Abril 1938
Nom censurat 3 Abril del 1938 (tarja postal)
Estimades mare i germana: M’avorreixo i penso: escriu a casa, així tindràs lletra mes sovint i perquè tarda a venir la vostra resposta de la meva amb data 18 del mes passat. No us podeu queixar; perquè us escric sovint ara, després de la del 18 us n’he adreçades cinc mes amb data dels 22, 25, 27, 28, 30 i aquesta.
Amb totes podeu veurer que seguim bé, bons i trempats, mes en aquests dies de primavera magnífics que fa, que dona bó deixar-se acariciar per aquest sol tebi que ens alegra aquestes hores.
Avui mateix aquest matí, hem anat al bosc i era ple de violes i d’altres flors bosquetanes, tot anuncia la primavera que s’apropa… Ens hem rentat en un rierol que va lliscant entre mig dels pins i amb els pulmons plens del nou aire, d’aquest aire que ens reconforta, hem tornat al poble mes optimistes i alegres, i amb mes il·lusions que mai.
No he pogut anar al poble de la Maria Rosa, puix hem tingut una mica de feina, però demà o passat si no hi ha res de nou hi aniré doncs estic neguitós, com podeu suposar. Ja us donaré mes noves.
Ah, aquest dia ens férem fotografiar i d’aci uns dies ens enviaran les fotos i desseguida que les tingui a les meves mans us n’adreçaré una, així podreu veure si encara conservo la línea.
Records a tots, i vosaltres una abraçada ben forta del vostre Joan.
Dia 6 d’Abril del 1938 (tarja postal)
Estimades, mare i germana: Com no he rebut lletra vostra fa dies i us haureu assabentat del nostre avanç en aquest sector, us adreço aquestes ratlles per a que no esteu impacients i neguitoses per la sort que hagi pogut còrrer. Estic bo i bé com sempre, només que portem una vida mes agitada ara. Aquella tranquilitat que s’hi respirava a aci, s’ha esvaït una mica, però com sabeu, després del mal temps ve la bonança i vivim amb l’esperança que també vindrà per nosaltres a no tardar.
No us poseu intranquiles ni passeu ànsia per aquestes paraules que us dic. haureu llegit per la premsa que avancem, i això sol ha de fer-vos estar tranquiles. Com que amb tot això d’Aragó fa anar tot una mica de bòlit, es la causa que les cartes sofreixin aquest retard.
Us repeteixo si no en rebeu sovint paciència, i no feu mals pensaments. Ja sabeu que n’és la causa. Jo procuraré donar-vos noves sovint, encara que no rebi les vostres, escriuré sovint igual, així entre tantes que dimoni que no us n’arribi alguna a les vostres mans. Escriviu també vosaltres, sempre serà més fàcil de saber noves vostres i estarem mes contents.
Voldria contar-vos moltes coses, però els dubtes i la manca de paper fan ésser-me breu. Fins a la propera! Una abraçada ben forta del vostre Joan que us enyora… Records a tots Joan Griera
Dia 10 d’Abril del 1938
Estimades mare i germana: Com us vaig prometre,donar-vos noves mes sovint, mentre tingui un moment lliure ho aniré fent.
Hem passat un parell de dies de molta feina i per acabar-ho d’arreglar, sense diaris ni cartes. Però per fi ahir al vespre vingué la calma i amb ella dugues lletres vostres. Aquest matí -fa poc que ens hem aixecat- us faig aquestes ratlles donant-vos compte d’haver rebut les vostres darreres del 29 i 31 del mes passat, i per repetir-vos que encara que hagueu llegit per la premsa que per aci s’atacava i s’avançava, nosaltres (i al dir nosaltres vull dir tots els companys) fins en els moments presents no ens ha passat res de mal. Hem estat una mica allunyats del escenari de guerra, i llevat del nerviosisme que aquestes ales encomanen arreu on passen, no hem patit res més.
Ja ho sabeu doncs, no esteu intranquiles ni amb neguit, que fins ara estem sans i sencers, amb mes ganes de tornar a la vostra vora que mai!…
Em parleu de que voleu enviar-me un paquet, podeu fer-ho, encara que em sembla que ens treuran aviat d’aci, tans mesos d’estar-hi bé ens mereixem una mica de repòs, i mes ara, oi?…
Si arriba, arriba, i si no, mala sort!
També em parleu de l’hortet. Com m’agradaria ésser a aci amb vosaltres, per cuidar-me’n, i dels conills i tot, però vaja, no heu de desesperar, tenim l’esperança de que almenys al temps de les collites podrem ésser-hi. Així ho esperem.
M’heu deixat sorprès que la “Marrinxa” ha deixat perdre els tres fillet. On s’és vist que una mare abandoni i deixi morir els fills? L’haureu de castigar!
Ja estic content que el Mosoll no li hagi passat res tampoc. El no rebrer res d’ell em feia pensar ja qui sap què. Estic impacient per la sort de’n Llimargues, puix també fa molt temps que no en sé res. Quan contesteu digueu-me’n alguna cosa. Com dels altres d’allà. Ja estem ben apanyats ja!
Haureu rebut la meva altra carta que us vaig escriure des de Madrid que us deia que havia trobat el Peó? Amb la del 31 dieu que no us podeu queixar, puix rebeu cartes sovint. Millor que duri, que amb aquests dies tot va malament. Per la meva part no es perderà pas, i si això s’estronca, no patiu. Confiança que s’acabarà aviat, i ens rescabalarem de les males estones passades!
Del Llorenç també fa molts dies que no en sé res. Tots tenim prou feina i no els hi deu vagar gaire. Conteu-me’n noves. Aquestes amigues tevesj a pots dir-los-hi també que si no reben les respostes en el seu degut temps, no s’impacientin i no s’hi amoïnin, que com jo han passat uns dies de tràngol.
I ara al acabar us parlaré de la dissortada amigueta Maria Rosa. Fa tres dies que es enterrada… Quan volia anar-hi, al tornar de Madrid, començà això, i no em féu possible anar-hi. I abans d’ahir em donen la trista nova. Que encara que m’ho esperava, no creia fos tan aviat.
En altres dies, en altre temps, potser m’hauria deixat un solc mes profund a dintre l’ànima la mort d’aquest infant, d’aquest ésser que quan començava a somriure-li tot, la Parca l’ha volguda per ella. Però en aquests dies, en aquests temps, d’aquest materialisme desenfrenat, ens ha fet tornar insensibles. Això no vol dir, que no tinguem (que no hem perdut encara) les nostres il·lusions i no estimem ja les coses volgudes, no. Però que us diré, com abans no.
Aquesta guerra ens ha canviat una mica. Som molt diferents d’abans. Ens ha ensenyat de desafiar els riscs i plantar cara a totes les adversitats. I així ho anem intentant… Per això no he sentit tant la pèrdua d’aquella noieta, que el Destí no ha volgut que fos la meva companya…
Bé, (que dec fer-me pesat contant-vos les trifulgues d’aci i fins i tot dec fer-vos posar sentimentals) prou per avui. L’abraçada ben forta de sempre, del vostre Joan que ja sabeu que us estima i us enyora cada dia mes…
Un petó a la Rossa i Records als amics i companys que em recorden, i fins a la vostra propera…
Joan Griera
Dia 12 d’abril del 1938
Estimades mare i germana: Acabo de llegir la vostra amb data 2 d’aquest mes, resposta de la meva darrera de Madrid. Passàrem un parell de dies divertits com no us podeu pensar, llàstima que foren pocs, però si no hi ha res de nou tenim confiances de tornar-hi un dia o altre. Acabat tot això.
Aci ja ha passat els soroll, torna a haver-hi tranquilitat hem passat uns quans dies mes nerviosos! però com tot té fi també ha finat aquest mal temps i tornem a estar bé.
Suposo haureu rebut les meves lletres totes d’aquests dies, dels dies 30 del mes passat, dels 2, 6 10 i aquesta d’avui la rebereu? Em doneu males noves d’aci amb vosaltres. Estem ben arreglats oi! On anirem a parar? Bé d’un temps un altre en ve oi, i perquè no? el bon temps també vindrà per nosaltres, no fa?
Estic molt content perquè veig que seguiu com sempre bones i amb força tranquilitat. Anar esperant, com nosaltres. No perdeu les esperances per això, puix nosaltres, encara no les hem perdudes.
Dieu que n’hi ha una colla d’Aragó a aci, aquests almenys han pogut venir amb permís. I el Mosoll? i Llimargues? i tots els altres que queden?
La Rossa ja veig que no en sortrem mai. Quan vingui ja portaré un collar i si no vol creurer la lligarem oi?
Digueu-li que li portaré una sorpresa puix me’n recordo molt d’ella. I que si vol mes llenya, aci hi ha un bosc que no es de ningú i n’hi ha molta. Que! Vols venir Rossa? No s’està malament no, i tu faries el menjar, em rentaries la roba i em cosiries els estrips.
Esteu tranquiles per mi, puix segueixo bé i no em manca res de roba ni de menjar. De roba en compràrem força a Madrid, i ara ens sobra i tot, i de menjar aquests dies no ens n’ha mancat tampoc. Sort n’hi ha hagut.
El paquet al lloc de vosaltres no l’enviaria, perquè això s’està acabant… i a la millor no arribaria a les meves mans, però vaja vosaltres mateixes, no es perderà molta cosa, qui va? Perdoneu però vaig depressa, doncs tinc mala llum i es tard. Una abraçada ben forta del vostre Joan.
P.D. He rebut cartes del oncle Joan i Llorenç, aquest darrer diu que està molt bé i que li donaren noves dolentes referent al amic Llimargues. Es veritat? Em conte dels que fugiren i moltes altres coses. Demà els hi escriuré.
No us dic Adeu! sinó A reveure!… Aviat?…
El vostre fill i germà que us enyora… Joan Griera
Dia 14 d’Abril del 1938 (tarja postal)
Estimades mare i germana: Vaig complint la promesa feta d’escriure-us sovint; de fer-vos saber noves meves mentres tingui uns moments lliures. Ja sé de l’impaciència i el neguit al no rebrer carta com abans, i mes ara sabent que per aquest sector hi ha hagut soroll. Per això us adreço aquestes ratlles, per a repetir-vos que torna a haver-hi calma fa dies i que estic bó i bé. Esperant, poder retornar a la vostra vora aviat, que ja fa massa temps que en som fora no fa?
He rebut la vostra darrera del dia 2 d’aquest mes i espero que avui o demà rebrer la resposta de la meva del dia 30 del mes passat. He rebut lletres també dels oncles Joan i Tonet i dels amics Llorenç i Muntades; que avui escric al oncle Tonet també i a aquests altres vaig fer-ho abans d’ahir. Veiam si les rebereu totes.
Estem en un bosc ple de quietud i de violes, vivint d’il·lusions com sempre i de l’esperança del retorn…
Dieu que hi ha força gent ara per aci amb vosaltres? Aviat no hi cabereu? I els companys del front d’Aragó? En Mosoll i en Llimargues, Masplà i demès? Espero que amb les vostres, em donareu noves d’ells i em contareu forces coses, que com vosaltres en aquests dies les esperem amb daler!…
Una abraçada ben forta del vostre fill o germà Joan. -Records a tots-
Dia 15 d’Abril del 1938
Estimades mare i germana: Ahir per a que rebéssiu noves mes sovint vaig adreçar-vos una tarja-carta, us ho deia ja: em sembla que avui o demà tindré lletra vostra, resposta de la meva del dia 30 del mes passat i no ha fallat, ara fa poc m’acaben de portar aquesta vostra del dia 8 d’aquest.
Com que aci en aquest sector vàrem fer una ofensiva -va durar una setmana- vaig pensar que us n’assabentaríeu per la premsa i estarieu ansioses per la meva sort, us he escrit sovint sempre que he pogut, el dia 3, 6, 10, 12, 14 i aquesta d’avui, si les rebeu no us podeu queixar oi?
Be doncs, la meva sort fins ara ha estat bona, com espero ho serà d’aci a endavant. Total vàrem passar uns dies de tràngol i brogit, però que ha passat tot, ja es lluny allò. Tornem a estar tranquils com abans. Hem tornat a la monotonia i grisor d’abans també. No tanta per això. Hi ha la primavera ara i tot es mes bonic. Fins el pervindre que començàvem a veure’l negre ens el fa veurer mes clar i mes optimistes, molt mes, ens n’ha fet tornar aquests dies magnífics de primavera. Si tothom sentís la primavera com nosaltres, penso s’hauria acabat la guerra!
Estem en un bosc com d’altres vegades haviem estat, però amb la diferència ara, que el cant dels ocells i el bon sol ens desperten cada matí. un bon despertar oi? Però ho serà mes aquell dia en que un bon dia ens aixecarem i tots els “partes” diran: Res de nou a tots els fronts. “La guerra ha finit!” Oi que el tindrem aquest despertar a molt no tardar? Ens fem unes il·lusions i uns progectes ja per el retorn!…
Doncs per si de cas, d’aquest bosc no ens deixen sortir-ne sense un permís, això es la causa de que no hagi pogut anar a veurer, portar-los una mica de consol a casa la Maria Rosa, però confio poder anar-hi aviat i portar-li, deixar-li damunt la terra que la cobreix un pomell d’aquestes flors (sempre li faran una mica de companyia) donar record dels amics, que podeu ben creure s’ho mereix, tan bona i dolça era que bé es mereix la darrera ofrena i un etern record..
La “Parca” es molt traidora i sembla complaure’s a emportar-se, les millors flors d’aquest diguem-ne jardí. Encara.
Si un sabés on les captiva
on amaga el que ens ha près
però com que quan arriba
va depressa i no diu res
Val molt mes el que ens vol prendre
que el que ens deixa en el port,
o s’endú nomes que cendra?…
Perquè ets tan desconfiada dolça mort?…
Bé, em posaria sentimental i en aquests dies no ens convé gaire. Parlem d’altres coses. Em dieu que l’home de cal Casamitjana volia comprar-nos la terra. Veig que penseu molt bé, al dir diexar passar tot això. A vendrer sempre hi serem a temps, i no havent-hi necesitat perque fer-ho doncs? Jo penso com vosaltres, esperar i qui sap! potser amb el temps pot fer-nos profit aquella terra.
Quan poguem criar força bestiar, el servei que pot fer-nos encara! Així ja ho sabeu, no havent-ho de menester no aneu depressa, ara si qualsevol dia les necessitats ho exigien no us hi penseu, no vulgueu estalviar res mes. I ja sabeu que sou ben mestressa de tot. I que per molts anys!…
Veig que la Rossa li ha fet gràcia que el Peò pensés amb ella. Diu que li deixava l’espolsa? Ara no te la voldria no, saps que t’acceptaria? teca! doncs en aquesta edat, es te molta gana i es té de passar just. I ells (treballen de nit amb pic i pala em digué) encara en tenen mes. Menys mal que poden anar a dintre ciutat gairebé cada dia a disfrutar. Si l’haguessis vist anava més mudat!
Tothom va mudat ara per això. Jo mateix vaig comprar-me uns pantalons de muntar, leguis i roba interior, tot mes car! Sabeu quan vaig gastar-me en dos dies? una mesada, seixanta duros, ara que no em saben greu no, llàstima que no poguem presumir-ho tot el que vàrem comprar. Aci en aquest bosc s’espatlla tot.
Ahir vàrem cobrar el mes de març, si es poguéssin fer girs us els enviaria, però digueren que no se’n podien fer. Desseguida que deixin fer-ne us n’enviaré doncs aci es perd tot i qui sap quan podrem tornar a Madrid, per a gastar-ne.
Ahir el company Ibars rebé lletra de la Margarida i el retrat, fet al pont de la via oi? Està mes content! Digues a la Margarida que allò d’orgullosa ho féu per a provar-la. Jo, com de totes els li n’he parlat sempre a favor seu, les he elogiades sempre. La seva formosor, la seva bonesa i dolcesa… Després si totes envien la foto, ho aniran veient i si segueixen parlant-se també veuràn que es veritat el demès oi?
I de les poesies que no sé que s’ha empatollat de si eren meves, que son de La dona Catalana, que aquella de Súria que encara que no valguin gaire la pena, la mossa les envia amb bona fe. Si quan podem tornar al poble hi trobo els llibres que compràrem a Madrid, ja n’hi enviarà de mes boniques. En tenim de totes menes de’n Verdaguer, Maragall, Segarra, Carner, Gasol, Garcia Lorca, Campoamor, Alberti, Machado etc. d’extrangers i tot. Veuràs com li plauràn mes que no pas les de la Dona Catalana.
I que esteu a les fosques, vosaltres no m’ho havieu dit? Com es això? Teniu espelmes? Llum d’oli? Nosaltres ja fa temps que no sabem gairebé quina llum fa l’electricitat, i ara menys, en aquest bosc de dies tenim la llum del sol i de nits la claror de la lluna… Que volem mes?…
Records a aquestes teves amigues i una abraçada ben forta a totes tres, del vostre Joan.
Dia 20 d’Abril del 1938
Estimades mare i germana: No us espanteu, ni penseu mal perquè us escric amb llapis. Es perquè l’altre dia va vessar-se’m el tinter i des d’aci en aquest bosc no puc procurar-me’n. Direu, es que cap dels companys no en té? no es ben bé així, però l’un l’ha perduda, l’altre trencat, en la colla nomes n’hi ha un que hagi tingut la sort de salvar-la, li’n resta poca, però per l’adreça n’hi haurà que dimoni!
Bé doncs explicada la cosa comencem la carta. He esperat uns dies a tornar-vos a escriure, després de la meva darrera del dia 15, perquè cada dia anava esperant la vostra, que de segur haureu tornat a escriure despres de la del dia 8. (no sabeu pas com les esperem després de les noves que cada dia ens venen d’aci). Doncs bé. al veurer que tampoc avui en rebia, m’he dit almenys, segueix-los escrivint tot sovint, perquè no pateixin, esperant gaires dies.
Tenim d’adaptar-nos a les circumstàncies, tenim d’acomformar-nos, puix aquestes fan que les lletres no puguin venir sovint. No hem de defallir per això, son petites mol·lèsties de la guerra, que hem de suportar amb resignació. Ens te de fer content el saber que tots gaudim d’una bona salut, estem bé i que aquest esdevenidor de pau tant temps esperat i desitjat no tardarà en venir…
Ja ho sabeu doncs no sofriu la meva absència, puix tampoc tardarem a venir…
Ara us parlaré de com vivim a aci. Com que fa dies que hi som en aquest bosquet, com haureu pogut llegir amb les meves lletres darreres, tenim acabada ja la nostra “casa”. Una barraqueta feta per nosaltres, amb troncs i rames dels arbres, com aquelles que us contava amb les meves primeres lletres, després de poc d’haver partit de la vostra vora. Com que fa uns dies magnífics de bon sol de bon sol i ames nits tèbies i clares, no patim fred, no, hi estem allò que se’n diu com a casa.
Aci ens hi cuinem el menjar. Ens hi podem rentar la roba i tot puix hi ha força aigua, i dormim amb un jaç. diguem-ne llit, molt tou. Gairebé us diré que aquestes herbetes, son mes flonges que la llana, tant bé i tou s’hi està. I com ja sabeu, hi ha molta quietut ara, tot el dia el passem de panxa al sol.
Quan tornaré si que no em coneixereu, tan negre m’hauré tornat. I per a que no trobem les hores tant llargues llegim molt (ja sabeu que m’agrada.) Mireu, ara mateix estava llegint una poesia de la primavera, que m’ha fet pensar amb vosaltres i m’ha fet escriure-us, fins em vénen ganes de posar-vos-hi unes quantes ratlles d’aquestes.
Qui no enyorarà, Primavera estimada,
els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?
Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada
coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.
Jo no ets aquella primavera -noia-nua-
que venia cada any a perfumar-ho tot:
T’has llençat aquest any a la corrua
dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.
I té una mica de raó; aquest any els camps no son tan bonics, i fins les flors no tenen aquell perfum, però no per això deixa de ésser bella i sembla plena de promeses mes belles encara.
Veureu doncs, que no ho passem malament, només una mica intranquils per vosaltres. Veiam si demà o passat, tinc lletra vostra, i em conteu forces coses. Si us n’heu d’anar a joc com les gallines i si no trobeu gaire a mancar. Que conteu de nou pel poble, Ja m’imagino, tothom esparverat, es clar.
I la Tema? aquesta no la deu trobar a mancar oi? I els del front d’Aragó? Qui hi ha a aci?
Bé, us contaria moltes coses mes, però ja ho rebeu, serveixin aquestes ratlles, per a fer-vos contentes, al saber que segueixo bé, i per a que tingui aviat una lletra mes vostra. Doneu records a les padrinetes d’aquests companys meus, que les hi han respost ja, (tots estan bé com jo) i els bons amics, i vosaltres una abraçada ben forta del vostre. Joan
M’ha escrit avui el germà del Llorenç està bé allà baix, a la vora de la doneta. Records a casa seva.
Dia 24 d’Abril del 1938 (tarja postal)
Estimades mare i germana: L’estar tants dies sense noves vostres. La nostra terra invadida, tot plegat, fa agafar-me una vegada mes la ploma, amb l’esperança que entre tantes, us n’arribarà alguna.
Serveixin aquestes per a repetir-vos, al igual que les anteriors, que segueixo bo i bé. Que després d”uns dies una mica agitats ha tornat a venir la calma.
Que vivim en un bosc, que com tots, s’hi respira pau, i l’aire hi és mes pur. Aquest aire que ens asserena l’ànim, ens reconforta i que amb el perfum de la primavera ens fa ésser optimistes per aquest demà de pau tan esperat…
I vosaltres? Que féu? Vivint aquests dies, aquests esdeveniments dissortats, no es gaire possible la tranquilitat oi? A mi em sembla fa un any no sé res de vosaltres.
Sobretot conteu-me forces coses. D’aci, de vosaltres, dels amic, aquests amics que em dieu amb la vostra darrera del dia 8, on son ara? I els demés?
Esperant aviat unes lletres vostres, rebeu una abraçada ben forta del vostre. Joan
Records a tots.