Dia 20 de Gener del 1939

Mare i germana meva: No sabeu pas l’alegria que he tingut al rebrer lletra vostra, la del 3 d’aquest mes. Quan ja em pensava no rebre’n cap més -puix cada vegada s’espatlla mes això-, veus aci que de sobte arriba un pilot de cartes de la terra nostra, i amb elles aquesta vostra. A ben segur que se n’haurà perdut alguna, oi, amb aquests dies de tràngol? puix em contesteu la meva del 18 del mes passat, sense parlar-me de les del 6, 10 i 16 que us havia adreçat.

Però que hi fa? Ja tinc lletra vostra. Ja sé que seguiu bé i que teniu el front una mica lluny encara. Després encara que els sorolls s’apropèssin, qui es recordarà d’un poble que ni és al mapa? I millor que no se’n recordéssin. Així us lliurarieu dels ensurts de l’aviació i demès, que avui ja no agraden ni fan cap gràcia aquestes emocions.

Avui no crec que ningú consideri la guerra com una empresa deportiva d’emoció i de perill, al contrari senten fàstic de les tortures de la guerra com abans ne sentien de les misèries de la pau…

Ningú en creu res ni n’espera res d’aquesta guerra, com pot arribar el dia que no creguin ni n’esperin res de la nova pau…

Bé, deixem estar la guerra i parlem d’una altra cosa. De que? del temps oi? Tinc de dir-vos que fa uns dies mes grisos ara per aci! Ni una llenca de sol; només una pluja menuda i fina que ho remulla tot. Fa cinc o sis dies que fa el mateix i que no té pas ganes de canviar no.

Aquest vespre mateix al tornar de visitar un malalt del poble, el mateix fang, la mateixa mullena de tots aquests dies, i amb una fosca com una gola de llop, que treballs hem tingut per a trobar a casa nostra. A aci ja ho sol fer això; uns dies d’un sol magnífic, i tot d’una plegat, una pluja que no acaba mai de parar!

Com enyorem la neu que la pluja ha acabat de fer fugir! Com enyorem aquella blancor a tot arreu, sobretot aquella dels camps, amb les petjades de les llebres que semblava l’entrelligat dels brodats en els vestits de les noies…

El silenci i la quietud del poblet era una altra quietud; i un silenci mes acollidor el d’aquella tofa de neu a tot arreu, que no pas d’aquesta música tant monòtona i fastigosa de la pluja. No es pot triar tot. Ja tornaràn per això els dies clars de sol, i els blancs com un vestit de núvia… Com tornaràn també els dies riallers amb la pau tan esperada!…

Aquesta és l’última de les cartes que s’han conservat fins avui, tot i que, per la manca del preceptiu comiat, sembla que és incomplerta.

Des d’aleshores no sabem l’itinerari vital que va seguir fins arribar al juny del 39 -que és de quan daten els poemes del Corpus Trist i del Crist Crucificat- fet que dona a entendre que les escriu estant ja a Balsareny.