Espinazo, 8 de Febrer del 1938

L’infant deixà el pit i s’adormí, amb les mans guarnides de clotets, ben obertes.

La nit fugia trista. A les acàcies del carrer vingueren ocells a fer avalot. L’aire, que passava fi pels brots mes tendres, mig ensunyats de tot l’hivern ésser morts, frega, sense respir, la finestra …

-Dorm…

Alba deixà el menudet al bressol i s’estremé; va apagar el llum i de tot es feú mestressa la claror somorta.

“Les noies son una cosa molt delicada: no res les taca de fang i de vegades el trepitjen sense adonar-se’n.” Ho havia dit, feia una colla d’anys, el pare a l’oncle. Aquell oncle que entrava sense dir res, s’asseia, i, quan ja estava cansat se’n tornava sense haver badat boca. El pare d’Alba raonava. “¿Perquè ha d’enraonar? ¿No veieu que només de sentir-me passar i traspassar ja està content?” I aquell dia en que el pare havia dit això de les noies perquè ella aquell matí havia tingut uns mots de rebel·lia sobre ara no recorda quines coses, l’oncle, excepcionalment, havia respost amb un somrís per damunt del sotabarba bo i atapeïnt la pipa de tabac. “Això, veus, està bé. Els consells, perquè siguin profitosos, han d’ésser donats tot passant” I havia encès la pipa beatificament.

Ara s’apropa novament al bressol perquè li ha semblat que el menudet grinyolava. No es res. Una mosca que el festeja. Si al costat no tenien tantes gallines… L’embaladeix perquè el petit somriu. ¿Quines coses  deu somniar o potser somriu perquè no somnia? Amb la mà, en un gest inconscient, empaita la mosca que reincideix en apropar-se tossuda. I ajusta els finestrons que la claror s’ha agradat de l’infant i entrava tota.

Alba es fica al llit. Encara es massa d’hora per a llevar-se. ¿Podrà adormir-se, però? En tirar amunt la gira, malgrat la força, veu les seves mans. El cor li fa un sotrac perquè els ulls hi veuen tots els petons. “L’amor es això”. Deia ell i l’omplia de caricies. Alba diu els pensaments que fugin. Ahir va fer tard a l’oficina que Carme va ésser triganera per culpa de la llet i ella no podia deixar el nen sol que ja s’havia despertat i tenia gana i va rebutjar-li el pit perquè a aquella hora tenia el costum del biberó… A l’estiu el banyarà amb aigua assolellada; la durà el terrat. Quan serà mes grandet ella li inventarà una història per a cada estrella i cada dia començaran a contar-les que serà feina de mai acabar. Riu com un boig quan el banya. Vinga cops de peu contra l’aigua i vinguen els esquitxos i vinga ravenxinar el cap per a no ofegar-se. Quan tindrà dents, serà mes bufó!… però es farà gran i serà un home.

La claror fa dues espasses a les finestres dels finestrons. Cau contra el paper esblaumat de la paret; es blau amb flors petites; dues tires son mal ajuntades i el dibuix no encaixa… Però el cel té un altre blau que aquest blau del paper “Cel…” deia ell i l’estrenyia fort fins obligar-la a queixar-se.

-Cel…

Demà haurà de telefonar que vinguin a netejar la màquina. I veure si Roca. l’ordenança que lliga becaines amb becaines, va recordar-se de cursar les lletres…

El menudet torna a somicar. Salta llesta del llit. Obre el finestró. -¿Que tens? – li diu baixet- ¿Perquè no deixes dormir a la mare? Perquè? -pregunta amb tendresa; i s’acota a besar-li una maneta que dorm damunt del coixí. De la pregunta li ha vingut una gran tristor, una sensació punyent d’abandonament. La soledat menys sola que no pas ella. La mosca s’ha posat a la galta del menut. Alba la fa fugir contenint la ira. Guaita el fillet. L’ombra que les pestanyes deixen sobre les galtes, les ungles al capdemunt d’uns dits que de tant xicarrons fan riure. La del dit gros té una taca blanca. I la mosca  altre cop, quina mania! Amb l’esguard cerca quelcom per a espantar-la. Res a l’abast de la mà, però com si la claror hagués vingut només per a la rosa, fa que Alba se n’adoni de seguida. El roser puja del jardí de baix: Alba havia lligat una branca amb un fil, fins a la finestra que ara obre.

Quin perfum, al matí! La rosa, encara no ben badada, es vermella. Segur que és la mes avançada de tot la primavera. L’ha deixada la nit, que haurien volgut endur-se-la les estrelles. La cull. L’aroma  fa llanguir i pensar en coses d’amor que mes val no pensar-hi.

I ara amb la rosa a la mà (per a empaitar la mosca si ve) s’asseu a terra, junt al bressol, que la son qui sap on para.

Pel carrer que té acàcies passa un carro. Patrip, Patrap, fan les potes del cavall. El dia serà ple de núvols.

“Comprèn que és el deure… i l’amor es això… Si convé ens separem. Ho comprens oi?

Si…

Així m’agrades”

I se n’havia anat

“L’amor es això”

Repenja el cap contra la mà que té la rosa. Un dia, ell , li havia fet un gran sermó. Deia que, de la revolució, els homes i les dones, n’eixien nous. Amb l’altra mà, ara, agafa la rosa i l’apropa, tan fresca als llavis: romàn així. La revolució ens fa millors, la fem per a ésser millors. Lluitem per la llibertat. I vosaltres, les dones, ho heu d’entendre ben bé i bregar per a aconseguir-la. L’amor es diferent  d’abans.

Alba diu amb els llavis contra la rosa, en un murmuri, sense veu gairebé.

-No jo trobo que no.

I mira el fill tan dolç.

-L’amor, la necessitat amorosa, l’impuls sexual, ha d’ésser com si et “beguessis un got d’aigua”. -Quan ell li va dir això ella va rumiar-hi molt. Pensava: si es una set i res mes, i beus un got d’aigua i et passa la set, ja no penses mes en l’aigua fins que torna la set. Seria com les bestioles. Jo penso en ell sempre. El que val, en amor, son els pensaments, l’assedegament de records i d’estones per a fer-ne records. Set de tendresa ¿Set de tendresa? ¿De paraules només? Set de companyia, d’una mà a punt quan una altra mà necessita ésser estreta.

La rosa, que li ha dut tanta de frescor als llavis, ja no en té gens. La mosca, girada d’esquena i a cop d’ales baixa i puja pels vidres com una boja. Fa un sorollet que abalteix.

I advè un gran enyorament que anomena desigs. No. Com si et beguessis un got d’aigua, no. Com si endinsessis les mans en un corrent d’aigua, i el cos, i tot tu.

I amb els llavis contra la rosa: “L’estimo, saps, malgrat tot? Potser no el veuré mai mes, però l’estimo”. -I l’enyorament es com una mà estreta al voltant del coll. -No hi entèn en amor. Que sap ell? Per a ell s’han fet les guerres, les actituds heroiques, els petons que ofeguen, segur. Però la vida part de dins, la que neix del cor, de la sang, amb lluites obscures … ¿Que sap ell? – “Les noies son com una cosa molt delicada…”

Cert. Es quan Alba diu a la flor: “…però tenen fills que les salven. Perquè tu ets una rosa i no pots saber-ho, però jo et dic de debó, ara que ja no ets tan bonica, que l’amor no es això, vull dir allò del got d’aigua que no sé acabar-m’ho: l’amor es la meva criatureta que dorm, i l’alegria de la meva criatureta quan es desperta. Deixa-m’ho creurer així… No em diguis que es absència, abandonament… i ara no em diguis que son les abraçades fortes, els mots que van de dret a l’ànima, les mans que enyoren qui acariciar… et creuria i no et vull creurer. Però tampoc no m’escoltis a mi que potser dic mentides. O potser tot plegat no és sinó una història inventada per a fer-me passar la son i poder vetllar el meu fill”

(Mercè Rodoreda)