Alguns fragments de l’epistolari
“Estimada mare i germana: Ahir bombardejaren aci a Barcelona com ja debeu saber, hi ha uns quants morts i ferits. Jo estic bé, com que no s’hi havia trobat cap vegada i erem molt pocs aci a la caserna vàrem passar uns moments de nerviosisme, res més.” (19/04/37)
“Dimarts a la tarda ens van donar festa per poguer anar a enterrament, el que hi volgués anar, del militant aquell del Partit Socialista, hi havia molta gent, la parada o desfilada va durar tres hores. També ahir dimecres vàrem assistir a l’acte del descobriment d’una placa, allà on van caure vilment assassinats els germans Badia, com ja haureu llegit al diari, hi havia la seva germana; i en Cornudella i altres varen adreçar uns mots en memòria dels malanguanyats germans, aquest acte fou radiat.” (29/04/37)
“Es una verdadera llàstima que ens tinguem de matar els uns als altres, oi més havent-hi aquesta guerra contra el feixisme, que encara no l’hem guanyada, i si ens entretenim aixís em sembla que vindrà la sabata de Franco o Queipo que posarà la (pau)? Sembla mentida; no hi ha dret.” (6/05/37)
“Aci a Jaen som molta colla de soldats de l’Exercit Popular Regular, gairebé tots som catalans sembla que ho hagin fet expressament. A tot arreu se’n troben, fins i tot hem trobat una noia catalana. Estàvem badant a un aparador i un ha preguntat: Deu ésser car això? I sentim al nostra darrera: Deu pessetes. Era aquesta noia. Ens ha dit que era de Barcelona i que feia temps que estava aci.” (23/06/37)
“Hem llegit al diari que aci a Catalunya havien demanat les lleves dels anys 1932 i 1933 ja ens direu quants n’han marxat ja del poble. Ja veureu que ara amb totes aquestes quintes aixafarem el feixisme i d’aci poc temps tornarem a la nostra estimada Catalunya.” (29/06/37)
“Aci tot i ésser aprop del front s’hi respira pau… Només se sent alguna canonada… No hi ha gaires malalts aci, només algun de mal de ventre o de l’estòmac, alguna caiguda ferides petites als braços o les cames i prou, els que estan una mica greus els portem al hospital que es a quinze kilòmetres d’aci. Com podeu veure no tenim gaire feina.” (22/07/37)
“I aci estem molt bé, som vuit companys sanitaris, tots gairebé d’aquesta comarca del Bages, tots bons xicots i trempats. De feina no en tenim gaire doncs es molt quiet això. Vosaltres us debeu pensar parlant de Guadalajara que tot es de morts i ferits, doncs no es això, en tenim molt pocs que com us he dit no ens donen gaire feina. Tenim un metge jove com nosaltres molt bon xicot també. De calor no en tenim gens al contrari de nit ens hem d’abrigar del fred que hi fa. Si contiunua així ens hauran de donar roba d’hivern i tot. Amb això ja ho veieu no podem estar millor. No patiu per mi perquè us repeteixo estic bé.” (2/08/37)
“Quan torni no podreu patir. Us rentaré els plats, us faré el menjar i cosiré, fins i tot no m’haureu de fer el llit perquè dormiré a terra, que estem acostumats a fer tot això, i al llit em sembla que no hi sabrem dormir.. Ah! I si algun dia us feu un tall a qualsevol lloc no haureu d’anar pas amb el metge doncs ja gairebé som mig metges. Ja veieu si n’hem aprés de coses. Ens convenia a tots una temporada a aci, puix ens han passat les manies a tots. Quan tornem cap de nosaltres es queixarà, de si feu escudella (aquella que fèieu la tinguéssim!)… o de si hi ha una taca al plat o que la carn no és bona, em sembla que no deixarem cap relleu al plat no.” (11/08/37)
“Així es que quedem que de menjar no m’envieu res, si per cas el que us he dit, gersei i guants, i poseu-m’hi a dins aquell libre vell que tinc allà al quarto “El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha”. Tu Agnès ja el trobaràs, el Llorenç que m’hi posi uns quants diaris. Sabeu que em faria servei? Una armilla amb forces butxaques, amb dos inferns i tot, per a posar-hi papers, documents i demés. El Llorenç com que ja em sap la mida podrà fer-me-la no gaire bona no, de fil.” (16/09/37)
“Aci aon estem ara, encara que sigui a pocs kilòmetres de la línia de foc es molt quiet, aquesta quietud només es interrompuda pel retruny dels canons nostres, i aquest cel serè i blau només es tacat amb les taques dels nostres avions que van abatre’ls i aixafar-los allà on es troben, i no com ells a bombardejar i ametrallar ciutats obertes i poblets indefensos que només per l’instint de fer mal no reparen a assassinar dones, infants i vellets, però ja se’ls acabarà aviat, els esclafarem aviat i veureu que els pocs moros, italians i alemanys que quedaran partiràn, si es que poden, amb la cua entre cames cap a les seves terres, on els arribarà el seu dia també que els obrers tips d’esser esclaus els plantaran cara i els acabaran d’aixafar. Mentre nosaltres ja viurem la nova era, aquesta vida nova que s’està forjant… Que forgem amb les nostres vides i amb la nostra sang per a que els infants que ara pujen puguin viure lliures i disfrutar dels avantatges d’aquesta vida nova que nosaltres no havíem tingut. I per a que tots plegats pobles, terres, germans no tornem a esser mai mes esclaus…” (25/09/37)
“Avui m’ha escrit el Cases i em diu que han pres el carnet a tota la família d’aquests desertors. Ja els esta bé. Quina colla aquests!… Segurament voldran que tots els seus familiars sofreixin de tot, abans que anar a complir a aquest deure que tenim tots de defensar la nostra Pàtria, per a que no sigui una colònia d’aquests assassins d’italians. També em diu que a tu Agnès t’han nomenat caixera d’E.C. Així m’agrada, que les dones comenceu a intervenir en totes aquelles coses que abans fèiem nosaltres. Procura complir també el teu deure, puix ja sabs el que ens passaria als catalans si la nostra terra fos trepitjada per aquests monstres.”(28/1037)
“Que tot ho trobem bonic, ho deu fer aquest benestar que sentim, aquesta esperança que tenim, i sobretot aquesta festa passada. Aquestes que venen … en fi tot això que ens fa estimar-ho tot i trobar bell tot el que ens fa viure… . Potser dieu: Quines coses que té! Com s’ha tornat! Una mica si que he canviat. M’he tornat mes sensible, mes ple de mon, mes ànima. Aquest temps ens ha canviat. A mi em sembla que ens ha fet mes bons. No ho sé. Quan tornarem al vostre costat, ho notareu si per cas.” (26/12/37)
“Però amb tot aquest temps em sembla que ja hem purgat, la nostra vida lleugera d’abans, el nostre poc agraïment envers els vostres dies d’abnegació i sacrifici. Si ja està purgat, ara a acabar amb aquests monstres i assassins, i de nou al vostre redós, on s’hi estava tan bé, on voldríem ésser ja. A tornar a esgrimir les armes del treball amb aquesta pau i aquesta tranquil·litat que forjem des d’aci els fronts perquè els nostres fills puguin viure ben bé aquesta nova vida que vindrà…” (16/01/38)
“Per aci anem fent, encara que tornem a ésser prop de la línia de foc, es molt quiet, i estem molt bé. Només els ocells negres de tant en tant volen sota el cel blau, damunt nostre, però sense amoïnar-nos gaire. Estem assabentats dels crims que fan per aci Barcelona i demés pobles. Aquests ja ho fan així. Quan no poden a aci amb nosaltres venen a esbravar-se, amb la gent indefensa. Veiem on arriba la seva dolenteria i mal cor, que a aci a davant …. molt endavant que nosaltres els poguem veure fan fortificar, fan treballar als pobres presoners d’Astúries amb camisa blanca per a que els vegem millor i així si tirem que els matem a ells. Nosaltres com que tenim la raó i la força arriba un dia que aquests triomfen i aquest dia vindrà. Oi que s’acabarà aviat això? Que diuen per a aci? Els del front, amb les victòries de Terol son molt optimistes.” (30/01/38)
“Els que durant tota la vida. Que en el camí de la vida no hem trobat cap ànima bona i comprensiva de les nostres alegries i de les nostres penes, al trobar-ne una, ens hi lliurem, ens hi llencem amb tot el que tenim de mes pur dintre nostre i amb tots els cinc sentits. La fem el nostre àngel de la Guarda i li confiem tots els nostres secrets, els nostres dolors, tota la joia i tota l’amargor que no ens cap a dins. Som així!” (25/02/38)
“També dius que fa dies el cinema no val gaire la pena. Nosaltres ni que no valguin la pena, podem veure’n. Per acontentar-nos i fer-nos una mica l’il·lusió tenim a l’habitació on dormim moltes fotografies d’estrelles del llençol. Jo com ja saps he pogut obtenir les de la Jean Parquer, Sylvia Sydney i la Janet Gaynor. Aquest es el meu trio del capçal del llit. N’hi ha una infinitat: la Brigite Helm, la Claudette Colbert i fins la Mae West (hi ha gustos de tota mena) al costat dels retrats de’n Macià i Companys, son els ornaments de la nostra cambra.” (9/03/38)
“Aci ja ha passat els soroll, torna a haver-hi tranquilitat hem passat uns quans dies mes nerviosos! però com tot té fi també ha finat aquest mal temps i tornem a estar bé.” (12/04/38)
“Com que fa dies que hi som en aquest bosquet, com haureu pogut llegir amb les meves lletres darreres, tenim acabada ja la nostra “casa”. Una barraqueta feta per nosaltres, amb troncs i rames dels arbres, com aquelles que us contava amb les meves primeres lletres, després de poc d’haver partit de la vostra vora. Com que fa uns dies magnífics de bon sol de bon sol i ames nits tèbies i clares, no patim fred, no, hi estem allò que se’n diu com a casa.
Aci ens hi cuinem el menjar. Ens hi podem rentar la roba i tot puix hi ha força aigua, i dormim amb un jaç. diguem-ne llit, molt tou. Gairebé us diré que aquestes herbetes, son mes flonges que la llana, tant bé i tou s’hi està. I com ja sabeu, hi ha molta quietut ara, tot el dia el passem de panxa al sol.
Quan tornaré si que no em coneixereu, tan negre m’hauré tornat. I per a que no trobem les hores tant llargues llegim molt (ja sabeu que m’agrada.)…” (20/04/38)
“No me’n puc estar, el meu caràcter una miqueta sensible i una mica sentimental, fa que no em pugui callar, que us hagi de contar totes aquelles coses que em fan viure!…
Amb totes les lletres, podeu ben veurer que la meva sort, ha estat bona, i sempre hem estat allò que se’n diu de sort, i bé. Llevat d’uns quants mals dies, d’unes estones de soroll i nerviosisme, i llevat de la dissort de la bona Maria Rosa (Que en pau reposi.) tots els demès dies, si no hagués estat la nostàlgia que dóna el viure lluny de les coses estimades, es pot dir que semblava que no féssim la guerra!…” (8/05/38)
“Però es Sant Joan i tot riu avui, només un nuvolet posa la seva nota de tristor en aquest cel tan clar i rialler, igual al riure d’aquestes mossetes que passejen al llarg del camí.
I es el record d’aquella tota tendresa i sensibilitat que s’adormí per sempre quan només tenia setze anys… Des d’aci, a les ombres d’aquests arbres la veig aparèixer amb aquell encantament dolç i suau, tan femení d’ella… Aquella silueta menuda i distingida, aquells aire un xic senyorívol, i l’halit de dolcesa que l’envoltava… Mes quan ella en un revolt del camí, que porta al seu poblet -mes clar i mes bell que aquest- desapareix tan dolçament com quan venia, una mena de nostalgia s’apodera del cor i m’invaeix tot jo.
I es que era una noia que no encenia cap desig ni despertava passió… Al contrari, era l’encarnació de tot quan de dolç i bo pot esperar l’home d’una dona… Una mena d’Angel de la Guarda era, per això l’estimo encara… el seu record exquisit no pot morir, i m’acompanyarà sempre en les hores de prova…” (24/06/38)
“Doncs com us deia, a les tardes, (puix els matins hem de passar reconeixement amb el metge dels quatre malalts que hi ha aci el poble) i a les tardes -dos que en saben- van a segar, i els altres darrera les mules a batre. A aci hi ha el costum de batre amb una fusta incrustada de pedres i ferros que tallen, tirada per un parell de mules.
Em vegèssiu, damunt d’aquesta fusta, les riendes a la mà, i a la boca el crit de “Arre morena!”…
Tu Agnès has vist “Ben Hur” oi? Doncs em fa, i fes-te tu el mateix efecte d’aquells romans damunt el carro aquell, corrent… Les dones iguals: amb el mocador al cap, tenen el mateix estil de les amaçones. Quines estampes mes boniques en aquesta època!… Llàstima que no tinguem una màquina fotogràfica.” (11/07/38)
“La sort fins ara ens ha acompanyat i seguirà essent-nos propicia mentres seguim en la companyia d’aquest metge, que mira i vetlla per nosaltres. Hem fet mes coneixences i amistats arreu on hem passat i a tots els pobles on hem estat! Us dirà l’afecte que a tot arreu ens han posat, el que tot sovint rebem cistelles d’ous, formatges, algun xai i tot, obsequis d’aquesta bona gent, per al “doctor Juan” (es diu Joan) com l’anomenen, i per nosaltres.” (5/08/38)
“Anem també dugues hores cada dia a Escola. Així no oblidarem el que haviem après abans. Com tenim un bon mestre de segur que hi aprendrem coses noves també. Com podreu veure doncs tenim moltes hores ocupades amb una cosa i l’altra. Encara son poques, puix ja sabeu que els ocis son la mare dels vicis. I si estem una temporada sense saber que fer, amb que emplear les hores llargues del dia, el tedi se’ns apodera de nosaltres i no som bons per a res. Jo crec que si no tinguessim unes poques hores cada dia ocupades, després acabada la guerra encara que volguessim no podriem ni serviriem per a res. Si no es fa servir, es rovella tot, fins el cervell, i un es torna un ninot…” (28/09/38)
“Veig que us van traient tota la joventut i fins els que no ho son. On anirem a parar amb aquest pas? Veieu com no pot durar molt temps aquesta guerra d’aquesta manera? Veiam si pel Nadal d’aquest any, ja que no pogué ésser el de l’any passat, podrem menjar-nos els torrons a casa, acabada tota aquesta m….
Nosaltres per això seguim esperant aquest dia tan esperat i cobejat per tothom, de la millor manera que podem. I que podem dir fins avui, -ja ho sabeu- que ens l’hem passada i ens la passem quisap-lo bé, comparat a d’altres companys nostres.” (20/10/38)
“Aquests mesos encara que no ho sembli, tot hi haver-los passat bé, comencen a pesar damunt nostre. De fóra potser que tampoc ho sembli, però de dins ens hem envellit quisap-lo. Qui, no ha envellit, qui no haurà perdut alguna cosa millor que aquest troç de joventut que tots hem deixat i estem deixant cada dia en aquestes terres…?” (19/11/38)
“Més, amb tot i això com us hem anyorat! Com us enyorem!… Com trobem a mancar tot lo vostre!…
Ahir mateix en mig de la festa, en mig de l’alegria, tos ens dèiem: Ves perquè aquesta bona dona de cabells blancs també, com vos mare, i aquestes dugues mossetes, l’una almenys, no es podrien convertir amb la mare i la germana de debò. Amb les nostres mares i amb les nostres germanes que tant deuen enyorar-nos allà a la terra nostra, i ens esperen amb els braços oberts…
Però oi que s’acabarà aviat la guerra, i tornarem a menjar dels nostres pollastres i del nostre tocino? Oi que ho celebrarem de debò? Oi que ja no passarem cap més Nadal fora de casa? Com ho esperem!…” (26/12/38)
“Ningú en creu res ni n’espera res d’aquesta guerra, com pot arribar el dia que no creguin ni n’esperin res de la nova pau…”(20/01/39)