Març 1938
Front de l’Alcàrria 6 Març del 1938
Estimades mare i germana: Encara que no hagi rebut la contestació de les meves lletres dels dies us escric aquesta altra. Almenys ja que nosaltres no en rebem, pogueu tenir noves de mi. Diuen que es degut a l’haver-hi pocs trens correus. Així es que potser tampoc debeu rebre’n. Bé una hora o altra arribaràn.
Com que seguim al mateix lloc estant bé i tenim temps us aniré escrivint sovint. Ja no fa gens de fred. Fa un bo que enamora. Ens anem a banyar ja. S’acosta el bon temps. Veiam si amb el bon temps venen també les bones noves, que fins ara no sempre n’han estat gaire.
Us deia amb la meva darrera que em semblava que tornaria casat. Veiam que m’hi dieu. Amb aquella lletra devia semblar-vos que tenia pressa oi? Una mica sí, però hem hagut de tornar enrera. L’ha interrumput la ______ . Aquella noia que us deia s’ha posat malalta. Això no vol dir que ho haguem deixat còrrer no, al contrar-hi, ho ha refermat mes. No sé que ho fa però, com mes feble és, com mes greu s’havia posat, mes l’estimava. Deu ésser amb la por de perdre-la que s’estimi mès.
Ara ja està mes bé. Anem a veure-la dues vegades cada setmana. Com no hi ha metge en fem nosaltres. Pobres malalts! Ara que no us penseu, comencem a entendre-hi amb això de les malalties. Aquesta noia mateix amb les injeccions i les estones de fer-li companyia es posarà bona aviat. Si tingués la màquina de fotografiar a aci la fotografaria i us l’enviaria.
El color pàl·lid de la cara, el bull dels ulls després de la malaltia, el cos esprimatxat, fins la veu que es feble com ella, tot, tot això fa que sigui mes bonica. Que m’agradaria que la vegessiu ara!
Ahir sortírem per primera vegada després de posar-se malalta, a passejar a la vora del riu. Es mes enjogassada! Tot i la seva feblesa l’haguéssiu vist còrrer, saltar i xipollejar dintre l’aigua. Al morir el sol tornàrem a casa i amb gana! Es dels dies que menjà mes. Amb aquest pas aviat tornarà a estar ben bona i allavors si que realitzarem el nostre desig!
He demanat que em deixin anar allà per sempre, com no hi ha cap metge ni sanitari. A tots els poblets del voltant hi ha metge o bé sanitari, menys a aquell i així no hauriem de fer dugues hores a peu per anar-hi. No sé si m’hi deixaran quedar. Allavors sí que no em mancaria res.
Bé ja em donareu la vostra opinió, el vostre parer respecte a això. No us agradaria que tornés acompanyat?
Com us deia al començament fa molts dies que no rebem cap lletra ni inclús diaris. Menys feina a escriure. Això de Terol deu ésser-ne la causa. Per això no heu de deixar d’escriure no, doncs un dia o altre ho reberem. Ja em direu si m’heu enviat el paquet. I que feu? Perquè amb pocs dies encara no he rebut res i estic amb ànsia ja.
Tu Agnès ja em contaràs la barrila que deveu fer amb tantes lletres d’aci al front. Tots han tornat a escriure-les. No les llegeixes tu? Quin els agrada mes? L’Angelina ja la deu haver rebuda també oi? Jo les he llegides totes les seves, i la veritat, deien poques coses. Deu ésser perquè eren les primeres. Veiam si a la segona els conten mes coses d’aci.
Jo d’aquella de Súria no em puc queixar, totes les pàgines plenes i inclús m’envia poemes i articles.
Ah! m’ha enviat el retrat. No està malament no, Es una mica grossa també. Amb aquest dies grisos d’aci ens treuen les cabòries i ens distreiem així.
Veiam doncs, quina d’aquestes amigues contarà mes coses. i quina serà duradera. Estan contents aquests xicots, puix han vist que heu tingut paraula. Ara no n’hi ha cap, no n’ha quedat cap que no sostingui correspondència amb alguna noia.
De Navàs també escriuen noies. De tot arreu. Em penso que la meitat dels combatents, tenen una padrineta. Si tots s’haguessin de casar! Quina colla!
I el Mosoll? No m’ha escrit encara! Que té molta feina? I el Joanet de cal Magnet, es veritat allò? No hi ha cap ferit de Terol d’aci al poble aquesta darrera vegada?
Els oncles, les cosines, els amics tampoc n’he rebut res. Darrerament vaig rebre’n una del Llorenç, amb un mes de retard. Segueix bé, fent de sastre.
Van retornar-me’n una del amic Llimargues devia ésser aci amb èrmís quan arribà la carta.
Li he tornat a escriure. Al Llorenç també, desseguida. Bé doneu molts records a les amigues aquestes. A la Rossa un pessic i vosaltres una abraçada ben forta del vostre Joan que us estima.
P.D. Que diuen de la guerra a aci? S’acabarà aviat? Quines pel·lícules fan? Quants n’hi ha de les lleves del 29 i 40, i qui són? Fins a les vostres! Joan Griera.
Front de l’Alcàrria 8 Març del 1938
A Àngela Carreté Vidal Balsareny
Estimades mare i germana: Avui he rebut una lletra d’aquell xicot de cal Amió. Em diu que ha rebut carta dels seus pares i li diuen que esteu intranquiles doncs no teniu -no rebeu- cap lletra meva. Jo tinc de dir-vos igual que vosaltres fa molts dies que tampoc n’arriba cap. No sé pas que ho deu fer. Dieun que van pocs trens correus. Ja en posaràn mes.
No sofriu, esteu tranquiles, puix estic molt bò i molt bé. Com us deia amb les meves darrers, tornem a ésser al poble, d’on havíem marxat, uns quants dies. Hi estem bé.
Després anem molt sovint a aquell poble d’aci a prop, que us ho deia ja també, solem fer ball, amb la nostra gramola. I després també hi he fet xicota: Una bruna d’ulls negres, bona noia i que m’estima. Si no s’havés posat malalta potser ja seriem casats. Ho ha entorpit la petita malaltia que tingué però està gairebé bona, i allavors quan estigui bé demanaré permís per a casar-me, i així gairebé es segur que em deixin venir. Em penso que és l’únic remei per a poder venir de permís. Tenim unes ganes de venir! Ella també està desitjant poder-vos conèixer, a vosaltres i a la terra que ens ha vist nèixer. Li n’he parlat tant. Li n’he fet tans elogis que només espera amb daler posar-se bona per a poder satisfer el seu desig.
Amb això ja ho sabeu, dintre poc temps serem un mes de colla. No us sabrà greu oi? Quan la conegueu l’estimareu també. Aquesta Maria-Rosa, té un parlar i un mirar que desseguida se us fa seus. Que diferent de totes, de totes les Bledes i de totes les Carniceres d’aci. No valen totes plegades el que les seves dents blanques.
Bé prou d’això, tornem a les cartes. Us he escrit lletres els dia 15 del mes passat, el dia 18, el dia 25 i abans d’ahir dia 6 d’aquest mes us en va¡g enviar una altra. Avui al llegir la carta del Subirana m’he afanyat a fer-vos aquesta, així amb tantes alguna o altra arribarà. Per estar-ne mes segur aquesta us la certifico. Veiam si així la rebeu. Ja em podeu escriure també desseguida que tants dies sense noves vostres fan estar-nos malhumorats, almenys conteu-me forces coses que sembla fa un any que no sabem res d’aci.
Us he fet un gir de 250 pessetes, com cada vegada, no vaig pensar a dir-vos-ho amb la carta del dia 6. Veiam si el rebeu aviat. He tardat a fer-vos-el doncs hem cobrat una mica tard el gener, i he esperat cobrar el febrer i tot per enviar-vos-els, puix amb els xais, ous, pollastres que tot va car ens gastem qui-sap-los. Quan cobrem el Març o sigui aquest mes, us en faré un altre.
També us he enviat una altra Revista de les que la nostra Brigada edita. Aquesta vegada no us hi he posat res a dins perquè potser això es la causa de que no rebéssiu l’altra. Ja em direu quan l’haureu rebuda.
Fa quinze dies que no rebo, no rebem cap carta. No sé res de ningú. Ni dels oncles, dels amics i menys de vosaltres. Vaig rebre’n una del Llorenç i encara amb un mes de retard. Però paciència i encara que tardeu a rebre-les, no patiu. Son coses de la guerra! Heu de pensar sempre que estem bé, i tranquils perquè hi ha molta quietud, nosaltres be ens hem d’aconformar així.
Bé, ja gairebé no sé que dir-vos més, tants dies sense haver pogut conservar amb vosaltres. Veiam si dintre poc n’arriba alguna de les que’m deveu haver escrit i a veure que em contareu: Fa gaire fred? Hi ha tiberi? N’han partit molts de les lleves 40 i 29 al front? Les noies deuen estar aborrides no? I vosaltres? El Mosoll també et fa esperar les lletres? Han rebut la segona carta les amigues dels companys? En fi forces xafarderies! La Tema que fa? Ella i la Rossa deuen fer petar unes xerrades de la guerra oi? però no ho poden arreglar qui va?
Records a les teves amigues a la Tema, Antonieta i demès bons amics i vosaltres una forta abraçada del vostre Joan.
Us envio aquesta poesia feta al tornar el primer dia de O….
RECORD DE O….
De matinet al sortir el sol
ens anem cap a la vila
Ens dona el bon dia el rossinyol
que a dalt la branca refila.
Arribem al bell hostal
a l’hora del migdia.
L’hostalera amb devantal
i uns ulls clars com el dia.
La noia bella la taula para
amb gracia desinvolta serveix dinar.
Els ulls meus topen amb la mirada clara
i l’hostalera no para de mirar.
Per no sé quina paraula
ella al mirar-me somriu…
El gat dessota la taula
també ens mira… i riu…
Vora la font de l’aigua bona
me l’emporto agafada de la mà…
M’agraden les dents de la minyona
perquè saben mossegar…
A la tarda després del berenar
m’allarga el braç l’hostalera.
I els ulls clars a l’acomiadar
diuen: no em fassis llarga l’espera…
Cap al tard al morir el sol
deixem enrera la vila…
A la branca no hi és el rossinyol
però ara es el meu cor que refila.
Front de l’Alcàrria Febrer del 1938 (enllaç)
Eh, com passem el temps! Això us demostrarà que estem tranquils i fins molta alegria s’hi respira al voltant nostre! Fins a les vostres ara!
Front de l’Alcàrria 9 Març del 1938
A: Angela Carreté i Agnès Griera Balsareny
Estimades mare i germana: Avui per fi he rebut la vostra lletra amb data 28 del mes passat, no us podeu pas imaginar l’alegria que he tingut també puix estava molt impacient tants dies també sense noves.
També junt amb la carta he rebut el paquet el que em portà el Vilà, l’altre que dieu del correu no l’he rebut encara, però que dimoni que un dia o altre no arribi com les cartes. Ja m’he menjat els ous, però no me’n envieu mes d’ous perquè es trenquen, encara hi he estat de sort jo doncs només s’ha trencat un. Com eren de casa semblaven i tot mes bons que els d’aci. La llangonissa molt tendre i bona també. La xocolata per esmorzar va mes bé! Veiam l’altre que m’hi deveu posar mantega i moltes coses mes també si me’l donen aviat. Encara que no ens fa molta falta ara no. Com sabeu seguim anant sovint a aquell poblet on hi ha gairebé de tot. D’altres temporades haviem passat amb menys i mes malament. No ens podem queixar, només que ens donessin uns dies de permís ja ho tindriem tot.
Quina sort en Vilà eh? No en sabia res jo que hagués pogut venir amb permís, fins que ahir va escriure i ens ho va dir. Començaria a ésser hora que pensèssin amb nosaltres que sembla ens tenen oblidats!
Veig que el Mosoll segueix venint sovint. Com l’envejo! Veiam doncs si escriu ara, que pensava ja si l’havien mort per allà a Terol.
D’en Llimargues d’ençà que em retornarem una lletra que no n’he rebut res mes. Espero aviat la seva resposta a la lletra que vaig adreçar-li desseguida que em diguéssiu que havia tornat al front.
Com que tot va de bòlit, no rebem gaires cartes ara. Aquesta vostra es la primera després de quinze dies sense cap. Empipa molt però que hi voleu fer?
Veiam també si el Pepito escriu i diu on és, i el Pere? i els altres que estan per allà a Madrid? Perquè si algún dia ens deixéssin anar-hi a passar uns dies de repòs com solen fer a vegades, pogués anar-los a veure.
Ja sabem que han estat cridats a files, les lleves dels 29 i 40. Deuen estar tristos havent de deixar la dona i molts el fillet i tot! Ara si que ho acabarem aviat amb aquests veterans!
Dius que les amigues teves han tornat a rebrer la lletra d’aquests companys meus. No l’han rebuda encara també; l’esperen impacients, puix com jo no en reben gaires ara, i mes per a veurer si els hi costen forces coses, perquè després de tants dies tots estem dalerosos de saber noves de la terra.
I l’Angelina li ha contestat desseguida? Sempre pregunta: que fa aquella del teu poble? Ja que almenys tarden molts dies a rebrer les cartes, contesteu desseguida.
Veig que feu molt esport, anant per els pobles de la vora a cercar quelcom. Fem igual nosaltres, tot xano xano, o bé hi ha dies que ens emportem els mulos, cap als pobles del voltant. Amb l’excusa dels malalts, ens entornem carregats, carregats de menjar i d’il·lusions…
Mercès de la meva part a cal Assarit per la amabilitat que han tingut al fer-me ofrena d’un pot de llet. Hem passat potser dos mesos sense veure’n, però (ja ho solen fer això) ara cada dia ens en donen un pot per vuit, fa uns quinze dies que dura, no sé si s’acabarà aviat aquesta mamella.
També dius que fa dies el cinema no val gaire la pena. Nosaltres ni que no valguin la pena, podem veure’n. Per acontentar-nos i fer-nos una mica l’il·lusió tenim a l’habitació on dormim moltes fotografies d’estrelles del llençol. Jo com ja saps he pogut obtenir les de la Jean Parquer, Sylvia Sydney i la Janet Gaynor. Aquest es el meu trio del capçal del llit. N’hi ha una infinitat: la Brigite Helm, la Claudette Colbert i fins la Mae West (hi ha gustos de tota mena) al costat dels retrats de’n Macià i Companys, son els ornaments de la nostra cambra.
Ah! n’hi ha un que la seva dona ideal es l’antiga Billie Dove, després de tant temps que no es deixa veure, l’admira com els seus millors dies. Així sembla que no fa tant de temps que no hem pogut veure moure’s aquestes artistes veient-les cada dia!…
El retrat que diu la Margarida es el que hi sou el Mosoll i taxi junt amb tu ella i la Mercè. Es l’única que han pogut veurer d’aquesta colla. Digues-les-hi que els enviïn una foto d’elles que estaran contents i les podran conèixer. Jo els faig molts elogis de totes elles que ja voldrien conèixer-les.
Una abraçada ben forta del vostre Joan.
Front de l’Alcàrria 12 Març del 1938
A: Angela Carreté i Agnès Griera. Balsareny
Estimades, mare i germana: Acaben de donar-me la vostra darrera amb data 5 d’aquest mes. Resposta de la meva del dia 25 del passat Febrer, que us deia: “Em sembla que tornaré casat”. I us contava el meu enamorament, i us donava detalls d’aquesta mosseta, futura companya de camí. D’aquest camí de la vida…
Dieu: No sabem si parles en broma o veritat. Ja ho crec, tant grossa es la sorpresa que us he donat que no goseu creure-ho. Però es la pura veritat: M’he enamorat com un bè de Dèu. I cada dia l’estimo mes…
Dieu també: Has pensat que es per tota la vida? Ens sembla que vas a una festa major!… He fet molts pensaments durant tot aquest temps, però com que en aquest estat que estic jo ara no es veu res, l’amor posa una bena als ulls i no deixa veure-hi, estic disposat a fer-la la meva doneta, i mare dels meus fills. Però abans he volgut saber el vostre parer. Encara que ja sabia que no hi trobarieu cap inconvenient, com dieu si d’aixó depent la meva felicitat.
Nomès tinc de dir-vos que mai havia estat tant feliç com ara. Podent estar a la vora seva, ja no desitjo res mes. Amb els seus ulls negres. Poguent enmirallar-me amb aquests ulls negres i clars, soc feliç. Que bonica es la vida a la vora seva!… Nomès ennuvola aquest cel la seva malaltia. Ha tornat a recaure una mica, però es posarà bona aviat i allavors si que farem realitat els nostres projectes i il·lusions d’ara…
Com podeu veure es la crua veritat. Veiam si així em deixen venir i podreu conèixer-la i tractar-la que us repeteixo quan la conegueu l’estimareu desseguida. Aquesta primavera si no hi ha res de nou farem el niu com els ocells…
Ja parla bastant bé la llengua nostra i sense conèixer la nostra terra nomes pel que li he contat, ja l’estima igual que jo.
Ja ho sabeu doncs esperem amb daler es posi ben bona, per acabar d’arreglar-ho tot i venir promte que tant temps fora, es fam de venir que tenim.
Ja ens preparareu una habitació per als dos oi?
Com ja debeu saber per altres lletres, estic ben bò i molt bè, no sofriu ni esteu ansioses quan tardeu a rebre noves meves. Hi ha guerra i tot va de bòlit.
El paquet que per mitjà de’n Vila vàreu donar-me, el vaig rebrer desseguida. I bé. Nomès un ou trencat i els demès bons, però no me’n envieu mes puix es el que trobem mes per aci.
L’altre de correus no l’he rebut encara. Diuen que avui n’han arribat, potser ja hi ha el meu. Veiam demà ho aniré a mirar.
El gir de 250 pessetes darrer ja em direu si l’heu rebut.
L’estudiant de medecina ha rebut ja la lletra de l’Angelina i li ha enviat el retrat ja. En Vidal també ha tornat a rebre’n de la Carmeta. Ara nomes manca en Reig i Such que ja les esperen fa dies. A veure que conten de nou. Deixen llegir-me les seves lletres i digues-les-hi que estic content, perquè han fet quedar-me bé. Si podem venir tots amb permís tenen moltes ganes de venir a aci Balsareny. Segur que vindràn i allavors podràn parlr-hi i conèixer-los bé. Veiam si alguna s’enamora…
Com deveu veurer amb les cartes em torno romàntic com una posta de sol. Nomès faig que cantar i llegir poemes i novel·les d’amor. Avui us envio una poesia d’aquest setmanari que edita la Generalitat i ens l’envia.
Veig que torna a haver-hi desertors. Es veu que el Marc de cal Riba no vol soroll i prou. Però si no els surt bé com l’altra vegada, potser que se l’encarreguin ara. Bé. Hi ha molts pensars.
L’Antonieta està malalta? La tema encara no s’ha afillat cap refugiada? Que no n’hi ha ja?
Bé per avui prou. Doneu molts records a casa del Llorenç. Pepet, Antonieta, Tema i demès que em recordin. Un petonet a la Rossa i vosaltres una abraçada ben forta de la Maria-Rosa i del vostre Joan.
Quan m’envieu una altre paquet a dins poseu-m’hi aquests dos “quaderns literaris” que son junts allà amb els altres “Dubrowski el bandoler” i “Teresa Desqueyroux”. Veiam tu Agnès si els trobes.
Joan Griera
Front de l’Alcàrria 18 Març del 1938 (tarja postal)
Estimades mare i germana: Us escric aquestes ratlles, en primer lloc per a dir-vos que ja he rebut el paquet, que com els altres m’ha arribat tot bé. La mantega es molt bona!..
I amb la xocolata del altre paquet i el d’aquest d’ara en tindré per qui-sap-lo temps. D’aci uns dies si en voleu enviar un altre, poseu-m’hi aquelles novel·les que us deia amb l’altra carta, dels quaderns literaris “Dubrowski el bandoler” i “Teresa Desqueyroux”. Deuen estar junts amb els altres.
Els bulls i les llangonisses les heu encertades com cada any ni massa pebre , ni massa poc. N’han participat com sempre els companys i tots diuen: Que son bones!…
I en segon lloc, com que fa uns dies no rebo carta de vosaltres, tarden tant! i de segur que vosaltres tampoc les rebeu com les haurieu de rebre, perquè no esteu impacientes, ho faré sovint, encara que com ara, no hagi rebut lletra vostra.
Tinc de dir-vos que segueixo estant al mateix lloc, i amb els mateixos companys de sempre. Estic molt bé, puix segueix essent tot quiet i mengem bé. I per arrodonir-ho fa uns dies de primavera, amb un sol que enamora. I així anem passant els dies!…
Esperant que aviat podrem retornar a la vostra vora.
Una forta abraçada del nostre Joan. Un petó a la Rossa. Digueu-li que estic content d’ella, perquè veig que pensa amb mi. (He rebut la pinta)
Front de l’Alcàrria 22 Març del 1938
Angela Carreté i Agnès Griera. Balsareny
Estimades mare i germana: Avui m’han donat dugues cartes vostres. L’una amb data 14 d’aquest mes i l’altra amb la del 23 del mes passat. Com veieu no es amb regularitat que venen i vosaltres debeu rebrer-les si fa no fa. Ja ho sabeu doncs si esteu alguns dies sense noves. No us hi amoïneu i … paciència.
Amb les dugues em parleu dels paquets, com ja debeu saber els he rebut fa dies tots dos. Tinc xocolata per un mes que amb la llet i cafè que em donen cada dia fem uns bons esmorzars. Per ara no em manca gaire res de teca.
Veig que heu rebut el gir darrer. Quan haurem cobrat aquest mes us en faré un altre. La revista si no la rebeu es igual no val gaire la pena. El qua¡e us enviaré, després d’haver vist en Vilà, es la roba d’hivern: guants, gersei i demès coses que ens fa nosa, diu que amb un camió que va a Barcelona sovint, segons com (ja miraré d’assabentar-me’n) s’ho emporta- Allavors per recader o per algun amic podrieu rebre-ho a les vostres mans. Si ho fes ja us ho diria.
La Maria Rosa, com us deia, ha tornat a recaure, això fa que ens hagi trencat els nostres progectes, que no poguem venir tan aviat com voldriem. La vaig a veure sovint, passo moltes estones a la vora seva. ¡Li agrada tant li fassin companyia!… Però si no hi ha res de nou es posarà ben bona aviat. Amb aquest bò que fa i amb aquest aire sanitós del bosc que envolta el poble. Estic una mica de pega, però no hem de perdre l’esperança.
El xicot del Gilet s’ha casat dieu. Veus-aci perquè no escrivia feia dies. El germà del Llorenç ahir vaig rebre una lletra seva, amb retard també, contant-me la seva anada a Barcelona, el seu casament i la seva vida deliciosa que viu allà baix al costat de l’estimada. Del Llorenç fa dies que no he rebut lletra seva. Al igual que de’n Llimargues i del Mosoll. Veiam si quan escriviu en sabeu alguna cosa, perquè amb tot allò de Terol fa mal pensar. Vaig rebrer carta ahir de’n Serarols diu que està junt amb el Juanito de Vilafruns i Rajoler, que estan bons i van fent.
I avui junt amb les vostres n’he rebut dels oncles Joan i Tonet, amb dat 21 i 22 del mes passat també. Els hi escric avui també. I l’oncle Joan em dòna l’adreça del Francisco de Navàs que li tornaré a escriure.
He rebut la foto aquella de la diada del infant. Tant temps sense veure cares conegudes, no us podeu pensar l’alegria que he tingut. I els companys Ibars i Such han pogut contemplar, les seves respectives padrinetes. Llàstima que la Carmeta (oi que es aquella del darrera teu?) hagi quedat moguda. En Vidal no l’haurà poguda conèixer. I a Roser i Angelina no hi son oi? Almenys no les he sabudes veure.
Aquella que riu (només se li veu mitja cara, i està darrera la que penso es la Carmeta) qui es? i aquella nena que es al davant del “Pelusa”? Després allà al fons oi que hi ha l’Anita de cal Clau, i l’Antonieta? -ex xicota del Peret- La Teresina de cal Victori i la Mercè de cal Pere, han estat les mes admirades. Si no fossin tan jovenetes, els altres companys que resten sense padrineta, volien escriure-les-hi. Els ho he tret del cap. I aquell està amb l’ajuntament no es el Meu? Que hi fa aqui? Te bronquitis? i la de prop del call és una de cal Massana? Que es “regidor” aquesta també. Els infants llevat del Joan de cal “Rosendo” i el Pere de la Maria de la Oliva i la de cal adroguer, no he conegut a cap mes. Quan tornarem gairebé no en coneixerem la meitat.
Per aci anem fent també. Seguim amb la mateixa quietud de gairebé sempre, per ara. I ens ho prenem tot molt bé. Fins disfrutem bastant i tot. Vivim amb allò que “qui dia passa amy empeny” a pesar del pesimisme que a vegades ens deixem portar, no deixem però de tenir esperances. De tot. Esperança que la darrera victòria serà la nostra. I la de poder assolir aviat la meva “il·lusió” de fa molt temps.
Em sembla que dintre poc anirem a Madrid a passar-hi un parell de dies. Ja n’hi han dos, i de dos en dos, quan ens toqui, hi anirem tots, i com som poquets ens tocarà aviat. Fa dies que ho esperem amb il·lusió. Podrem veurer per fi algun espectacle que tant temps, ja ni recordem les cames de la Marlene ni els ulls de la Crawford.
Esperant que anirem rebent les meves i les contestareu desseguida. Records a tots. Un petò a la Rossa i vosaltres una altra abraçada ben forta del vostre Joan que no us oblida.
P.D. Fa dies que em parleu de l’hortet, del presseguer, ni de les parres i el gat. Es que s’ha perdut tot? I les gallines i els conills que fan? No n’hi deu haver gaire amb tant poc menjar. El vostre fill i germà Joan Griera.
Front de l’Alcàrria 25 Març del 1938
Estimades mare i germana: Tinc la vostra lletra datada el 17 d’aquest mes. Encara que alguns amb retard les vaig rebent totes. Veig que vosaltres també. Els paquets com ja debeu saber-ho els he rebut tots dos bé.
Si voleu enviar-ne un altre podeu fer-ho i poseu-m’hi aquells dos quaderns literaris que us deia. Dieu que en Rodergues (Asep) s’assabentarà de quan surt el camió. De segur que li diran o li hauran dit ja que no n’admeten. Avui ha escrit un company que anà fa pocs dies a Barcelona per a quedar-s’hi i diu que no n’admeten per camió ni per correu. Ara que això ja ho fan com ja debeu saber. Passats uns quants dies tornaran a admetre’n. Després si no hi poseu res que es pugui fer malbé, com tal arribi a les meves mans que arribi quan vulgui.
Dieu que fa uns dies esplèndits. A aci també ha fet uns quants dies igual que els vostres, llevat d’ara que en fa dos que plou. Es el costun d’aci. Quan comença a fer bo dura molts dies, però quan comença a ploure també sembla que no s’ha d’acabar mai. Però ja convenia que hi havia molta secada. Els pocs pagesos que hi ha per aci estan contents. I nosaltres també per això, així l’anyada serà mes abundant que ja convé oi?
Veig també que no heu pas deixat morir l’hortet. Veiam si ja que no pogué esser el passat, si aquest any per la collita podem esser al costat vostre que en tenim unes ganes!… De tot, de la vostra companyia i de poguer almenys tastar la fruita vinenta. Les gallines les teniu tancades al mateix lloc? No s’escapen? Mireu de deixar-ne alguna de llavor per a quan vingui.
Mentrestant anem vivint com sempre, d’il·lusions i esperances. Anem, -vaig- sovint a aquell poblet a fer companyia a la Maria Rosa que ho necessita!… Sembla que estigui una mica mes bé, però no ens podem fer gaires il·lusions. He estat tant de pega!…
Ahir vaig rebrer lletres del amic Cases que em demana si sé res del Llorenç doncs fa dies que a casa seva no en saben res. Li vaig contestar que com de fet, ahir hem retornaren una lletra meva adreçada a ell el dia 2 d’aquest mes. Però avui junt amb la vostra m’han donat una tarja d’ell amb data 13 d’aquest mes que em diu que està impacient doncs no reb carta meva i que a casa seva li diuen que vosaltres estàveu amb ànsia de mi, per això m’escriu aquesta tarja. Trobo molt estrany això de que m’hagin retornat la lletra aquesta doncs l’adreça es la mateixa que ara em dona i està al mateix lloc a la sastreria. Avui també li torno a escriure. Veiam si aquesta la reberà. El seu germà també m’escrigué i està bé i trempat a costat de la dona. Ja ho direu a casa seva això. Del amic Llimargues tampoc en sé res fa dies. Ja m’ho direu si en sabeu alguna cosa, igual que del Mosoll.
Estem assabentats dels darrers bombardeigs de la nostra Barcelona. Son criminals aquesta gent! Però se’ls acabarà. Seguim optimistes. Tothom vé amb permís menys nosaltres oi? Paciència. Un dia o altre ens tocarà!
N’he rebut de lletres fa poc dels oncles Tonet i Joan, del Serarols que està bé. Avui els amics Reig i Such han rebut lletra de les Roser i Guillema, ila de’n Zacarini que fa? i les altres dugues? Tots fa dies que esperen les seves respostes.
Una abraçada ben forta del vostre Joan
De la Conxita i el Pepet no en sabeu res? Jo no, no m’han contestat la meva darrera que fa molts dies vaig adreçar-los-hi.
I el fill gran de la dida que deien estava malalt que fa?
Conteu-me forces coses, i fins la propera. Joan Griera
Madrid, 27 Març del 1938 (tarja postal)
Estimades mare i germana: Us escric des d’aci a Madrid des de la cambra d’un hotel. Del Hotel Inglés, un dels de mes confort i luxe. Arribàrem ahir, jo junt amb l’amic Zacarini (el que sosté correspondència amb l’Angelina). Com que ell ja hi ha estat moltes vegades podeu estar segures que no ens perdrem pas.
Eren per allà les cinc de la tarda quan arribàrem i com que a les sis son tancades totes les botigues ens afanyàrem a comprar els encàrrecs que ens havien fet. Després com que estava núvol i plovia una mica i desseguida es fosc ja anàrem a sopar i buscar allotjament a aci on estem. I una miqueta cansats del viatge i a la nit no hi ha espectacles, anàrem a dormir d’hora.
Avui son les 9 del matí, quan us escric aquestes ratlles després d’haver-nos llevat, he pensat deixa’m escriure a casa, quedaran sorpresos. Ara ens pujaran el cafè aqui a la cambra mateixa, que com no hi ha gaire teca ens emportàrem un pot de llet i així esmorzarem bé. A dinar hi anirem a la “LLar del combatent català” que es menja molt bé. I anirem al cinema, fan “Suzi” per Franchot Tone i Jean Harlow i Gary Grant o bé la del Manojo de Rosas. Demà veurem. Hi estarem pocs dies, llàstima, perquè es bonic.
Qualsevol s’estigui allà on hem vingut. Em sembla que demà passat marxarem altra vegada al nostre lloc, que deuré tenir carta vostra allà.
Una abraçada del vostre Joan que des de Madrid pensa amb vosaltres.
Madrid, 28 de març del 1938
Estimades mare i germana: Com veureu encara som aci, demà al matí partirem. Altra vegada a la gris Alcàrria, qie podeu ben creurer no la trobàvem gens a faltar aquests dies, menys mal que després de tants mesos, n’hem pogut fugir un parell de dies. Que han passat mes depressa!…
Ens hem divertit molt, ahir al matí a passeig i a la tarda el cinema. Està bé “Suzi” per la Jean Harlow, Gary Grant, Franchet Tone i Lewis Stone. Es d’actualitat d’aviació. Vols que et conti una mica per alt l’argument? Veuràs que Franchet Tone està treballant per la Pàtria i coneix a la Jean. S’hi embolica una espia que un dia, el dia que s’acaben de casar la parella, entra al pis i pam!..pam!.. un parell de trets i fereix al xicot. La mestressa o veïna al sentir els trets demana socors i com queda la Jean o “Suzi” allà agenollada prop d’ell i la policia ja puja, allavors (com que la mestressa diu cridant que ha sigut la Suzi l’assassina) per a no fer-se culpable fuig, i se’n va a França. Estalla la guerra i ella fa d'”estrella” en un cabaret, i un dia arriba Gary Grant, que es aviador, allà al cabaret i s’enamora d’ella i s’hi casa. La porta a casa seva amb el seu pare (Lewis Stone) i té aquell dia mateix una ordre que té de partir a fer un servei amb l’avió. Es queda ella amb el pare i ell degut a la seva valentia li fan homenatges i ascendeix, i com que es una pinta, té tantes dones com vol. I ella fa bondat a costat del vell. Bé; mentres passa tot això el Franchot Tone no es veu enlloc, fins que un dia fereixen al Gary i ella el va a veurer al hospital i es troben els dos, els tres, ella i Franchot que aquest -me’n descuidava- eren amics amb el Gary, companys d’aviació. Es queden parats tots dos al trobar-se. I el Gary segueix fent de les seves ara amb l’espia que ferí el Franchot. Ella la Jean, la coneix i ho xerra, i ell no s’ho vol creure fins que quan ho volen descobrir un còmplice d’ella surt de trescantó i pam! pam! mata al Gary i, (com que s’acaba el paper) Tinc d’acabar. Es tornen a casar la Jean i Franchot. Acaba bé, per els dos.
Doncs com us deia ahir el cinema, i avui al matí hem anat a veurer la familia del metge, que per ell poguérem venir, i a la tarda a veurer “La del manojo de rosas”. També està bé la zarzuela. Quan arribi al lloc segur que deuré trobar lletra vostra, la contesto i us contaré mes coses. Prou. Una abraçada del vostre Joan.
Front de l’Alcàrria 30 Març del 1938
Estimades mare i germana: Ja torno a ésser a l’Alcàrria. Ahir al vespre arribàrem. Passàrem tres dies com no us podeu imaginar. Quin contrast amb la vida d’aci. Trobem a mancar el llit i els llençols de l’hotel, el cinema i demès espectacles, en fi tot el que em féu passar aquells dies volant… Però del mal, al menys hem pogut tastar el que feia tant de temps desitjàvem i enyoràvem. Bé, ara ja estem contents i ja em semblarà que aquests mesos passats no han estat tan llargs. Espero que s’acabi això, i que poguem retornar a la vora vostra aviat es el que farem des d’avui.
Al arribar vaig trobar la vostra lletra amb data 19 d’aquest mes. Em parleu de la Maria Rosa. Em donàren la nova, la mala nova de que s’havia empitjorat i que estava bastant greu, m’ho pensava. Al partir l’havia deixada molt abatuda i em dolia marxar i tot.
Demà l’aniré a veurer i us diré l’impressió que en tinc. Em dol a l’ànima! no us podeu pensar com!… Ara que, després de no trobar cap companya comprensiva i que tingués les mateixes il·lusions, les mateixes aficions i afinitats, durant la meva vida, l’havia trobada; no sé he tingut una gran desil·lusió al veurer que també s’esvaïa, en fugia quan mes meva era, quan mes me l’estimava… Us parlo d’aquesta manera, em fa parlar d’aquesta manera, els informes que em donà el metge i els companys. La mala estrella m’ha perseguit sempre, ja ho sabeu. Però no hem de desesperar oi? Diuen que mentres hi ha vida hi ha esperança…
Dieu que aquest any no vagi tant a l’aigua, no ho podem fer, només podem dutxar-nos, que o fem sovint puix amb la netedat els paràsits no hi volen tant res. Els amics han rebut les lletres que em dius. Penso que els hi han contestat ja.
Els refugiats veig segueixen com a tot arreu. Aci en alguns pobles n’hi han també d’altres llocs, i es una llàstima que molts i moltes s’abandonin d’aquesta manera. Però hi ha guerra! I com totes, porta molts daltabaixos i molta prostitució. Quines coses es veuen! Quantes coses hem vist durant aquest temps! A Madrid mateix es veia cada “quadro” que dieu.
Ara que parlo de Madrid. Sabeu qui vaig trobar? El “Peó” estava prenent cafè tranquilament amb dos o tres companys seus. Em digué que havia vist que estaven per allà el xicot de la Fassina i el de cal Arep. Em donà molts records per a la Rossa. Ja els hi podeu donar. Desseguida em digué: I la Rossa? Es viva? Ja veus Rossa fins el Peó pensa amb tu. Digué també que sabia que la seva germana tenia un fill i que no s’escrivia amb ningú d’aci nomes amb la xicota. Li vaig dir tot el que sabia i li vaig ensenyar el retrat aquell que vàreu enviarme. La primera que va veure fou la Putxeta, la seva cosina i el Magí. Els infants li passsa com a mi no en coneix gairebé cap. Parlàrem una estona i em donà la seva adreça per si volia escriure. Esta fent fortificacions i treballen de nit, i de dia poden anar per les seves. Està bé també i diu que no té pas ganes de tornar a Balsareny.
Dieu que teniu a punt els llibres i el paquet. No em ve d’aqui no. Al tornar uns companys que anàren a un poble d’aquests de la vora, pogueren comprar un altre xai, l’hem mort avui i demà ens el menjarem. Ja ho sabeu que no patim gana. Amb ous, xais i pollastres es pot passar els dies millor!
La guerra s’acaba? diuen. Jo dic: Tant de bo! Els feixistes estan a prop de la nostra terra, però no passaran! Eh que no?
Bé doneu records a la Tema i demès i vosaltres una forta abraçada del vostre Joan que us estima.
P:D. Ja em direu si heu rebut les dugues lletre que us vaig adreçar des de Madrid. Prou, es fa fosc que ja gairebé no m’hi veig. Amb l’altra carta ja us contaré mes coses de Madrid i d’aci. Sobretot vosaltres conteu-me’n moltes també. Joan Griera