Juliol 1938
Dia 2 de Juliol del 1938 (tarja postal)
Mare i germana estimades: Com que després de la vostra lletra amb data 11 del mes passat no n’he rebut cap mes. I passen els dies i res, m’he decidit a escriure-us sense esperar rebrer la vostra propera. I després perquè hem deixat aquell poble on hi estàvem tant bé, per un altre -que ho podeu creure- hi hem guanyat, s’hi està mes bé, i la gent es mes simpàtica, i no esquerpa com aquella. Com que tota la brigada es de descans, en aquest pobles ha tocat -com si diguéssim- al batalló que haviem anat tant temps, (que hi ha el Pintor i Subirana) i tots els de Sanitat.
Ens veiem cada dia anem a passeig i éssent aquest poble allunyat del front, es mes quiet, s’hi respira mes tranquilitat i es mes bonic que no pas aquells d’allà dalt…
Nosaltres, el grup de sis que estàvem ja junts allà, estem allotjats en una casa on hi ha rostres tendres, veus femenines dolces i clares i ja sabeu que on hi ha joventut hi ha alegria. Després hi ha també bona cuinera, i mes moderna i tot, sembla com si estiguessim en un hotel. Llàstima que hi deurem estar pocs dies. On ens portin després del repòs d’aci, us ho comunicaré desseguida,
Un petó a la Rossa, i una abraçada ben forta del vostre Joan
(No m’envieu paper, ja en tinc. I tampoc arribaria) JGriera
(Records a casa del Pintor i Subirana. Digeu-los-hi que estem junts i bé. I fins a la vostra doncs. JGriera)
Dia 7 de Juliol del 1938
Mare i germana estimades: Avui he rebut la vostra del 25 del mes passat. Com us deia amb la meva del 2 d’aquest mes, ens han portat de descans, i a diferens pobles. Després del primer poble on vaig escriure-us n’hem seguit dos mes ja. Tots molt bonics, una bona gent i unes belles noies. Que voleu mes? I ara sabeu on som? Doncs al poblet que estàvem a l’hivern passat. Que ens hi atipàvem de llebres i de pollastres i d’esquiar. L’hem trobat canviat. El deixàrem blanc de neu i l’hem trobat ara ple de verdor i daurat de l’or d’aquests camps de blat, que prompte es convertiràn en el nostre pa de cada dia…
Del demès. llevat de dugues velletes que no pogueren resisistir els freds i les neus i d’una noia casada de nou, ho hem trobat gairebé tot igual. Les mateixes cases, la mateixa bona gent, només les jovenetes un xic mes fetes. Com hi férem forces amistats i ens portàrem bé, avui podem dir que dels centenars de soldats que son aci, la nostra colleta, es la mestressa de tot arreu. Arribàrem ahir i avui aquest vespre tornarem a fer ball com abans. Tindrem les mateixes balladores de l’hivern passat. Que diuen enyoren la neu per a poder-nos apedregar amb les boles que ens tiràvem.
Ens cuina la mateixa dona i dormim a la mateixa casa. El que no sabem ara si ens hi deixaran gaire temps, puix amb tanta colla em sembla que ens repartiran per els poblets d’aci a la vora. A aci només s’hi deurà quedar la comandància.
Ja ho sabeu de sempre, us diré desseguida els nous llocs on ens portin. Que si no hi ha res de nou, seran tots bons llocs, puix com deveu saber ja, hi ha molta quietud per aquest front.
M’alegra de que esteu força divertits amb aquests nous soldats. Nosaltres també fem com aquests, arreu on passem, procurem deixar-hi una nota d’alegria i optimisme. I un bell record per aquesta gent que diu “n’han passat tants per aci!”.
Celebro també que aquests companys hagin tingut la sort de poder venir amb permís. Si hi hagués el Masplà encaraa per aci, digueu-li que em fassi saber el nou lloc on vagi, perquè de la colla del front D’aragó no sabem res de cap dels que abans escrivien.
Veiam si un dia d’aquests m’escriu el Salvis. Si no ho fa ja l’escriuré jo. He escrit darrerament a l’oncle Tonet junt amb l’oncle Joan. Ja la deuràn rebrer.
Dels germans Planes (Llorenç i Ferran) ara fa dies que no en sé res. Ja deuràn escriure aviat també.
Al Mosoll doneu-li forces records i m’alegro de que estigui ja ben bé. I que no hi torni! Aquesta gasolina l’ha de perdre, si no canvia. I que conte d’allà, si torna a ésser-hi! …
Al Cases, em sembla que es mandra el que deu tenir, doncs poques cartes es perden. De quina lleva és? Us vaig escriure jo una carta amb data 31 de Maig que com no me’n parleu es deu haver perdut.
Les amigues teves em penso que tots deuen seguir escrivint si fa o no fa. Darrerament ha rebut lletra l’amic Vidal. En Reig es en un batalló per allà Cuenca, es l’únic que no se que fa.
Bé, records als amics que hi hagi per aci, un petó a la Rossa i als gatets i vosaltres l’abraçada ben forta que voldria fer-la, i potser serà aviat oi? del vostre Joan
Dia 16 de Juliol del 1938
Mare i germana estimades: Després de la vostra carta del 25 del mes passat, no n’he rebut cap mes per ara, i com ja sabeu tenim temps i lleure per escriure-us i per a que no trobeu llarga l’espera de les meves, us torno a escriure després de la meva del dia 7, aquesta, sense esperar la lletra vostra propera. I per dir-vos que ens han destinat a un altre poble, proper del que us deia havíem estat l’hivern passat, i que ara hi hem passat uns quants dies.
Que com es un poblet on només hi ha deu soldats que hi fan guàrdia i nosaltres: el nostre grupet de sempre, cinc i aquest metge que no es vol separar de cap manera de nosaltres, i com podeu suposar nosaltres voldriem anar sempre al costat d’ell, tant bó és i tant bé s’ha portat i es porta amb nosaltres que també ens en fem mereixedors.
Som els amos com sempre dels llocs on passem i anant amb el “señor médico” com li diuen la gent no ens manquen mai els obsequis d’aquesta gent, com son la mel -la famosa mel de l’Alcarria- formatge, ous i pà, en fi de tot això que encara abunda per aquests poblets de mala mort, però que son quiets i reposats i s’hi viu bé, com podeu veure.
Després estem allotjats a l’estanc del poble, una bella gent, que com matàren el porc fa poc temps no passa cap dia que no mengem tocino, quan no cansalada, botifarra o pernil i a l’olla n’hi posen cada dia. Fins -esgarrifeu-vos- xocolata i llet cada dia al desdejuni. Ho podeu ben creure, mengem molt mes bé que vosaltres.
Portem una vida de príncep en aquest temps que no queda gairebé res enlloc. Fins el tabac no hem d’estalviar, i com no podien faltar-hi tampoc noies, n’hi ha quatre a aquesta casa i un “poder” – que deia la padrina E.P.R.- en aquest poble. I moltes d’aci han estat servint de minyones a Barcelona i parlen el català com nosaltres. I estan disposades acabada la guerra tornar-hi desseguida. Els hem ofert els nostres domicilis per si acàs. Que no ens mereixem una criada després?
Ja ho veieu, no podem desitjar res mes en aquest temps, només que duri l’estada en aquests llocs bons, en el sentit que ja comprendreu, i que la sort ens acompanyi com fins en aquests moments. Des de que som a aci, no us dic els noms del poble perquè no ho volen, només he de dir-vos que acabem de seguir tota la Alcàrria i millor que poguem anar-ho dient així.
Doncs en aquesta setmana que fa que estem en aquest lloc, he rebut lletra del Lluis de Navàs i del Llorenç, ahir els hi vaig contestar. El Lluis em diu que està descansant prop del canal; no sé quin, puix la censura ho ha guixat, i que estan molt frescos, millor que puguin contar-ho així també i que els acompanyi la sort. El Llorenç em diu que porten una vida completament familiar. I ho crec. Hi ha quietud també per allà i la Elisabeth mestressa de la llar, que mes poden desitjar? Diu que hi fa força calor.
A aci nosaltres no ens podem queixar, fa un temps deliciós. Als vespres corre una fresqueta! I les matinades son un xic fredes i tot. Als pobles de la serra o “sierra” com diuen a aci son com les muntanyes del Canigó nostre: fresques i regalades i ara a l’estiu les aigues hi son gelades també.
I vosaltres? Com us va l’estiu? Deveu estar esterracades o atorrollades no? La Rossa no es deu pas mourer del celler oi? I ara que parlo del celler no hi deu haver vi per aci?
En aquest poble no n’hi ha només que pel metge o “señor médico” i nosaltres. No ens estem de res com deveu veurer! Poguéssim pasturar-hi sempre per aquests pobles esperant que la guerra s’acabi! no us sembla?
Encara segueixen els balls amb violi al vespre? Com deuen disfrutar les que no tenen el xicot al front? i qui sap! potser les que l’hi tenen i tot no?
Les amigues teves deuen seguir rebent lletra dels amics oi? no n’hi ha cap que hagi fet sort amb aquests soldats? Que? S’acabarà la guerra aviat? Tothom ho deu esperar així oi? Nosaltres, no cal dir-ho, no podem expressar amb paraules el daler, les ganes que en tenim!…
Bé esperant que a molt no tardar, podré abraçar-vos de debò, rebeu-ne avui des d’aci, una de ben forta del vostre Joan que us recorda.
Records a tots i al Cases digueu-li que quan tindré mes paper li escriuré ja que ell no ho fa. Fins a la vostra! JGriera
19 de Juliol del 1938
Mare i germana estimades: Acabo de rebrer la vostra lletra amb data 30 del mes passat, junt amb el paquet de les vint cartes i vint sobres i segells que m’enviàreu. Es un xic estrany, He estat de sort doncs un company meu, el valencià, que escriu a la Guillerma, a casa seva li enviaren un paquet si fa o no fa com el meu i amb els mateixos segells i tot, i només rebé l’envoltori sol, amb un paperet a dins dient: “Prohibit enviar paper d’escriure; si no en tens, demana’n al comissari”. Jo pensava que em passaria igual, per això vaig dir-vos amb una altra carta que no n’enviéssiu, però ja veieu que no ha estat així, que ho he rebut tot. Ara que no ho agafeu per vici, doncs no sempre pot anar bé. Després en tinc per qui-sap-lo temps ara.
El Subirana me’n donà del que li enviaren també a casa seva. Vaig comprar-ne al passar per un poble i ara aquest vostre, així es que n’estic proveït. S’acabarà abans la guerra que el paper!
Seguim gaudint de les delicies d’aquest poblet i de la tendresa d’aquesta bona estanquera, que ho digué ella: “Us faré de mare, ja que la vostra la teniu lluny”. I podeu ben creurer que ho fa, es porta amb nosaltres com una verdadera i bona mare.
Marxa a un poble del voltant? Ella ens té de portar sempre alguna cosa! Que pasten o couen? Ella ens té de fer la nostra coca o “torta” -que en diuen a aci- per cada ú!
A mitja tarda ja veureu que compareix amb la seva gerra de mel i una llesca de cap a cap del pà també per a cada ú. Això a part de les altres llaminadures que tenen i saben fer, i dels àpats bons que fem; la carn de xai, i el tocino confitat i pernil va a dojo, puix es el temps de les segues i ho guarden molt per aquesta temporada.
Nosaltres com a bons minyons que som, ens fem cada dia mes mereixedors de la seva estima. Només ha de fer que insinuar-nos una cosa, com tenir-la feta desseguida. Fins i tot els ajudem a recollir el blat i batre’l.
Ja vaig dir-vos que només tenia quatre noies, però quatre treballadores de valent. Les vegéssiu a segar! van mes depressa que molts homes; es el costum, i no d’ara no, de sempre. Les dones i els infants i tothom a segar el que serà el nostre pa de cada dia. I tampoc els en manca mai! Es dels pobles que hi és mes abundant.
Doncs com us deia, a les tardes, (puix els matins hem de passar reconeixement amb el metge dels quatre malalts que hi ha aci el poble) i a les tardes -dos que en saben- van a segar, i els altres darrera les mules a batre. A aci hi ha el costum de batre amb una fusta incrustada de pedres i ferros que tallen, tirada per un parell de mules.
Em vegèssiu, damunt d’aquesta fusta, les riendes a la mà, i a la boca el crit de “Arre morena!”…
Tu Agnès has vist “Ben Hur” oi? Doncs em fa, i fes-te tu el mateix efecte d’aquells romans damunt el carro aquell, corrent… Les dones iguals: amb el mocador al cap, tenen el mateix estil de les amaçones. Quines estampes mes boniques en aquesta època!… Llàstima que no tinguem una màquina fotogràfica.
Tot l’ambient, tot el paisatge d’aci es de pau.
(Això no vol dir que no molt lluny d’aci segeueixin matant-se uns amb altres. Que cada dia caiguin germans nostres i que cada dia s’acaba la guerra.)
No penseu que us enganyo no, ho podeu ben creure tot el que us conto, aquesta felicitat que es viu a aci. Encara em quedo curt. Hi ha coses que no es poden contar amb paraules. Hem vist plorar l’estanquera només de parlar que un dia partirem!…
Bé que el paper s’acaba i va escàs. Guardeu-vos de la calor tant com pogueu i rebeu totes, una abraçada ben forta del vostra Joan que cada dia us recorda… (Records als amics que hi hagi) JGriera
Dia 23 de Juliol del 1938
Mare i germana estimades: He rebut la vostra amb data 5 d’aquest mes. Us escric aquesta per dir-vos que seguim al mateix poble que us parlava amb la meva darrera.
Hi ha rumors de si ens hi deixaran estar molt temps. No cal dir-vos l’alegria que això fos veritat. Doncs estem magníficament bé. Bona terra, bona gent, aigua fresca i un llit de plomes ¿que mes podem desitjar en aquest temps? De la teca ja no us en parlo puix us n’he parlat ja extensament.
Ja sé que deveu dir-vos: no pot ésser! Tant bon menjar no pot ésser! Es la veritat. Fins nosaltres no ens ho crèiem que hi hagués tant de tot. M’agradaria que em vegéssiu de prop, que pogués venir, que us quedarieu parades del gras que estic. Tinc una malicia! Però hi ha gana i el menjar no pot ésser mes bo, i hem d’aprofitar-ho quan passa. Bé massa n’hem passat de temporades dolentes! de viure com aquells qui diu dels aires del cel!…
He de dir-vos que continuem fent de segadors i batedors. Tot això ens haurà ensenyat la guerra! D’aci una setmana ja ho tindrem tot a casa. Hi ha hagut molt bona collita a aci. Ja hi haurà pa pel any, si no els el prenen.
I a aci amb vosaltres ja haurà recollit el gra tothom oi? Les dones no s’hi fan a segar aquest any? Les d’aci que treballadores! i que depressa que van! en fan una via per allà on passen!
Dieu que la guerra ho fa perdre tot. Es una veritat. La voluntat, la fe, les il·lusions, tot ho acabaríem de perdre si no fos el caràcter una miqueta sentimental que ens fa viure de ple en el mon d’ensomni com el d’ara, i en el que caiem sovint.
I també perquè aquest mateix caràcter fa oblidar-nos aquesta època i les maltemporades d’ella. Sort n’hi ha. O sino estariem ben arreglats. Ens hauriem mort de desesperació o d’avorriment ja.
Us recomano que us l’agafeu d’aquesta manera, no us amoïneu ni us desespereu mai. S’ha de viure la vida tal com es presenta. Ja vindràn temps millors!
No féssiu la tonteria d’enviar-me quartos que tornem a tenir bossa ara. Tenim dos mesos sencers, 600 ptes. Com la vida es barata a aci i els regals, no en podem gastar gaires.
El que; si qualsevol dia us manquen cent duros per qualsevol cosa, per roba, tiberi o el que sigui, només heu de fer que dir-ho, que sense cap diner no hi estarem mes. En tindrem d’avançats sempre per si de cas…
I no ens volem tornar a trobar com quan evacuaren “Canales del Ducado” que només poguérem comprar una fanega de farina i cigrons i un parell de xais per manca de diners. Si haguéssim cobrat allavors fins cabres de llet, hauríem proveït, i barat que ho donaven tot aleshores.
Tenim encara mitja fanega de farina, uns 25 kilos, per a quan anem a algún lloc dolent. A aci ens sobra tot.
He rebut la carta i el sobre que em ficàreu a dins la vostra, però no ho féu mes, perquè si hagués passat per la censura no m’haurien arribat de les mans. Una xicota que hi sostinc correspondencia me n’hi posà tres sobres i tres fulls i no en vaig rebrer cap. Està prohibit. Diuen que quan ens en manqui en demanem al comissari. Les teves amigues si n’envien, veiam si tenen la mateixa sort que tinguéreu vosaltres.
M’heu recordat la “Mixa” i la “Tussa” de l’abuelita. Qui sap on paren! Els portàren lluny i se l’emportà amb ella… però a aci tenim una Diana que val un imperi. Una gosseta ben blanca amb uns pèls mes ondulats, mes bonics! es d’aquelles que no creixen, un “lulú”. En farà de petits aviat. I si s’acabés la guerra estant-nos aci, podeu ben creure que us en portaria un, de gosset d’aquests.
Ja ho veieu doncs no ens manca de res, no ens estem de res i no podem desitjar res més sinó que l’estada en aquest poblet sigui de durada.
Us desitjo a vosaltres la mateixa sort que jo i que poguem tornar tots al viure tranquil d’abans aviat, doncs ja comença a ésser hora. Records a les amigues, que tots llevat de’n Reig que no en sé res segueixin escrivint. Ah! i en Zacarini que es a l’escola de guerra però deu seguir escrivint oi? Fins a una altra!
Una abraçada ben forta del vostre Joan
Dia 30 de Juliol del 1938
Mare i germana estimades: Acaben de donar-me la vostra lletra amb data 13 d’aquest mes. Veig que torneu a treballar de valent, així ha d’ésser, i així hauria d’ésser, i molt mes.
Després d’acabada la guerra, que com digué Azaña en el seu discurs: el mal ja no té remei; ens tocarà, si volem menjar, treballar de valent i sacrificar-nos de valent també: Això a nosaltres joves. Els que com vos mare ja heu produït prou, bé us mereixeu un xic de repòs a la vostra vellesa no fa?
No us podeu imaginar pas l’alegria que m’heu donat al dir-me que quan cridin els teixidors, vos mare fareu festa. Així m’agrada ja treballarem els que volem que els nostres fills puguin viure amb la pau i el benestar d’abans de la guerra! Vosaltres ja heu fet prou.
Mentrestant, esperant aquest pervindre no molt bonic per cert, però que aquest daler que tenim de viure i aquest aire de joventut que ens queda ens el farà passatger i bò.
I tot esperant-lo podeu ben creure que acumulem energies per a després, i ens divertim per endavant si es que mes tard no ho podem fer, per si de cas sabeu?
Ara mateix, amb aquelles noies que us deia hi havia a la casa on ens allotjem, ho fem qui sap-lo de divertir-nos. Batent com us contava, i ara acabada la sega i el batre amb els jocs que per aci s’acustumen. Us repeteixo que cada dia ens tornem mes criatures. Fins a treure nius i posar lloseres anem. Que hi farem? Que hem de fer en aquesta època trista i avorrida, sense saber mai quan, ni quin dia s’acabarà tot això?
No us ho volia dir no, però no m’ho puc aguantar. Tinc de xerrar-ho. L’altre dia el metge ens féu anar a jo i un company a visitar a uns soldats malalts i a curar algún dels que estaven ferits, en un poblet d’aci a la vora d’aquest que hi feien guardia. Ens hi estàrem tres dies. I ens allotjàrem en una casa magnífica. Tota la familia mes bona gent!… Una noia mes simpàtica! Té un riurer!… Tota ella es una rialla.
¿Veritat que no us esparvarareu de tot això que us conto després d’allò de la Maria Rosa? Després d’aquell enamorament de debó? Està vist que no podem passar, sense agradar-nos d’un tendre rostre i d’un riure també tendre!…
Doncs bé, passàrem tres dies dessota el sostre d’aquesta casa a la vora d’aquesta bona gent, i a molt a la vora d’aqueixa xicota simpàtica. Tres dies que fòren com tres hores, tant depressa passàren, tant bé s’estava en la companyia d’aqueixa bella gent. Ens posàren tant efecte en aquesta curta estada que al deixar-los, els ulls d’aquestes donetes els espurnejaven. Deien: Ves perquè no us podrien deixar per sempre fins l’acabament d’aquesta guerra!
I a nosaltres ens agradà tant aquell lloc, i desitjàrem, com ja podeu suposar, que aquestes paraules seves es realitzèssin, que hem demanat a aquest bon metge ens hi destini, i ens ha assegurat que faria tots els possibles per a complaure’ns. Si aquest desig el veiem satisfet, em sembla que farem fira.
Tres dies son poca cosa per a conèixer al fons aquestes coses, però avançàrem molt en el terreny. Tots els auguris son favorables per aquest esdevenidor que hem preparat ja, que hi somniem tant i que qui sap! pot ésser fàcil que el poguem reaitzar…
Bé ja ho sabeu doncs, si acabada la guerra no torno sol, no us causi cap sorpresa. Som grans, i encara que no gaire, sabem el que ens fem; i tenim -hem agafat- un xic d’experiència per a que no ens poguem quedar enganyats. Ara que a vegades els que es pensen ésser vius… oi?
Bé la questió es anar passant… després ja en parlarem. Els soldats que teniu per aci veig que també fan de les seves. I que el Mores demanà la meva adreça. I el Cases i xicot del Gilet que fan?
He rebut el paper, però no n’envieu mes.
Una abraçada ben forta del vostre Joan