Febrer 1938
Front de l’Alcàrria 3 de Febrer del 1938
Estimades mare i germana: Tinc a les meves mans la vostra lletra amb data 26 del mes passat. Veig que heu rebut el gir i que aneu rebent totes les meves lletres. La revista com que se n’envien tantes se’n perden algunes. No valia gaire la pena. A veure per això si de dugues, la que vaig enviar al Llorenç i la vostra en rebeu alguna. O sinó, mala sort! Que diuen.
Avui dintre aquesta carta us hi poso deu pessetes de la Generalitat de Catalunya, des de que sortirem de Cambrils que les portava a la cartera, pensava encara et faran servei quan aniràs amb permís, però m’han dit que potser no valdrien, i he pensat envia-les que tu no en podries fer res i vosaltres encara les podreu canviar. Si les rebeu digueu-m’ho I si no, mala sort, també.
El paquet com ja deveu saber a hores d’ara el vaig rebrer bé i bo tot. El que, ja us ho diré, a darrera la cansalada vaig fer-me un tip d’aigua i fa dos dies que vaig de ventre com una regadora. M’esgabellà, però ho sabré per una altra vegada.
També veig que no heu plegat encara. Vosaltres mateixes. Ja sou grans i sabeu el que us convé. El que us tinc de repetir una vegada mes, que no us amoïneu amb res i que us cuideu perquè en aquest món només es té, i només val les bones estones passades, el demés merda. Feu com jo, procurar anar passant de la millor manera possible. I d’un temps un altre en vé, en vindrà. Vindrà la bonança oi?
Plau-me que hagueu fet mes parres. Veiam si quan vingui hi han uns raïms com una casa igual que els préssecs que ja que l’any passat no en poguérem menjar molta de fruita, aquest ens en poguem atipar.
Ara cada dia per postres ens donen una taronja, son bones, com ja sabeu el menjar també. Només tinc de dir-vos que vaig conservant els meus 65 kilos. Que voleu mes? Ben tips, mal de cap, cap.
Després això s’acabarà aviat i podrem tornar a la vostra vora. Això es el que ens estimula, i ens fa aquest temps curt i de bon passar, mentrestant amb aquestes il·lusions anem vivint i esperant aquest dia no molt llunyà que podrem tornar a viure com abans, mes bé que abans i podrem fer la pau de tot aquest temps perdut, perdut en va no ho serà per això. Ens ha ensenyat a viure i ho farem millor.
Plau-me també que la Margarida i Guillema hagin acceptat contentes creuar correspondència amb aquests bons xicots, amics meus que enyoren també com jo tot lo nostre. Així amb l’escalf de les vostres lletres els faran aquest temps mes lleu i les hores mes alegres. El que també, el que ha adreçat ja una lletra a la Carmeta, enlloc de la Guillema, com es el mes jove digué que li plauria mes que ella fos jove també, per això vaig donar-li l’adreça de la Carmeta. Diga-li que em fassi quedar bé. I que no es barallin per això. Com que a aci amb nosaltres hi ha dos valencianets digues a la Guillema que un d’ells li escriurà. Així tots podran tenir el goig d’esser padrines de guerra a uns bells fillols. Avui o demà, l’escrivent de Berga adreçarà una lletra a la Roser. Com es el cuiner de la colla sempre te feina. Ja li pots dir que no li fassi esperar la resposta, puix és el mes bon xicot de tots.
L’Angelina també si vol ésser padrina li buscaré un altre noiet, que com tots els companys meus son uns trossos de pa, com vulgarment es diu. Només ha de fer que dir-ho. El que no volen per això es que hi feu broma amb les seves lletres. Només faltaria que després d’anar amb el cor a la mà us en burlessiu. Ja hi fareu coneixença si els aneu tractant. Després acabada la guerra, podran tenir un bon amic mes, i qui sap? Potser un company per a passar el camí d’això que en diuen la vida.
Ara ens han tret del batalló on fins ara havíem anat. I ens han canviat l’adreça. El nº del batalló ara no li posen, posen l’adreça tal com està mes avall. No podré veure tan sovint al Subirana i Pintor que estan en aquest batalló. Estem aprop d’ells per això.
Records a aquestes amigues i vosaltres rebeu una forta abraçada del vostre fill i germà que té l’esperança de venir aviat al costat vostre. Joan Griera
L’adreça d’ara:
138 Brigada Mixta. Sanidad de Guerra
BASE 1ª C.C. Nº 4
Dóna l’adreça a les amigues, que aquests amics es igual que la meva i als amics d’aci que m’escriuen. Joan
Front de l’Alcàrria 15 Febrer del 1938
Estimades, mare i germana: Tinc a les meves mans la vostra del dia 4 d’aquest mes. Amb les dugues abans que aquesta la del 30 del mes passat i 3 d’aquest mes us ho deia ja que havia arribat el paquet. Amb aquesta tinc de dir-vos que ja m’ho he acabat tot. Si voleu podeu enviar-me’n un altre , puix ens fa molt servei un paquet aci ja sabeu que el tocino novell m’agrada molt. Si trobéssiu algun altre pot de llet, també podeu enviar-me’l, que també m’agrada molt. Amb el cafè hi va molt bé. No us escarrasseu per això buscant. Si no n’hi ha no n’hi ha, i prou. El que, no m’hi poséssiu gens de roba.
Encara que vagi dir-vos allò dels polls, com que tenim mudades i sabó i ens fan canviar tot sovint (hem de donar exemple els de Sanitat) no en portem gaires dies. Quan en veiem dos o tres, canvi de roba. Després amb això dels canvis se’n agafen molts i a aquestes cases n’eren plenes. Ara desinfectades totes i ben nets, tardem molt a portar-ne.
Ja ho sabeu, gens de roba, perquè bé anem prou carregats amb tota la d’hivern. Si per cas me’n faltava us ho diria desseguida. Per ara no me’n falta. En tinc per acabar de passar l’hivern.
Veig que aneu trobant farina. Millor. A nosaltres no ens manca pa tampoc. Hem trobat blat i el portem a moldre i ens fem pa. Amb el que ens donen i aquest altre ens n’atipem.
No he rebut encara lletra del Mosoll. Veiam si ho farà aviat. N’he rebut una, junt amb la vostra del Serarols que diu que ara li sembla que els donaran permis. Quina sort! A nosaltres no se pas quan ens tocarà. Ara fa pocs dies han començat a donar-ne només el 2 per cent. De cada cent homes dos. Com que amb totes les Brigades nomes som uns seixanta sanitaris, només ha pogut anar-hi un. Quan tornarà una altre, i així fins a tots. Com que hi van primer els que els hi convé mes, em sembla que ens tocarà l’any que vé. Com podeu veure no ens en fem gaire paga. Bé. Paciència. Ja ens tocarà un dia o altre. Ja us ho faria saber desseguida, ja.
També diuen, si als començaments del mes que ve ens deixaran anar a reposar no sé on. Però ja que no podem venir, almenys que ens deixin passar uns dies, lluny de tot això, i lluny d’aquests pobles a d’altres on hi hagi tot el que aci ens falta. Veiam si serà veritat. En diuen tantes que ja no fem cabal de res. Però ja seria hora.
Em Llimargues fa dies ava escriure’m. Encara no devia saber la mala nova de la mort del seu pare. Millor que l’hagin deixat venir, encara que hagi estat tard. A casa seva tindran una gran alegria. El Masplà i Devesa també han escrit fa poc i estan trempats. Millor que aquell rumor sobre el xicot de cal Calcina hagi estat fals, i millor que amb aquests combats de Terol, no n’hagi desaparegut cap d’aci.
El Subirana i Pintor, ja us ho deia amb unes altres, com que ens han tret del batalló no els puc veure tan sovint, però estan bé esperant anar de repòs o millor de permís, com tots. Que tothom en té unes ganes! El Mestres també millor que encara sigui a aci. S’estalviarà males estones.
La lletra de la Margarida l’ha rebuda ja el meu amic. Ha estat molt content. Li ha tornat escriure. A veure si serà de durada.
La Carmeta i Roser i fins la Guillema, hauran rebut les lletres d’aquests altres amics no?
Fa uns quants dies que vàren escriure-les-hi i esperen amb il·lusió les seves respostes. Veiam com se portaran. Jo gairebé els hi asseguro que almenys els hi donaran rebuda de les seves. Digues-les-hi que em fassin quedar bé com la Margarida. I que els hi contin forces coses. Que com jo, s’aburreixen i s’enyoren…
Les cosines Angeleta i Antònia segueixen escrivint-me. L’oncle Joan també. Els amics tots, i aquella noia de Súria també, així es que tot sovint tinc lletres ara. Cada lletra una alegria mes.
Records a les teves amigues d’aquests amics i rebeu una forta abraçada del vostre fill i germà que voldria estar a la vostra vora. Joan Griera
L’adreça nova:
138 Brigada Mixta
Sanidad Militar. Base 1ª C.C. Nº 4
Front de l’Alcàrria, 18 Febrer del 1938
Estimades mare i germana: Tinc a les meves mans la vostra del dia 9 d’aquest mes. Veig que heu rebut les 10 pessetes. Estic molt content perquè trobeu molta farina i no us manca el pa que es el principal. Nosaltres en tenim qui-sap-lo, entre el que ens donen i el que trobem ens en sobra i tot. Ara del demés, principalment el Tocino no en veiem gaire. Quan vagin els trens o el camió, ja el podeu enviar, perquè ja sabeu que m’agrada i el que m’arribà era tant bo!
Allò de les rates i polls, exagerava una mica perquè ara mateix fa molts dies que no n’hem vist cap de l’una cosa i de l’altre. Com que hi havia rumors de que hi hauria soroll ens feren anar a tots a dalt les posicions, en una paridora d’aquelles del bestiar que n’hi ha molts per aci, això era la causa de que no poguéssim anar tant nets i vegéssim rates.
Ara passat allò, no havent-hi hagut res, tornem a ésser al poble i com que tenim un metge molt bò, ens deixa anar sovint a un poble d’aci a la vora d’aquest, on hi ha gent i molt ous, pollastres i fins algun xai com allà aquell altre on estàvem abans. Avui mateix n’hem vingut nosaltres, jo i dos amics més.
Hi hem estat quatre dies. Quatre dies que han passat volant. Després de molts dies de no haver-hi pogut dormir –d’ençà d’allavors a Sacedón- ja no en tornàvem a recordar, mes aquest dies hem tornat a poguer dormir tous i bé. Llençols nets i sommier i hi ha electricitat també.
Després com que entre tots hem comprat una gramola ens l’emportàrem i fèiem ball. Com que no hi havia soldats només nosaltres i tres amics de comandància, i totes les noies, erem els amos. Jo ja sabeu que no ballava oi? Doncs m’he tornat mes ballaor que el meu pare. El vals i tot ballo. I com els de Sanitat ens han de menester, ens fan barretada. L’un dia un noi amb un mal de cap, l’altre una noia amb mal de ventre, els portem potingues i fins els donem alguna injecció, no ens falta mai res, i trobem de tot. Avui hem portat un xai, dos pollastres i cinquanta ous. Es la primera vegada que hi he anat però no serà pas la darrera, puix encara que s’hagi de caminar una mica després ho compensa el bon llit, el bon menjar i les noies simpàtiques que hi ha. Un bon poble. Tota la gent: Torneu aviat!
Així es que es passen estones de tot, però nosaltres ho hem de dir així, mes de bones que de dolentes, perquè hem estat sempre de sort i ens sabem divertir. No patiu per mi, i menys per aquestes petites molèsties que tenim. N’hi ha de molt pitjor. Nosaltres rai!
Després com que ara ja comencen a donar permís el 2 per cent, potser n’aniran donant mes i qui sap! Em pot tocar aviat poder venir alguns dies, pocs, (donen 10 dies) que no n’hi ha per res, després del viatge. Si anem a aquest poble que us dic amb il·lusió, amb quina esperem poder venir als nostres pobles que ens hi esperen els éssers estimats!
Allò de la cansalada no ___ ésser res. De roba no me’n enviéssiu gens perquè en tinc. Anem elegants amb els pantalons i caçadora de vellut i de sabates i roba interior també.
La Conxita m’han contestat ja, diuen que potser aniran a viure a Manresa. Els bombardeigs! El Llorenç fa dies va escriure’m. Està bé. De sastre. Vem parlar amb l’amic Llimargues, i està desanimat. Allà a Aragó ha estat mes fort! Però el Masplà està mes animat! Diu que es vol casar. En Serarols també està bé. Diu que esperen anar amb permís o a descansar aviat.
L’amic Vidal ha rebut la lletra de la Carmeta. Diuen que son breus amb les cartes, però se’n fan càrrec doncs son les primeres lletres. Després ja els hi dic jo, pregunteu coses que respondran. Ja em diràs la Rosa i Guillema l’han rebuda també.
Avui he donat l’adreça de l’Angelina a un altre amic meu. Un bon xicot també, com tots. Es estudiant de medecina, no massa jove i alt com diu ella. Veiam si la reb i quin serà mes duradora.
Cinc ja, això aviat semblarà la sucursal de Balsareny. Si tinguéssim ocasió de fotografiar-nos, ho faríem i tots enviaríem el retrat. Estem esperant que ens deixin anar a Madrid per fer-ho. Però no sé, em sembla que serà tard.
Records a l’Antonieta a la Tema, a la família del Llorenç, i demés amics, i com sempre una forta abraçada del vostre fill i germà. Joan
Quines pel·lícules fan ara per aci. No us divertiu? Adeu! Fins la vostra!
Front de l’Alcàrria 25 Febrer del 1938
Estimades mare i germana: Com que ens vaga i tenim temps us escric aquesta, sense esperar la vostra propera i per a dir-vos que seguim bé i tranquils com sempre. L’aviació no ens ve a veurer ara, i sovint ens donen tabac i algun puro, i visca la tranquil·litat. Després com us deia amb la meva abans que aquesta anem en aquell poble vora d’aquest –hi hem tornat ja- on disfrutem tant…
Em sembla que tornaré casat. Us portaré una noia d’aquell poble. Anem a menjar i dormir en una casa on hi ha dugues noies. La petita es mes bella i bona noia, i mireu com son les coses! (Deu ésser degut al pamet!) S’ha agradat de mi, i no podem passar l’un sense l’altre. Això fa que anem depressa i com es natural ens casem. Està disposada a seguir-me arreu on anem. I com que al lloc on estem no hi tenim gaire feina, deixen viure-hi amb la companya. Després així serà fàcil que ens deixin venir mes aviat. I sinó en comptes de dos vindrem tres. Sempre dèieu que no us feia por la colla de gent, ja ho sabeu doncs, comenceu a preparar-vos, a preparar-ho per a quan vinguem. Com que porta dol (això la fa mes bonica) ens casarem sense gaire ceremonia.
Ja us donaré mes detalls d’ella i dels sogres en una altra carta. Només us diré que té setze anys i uns ulls negres… El sogre un calçasses. Tot ho manega la dona. I ella, la sogra m’estima més que no pas la noia. No sap que fer-se’n de mi. Li he caigut amb gràcia. Em volia fer quedar allà tan si volia com si no. Fins que els meus companys li feren veure que no podia ésser, que no podíem marxar gaire temps del poble on estem. Pot passar qualsevol cosa a qualsevol moment! De moment desde el primer dia que no han volgut cobrar-me res de l’estada a casa seva. I tenen tiberi. Han mort el porc i despres es l’hostal del poble. No hi manca res. Llit amb somier i edredon, electricitat, lavabo, en fi de tot el que hi tenim, del que s’hi sol tenir aci a Catalunya. Ah! I tenen diners!
Jo al començament, no m’enfiava gaire, pensava aquesta gent et paren un parany i volen fer-t’hi caure, però per informes, pel tracte, i pel que he vist durant aquest temps, em sembla que no me’nredaràn. I si no mala sort. Al seu lloc una altra.
No em fixat encara el dia, desseguida que ho fem us ho comunicaré. Després, ja em sap una mica de greu de lligar-me, ja! Però es tan bonica, i té un no se què que la fa agradable, que estic segur que quan l’haureu vista l’estimareu desseguida també. Ja ho veieu doncs hi he caigut com un ratolí. Que m’aconselleu? Que faríeu al meu lloc? Si d’això en dieu disbarat encara hi soc a temps a no fer-lo.
Els que durant tota la vida. Que en el camí de la vida no hem trobat cap ànima bona i comprensiva de les nostres alegries i de les nostres penes, al trobar-ne una, ens hi lliurem, ens hi llencem amb tot el que tenim de mes pur dintre nostre i amb tots els cinc sentits. La fem el nostre àngel de la Guarda i li confiem tots els nostres secrets, els nostres dolors, tota la joia i tota l’amargor que no ens cap a dins. Som així!
Es veritat que sofrim amb mes intensitat que no pas d’altres, però també tenim, vivim estones mes belles, que no pas aquests altres…
Si no fóssiu vosaltres, començaria una vida nova en aquest poblet tan clar i bell, on ha crescut i ha vist néixer l’estimada… Per això té els ulls clars i bells també…
Com que només té un retrat i el guardo jo no us l’envio, ja la veureu. Ella voldria veure-us a tots. A tu Agnès ja et coneix per mitjà d’aquell retrat del carnet.
I tu Rossa, que m’aconselles? Que dius amb tot això? Us hauré donat una sorpresa a tots oi? La vida ens dóna tantes de sorpreses cada dia? I qui sap! Les que ens guarda encara!…
Bé, prou d’això per avui. Rebeu com sempre una abraçada ben forta del vostre fill i germà que espera el vostre parer i consentiment. Joan
P.D. No en digueu res a ningú, puix no està fet encara, i qualsevol dia podré donar una sorpresa en aquest poble plè d’imbècils. Que ho repeteixo si no fóssiu vosaltres, no hi tornaria mès.
Adeu! Fins a la vostra propera! Records als bons amics que queden.
P.D. A tu Agnès t’envio aquests “Uns quants mots a una Rosa” (Mercè Rodoreda) d’un setmanari que m’envià l’amic Cases. Per passar el temps ens entretenim amb això. L’he llegit en castellà a ella. Li va plaure molt. Veiam a tu si et plaurà. Joan