, no sé per què, vam tenir una conversa telefònica que va durar mitja hora, i no teníem res a dir-nos! Però, és curiós això i no sé com va començar això, potser hi ha una telefonada, no sé què, i vam acabar continuant parlant per telèfon, amb una noia que estava tan avorrida, tan sola, que no l’he vista mai ni la conec, ni sé qui és, a la seva oficina de guàrdia de telèfons i jo a la meva oficina de guàrdia militar, no?

Vegeu l’entrevista íntegra a Josep Maria Espinàs