Dia 11 de Juny del 1938

Estimades mare i germana: Perdoneu, si he tardat a escriure-us; que no ho hagi fet com solia, doncs hem anat a passar una setmana a un poble mes bonic que aquest. Com sabeu ja, està tot tranquil, i accceptàrem l’invitació d’unes noies d’aquest altre poble, d’anar a passar uns dies a la vora d’elles. I amb el permís del metge que tenim ara aci amb nosaltres, ens hi quedàrem una setmana.

Tornem a tenir entre nosaltres aquell metge que us havia parlat fa temps, tant bó i que en fem el que volem. Després d’uns mesos de permís a casa seva (és d’Albacete) per malaltia, l’han destinat altra vegada al costat nostre. No cal dir que estem contentíssims de tornar a tenir-lo al costat, i ell també, puix amb els aires purs d’aquest poble, i la abundància de llet i ous que hi ha s’acabarà de posar bó, passarà una bona convalescència. Ara si que podem dir que no desitjem res mes, només que s’acabi aquest viure per retornar a la vostra vora. Mentrestant que ens deixin viure a aquest poblet, al costat d’aquest bon metge. Si hi podem passar l’estiu podriem dir que es estiueig això.

Bé, doncs com us deia al tornar del poble d’aquelles noies, que coneixem fa temps, he trobat la vostra carta amb data 29 del mes passat, junt amb una de l’amic Llorenç que ja està al costat del seu germà, i una altra del amic Gudaiol (Clauet) que està a llevant; molt bé també, en un poble, on diu que hi ha forces noies, principalment evacuades de Madrid, i que es diverteix, i com es oficial de Intendència de teca no cal dir que no n’hi ha mancat mai.

Avui a la tarda doncs fa poca estona que hem arribat, contesto a les tres cartes aquestes.

Dieu que mirareu de proveir-vos aquest any, per a poder passar-lo un xic bé com com el passat. Veiam doncs si quan vindrem, no ens mancarà almenys el pa.

Es veu que busquen tots els recons per aci. Mira, mira, el Minguet, també volia fer el viu? N’hi ha que per no haver d’anar a la guerra ho farien tot. Tastar-ho una miqueta em penso que convindria a tothom.

Potser així de temps no en farien cap mes.

El Mosoll entre motos i cotxes, no se’n pot sortir deu dir la mare oi? Veiam si amb l’altre carta em dieu que ja està ben bé.

D’aquests que portaren la nova a casa seva que havien desaparescut, aquesta paraula vol dir moltes coses.

Així els soldats que hi ha per aci fan com nosaltres enamorar-se i casar-se també. Si acabada la guerra tornen molts amb companyia, no us sorprengui, ni us extranyi. Ara mateix, si podem seguir com us deia a aquest poble i amb aquest metge, que ens deixi anar sovint en aquest altre, que encara que no lluny del que estem, hi ha una diferència amb tot, com la nit amb el dia.

Potser ho fa que es un xic mes gran però la gent hi és mes simpàtica, les noies vestides com les nostres, fins perfumades i amb les celles i parpelles com les de les estrelles del cinema. Doncs si podem seguir sostenint l’amistat d’aquestes noies em sembla que ens casarem tots. Tenim moltes ganes de canviar de viure, provar aquesta nova vida vora la companyia d’aquells ulls i d’aquelles dents que us deia. Aquestes amigues que us dic farien per casa, netes, endreçades, treballadores, educades, fins amb una cultura d’estudiant i tot, i la bellesa del cos va ajuntada a la de l’ànima…

Amb aquestes ganes, amb aquestes qualitats o paranys qui es el que no cau a la ratera?

Ah, oi que no us ho havia dit encara? Fa vuit dies que ens vacunaren, i demà ens donaran la segona injecció antitífica, que amb els cadàvers que hi ha hagut aquest estiu a la millor vindria una passa de tifus que faria por. A tothom hem vacunat, no s’ha escapat ningú.

L’altre dia vingué a veure’m el Subirana, està ara al poble d’aci mes a la vora a la comandancia de la Brigada, molt bé i té molts dies lliures, i com jo els hi tinc tots, ens podrem veure sovint. Sembla que poguer comentar el que passa al poble amb un del poble, i de saber noves, mes noves, es una cosa que des d’aci ens fa aquest temps viscut fora de vosaltres mes curt.

En Cases veiam di escriu a la fi, em penso que té molta mandra. El Llorenç em diu que també fa molt temps que espera resposta d’ell.

L’Antonieta es morta? Pobra dona, així es la vida!…

Les amigues teves que dius penso que tots hauran rebut ja les seves lletres. Si tarden tant a escriure una mica de culpa el paper i una mica l’estar tips de tot això! …….

Acaben de perdre totes les il·lusions, la fè, les esperances i el seny.

Records a totes i vosaltres una abraçada ben forta del vostre fill i germà que us estima. Joan Griera

Dia 16 de juny del 1938

Estimades mare i germana: He rebut la vostra amb dates 2 d’aquest mes, i aquesta vegada amb la foto a dins de vos mare, que no s’ha perdut. Heu quedat molt sèria com jo, també. Ho fa la guerra oi? Fa posar serietat. El que veig que encara porteu mocador al cap, m’hauria agradat sense. Els cabells blancs, amb aquesta cara severa, us haurien donat mes distinció. Això no vol dir que hagui d’anar sense. Porteu el que us vagi mes bé, i el que us doni la gana. Només ho deia per això, per el retrat, que haurieu semblat mes distingida.

Ara ja us tinc a les dugues. Portant-vos al damunt, puc contemplar-vos a tothora i sembla i tot que era ahir que vaig deixar-vos… (i ja fa mes d’un any!…) puix no heu canviat gens.

Anem vivint en aquest poblet, ja simpàtic i que s’hi està tant bé. No m’he pesat, però estic segur que he aumentat kilos. L'”abuelita” ens cuida com si fòssim d’ella. Fa mes d’un mes que hi som, i no es parla pas de que ens vinguin a rellevar. Veieam doncs si ens hi deixen passar l’estiu, que amb la fruita que hi ha (comencen a veure’s ja la vermellor de les cireres, i les peres i  pomes d’aci a pocs dies seran bones també) i les frondoses ombres fresques, fa d’aquest lloc, un lloc d’estiueig, de repòs…

Us he pintat les dugues maneres de viure, la dels dies passats i la d’ara. La casa que vivim si fa o no fa com aquesta de la X, un bon llit, una bona taula i una velleta que ens fa de mare, i fins les nétes es porten com a verdaderes germanes; que podem desitjar mes, sinó que s’acabés tot això, per a poder retornar al costat de la mare i germana de debò. Anem nets i planxats com si fossim a casa com aquests soldats que dieu. Això es viure!

Estic mes que content que la Rossa tingui humor i aficció a escriure. Quina llàstima que no n’hi tingués quan tenia vint anys… I el rellotge? Ja sap l’hora que es, per a llevar-se?… M’agradaria molt que quan tinguéssiu ocasió, fessiu una foto d’ella, molt segur que de tota la seva vida no en te cap. El vostre Joan que us estima.

(Records a tots i perdoneu que us enviï aquests sobres i poc paper. S’acaben i no se’n troben. JGriera).

Dia 24 de Juny del 1938

Mare i germana estimades:

Les espigues semblen un mar d’or, amb el seu ondular indecís… Els ocells es complauen a passar i repassar a frec d’aquestes ones. Les flors i els arbres amb els seus fruits son com els vestits d’aquestes mossetes rialleres que passejen al llarg del camí…  Son les terres de l’Àlcàrria, la grisa, la trista, però que avui també està de festa sota l’ardorosa carícia del sol de Juny.

En un prat uns infants – els grans son a la guerra – s’entretenen en un partit de futbol. El cel es d’un blau puríssim, i l’aire nomes un murmuri de tant quiet. Els vestits de festa… ¿Qui diria que el front de lluita, la primera línea de trinxeres es a pocs metres d’aquest lloc? Direu, potser, que s’empatolla!

Però es Sant Joan i tot riu avui, només un nuvolet posa la seva nota de tristor en aquest cel tan clar i rialler, igual al riure d’aquestes mossetes que passejen al llarg del camí.

I es el record d’aquella tota tendresa i sensibilitat que s’adormí per sempre quan només tenia setze anys… Des d’aci, a les ombres d’aquests arbres la veig aparèixer amb aquell encantament dolç i suau, tan femení d’ella… Aquella silueta menuda i distingida, aquells aire un xic senyorívol, i l’halit de dolcesa que l’envoltava… Mes quan ella en un revolt del camí, que porta al seu poblet -mes clar i mes bell que aquest- desapareix tan dolçament com quan venia, una mena de nostalgia s’apodera del cor i m’invaeix tot jo.

I es que era una noia que no encenia cap desig ni despertava passió… Al contrari, era l’encarnació de tot quan de dolç i bo pot esperar l’home d’una dona… Una mena d’Angel de la Guarda era, per això l’estimo encara… el seu record exquisit no pot morir, i m’acompanyarà sempre en les hores de prova…

No desvariejo no, no us penseu que el poc menjar fa dir-me aquestes coses, no, es perquè en mig de l’alegria d’avui ha acudit aquest record trist, a remembrar l’alegria, ___ , la felicitat que es sentia a la vora seva…

I prou, perquè potser si que acabaríeu de creure el que suposeu amb la vostra lletra del 11 d’aquest mes. Que tants ous i formatges no pot ésser veritat. Es la veritat pura i neta: som sis i tenim dos litres de llet cada matí, una dotzena d’ous i un formatge. Després no sé si us ho creureu, fa un mes que menjem xai cada dia també, que n’estem embafats i tot de carn, això apart del suministre que ens toca. Ho podeu creure de debò, només haig de dir-vos que amb els preus que va tot (el xai a 16 ptes. kilo) no ens arriben els quartos, tindrem de deixar-ho còrrer i tot això de la carn doncs ens endenteriem. Si em poguessiu veurer, us ho creurieu. Almenys hem augmentat 10 kilos cada u amb aquest mes i tenim el pèl lluent…

Se us va calar foc? Si us descuideu, potser si que allò de viure a un xalet s’hauria fet realitat! Que us sembla si s’hagués cremat tot, haurieu llogat un xalet no? Jo ja us hauria portat cabres, cabrits i xais per a fer-hi una mica de granja. I una guineu i tot que l’altre dia vàrem agafar, es petiteta per això.

La gateta es mare de dos fillets? nomes en va parir dos? La “mixa” de l'”abuelita” li va passar al davant, en va fer sis, i la “Tussa” la gosseta, va parir-ne set, un demort per això, i li n’hem mort quatre mes, per a que els dos mes bonics els pugui criar i pujar bé.

Tenim de tot com podeu veure. Fins sembla que ja s’ha acabat la guerra, entre mig d’aquest aire tranquil d’aquestes mossetes rialleres que passejen al llarg del camí i sota aquest cel tan blau… ningú ho diria que fem la guerra!…

He rebut el retrat com ja vaig dir-vos. També lletra del Llorenç i Ferran que estan junts. També vaig rebre’n de l’oncle Tonet, però no li he contestat perquè acabem el paper i no se’n troba enlloc. Si en teniu, a cada carta, podeu posar-m’hi un paper i un sobre, per a contestar-vos.

Si la Roser no reb carta de’n Reig, deu ésser per això també. Fa dies que no l’he vist al igual que en Zacarini. Estan en un altre poble.

Ja tinc vint-i-cinc anys qui ho diria, i tan criatura!…

Un petò a la Rossa, un a cada gatet (a la marrinxa si no es porta bé no n’hi feu cap) i un a cada galta a tu mare i germana del vostre Joan