Joaquim Aloy: De La Gàbia, quins records tens de La Gàbia, que és un local que fa molts anys que va desaparèixer. Com la descriuries?
Josep Maria Espinàs: Mmmm, no puc… em costa molt. Era gran, era un local gran, em va sorprendre bastant. Em sembla que el propietari era un home bastant… una mica gras, que hi havia darrera el taulell, i et sabria explicar coses d’aquestes, però descriure tot el… No… hi ha una cosa també: jo anava a escriure-hi, jo anava als llocs a escriue. Jo em vaig passar també unes hores de la meva estada a Manresa, o a la biblioteca o a La Gàbia escrivint, excepte les obligatòries partides de dòmino amb els oficials, amb els militars de debò perquè no fos dit, eh?. que jo era… que jo estava fora del món, era el meu pont de contacte, d’admissió, la targeta d’admissió entre els militars era que jugués al dòmino, això estava clar, i si no, anava a escriure i feia vida solitària. I a la biblioteca o… recordo La Gàbia perquè llavors era un bar important a la Rambla, gran, on t’hi podies moure, podies escriure, podies… però tampoc m’hi trobava penyes ni hi feia res.
Joaquim Aloy: Vas tenir bon ull perquè La Gàbia, els anys de la República, era el lloc on es reunien, un bar bohemi on es reunien els artistes de Manresa, fins i tot dibuixaven allà amb les seves models i tot plegat, clar, això amb el franquisme es va acabar.
Josep Maria Espinàs: No, el temps que jo vaig ser-hi d’això no n’hi havia. Era un local acollidor, em sembla un… responsable, agradable, em sembla que era una persona, en tinc una idea agradable, i jo allà hi exercia el meu petit espai de llibertat. Agafava una taula i aquella taula era meva, era privat, era civil allò, i jo podia escriure o podia llegir, ho podia fer com ho feia a la biblioteca, era un espai que jo trobava allà per estar-m’hi còmode i calent amb el fred que feia.
