(Poema dedicat a la germana la primavera del 36)

---

RECORD DE O….
De matinet al sortir el sol
ens anem cap a la vila
Ens dona el bon dia el rossinyol
que a dalt la branca refila.

Arribem al bell hostal
a l’hora del migdia.
L’hostalera amb devantal
i uns ulls clars com el dia.

La noia bella la taula para
amb gracia desinvolta serveix dinar.
Els ulls meus topen amb la mirada clara
i l’hostalera no para de mirar.

Per no sé quina paraula
ella al mirar-me somriu…
El gat dessota la taula
també ens mira… i riu…

Vora la font de l’aigua bona
me l’emporto agafada de la mà…
M’agraden les dents de la minyona
perquè saben mossegar…

A la tarda després del berenar
m’allarga el braç l’hostalera.
I els ulls clars a l’acomiadar
diuen: no em fassis llarga l’espera…

Cap al tard al morir el sol
deixem enrera la vila…
A la branca no hi és el rossinyol
però ara es el meu cor que refila.

Front de l’Alcàrria Febrer del 1938

(De la carta del 8 de març del 38 dedicat a l’amor naixent… enllaç)

---

Margarida
Es la flor del camp
es la margarida.
silvestre… La pobre
flor que ningú mira.
Algun dia mans
brutals o cíniques
colliran la flor.
A horribles carícies
darà sa tendresa
I en festes indignes
serà flor de vici
passada i podrida.
La protagonista d’un negre
poema, la víctima
d’un drama de sang…
qui sap! potser l’heroïna…
En algún cadals
se li farà justícia…
…Un càntic del poble
dirà sa poesia.
Es la flor del camp
es la margarida.

(Dins la carta del 12 de març del 1938, enllaç)

---

 

ELLES (Agustí Bartra)

El tren ja no es veu. Han quedat en les andanes
de l’estació totes les dones. Hom diria
que el món ha perdut les baranes
i que s’han estimbat la pena i l’alegria.
Ells viatgen cap a temudes distàncies
de morts verticals,
de plom furiós, de ressonàncies
de terra ofesa i d’apocalíptics hospitals.
Poques, molt poques han plorat.
A voltes estigué a punt de trair-les un sanglot,
que prompte fou ofegat
per una rialla absurda del tot.

Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
La mateixa obscura por gregària
de ramat perdut
a la muntanya
les ajunta sobre el brut
paviment. Són una muda pregària
d’ànima i d’entranya.
Romanen immòbils com un fris
esculpit en pedra nocturna
i silenci gris
de cendra d’urna.

Tenen agonies de colom en llurs cares marcides,
campanes de boira es gronxen en els seus rulls,
gèlides llums les ronden, com feres amansides,
i esquelles de llàgrimes pesen en els seus ulls.
La ciutat les espera amb ses alarmes ocultes,
amb la taula escassa de pa.
Amb nits de fulles insepultes
i un ocell mort a la mà.
I se n’hi van. Se n’hi van poc a poc, totes juntes,
ajudant-se la passa, sostenint-se el cos.
Arrosseguen un llast d’esperances i preguntes
i trepitgen del dia les últimes flors.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap:
les de pit madur i de mans no avares
les de faldes profundes i de mocador al cap.

(Dins la carta del 12 de març del 38, enllaç)

(Tret de la publicació AMIC (gener 1938) que edità els serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat)

---

 

Si un sabés on les captiva

on amaga el que ens ha près

però com que quan arriba

va depressa i no diu res

Val molt mes el que ens vol prendre

que el que ens deixa en el port,

o s’endú nomes que cendra?…

Perquè ets tan desconfiada dolça mort?…

(De la carta del 15 d’abril del 38, enllaç)

---

 

Qui no enyorarà, Primavera estimada,

els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?

Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada

coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.

Jo no ets aquella primavera -noia-nua-

que venia cada any a perfumar-ho tot:

T’has llençat aquest any a la corrua

dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.

(De la carta del 20 d’abril del 38, enllaç)

---

 

A la mare

Tothom em diu que tinc viva semblança,

I de la teva gracia i aire un teu deix,

Al sentir-ho el cor s’omplena de gaubança

I de ser fill teu com tu, m’enorgulleix.

Dels ulls la mateixa teva dolça mirada…

el gest gentil i la manera igual de fer.

L’entusiasme d’una ànima de fe abrandada,

I el sentiment viu de l’amor ben verdader!…

M’ensenyares a estimar les estrelles i les roses,

a esguardar-les amb aquella llum interior…

i a ser massa sensible amb les punyides doloroses,

i a embriagar-se de somni i poesia i sa sentor…

I quan la nostàlgia de tan llarga absència,

m’envaeix el pensar que soc del teu aprop tan lluny…

en mig del camp erm, enyoradís de ta presència,

la paüra d’esclat de bomba d’avió al cor retruny!…

i corro vers, el riu de la mansa d’aigua clara…

m’estiro i m’aboco, i veig la teva imatge al mirall,

i en mig del combat inútil ta visió ideal, oh, mare!

em dóna fortalesa per a resistir l’embestida i l’estrall!…

Front de l’Alcàrria, Abril del 1938

En els dies d’abatiment i enyorança de la mare i de la patria en aquelles jornades de guerra del 1938

 

---

 

En pau…

La tendra amiga, mare de records,
se n’és anada amb els morts:
No ploris, Amor, la morta;
solament barra la porta a l’aldarull dels records.
Deixa’ls dins la memòria en festa clara,
que ells no en saben res encara:
vé la mort tan flonjament,
que no torbà un frissament
de vol aquesta hora clara.
Espera que els records avui infants
sense dol es fassin grans
allavors obriràs la porta
i a qui ens parli de la morta
que partí sent un infant,
oposarem una mirada clara,
com l’infant orbat de mare
que mai no entendrà quin bé
mancava a son goig primer:
oh la joliua hora clara!…

(De la carta del 31 de maig del 38, enllaç)

(Recordant el seu malaguanyat amor a partir d’un poema d’en Carles Riba)

---

 

(Dins la carta del 20 de desembre de 1938)

[Poema retallat de la publicació quinzenal AMIC (juliol 1938) editada pels serveis de Cultura al Front del Dep. de Cultura de la Generalitat dedicada a l’esplai del soldat català de L’Exèrcit de la República]

---

Corpus Trist

Envoltat d’encens de banderes i cants, i enmig de boix, de ginesta i de milers de mirades;

Senyor pels nostres humils carrers i places heu estat magestuosament i triomfalment portat

i jo, encara que molt lluny de Vos, us he seguit pas a pas i us he vist amb els ulls de l’ànima

quan amb el remoreig del vent, la música greu i la senzillesa d’un Crec en un Deu m’ha corprès i trasbalssat

Deu meu! Ben cert es que sota el blau del cel sols hi ha d’excels la vostra humanal grandesa,

i que tot el demès, son subtileses, quimeres, falsos amors i folles vanitats. Però…

¿Perquè Deu meu, no conservem dintre del nostre cor la flama de la fe i la puresa de la infantesa?

Deu meu! Perquè voleu que siguem homes? Perquè si tot es mentida, ens feu sentir aquesta febre de plaers i d’amargues veritats?

Avui lluny de Vos, però ple del record vostre encara i amb l’ànima adolorida

he constatat el mal i el solc profund que deixen a dins nostre el temps i els anys;

i he plorat a llàgrima viva, Deu meu, pels meus pecats pels meus dubtes i pel meu escepticisme,

i he plorat amargament, Deu meu, per aquest Corpus tant trist, per tot el que es ja irremeiablement perdut,

i per tot el que ens esgarrinxa el cor i ens fa plorar llàgrimes de fel i de sang.

 

A Crist Crucificat

Benvingut sigueu ¡oh Crist Crucificat! imatge vivent del dolor coronada d’espines,

en aquest poble indigne de vos, hipòcrita, jueu, voluble i amb totes les coses inconstant,

que avui, us porten triomfalment en braços per sota de balcons endomassats i de pluja de fulles de rosa,

i que demà, qui sap! potser altra vegada amb menyspreu i indiferència la vostra agonia molt mes lenta i punyent us faran.

No son pas tots sincers i vers fidels, els que avui us acompanyen en el vostre nou calvari;

n’hi havia de tots, vos bé els coneixeu prou; els més, més que servidors vostres, de les seves conveniències i egoísmes son esclaus.

S’aixopluguen barroerament sota l’ombra de la creu, amb el rostre compungit, un cant d’amor i un bès a flor de llavi,

però, perdoneu-los Senyor, la veu els traeix; el seu bes es com el de Judes, el seu cant es de guerra i no de pau.

No volgueu, doncs que l’immens dolor que porteu marcat en el rostre,

com també les nafres del vostre cos, llagues sofrents del cor, dels peus i les mans,

siguin bandera d’aquests, que en el seu cor sols hi nia el rencor, l’odi i l’enveja,

i volgueu ésser sols sempre el mes gran exemple de tots els que verament estimeu,

dels que generosament tot ho donen, dels que bondadosament perdonen, dels que son vers cristians.

Balsareny, Juny del 1939

  (Poemes de desconsol i rebuig per l’apropiació dels símbols i sentiments religiosos per part del nacional-catolicisme vencedor)

---

(Poema en memòria de la mare, de totes les mares…)

 

Més poemes a: blocs.xtec.cat/intimes