Josep Alert: I la caserna, què en recordeu de la caserna?
Josep Maria Espinàs: La caserna estava en un estat bastant ruïnós. Després, com sabeu, va canviar tot, la van tirar a terra. Estava en un estat bastant, diguem depriment des del punt de vista plàstic. Jo hi feia vida de dia, perquè de nit anava a dormir… això… Home, em van passar algunes anècdotes, alguns fets curiosos. Vaig veure arribar una nova promoció que anaven a fer el soldat que venien d’Andalusia, d’Extremadura, no sé on… molts no sabien ni escriure. Jo estava al costat de l’assistent que anava apuntant els noms dels que arribaven, i el primer problema era recordar els noms, perquè ells no sabien dir-los bé. Li preguntava l’assistent: “Bueno, tú como te llamas? i l’altre deia: [irreproduïble].I l’altre diu: “Com què? A veure…”. No sabien escriure i pronunciaven malament el nom, el problema d’identificació era complicadíssim. Per dir Antonio Fernàndez Córdoba doncs deien [irreproduïble]. I un darrere l’altre vaig anar veient experiències d’hores mirant aquella gent que arribava perduda d’un altre racó a un món que no era el seu, no?. I… ho tinc molt clar, estaven que no sabien on havien anat a parar. Després, quan va veure Barcelona aquell, ja es va quedar parat, es va sorprendre.
