Josep Alert: En quin període vas estar a Manresa i per quin motiu?
Josep Maria Espinàs: La meva memòria d’edat, de passat, és escassa. Potser perquè soc molt presentista, però jo acabava la carrera de Dret a la facultat de Barcelona i havia d’anar a fer sis mesos de milícies com a alferes i em va tocar Manresa. O sigui que jo vaig passar l’hivern pràcticament, un hivern molt dur… per cert, em sembla que vam arribar a dotze graus sota zero, i l’experiència de contrast amb Barcelona és bastant forta no?, també en molts altres aspectes que ja us explicaré. Però, jo acabava de tenir, em sembla, de ser llicenciat en dret, i vaig tenir aquest mig any de parèntesi que avui no es té, la gent troba altres solucions per continuïtat d’estudi i treball, i en el fons vaig tenir la sort d’anar a Manresa, per mi va ser una sort.
Josep Alert: Va ser un hivern molt, molt dur…
Josep Maria Espinàs: Molt dur, molt dur i no tenia capot. I recordo que vaig baixar a Barcelona a buscar un capot per protegir-me i va baixar… llavors teníem assistent, els oficials, els alferes. Els assistents els tractaven a l’exèrcit com a res i a mi em mereixien molt respecte, i no el feia treballar ni li feia fer res. I un dia li vaig dir: “He d’anar a Barcelona a buscar un capot perquè fa fred, si vols venir veuràs Barcelona”. Vam marxar junts, vam quedar: “A les set de la tarda ens tornem a trobar en aquest lloc i ens en tornem cap a Manresa”. I sempre recordaré la cara que va fer l’assistent quan ens vam tornar a trobar, amb el seu primer contacte amb Barcelona. Li vaig dir: “Què t’ha semblat Barcelona?”. I l’assistent va posar uns ulls en blanc d’una manera que no sabré posar i va dir: “Un sueño, un sueño!”. Venia de no sé quin poble, per a ell això era un descobriment. Per a mi també Manresa també va ser un descobriment, però per a ell va ser una cosa estranya, no?
