Maig 1938
Dia 5 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: Quan després d’haver rebut la vostra amb data 8 del mes passat, passaven els dies i no en rebia cap mes, i es dein tantes coses, m’havia tornat molt pessimista respecte les vostres lletres, almenys de rebrer-les com abans. (No deixava per això jo d’escriure-us sovint com sempre, com deureu veurer si les rebeu totes com dieu.)
Mes avui quina ha estat la meva sorpresa i la meva alegria al rebre’n dugues de vostres, l’una amb data 14 d’Abril i l’altre del 18 del mateix mes. Junt amb les vostres m’han donat una de la cosina Angeleta, i dugues d’aquella mossa de Súria que es veu que no m’oblida. Ja sabeu de l’impaciència i el malhumor que causa al tardar rebrer noves vostres i de la terra que ens ha vist néixer, per això no cal que us conti la meva alegria, la meva joia d’avui al rebrer totes aquestes, al veurer que seguiu bé com sempre. Em dieu que ja us imagineu els dies avorrits d’aci, de veritat ho son, però ja sabeu que ens els sabem fer alegres i fins divertits amb les nostres cançons, amb els nostres contes i converses vora el foc, i amb els progectes que ens fem per a quan s’acabi tot això.
Després l’esperança de que serà aviat, ens alenta i ens fa aquests dies curts i de mes bon passar. Ja veureu que viurem bé tots plegats amb la pau i tranquilitat que vindrà.
Em parleu del paquet. Com que no l’he pas de menester, jo al vostre lloc no l’enviaria. Ja ens el menjarem junt amb tots vosaltres. Dieu també que, com l’única diversió no la podeu tenir perquè (encara que sigui censurat, la causa d’això ja m’ho imagino.) Que arribaren molts refugiats de Lleida. Pobre gent!… Sense llar, deixant allà tot el que estimaven. No serà per molt temps no fa?…
Del Serarols i d’aquests altres que insinueu, si es veritat no està mal fet. Diuen que dels que fugen alguns se n’escapen…
Celebro que el Mosoll tingui la sort de poder venir tot sovint. Ell si que gairebé no ha sofert l’enyorança de l’estar tant temps lluny de les coses volgudes… Doneu-li records i veiam si m’escriu aviat. I de l’amic Llimargues que se n’ha fet?. M’han donat una mala nova d’ell, però no m’ho crec, desitjo que no sigui veritat.
Nosaltres ara tornem a viure al poble, com que torna a haver-hi quietud, hem tornat a la nostra casa, que com que fa uns dies de pluja, com sol fer a aci en aquestes terres s’està mes bé sota teulada, vora la llar del foc que no pas sota la volta del cel, això per a quan fa aquells dies de primavera bonics; ara ens estimem mes la casa. Després a aci a casa les nostres coneixences d’aci ens hi porten alguna cosa: pans, ous, formatge i algun xai. De gana no hi morirem pas mentres ens estem aci.
Tu Agnès em dius que les teves amigues estan impacientes al tardar a rebrer dels amics, principalment l’Angelina i Carmeta. L’amic Zacarini fa dies va escriure-li de segur que l’haurà rebuda ja. L’amic Vidal ha tardat mes doncs aquests dies passats es el que tenia mes malhumor i menys ganes de fer res de bò. Ara però tots tornem a estar junts amb la mateixa alegria d’abans, amb el mateix bon humor i amb les mateixes il·lusions de sempre.
Han passat ja aquells dies i que no tornin mes!…
Podeu estar ben tranquiles ara, puix no tots poden estar bé com nosaltres. I escribiu sovint també que ja sabeu que les rebem totes. En Subirana aquest dia vaig parlar-hi i està bé i tranquil també. Records a casa seva. Records a les amigues teves, als bons amics que resten aci. I una abraçada ben forta a totes del vostre Joan
Fins a la vostra propera, i conteu-me forces coses. JGriera
Dia 8 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: He rebut avui la vostra amb data 21 del mes passat. I abans d’ahir, com ja us ho dic amb la resposta, dugues, una del 14 i l’altra del 18 del mes passat. Ja ens pensàvem no rebre’n gaires mes, i com podeu veurer vosaltres també, les anem rebent totes. Tant de bo no s’espatlli aixpo de la correspondència, doncs només ens faltaria això!
Després de tant temps sense poguer-vos veure, tants mesos allunyats de tots vosaltres, que ara ens manqués l’escalf i els consol de les lletres vostres!… Però no, dieun que es farà tots els possibles per a que no es trenqui aquest contacte amb tots vosaltres. I per ara van arribant si fa o no fa.
Bé doncs, ja podeu contestar-les totes, segures de que les reberem. Jo us vaig, i us aniré escrivint tot sovint, perquè esteu ben tranquiles i sapigueu sempre noves de mi.
Tornem a estar al poble. A la mateixa casa. Que com fa uns dies plujosos, s’hi està mes bé que no pas al bosc. Al bosc amb el bon temps es molt bonic, però amb el temps d’ara s’està millor a la vora del foc. Després com torna a haver-hi quietud tornem a anar als poblets de la vora, per tiberi, i perquè no? per a divertir-nos. Que amb una bella companyia femenina, es fan els dies mes curts i les hores també menys llargues.
Com ens hem tornat eh? Mireu, aquest viure; amb aquest ambient sembla que no puguem passar, sense el perfum d’un cos jove, sense el somriure d’unes dents blanques… Direu, potser: quines coses que ens dius, no se perquè ha de dir-nos tot això!
No me’n puc estar, el meu caràcter una miqueta sensible i una mica sentimental, fa que no em pugui callar, que us hagi de contar totes aquelles coses que em fan viure!…
Amb totes les lletres, podeu ben veurer que la meva sort, ha estat bona, i sempre hem estat allò que se’n diu de sort, i bé. Llevat d’uns quants mals dies, d’unes estones de soroll i nerviosisme, i llevat de la dissort de la bona Maria Rosa (Que en pau reposi.) tots els demès dies, si no hagués estat la nostàlgia que dóna el viure lluny de les coses estimades, es pot dir que semblava que no féssim la guerra!…
D’aci en endavant, podrem dir-ho així? Em sembla que si, puix tot torna a ésser com abans, podriem dir millor que abans, puix es el temps millor de l’any i tot es mes bonic. Ja esperem amb daler que s’acabin aquests dies de pluja, que encara que els pagesos els fassi estar contents, a nosaltres ens fa posar els cabells de punta. Esperem amb mes daler per això, que s’acabi tot aviat i poguem; sinó ara a la primavera, a l’istiu, estar al costat vostre. Que de bona gana canviariem els xais, els pollastres i tot, per un troç de pa de la nostra terra, menjat al vostre costat. Podrem fer-ho aviat oi?
Aquests soldats d’aci si que tenen mes sort encara que nosaltres! Com els canviariem també! I a la millor ells ho farien també, que molts deuen ésser d’aquestes terres. Aci en aquests poblets també han partit les lleves aquestes darreres. Molts casats també. I el Lluís de Navàs, ha partit també?
Les amigues deuen haver rebut lletra ja, no? puix tots van escrivint. Darrerament l’amic Zacarini ha rebut la foto de l’Angelina, ara nomes manquen que es decideixin les altres.
El paquet, ja ho sabeu, com que mengem bé, guardeu-lo, que ens el menjarem junts.
Em plauria molt, em donarieu una alegria que em donéssiu bones noves de l’amic Llimargues. També dels altres, si es que sabeu on han anat a parar. I en Cases i Riera que fan? Fa molts dies que no escriuen. I en Casòliva? Es clar, casat nomes deu viure pels ossets de la dona. De la Conxita i Pepet, tampoc en sé res fa dies. Tothom deu tenir feina no? El Llorenç i Ferran segueixen escrivint al Subirana també tot sovint en sé alguna cosa, en fi de tots els que estan mes aprop. L’altre dia també vaig escriure al Peó.
De la cosina Angeleta, també vaig rebrer lletra darrerament, diu que espera que s’acabi la guerra per a casarse. Els oncles deuran escriure també aviat.
Deveu cuidar l’hortet i el cirerer oi? No el deixeu morir, cuideu-lo bé que al temps de la collita poguem menjar de tot.
Bé prou per avui, records a tots els bons amics i junt amb la Rossa, rebeu una abraçada ben forta del vostre Joan que cada dia pensa amb vosaltres, i nomes espera el dia en que podré estar a la vora vostra. Joan Griera
Dia 12 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: He rebut la vostra del 24 del mes passat. Veig que esteu contentes perquè rebeu totes les meves lletres i perquè després del temporal no m’ha passat res de mal. Podeu seguir estant-ho, doncs la meva sort segueix essent bona també, i estic bo i bé i com sempre.
Anem vivint en aquest poble, que com us he dit ja hi estem bé, puix amb la calma, els ocells negres no venen a inquietar-nos ni a donar-nos turment. I com estem a la mateixa casa, una de les mes boniques del poble que ha tingut la sort de restar en peu després del temporal. Només que al tornar-hi, després de passats aquells dies, de les nostres coses que hi haviem deixat en trobàrem a faltar qui sap les. Aprofitant aquells dies que érem fora algun viu obrí la porta i se n’emportà el que li agradà mes. Es la guerra!…
Jo per això he estat de sort puix he pogut salvar els guants, el gersei, la mudada i demés roba comprada a Madrid, fins la camisa aquella gruixuda que m’enviàreu. Només em prengueren l’armilla, les bandes, el passamuntanyes, un raspall i una mudada d’hivern, tot el que havia en una bossa de costat separada de les altres. Era el que ja no havia de menester puix s’acosta l’estiu. El millor no ho trobàren perquè ho amagàrem sota la palla.
El que em sap mes greu es pel sabó que n’arraconava per portar-vos-el si tenia la sort de poguer venir amb permís. En tenia tres pastilles, i del mes bo que fa una bona escumera, i com que no es pagat amb diners ara, el trobàren i se l’emportaren. Bé, com ens en donen sovint, ja tornarem a fer recó. Després tenim una casa al poble de la vora que ens la renta sense que n’hi portem nosaltres, la roba.
Ah! i les novel·les que havia comprat a Madrid també vaig perdre, però ja en comprarem mes, després així no anirem carregats oi? Ara qualsevol dia portaré a rentar els pantalons i la caçadora de vellut, que tot l’hivern de portar-ho son una mica bruts. Veiam si l’altre vegada, ja m’ho podeu rentar tot vosaltres.
Em dieu que fa dies que plou i fa força fred. A aci també ha plogut forces dies, mes avui ha tornat a sortir el sol. Veiam si durarà no ho trobeu que tot es més bonic amb la llum dels sol, amb el sol tebi d’ara?
Eh que ens prenem la guerra bé? Mentres l’aviació i l’artilleria no ens deixaven petja, nosaltres en teniem prou per a asserenar-nos amb el perfum de les flors i la frescor de l’aire. No hi lliga gaire la guerra amb les flors i demés coses belles, però si no fossin aquestes, valdria la pena de viure?…
Us faria un gir però tinc por de que no es perdi, tinc siscentes pessetes o sigui dos mesos, i massa diners fan nosa. Quan sàpiga del cert que els pogueu rebre us els enviaré desseguida, i sinó si s’acaba la guerra aviat us portaré dos o tres xais jovenets per a criar-los i menjar-nos-els. Digueu a la Rossa si els treurà a pasturar. Allavors si que no aniràs a la fàbrica, no anireu a la fàbrica ni la Rossa ni vos mare. La Rossa amb una estona cada dia a pasturar els xaiets ja en tindrà ben bé prou. Un flaviol i tot li portaré.
Veig que us van traient tots els homes. Quedareu sense cap si van seguint així! Però com no ens mataran pas a tots, i això no durarà, ja tornaran o tornarem una bona colla encara. Acabada la guerra es podrà triar una mica mes no us sembla?
Em faig càrrec de que no us hi deveu trobar ara amb les _____ i espelmes. Nosaltres hi estem ben acostumats. Hi llegim, hi escrivim i fins ballem amb la claror del llum d’oli. Paciència que ja tornarem a tenir mes claror.
El paquet ja ho sabeu ens el menjarem junts aviat. Les amigues, els seus amics van rebent-ho tot, les cartes, els retrats, darrerament l’amic Such ha rebut el de la Guillema junt amb la Margarida Angelina Mercè i Torres “met” van quedar bé totes.
La Carmeta diga-li que no s’impacienti que l’amic Vidal, deurà escriure-li aviat. Està una mica lluny de nosaltres ara, i no sé si ho ha fet ja, potser encara li dura el malhumor dels dies passats. Quan el vegi li estiraré les orelles. On s’és vist fer esperar tant a la Carmeta!
Bé, records als bons amics i a vosaltres totes, una abraçada ben forta del vostre Joan que voldria abraçar-vos de debò ben aviat.
PD. Vaig rebrer carta de l’ancle Tonet, l’he contestada. Espero la del oncle Joan, ara, veiam si em dieu ons es el Lluis i em doneu l’adreça.
El vostre fill i germà Joan Griera
Dia 15 de maig del 1938
Estimades mare i germana: Us escric aquestes lletres per a donar-vos la bona nova, de que ens han destinat a un poble, d’aquests que no ha estat evacuat, on hi ha la mateixa gent que abans.
Tenia que posar-hi un puesto de socorro o botiquí, i com som bons minyons han pensat amb nosaltres. Som cinc sanitaris, cinc companys -cinc bons companys- i la comandància d’un batalló.
Així es que som poquets, estem com si fossim de familia, com si haguessim nascut al poble, puix ens tracten molt bé. Solet, ous i pa podem atipar-nos en. Fa tres dies que hi som, i com si haguessim estat tota la vida. Hi ha una bona gent, que com també tenen fills al front, pensant en aquests, ens estimen a nosaltres.
Mengem i dormim en una casa. Una bona familia que la dona, l’àvia (se sembla molt a la padrina) sap molt de cuinar, ens fa un arroç, unes mandonguilles i uns cigrons amb carn mes bons, mes bó tot! Avui com es diumenge ens ha fet un flam de llet i ous que els àngels i cantaven i les verges hi feien el “pipi”. Després com hi ha dos rius a la vora i hi ha molt peix, fins i tot crancs, anirem a pescar-ne per a posar-lo a l’arroç.
Després hi ha unes mossetes senzilles i amables que les seves veus i els seus somriures ens acompanyen durant les hores del dia. Unes belles minyonetes que saben fer-nos mes agradable l’estada en aquest poble.
Ja tenim amb què passar les tardes llargues d’estiu! Ens agrada tant jugar i saltar per aquests prats verds! A passejar per el caminal que vorejat de flors porta a la font d’una aigua clara i bona, que té el dringar de les veus d’aquestes noietes!… Que tot fa oblidar.nos de les males estones passades dels records tristos… També hem portat la gramola i avui aquesta tarda farem ball, en aquests prats verds de vora el poble.
Com podeu veure doncs estem allò que se’n diu estiuejant. Ara només mancaria que la guerra s’acabés des d’aci.
Si tenim la sort d’anar contant-ho així d’aci en endavant, podrem dir que, llevat de unes temporades curtes, hem estat com si no hi hagués guerra. I si no fos el temps, aquest temps sense poguer-vos ni veurer, gairebé diriem que ja us donem tot Balsareny, perquè hem anat a molts pobles, aquest es un d’aquests, que encara que no siguin tan grans ni tan avançats, almenys son més simpàtics.
Així es que podeu estar ben tranquiles ara, puix amb aquesta quietud i amb aquest poble que els avions no l’han bombardejat mai, no correm cap perill. Veiam si ens hi deixaran gaires dies. Ens han promès que vingués el batalló que vingués, nosaltres ens quedariem sempre a aci. Fos veritat oi? No es canvièssin les ordres tan sovint!
Ahir vaig rebrer unes ratlles de l’amic Subirana, que està encara prop meu, però no ens podem veurer. Està ara en un bon lloc també. Fent guardia en una comandància, una mica lluny com nosaltres de la primera línea. Ja li dic jo: procura conservar-ho, doncs avui si no es té padrins no pots trobar un bon lloc. Ja ho direu a casa seva que està bé, encara que ja els ho diu ell, però com em parla d’ells i de vosaltres, així estaràn contents si saben també que està bé. A vegades no us ho deveu creurer oi? i si ho diu una altre, sembla que sigui mes veritat no us sembla?
Sabeu qui el feriren una mica durant l’avanç aquell? El Pintor; però hem esperat a dir-vos-ho, que estés ben bé, per a que no penséssiu mal de tots nosaltres. Mes ara em diu el Subirana que torna a estar al batalló, a les posicions, puix només fou una mica de metralla al front, una rascada només. No ho digueu a ningú puix a casa seva a lo millor no ho saben i sofririen, ja els ho dirà ell si per cas, ara que està bó.
Les cartes deurem seguir rebent-les, puix en van arribant. Ara des de la vostra del dia 24 i de la del oncle Tonet del dia 26 del mes passat, es clar, no n’he rebut cap mes, però com vénen a remeses i sovintet, aviat tornaré a tenir-ne. Vosaltres també suposo les anireu rebent, doncs ja ho sabeu aneu contestant les meves que us escric sovint. Una abraçada ben forta del vostre fill i germà que us estima molt i pensa també molt amb tots vosaltres. JGriera
P.D. Que fan els amics Cases Riera i demès que no escriuen? L’Antonieta està mes bona? I la Tema encara està sola? A la Carmeta, avui he parlat amb l’amic i diu que el perdoni però amb aquells dies perdé tot també fins el paper d’escriure, però ara en té i ja li escriurà. Fins a la vostra!
Dia 18 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: He rebut la vostra del 2 d’aquest mes. Com podeu veurer les anem rebent totes també. De segur que al rebrer aquesta heureu llegit ja les meves amb dates 1er, 5, 8, 12 i 15 d’aquest mes que son les darreres que us he escrit. Us escric sovint ara oi? Com que ens vaga, i així ens passa aquest temps mes depressa, si no hi ha res de nou aniré seguint fenr-ho. També com cada lletra es una alegria, mes n’experimentem, que prou ens convenen, ara mes que la Pàtria la tenim en perill, i tot està a punt d’anar-se’n a rodar.
Tornen a fer cinema dieu. Com m’agradaria poder venir per a veure-les! Podrem venir aviat?
Estem assabentats de la crida d’aquestes lleves que dieu, a aci en aquest poble on estem també han partit ja.
Avui us contaré com va anar el ball del diumenge. Ballàrem al so de la gramola, en ple camp, en uns parts verds que hi ha als defores del poble. Se’ns hi pongué el sol i fins ens hi sortí la lluna. Que us sembla ballant al clar de la lluna? Si no fos que acabem de perdre tota la mica de romanticisme que quedava en nosaltres, seria romàntic això, no fa?
Hem vist tants dies a sortir el sol! I hem vist tantes postes! després les noies d’aci, -d’aquest poble- no son pas d’aquelles que puguem extasiar-nos contemplant-les amb clar de lluna o sense, son com l’aigua, que no tenen perfum, color ni sabor, això, tot això fa acabar-nos de perdre-ho tot, i que anem de dret al “bulto”.
Podeu estar tranquiles, que no us portaré pas una companya d’aquestes, no hi ha cap Maria Rosa en aquest. Es seguríssim que per mes pobles que anem, per mes que rodem, no podrem trobar-hi una Maria Rosa com aquella… Què hi farem? Hem après de resignar-nos i fins d’estar sempre alegres, tot i que la procesó vagi per dins.
Així es que anem tirant i ara podem dir molt bé. La nostra lleteta, els nostres ouets, els nostres formatges -i fins l¡altres dia menjàrem pernil- no ens manquen, cada dia. Això, la poca feina, junt amb els passeigs a la font amb alguna “moza” d’aquestes, son els bons dies que passem a aci. I que podeu estar segures que ens aprofitem, ens rescabalem dels dies passats, i per si venen temps pitjors. Durés l’estada en aquest poble!
La padrina, aquella que us deia amb la d’abans d’ahir. L'”abuelita” com li diem nosaltres, segueix fent-nos uns menjars que amb les seves herbes, els seus talls i la seva salsa son d’allò mes bons. Amb una setmana que fa que som a aci ens hem engreixat tots. Em penso que ja peso 80 kilos.
Com que ens ha vagat de conservar la línea, i encara sort dels xais, ara fem la pau i ens atipem com a casa. En aquesta temporada, i en aquesta edat es té tanta gana! Ens cuidem ara que podem fer-ho. Ara si que no hem de menester paquet.
Ara qualsevol dia anirem a pescar al riu que hi ha prop d’aci, que diuen que hi ha molts peixos i molts crancs. Fins peix podrem menjar, que ja no sabiem el gust que tenia. Potser hi ha mes teca en aquest poble que no pas als nostres, puix sabem que segons aon la passen magre.
Ahir m’enviaren les fotos que vaig fer-me a Madrid, us n’envio una, encara que mal feta, puix no hi ha gaire material, per a que pogueu veure’m la “pinta” que faig després de tant temps. No soc tant negre com a la foto per això, això es degut al material dolent que han d’emplear.
Ja em direu que us en sembla. Si he canviat o no. I vosaltres quan les tinguem, me les deureu enviar eh!
Les amigues deuen rebrer les lletres ara oi? L’amic Vidal avui ha escrit a la Carmeta m’ha dit. I que li demanava la foto. Li deurà enviar no et sembla? Tots han pogut contemplar-les menys ell, i us fareu càrrec de com ens plau conèixer a les amigues que escrivim, que contem les nostres coses. L’amic no ha tingut ocasió de poder anar a Madrid com jo, i no en té cap ell per enviar-li, però a la primera que tingui pot estar segura que li enviarà, això no vol dir que ella no pugui enviar-la-hi. Que n’hi enviï una que hagi quedat bé. Ell es pensa que s’assembla a la Guillema.
Records a totes i vosaltres una abraçada del vostre fill i germà que us estima. Joan Griera
Dia 23 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: Ahir vaig rebrer la vostra amb data 14 d’aquest mes. La certificada del 11 no l’he rebuda encara. demà o passat la deuré rebrer. A vegades tarden un xic mes que les altres. Per fi us podré contemplar tant temps sense haver pogut fer-ho! I vosaltres a hores d’ara haureu pogut veure’m també; amb la meva del 18 d’aquest mes us vaig enviar també el retrat que vàrem fer-nos a Madrid. Vaig quedar un xic malament, però que hi voleu fer! Ja sabeu que no som fotogènics com Carl Gable o Federic March (els predilectes de la Guillerma) Saps que li deia a l’amic Such també? Que la seva il·lusió seria poder anar a Paris, Venecia i Montecarlo. L’hi va fer molta gràcia això. Deu voler fer fortuna que vulgui anar allà.
Jo encara la guanyaria per anar lluny. Sabeu on m’agradaria anar? Fugir de tot això, de tot el mon civilitzat? i anar a fer vida contemplativa allà, a aquells paradisos oceànics que tant bé pinta l’Aurora Bertrana, entre mig d’aquells salvatges, que segur no ho son tant com nosaltres.
Bé deixem els somnis i parlem d’altres coses. Sembla que us sap greu que no em pogueu enviar el paquet, no hi penseu mes amb aquest paquet, que es pot dir que no sabríem que fer-ne ara, tant bon menjar tenim, tantes llaminadures i tot mengem cada dia. Anem ja tips de tot. D’ous, de llet, de formatge, de fems, de crema, de coques, en fi de tot això que molt segur aci a la reraguarda pocs en deuen poguer tastar. I ara s’apropa el temps de la fruita que hi tenim molts cirerers, moltes pereres i presseguers que n’hi ha un bé de Déu!
Si tenim la sort que ens hi deixin una temporada, ja no desitjaria res mes, només que s’acabés la guerra. Estem al cel ara. Ens llevem l’hora que volem, atipar-nos, a passeig amb les mosses d’aci, i al vespre a contar contes a la vora del foc, amb l'”abuelita” i les “nietecitas” que son del milloret que hi ha per aci. De tant en tant algun ball a aquests prats florits, tot això es la nostra feina. La nostra vida que portem aci. Durés força l’estada en aquest poble! diem tots.
Després sabent que esteu bé, que no us manca gaire res, estic tranquil (i per l’enyorament podem anar a tirar pedretes al riu) es pot dir que no sofrim gens per a res. Abans erem un xic fresquets doncs ara ens n’hem tornat mes. El diari potser fa un mes que no l’hem llegit. Perquè?
Amb aquesta tranquilitat, amb frescura, es viu millor i tot. Eh! quins senyors Esteves, quins panxacontents ens tornem! Si tot es mentida, perquè ens hem de tormentar?
Aquests soldats mal educats que teniu per aci, de segur que deuen ésser d’aquestes terres, que pugen, es crien i acaben sent unes bestiotes. Es passen tot el dia de panxa al sol i que treballi la dona.
Mireu l’altre dia mateix es calà foc a una pallisssa i sabeu qui érem a apagar-lo? Les dones i els pocs soldats que som a aci. Ells, els “amos” a la plaça comentant :”Que si con ese viento se podria pegar fuego a todo el pueblo” però res d’agafar cap tronc ni cap galleda. Son així.
Ells que sabis per això; mentre tinguin la dona van tirant. Algun dia em sembla que se’ls hi rebelaràn. Dius amb una noia, o dona, fins les casades i tot, si li plauria venir a Catalunya, i les tens ben teves. Comencen a veure-hi; i algun dia agafaràn un mànec i els “amos” seràn elles.
Mira, mira el Quirze , quina cosa mes tendra ha arreplegat comparat a ell.
Amb en Reig fa dies que no ens veiem, però digues a la Roser que no desesperi que es degut a que com jo, ens pisparen gairebé tot l’equipatge, i a ells tot el paper d’escriure i tot i ara va molt escàs, però ens n’han portat de nom censurat i de segur que li escriurà aviat si es que no ho ha fet encara. En Vidal escrigué a la Carmeta ja, li demana el retrat. Digues-li que si no en té un que hagi quedat bé, no n’hi enviï cap. S’imagina un àngel i potser tindria una decepció.
He rebut carta del Llorenç diu que es traslladarà al costat del seu germà. Està bé. Records a tots. Vosaltres una abraçada ben forta del vostre Joan que us estima.
Dia 26 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: He rebut la vostra lletra amb data 11 d’aquest mes. El que no he rebut es el retrat de vos mare, només hi havia el de l’Agnès. Com que hi passà la censura, es veu que al obrir-la caigué el vostre. Així es que, com n’haureu fet mes d’un, espero que en una altra carta me’l tornareu a enviar., puix estic dalerós per a poder-vos veurer; tants mesos lluny de la vora vostra.
El meu ja em direu si l’heu rebut i que us sembla. He canviat? Em trobeu mes gras o mes prim?
Tu Agnès, només et mancarien, amb aquest pentinat, les trenes, per acabar-te de semblar amb una donzella d’aquelles del milvuitcents, quan hi havia trovadors que cantaven; quan les donzelles dalt les finestres de la torre guaitaven, allà lluny… esperaven el retorn del seu príncep, que era també a la guerra… Era mes bonic tot abans oi? Fins les guerres; però ara com som mes civilitzats ? Hem progressat mes amb totes les arts, i hem llevat tota la poesia que tenien abans. Fins a l’art de destruir, de matar-se els uns als altres. Valdria mes tornar endarrera al segle passat, per a que la guerra fos bonica.
Nosaltres anem gaudint de la diguem-ne pau, de la vida reposada d’aquest poblet, que mireu que son les coses, comencem a trobar-nos-hi com a casa nostra. L’esquerperia de la gent, als primers dies s’ha canviat per amabilitat i simpatia envers nosaltres.Fins les noies no semblen tant grosses i aquesta simpatia fa ésser-les mes belles. Un xic ho fa, l’endarreriment que hi havia, que hi ha. Aqui si que sembla que vivien al passat segle.
Un detall només, us diré l’ambient d’aci i com han pujat aquesta gent. Molt poca, molts pocs havien vist un cotxe. I aquest dia, abans d’ahir, acabaren la carretera que porta a aquest poble i entrà el primer auto. Tot el poble era a la plaça. Tothom a contemplar-lo i volguer-lo acariciar. Semblava que era un dia de festa major. Semblava que s’havien vist el cul i molts pocs hi volgueren pujar, els feia por. Es curiós que tots, principalment els vells, hagin vist abans els avions que els cotxes.
Aquest aïllament del mon civilitzat, aquest isolament de les coses modernes en que estava aquest poblet abans de la guerra, us mostrarà el seu caràcter esquerp, la mica de salvatgeria que tenia la gent d’aci, que ara amb el contacte amb nosaltres i amb el mon modern van perdent…
I seguim menjant bé. L'”abuelita” ens cuida com si fòssim fills seus, i de cuinar cregueu que en sap. No la canviariem pel millor cuiner de l’hotel Ritz. L’altre dia vingué el nostre cap, el comandament metge nostre i li férem una rebuda com se sol fer en aquests casos: Un arroç amb peix d’aquest riu, del Blanquejo, (n’hi ha mes que el Tajo) carn a la brasa d’un xaiet que compràrem, dos pollastres que ens regalaren i per a postres formatge i pernil, que encara que sigui una mica car, ens n’hem pogut atipar (ens costa 12 duros el kilo, i pesava 8 kilos), aquest dia deixàrem els ous de banda, puix com n’anem tips, ens plau mes la carn, i cregueu que tothom quedà satisfet. I dels menuts férem un sopar que ningú se’l pogué acabar.
Em sembla que vindrà sovint aquest metge, tant content quedà de tot. Amb això podeu veurer una vegada mes que estem magníficament bé i que tots voldriem que no ens traiessin d’aci fins acabada la guerra.
Però les ordres es canvien tant sovint que ens fa por que qualsevol dia ens diràn: ja heu tingut bona vida fins ara, a tornar a provar la que no ho és tant. Encara que ja sabeu que als llocs dolents no hi hem viscut. Que malament no n’hem estat mai.
No sabeu l’alegria que tinc que esteu bé totes vosaltres. Que l’hortet i el cirerer estiguin florits i que la marrinxa segueix esbojarrada com sempre. Li heu de perdonar, no tota la culpa la té ella. Els galants son tant perfidiosos també! Després es el millor temps de l’any, aquest sol escalfa la sang, i la marrinxa es tant feble com totes!…
Quan tindrà uns quants anys mes no tindrà humor com ara no; ara encara li deu haver de sortir el queixal del seny!
Partint tants homes, els que queden es trobaran aviat com l”Últim varó sobre la terra” no us sembla?
Aquests soldats que dieu deuen estar bé aci. On mengen? Van ben vestits? Son de les primeres lleves també? deuen ésser els amos com nosaltres a aci també?
El Mosoll, encara segueix anant i venint sovint? El Masplà, Devesa, Serarols, en fi els que escrivien on son? El Llorenç deu ésser ja al costat del seu germà segons em digué.
Les amigues que fins ara no han rebut la correspondencia com es mereixen, digues-les-hi que amb aquesta vida reposada que portem gairebé tots els companys, tornarà a reprendre’s segur com abans.
Records a totes i a vosaltres una forta abraçada del vostre fill i germà que no us oblida ni en somnis… Joan Griera
Dia 31 de Maig del 1938
Estimades mare i germana: Avui a l’arribada (hem anat amb un altre company al poblet de la Maria Rosa) he trobat la vostra lletra amb data 20 d’aquest mes . Dieu que heu rebut dugues meves del 8 i del 12. Segueixo escrivint-vos sovint i seguiré fent-ho, veient que ho rebeu tot. Al rebrer aquesta haureu rebut les del 15, 18, 23 i 26 que son les darreres que us vaig adreçar oi? i vosaltres seguiu contestant-les segures també que ens arribaràn com totes.
Veig que el Mosoll segueix podent venir sovint i es recorda de porter queviures. Amb l’escassedat que deu haver-hi de tot quin bon servei que us fa portant-vos aquestes coses que no es troben gairebé enlloc i que son tan necessaries.
Jo si tingués la sort (que tot de sobte es canviés tot) i podéssim venir a la nostra Catalunya, sabeu que us portaria? Doncs una colla de cabridets, mes blancs! mes bonics! En teníem quatre, i aquests tres dies, que com us deia els hem passat a aquell poblet; el pare de la malanguanyada Maria Rosa, ens ha venut dos acabats de néixer, junt amb la seva mare. Vegéssiu com mamen!… Cada dia els portem a pasturar tots sis i la mare. Cada dia creixen una mica mes. Quan seran un xic mes grans, els sacrificarem en honor al nostre ventre. Ja ens dol l’haver-los de matar ja, però que hi voleu fer? Tants i tantes coses s’han mort i millors!…
I així amb aquesta quietud, amb aquesta vida reposada d’ara, anant a collir herba, anant a pasturar aquests cabridets, anem vivint, abem passant aquests dies en el mateix poblet que us deia amb les cartes abans que aquesta., esperant que s’acabi aquesta vida, que encara que no sigui dolenta n’estem tips ja. Quan serà que podrem tornar a la d’abans?
La gent d’aquest poble comença a canviar també. Hi som molt amics ara, i en treiem el que volem. Com que gairebé tots, totes les cases tenen fills al front, o bé els esposos, comencen a fer-se càrrec, a donar-se compte dels sofriments nostres, i no cal dir-ho voldrien que els seus els tractéssin bé. Fins ara eren molt pocs els que ens miraven amb bons ulls, però noi; s’han tornat tots bons també.
El Pere de cal Baldomero està molt malalt? I dels altres no en sabeu res? Es molt estrany doncs això de l’amic Llimargues? Quin misteri hi ha amb tot això? Ningú ensab res?
Les teves amigues a hores d’ara hauràn rebut ja totes lletra dels amics no? Deuen estar contentes i divertides amb tants soldats!… Bé. Fins a la vostra propera. Un petó a la Rossa i vosaltres una abraçada ben forta del vostre Joan
PD Us envio aquest últim record a la Maria Rosa. Vivim encara de records!…
En pau…
La tendra amiga, mare de records,
se n’és anada amb els morts:
No ploris, Amor, la morta;
solament barra la porta a l’aldarull dels records.
Deixa’ls dins la memòria en festa clara,
que ells no en saben res encara:
vé la mort tan flonjament,
que no torbà un frissament
de vol aquesta hora clara.
Espera que els records avui infants
sense dol es fassin grans
allavors obriràs la porta
i a qui ens parli de la morta
que partí sent un infant,
oposarem una mirada clara,
com l’infant orbat de mare
que mai no entendrà quin bé
mancava a son goig primer:
oh la joliua hora clara!…
F… maig del 1938
(Us envio també una de les poesies que aquella noia de Súria m’envia per a que vegeu la lletra)
