Valoració del periodista GONÇAL MAZCUÑAN I BOIX del debat dels caps de llista de les candidatures de les eleccions municipals del 1979 a Manresa (31/3/1979)
Quaranta dos anys després, el que interessa no és recordar com va anar el debat dels candidats de les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada, sinó trobar traduït com han influït en l’evolució de la ciutat els arguments esgrimits en els discursos pronunciats tres dies abans de la històrica cita electoral.
L’esforç de sintetitzar què es va dir en aquell acte, o la valoració personal de les intervencions, entenc que estalviarà als lectors una feinada considerable (planyo la Marta Torra, que n’ha fet la transcripció de l’àudio), però en justa compensació demanarem que sigueu tolerants amb el possible biaix d’algunes consideracions dels articulistes. Essencialment, perquè el temps transcorregut i el privilegi d’haver estat notaris d’excepció de la trajectòria municipal durant tants anys, penso que ens dona llicència per a una certa expansió en les valoracions. Altrament, sou ben lliures d’esplaiar-vos amb l’audició del debat electoral, les intervencions individuals dels candidats, les rialles, xiulets i aplaudiments que es van guanyar d‘un públic que venia entrenat de casa, i l’esforç d’un moderador brillant, diplomàtic per naturalesa, que va garantir la pulcritud horària i de respecte que exigia l’acte.
Joan Verger i Grau, en nom de Jove Cambra de Manresa, autodefinida com a “escola de procediments democràtics”, va assumir el repte d’ordenar un debat sense gaire antecedents, i va comptar amb la col·laboració dels mitjans de comunicació locals d’aleshores (Gazeta de Manresa, Ràdio Manresa i Regió7) per fixar les normes de funcionament, la durada de les intervencions, i la recollida prèvia de preguntes dels ciutadans als candidats.
Avui ja no se’n fan, de debats d’aquesta mena perquè hi ha candidatures que posen condicions per a intervenir-hi, en contra del que opinen aquelles altres que necessiten presència mediàtica per existir en l’imaginari dels votants. Avui tothom s’aboca a omplir les xarxes socials de missatges que pretenen captar emocionalment els electors (imatges familiars dels candidats, les seves aficions al marge de la política, selfies amb ciutadans, participació en actes populars, etc.), i el que menys els preocupa és concretar quins són els objectius del seu govern, si guanyen. Enregistren i distribueixen pel seu compte els seus mítings, i els mitjans ho publiquen sense massa escrúpols de credibilitat atès que donen màniga ample a la font informativa. Les declaracions dels líders se centren, sobretot, en el desprestigi de l’adversari, i hi ha equips especialitzats a fabricar històries, fabulacions o directament mentides sobre el passat “tèrbol” dels candidats a abatre. Tot el contrari de l’estil que va impregnar aquell debat del 31 de març del 1979 al Teatre Conservatori. Contempleu les imatges, els posats i llegiu un extracte de les normes de desenvolupament de l’acte:
(…)“Des del començament de l’acte hi haurà a disposició dels assistents unes butlletes o papers perquè puguin escriure-hi les preguntes que els interessin, les quals seleccionarà el moderador per interrogar els diferents partits.
El moderador evitarà preguntes de caràcter personal, qüestions referents al passat i temes que no siguin propis de la futura administració municipal, si bé s’admeten preguntes referents a la trajectòria pública i política de les diferents candidatures. (…)
(…) voldríem pregar a tots els candidats que ens acompanyen que tant en llurs parlaments com en el debat que sorgirà com a conseqüència de les preguntes de tots vostès mantinguin –perquè no hi ha dubte que ho faran– aquell respecte, consideració i fair play envers els seus oponents, malgrat les discrepàncies i rivalitats electorals que són propis d’una comunitat que, si gairebé estrena democràcia, la vol eficaç i operativa, puix la lluita electoral que és aquesta campanya no està justificada si no és amb l’afany de servir la comunitat. I la comunitat se la serveix no solament amb les fites concretes que proposen i que han de complir els diferents partits, sinó també amb la forma de portar a terme la campanya.
També voldríem demanar a tots vostès, els electors, que les seves preguntes siguin d’interès general i si pot ser centrades en la política municipal i naturalment amb la mateixa altura de mires amb què nosaltres demanem les contestes als candidats.”
L’exercici que us toca ara és cercar, trobar i comparar estils amb campanyes electorals actuals.
Programes, pamflets, xiulets, rialles i aplaudiments
La pretensió d‘escoltar els programes electorals de cada candidatura va complir amb escreix allò que es podia esperar. Hi va haver demostració de programes elaborats, sintetitzats hàbilment per a l’ocasió (perquè en 7 minuts d’intervenció és impossible desenvolupar-lo íntegrament). Entre aquests, destaco les propostes de PSC, PSUC, PSAN i CiU; els pamflets programàtics confegits a base de tòpics populistes correspondrien als centristes de la UCD, i l’Agrupació d’Electors Independents que representava Cuitó; i l’exposició d’objectius més ideològics que no pas operatius, copy/pasteuritzats quan aquesta eina informàtica ni existia, l’atribuiria a ERC.
El més, més, va ser el del candidat Fernando Pastor Campoy, en nom de Falange. Després d’una hora d’escoltar exposicions, la seva, que va ser la darrera, va ajudar a deixondir l’ambient de la sala, aparentment transcendental fins aleshores. Us en dono un extracte literal de la transcripció del candidat falangista per alleugerir aquesta lectura, també:
“Senyors, [xiulets] si alguna cosa venim a exposar aquí és una fidelitat amb un passat. Jo, que potser sóc el sancionat també i una mica separat de les organitzacions anteriors, en aquests moments em faig responsable d’aquests quaranta anys de passat perquè us tinc de dir que he servit tots els alcaldes, servit o col·laborat, lo mateix amb el senyor Moll, que en pau reposi, que lo mateix que amb el senyor Soldevila.
El senyor Soldevila no milita amb nosaltres ni molt menys. Bé, us tinc de dir que resistirà la seva missió, el seu control, la més estricta i meticulosa i odiosa revisió i per mi dels dos la seva moralitat només té un qualificatiu: immaculada. [molts xiulets]
Conscient de lo que representem en aquests moments, en què ens hem quedat sols, molt sols, però penseu que el vaixell no [inintel·ligible]. Aquí estem arrossegant tota la responsabilitat, conscients de lo que pot passar [més xiulets], i amb una il·lusió de treballar per Manresa, perquè nosaltres estem de dretes o d’esquerres i l’únic que ens uneix a nosaltres és el treball i la forma de tibar i l’amor a Manresa. Si Manresa fa dos mil anys ja hi ha les pedres fonamentals del Pont Vell, la base –ha dit Pons Sorolla, l’arquitecte–, que eren dues vegades mil·lenàries, que vol dir que a sota el fiter de la nostra Seu vivia la gent, anant excavant allà i anar provant i anar buscant la forma de viure i Manresa ha anat creixent, ara nosaltres, amb unes teories de fora, de centenars de quilòmetres de Manresa, volem –com deia aquest– ficar una cotilla que ens uneixi tot Manresa i en quatre anys canviar la història”
Tallo aquí, però aviso que podeu cercar en el capítol d’intervencions l’original, perquè comproveu com continuava amb més arguments sobre sanitat (ell era metge) i serveis socials, que van acabar de motivar rialles, xiulets i murmuris mal continguts entre els assistents. Per acabar-ho d’adobar, en un moment del debat, el candidat del PSUC, Ramón Majó Lluch, va demanar un torn de paraula extra per informar que gràcies a les pressions i amenaces del dirigent de Fuerza Nueva a Manresa, Emili Utgés, el PSUC anul·lava la foguera amb símbols dels ajuntaments franquistes prevista per a aquell vespre, tot i que mantenien la ballaruca del darrere. Sortosament!
Agustí Garriga Caro a la cresta de la UCD
El sorteig previ va fer intervenir en primer lloc el candidat de la UCD, Josep Agustí Garriga Caro. Es va presentar com un “polític de consens, per damunt dels interessos partidistes”, que a les acaballes de la dictadura era el que es portava. Adofo Suárez havia situat el partit a la cresta de la popularitat i el seu candidat a Manresa tibava d’elàstics. Quan una pregunta adreçada des del públic li demanava : “Diu que si el batlle és d’UCD estan segurs de poder aconseguir moltes més coses de Madrid, ja que el govern central és d’UCD. Vol dir això que si l’Ajuntament és d’esquerres ja es poden anar despedint de les ajudes?”, [rialles i aplaudiments], ell va respondre: “Bé, la segona part d’aquesta pregunta, si fos certa aquesta afirmació no estaríem en democràcia ni estaríem en res. Això no vol dir que si efectivament nosaltres arribéssim a tenir majoria a l’Ajuntament, com a lògica, si el nostre partit governava durant quatre anys, potser sí que és possible que vegin amb més bons ulls les nostres propostes que les dels altres. [xiulets i crits] Ara, jo crec que el nostre govern veurà amb bons ulls tant les propostes de la resta de partits com les nostres.”
Es nota que el seu programa estava fet barrim-barram, perquè es perdia en un mar de dubtes en un tema que semblava essencial: “Els Centristes som conscients de la necessitat de la ciutat. Nosaltres no podem dir que acabarem Manresa. Jo crec que ningú pot dir que acabarà Manresa. Manresa no es pot acabar mai. Manresa sempre ha de créixer, s’ha d’expansionar. Jo no sé per on es podria expansionar la nostra ciutat, potser pel nord, pel sud, per l’est o per l’oest, a través del riu, a través de la via de Súria, no ho sé, però jo crec que nosaltres sempre hem de tindre la il·lusió que Manresa sempre ha d’anar endavant i intentar abans de trobar els problemes, trobar les solucions”. Amb un crit valent!, hauria afegit jo.
Tampoc semblava tenir massa clara la situació hospitalària de la ciutat, perquè trobava “necessari arribar a una medicina i a una assistència mèdica popular. Creiem que aquesta assistència mèdica ha d’arribar als barris, s’han de crear centres, s’han de crear dispensaris, s’han de crear locals en què es pugui atendre allà les persones als barris. S’ha de millorar l’assistència de metge d’urgència, s’ha de millorar l’assistència mèdica escolar, geriàtrica i els nostres nens. És necessari, donada la manca de llits hospitalaris que té Manresa, i tenint en compte que a Manresa van a parar moltíssima gent no només de la comarca del Bages sinó també de Berga, que seria necessari gestionar la creació d’una residència de la seguretat social o, en el seu defecte, d’un hospital comarcal”. El subratllat és meu, atesa la reordenació que es va haver de fer després per l’excedent il·lògic de recursos sanitaris que tenia la ciutat. Si ens hi posàvem, faríem una llarga llista de gent que va suar sang i llàgrimes, a més d’un alcalde i el sector sanitari en la seva totalitat.
Com tots els candidats, considerava urgent aprovar el nou Pla General d’Ordenació Urbana, fer millores als barris (així a l’engròs), restaurar edificis públics i engrescar els ciutadans “a restaurar les façanes dels edificis privats que tan lletja fan la ciutat”. També reclamava patronats municipals per a l’Esport i la Cultura, “i salvar la nostra Banda Municipal de Música”. Se li devia acabar el temps, perquè va sintetitzar encara més: “Quant a la indústria i l’agricultura, impulsar l’obertura d’indústries no contaminants als polígons industrials com a mesura primordial per combatre l’atur”. I ja està. Sort de la confessió final: “jo crec que amb treball, honestedat i amb serietat podrem tirar Manresa endavant, i, com no, nosaltres estem disposats a fer-ho sempre que tinguem la confiança de tots els electors.” El 1979 ho van haver de deixar per a més endavant. I anys més tard, per a mai més. Si escolteu l’àudio, comprovareu que va tenir més aplaudiments que no pas xiulets.
El patiment de Josep M. Vives i Llambí (CiU)
El cap de llista de CiU, Josep Maria Vives Llambí va afrontar la campanya amb un llast considerable per acusacions d’especulació urbanística, i una salut delicada que se li va agreujar a finals de la campanya i no va poder superar. Moria el 1981 i el funeral celebrat amb autorització especial a l’església del Convent de Sant Francesc, li retornava el reconeixement ciutadà per la seva trajectòria al front de l’Orfeó Manresà.
Vives va intervenir en segon lloc al debat del Teatre Conservatori, amb una declaració de principis que definia la seva candidatura “al servei de la gent (…) no pot ser un mandat que nosaltres en fem un abús de poder, sinó, al contrari, que durant aquests quatre anys entén Convergència i Unió que nosaltres hem d’estar molt units amb el poble, amb la base, per tal de que en cada moment sapiguem les seves necessitats, les seves reivindicacions, les seves inquietuds.”
Apostava per la creació de Consells municipals per a tots els temes d’incidència ciutadana: Ensenyament, Esports, Cultura i Sanitat, formats per gent i entitats enteses en la matèria, per treballar amb l’Ajuntament per prendre decisions cabdals. Per superar les dificultats legals del moment, Vives apostava per un funcionament basat en un “pacte d’honor entre els homes de l’Ajuntament i aquests consells”, i reblava: “a l’Ajuntament, per ser plenament democràtic, hi ha dos fases que són ineludibles. Una d’elles és l’abdicació per part de l’alcalde d’aquest poder omnímode que tenia fins ara. “ I, com que la Llei de Règim local anava per llarg “ l’Ajuntament de Manresa s’ha de fer el seu reglament i aquest reglament l’hem de fer entre vosaltres –que hi podreu dir tot el que vulgueu– i els vint-i-cinc homes que pugem a dalt”… “ una carta municipal que ens permeti una capacitat de maniobra a l’Ajuntament que sigui, que faciliti, les nostres resolucions i el nostre govern.”
Les penúries econòmiques de l’Ajuntament les veia, essencialment, en el cost del personal i en els costos generals que deixaven xavalla per a inversions. Ell no ho ha pogut veure, però ja fa anys que l’Ajuntament té una de les plantilles de personal més grans de la ciutat i el seu pressupost, tot i ser multimilionari, continua sense poder cobrir totes les necessitats d’inversió. És a dir, que no s’ha complert l’objectiu que somiava el candidat convergent un cop aprovat el PGOU: “que Manresa (la que tocaria ara, quaranta anys després) sigui còmoda, agradable, habitable per a tots els manresans” .
El paperet d’avís del moderador l’apressava a dir que “hauríem de parlar de l’ensenyament, hauríem de parlar de guarderies, hauríem de parlar de la formació professional, de patronats, de cultura, d’esport” i confiava que en el torn de preguntes ho podria fer. Quan va ser l’hora, però, a una pregunta des del públic: “En la mesa rodona dedicada a l’ensenyament no es va pronunciar i va dir que estava d’acord amb l’exposat pels socialistes i comunistes. Vol dir això que està d’acord amb gran part del seu programa?”, va respondre com fugint d’estudi: “En aquella taula rodona, els dos partits anomenats van fer una exposició exhaustiva de la qüestió de l’ensenyament. Jo –ho haig de confessar sincerament– tenia un treball magnífic, perquè no soc expert en aquest aspecte, però un treball magnífic fet per un expert sobre aquest punt, i mentre anava sentint l’exposició dels plans d’aquests dos partits, jo anava anotant i anava tatxant i va resultar que tot lo que havien dit era el que jo havia de repetir, i per tant vaig passar la paraula, adherint-me a aquest programa, vaig passar la paraula a l’altre company per no cansar l’auditori. Per tant, em ratifico en el que jo vaig dir aquella tarda sobre l’ensenyament.” I do?
La seva intervenció inicial l’havia acabada amb la cita d’un text de Magí Canyelles, historiador manresà, que va escriure el segle XVII fent apologia i lloança sobre les virtuts dels manresans que admirarien al món mundial pels segles dels segles. Us estalvio la literalitat del text, però no pas el comentari del candidat a l’alcaldia: “Evidentment, aquest senyor era un exagerat. Nosaltres només voldríem, en acabar la nostra missió al cap de quatre anys, missió que anem a complir amb esperit de col·laboració, de fraternitat, hi hagués algun escriptor, algun publicista, algun cronista que digués no totes aquestes coses, sinó només que havíem complert la nostra missió. I acabo ja de seguida només dient que nosaltres volem governar amb la triple divisa d’honestedat, eficàcia i seny tan manresanes i tan catalanes. Res més.” I el van aplaudir d’allò més. L’escriptor, el publicista o el cronista encara els esperem.
Joan Cornet (PSC-PSOE) va enamorar la senyora Montserrat
Amb la pretensió de posar en valor els mèrit d’haver-se arromangat com ningú, i trencat la cara en la lluita contra la dictadura, els socialistes manresans van presentar Joan Cornet i Prat com a candidat. El més jove i beatífic de tots, anunciava: “sense deixar la nostra tasca de base, anem a aquestes eleccions municipals per aconseguir un ajuntament al servei de tots els ciutadans, obert a la participació popular, transparent en les seves actuacions, eficaç i honest en la seva gestió, impulsor d’una Manresa on es pugui viure. Hi anem amb una candidatura d’homes i dones treballadors, honestos i eficaços, representatius de tots els sectors ciutadans, que coneixem a fons la problemàtica de la ciutat i que formem un equip homogeni de treball.”
Limitat pels set minuts concedits per a l’exposició inicial, Cornet definia la seva proposta electoral com “un programa concret i possible. És un programa estudiat a fons, és un programa viscut per nosaltres”, i avançava el paquet de mesures possibles de fer a curt termini. Eines que “instrumentin l’articulació dels ciutadans i l’Ajuntament a través dels consells municipals. Així, també caldrà una política d’informació clara i transparent: que tot ciutadà pugui saber en qualsevol moment què està passant a l’Ajuntament i pugui saber quines gestions s’estan fent. Creiem que és important crear un departament d’Informació i un departament, en el mateix sector, d’assessorament.” Atenció, afirmo que aquesta ha estat l’assignatura suspesa històricament pel consistori Manresa, governi qui hagi governat. Els bons professionals contractats mai no han estat autoritzats ni reptats a fer la política de comunicació que necessita la ciutat.
L’altra eina: “Un segon paquet de mesures que són possibles a curt terme és la proposta que fem nosaltres de reforma i reorganització de l’administració municipal per aconseguir una major eficàcia i agilitat pels serveis actuals. Potenciar i especialitzar els diferents departaments –especialment els d’Hisenda i Urbanisme– aplicant mesures que fomentin la seva autonomia i descentralització”. La mare de totes les batalles lliurades per l’administració local, amb dolorosa rebolcada i derrota final del segon govern socialista de l’alcalde Cornet, per la pentinada fiscal que es va autoritzar perquè Manresa fos el conillet d’índies d’un sistema recaptatori que ha creat escola. La senyora Montserrat encara plora.
L’aprovació del PGOU, la gestió eficaç “i enèrgica perquè la nova reglamentació s’apliqui pam a pam” es considerava essencial, com la “creació d’un departament d’habitatge de cara a estudiar els dèficits i per al control de l’adjudicació de vivendes socials”. Evidentment, els dèficits en aquesta matèria són clamorosos, i no sembla suficient excusa la crisi econòmica que ha avortat els intents de resoldre el problema. La política urbanística del consistori presidit per Joan Cornet, i tots els que el van succeir, només es pot considerar poruga, i molts dels atreviments han estat escandalosament ruïnosos.
Ser pota tendres en la pràctica política, o excessivament ambiciosos en els interessos partidistes, van propiciar una declaració de principis en la candidatura del PSC-PSOE: “estem convençuts que abans d’un any la ciutat de Manresa notarà el canvi en la vida municipal i per això necessitem, després de les eleccions, negociar un govern municipal. Aquest programa de govern caldrà negociar-lo, però nosaltres no volem un ajuntament de consens, nosaltres, socialistes, volem un ajuntament que sigui progressista i farem pactes de govern amb aquelles forces progressistes que ho permetin”. Recordeu quant temps va tardar a esmicolar-se el Pacte de Progrés signat per PSC, PSUC, PSAN i CiU? No gaire més d’un any i mig. PSC-PSOE i CiU van continuar governant fins a la següent convocatòria electoral, que van donar la majoria a Joan Cornet.
En el debat del 1979, l’alcaldable socialista va acabar la intervenció inicial amb una invitació que ara podria semblar fal·laç: “En aquests moments, l’opció està entre el continuisme a l’Ajuntament o els ajuntaments progressistes. Només voldria dir-vos a vosaltres que és important que el vot al PSC és un vot útil pel canvi a l’Ajuntament. Jo us convido a que entreu amb nosaltres a l’Ajuntament.” El públic el va aplaudir i el van votar, encara en una altra ocasió. La tercera no, i la travessa del desert va ser dura. Molt dura.
La poteta de l’Agrupació d’Electors Independents de Manresa (AEIM)
Precedent de la que després va ser la candidatura d’Alianza Popular, l’Agrupació d’Electors Independents de Manresa es va presentar al debat del Conservatori ensenyant la poteta. El plomall se’ls va veure de seguida. Ramon Cuitó i Miserachs arrancava la seva intervenció inicial així: “La candidatura que represento en aquest acte, és una mica la ventafocs de tota la panoràmica electoral manresana. Nosaltres encara que s’hagi dit o insinuat amb la mentida per endavant que al darrere hi havia altres coses, la veritat és que només hi ha el miler llarg de firmes que l’han recolzada i que han cregut que la veu dels que no s’identifiquen plenament en cap dels plantejaments (se senten xiulets mentre parla) dels partits s’havia de fer sentir a l’Ajuntament. El propòsit és lícit i democràtic, el que no és lícit ni democràtic és utilitzar l’anonimat, la manipulació, la mentida i el fariseisme per acusar uns manresans que no es deuen a cap altre interès que no sigui el millorament de la ciutat.”
Resumint-ho molt, jo diria que fent bona la desconfiança que generava aquella candidatura, l’alcaldable Cuitó va fer una defensa a ultrança del contribuent. De la necessitat de tenir diners per fer coses (que pagui l’Estat). I una estratègia ideològica ben clara: No s’ha de fer el que calgui, sinó el que es pugui. Que els impostos no facin de Manresa una ciutat cara i poc atractiva per als inversors. Control pressupostari a l’Ajuntament, austeritat en les despeses i transparència dels números amb auditories anuals de l’exercici.
A la llista hi anava Enric Casasayas Brichs i s’hi notava la seva mà: “Hem insistit també en el nostre programa en el tema de l’agricultura, també és una problemàtica ciutadana oblidada i tradicionalment marginada tenint com té gran repercussió en el cistell de la compra. També ens preocupa la pèrdua dels regadius que tant de bo els tinguessin moltes altres poblacions. Diem també que s’ha d’emprendre la modernització i acabar amb el lamentable estat actual de la sèquia.”
Advertien del descontrol que calia controlar: “pensem que ha sigut molt fàcil parlar de l’esport però han de parlar-ne els professionals del desenvolupament de les polítiques esportives. Per això li hem donat un caire de funció pública i social”. I es refermaven en la defensa de l’empresariat: “Tractem del desenvolupament i promoció comarcal en relació a les futures inversions i la creació de llocs de treball, així com de la defensa des de l’àmbit municipal de la petita i mitjana empresa”. Pinzellada conservadora dels bons costums: “S’ha de tractar de restablir la confiança ciutadana massa (àudio inintel·ligible) (estossecs) al permissivisme al carrer tant de dia com de nit. Promocionar les festes i actes culturals de caràcter popular com per exemple els festivals d’estiu.”
I una sentència final: “Hem proposat la realització d’un pla comarcal d’expansió que ha de passar per un estudi previ com en tots els altres problemes, però no es pot receptar a un malalt sense haver sigut diagnosticat i no es pot diagnosticar si no se l’ha escoltat i analitzat degudament.” Perdoneu, em deixava la declaració solemne: “perquè Manresa ha d’ésser una tasca de tots sense personalismes, exclusivismes i garantismes, una tasca de convivència i de solidaritat, una tasca sèria, honesta, àgil i capaç, com sempre hem dit i ho mantenim.” [aplaudiments, xiulets i crits]
Vist des de la perspectiva que dona el temps, es pot dir que l’AEIM va satisfer les ganes de manifestar-se dels seus promotors enmig d’una situació de canvi no desitjat, de final de cicle, de pèrdua de privilegis. Després, la reconversió dels postulats per adaptar-los al missatge de l’Alianza Popular del Fraga Iribarne previ al PP, va donar més coherència i visibilitat al grup (amb algun candidat certament peculiar durant uns quants anys)
L’experiència del lluitador Ignasi Perramon i Carrió (PSAN)
Amb el coneixement actual de la trajectòria de lluita política i activitat cívica d’Ignasi Perramon i Carrió els anys previs a les eleccions municipals del 1979, s’entén l’acceptació d’encapçalar la candidatura del PSAN. Declaració inicial per marcar territori: “anem a l’Ajuntament per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Especialment dels treballadors i del conjunt de les classes populars. Per això hem treballat fins ara i ho continuarem fent a les associacions de veïns, a les entitats culturals i en altres entitats ciutadanes. Les línies mestres del nostre programa i els punts que considerem més vitals són aquests: urbanisme, la participació ciutadana, la solució dels dèficits més urgents en els diversos serveis i la funció política dels ajuntaments en el camí de recuperar l’autonomia de Catalunya.”
Prioritari, l’urbanisme: “considerem que és el que defineix el tipus de ciutat que tindrem si Manresa ha de ser per una banda una ciutat habitable o per contra ha de ser una ciutat agobiant, inhumana”. Una Manresa verda, activa cívicament que havia de resoldre “els dèficits que tenim en aquests moments (…) serveis i parcs han de ser descentralitzats i repartits pels barris de Manresa i s’han de poder obtenir els solars necessaris per construir-los-hi per la via de la cessió que permet l’actual llei del sòl”, la qual cosa permetria “que l’Ajuntament no hagi de pagar el cost que això representaria”.
El pla d’ordenació, per a Ignasi Perramon era la clau de volta que enfortiria el procés de recuperació democràtica dels ajuntaments: “ha de preveure la instal·lació fora del casc urbà d’aquelles indústries perilloses o contaminants situades actualment a dins. Ha de salvaguardar el patrimoni natural i el patrimoni artístic, que, poc que en tenim, l’estem perdent. Ha de resoldre el problema de la circulació, regulant-la en especial al centre de la ciutat, ampliant l’illa de vianants i amb una política paral·lela d’aparcaments. (…) Des de l’Ajuntament vetllarem per les condicions de vivenda tant del casc antic –que a molts llocs no hi ha pràcticament les condicions per viure dignament– com pels pisos de l’Obra Social del Hogar que encara tenen molts problemes tant de materials com de construcció per resoldre”. El missatge era tan clar, la lletra tan atractiva, i la música tant engrescadora, que sembla mentida que encara estem a anys llum d’aconseguir l’objectiu fixat el 1979…
La participació ciutadana també era cabdal per al candidat del PSAN, oimés si podia començar a recollir el que havia estat sembrant des de la Comissió de Promoció Política /Unió Socialista del Bages (CPP/USB) del 1970 al 1976. Sabia de què parlava quan proposava la participació dels ciutadans a través de les seves entitats i associacions en els plens municipals, amb veu encara que sigui sense vot. Defensava que “els plens que no poden ser de protocol sinó un debat viu i obert on es pugui veure qui defensa cadascú”. Ell també proposava la creació dels consells municipals que han d’anar cobrint els àmbits de la sanitat, la cultura, els joves, l’ensenyament, l’esport… Des de l’escenari del Conservatori es va comprometre a fer transparent la gestió municipal, potenciar les associacions de veïns i el moviment popular, “ajudant a crear centres socials a cada barri de Manresa.”
Premonitori: calia cobrir els dèficits de serveis socials indispensables, millorar l’assistència a sectors marginats i “recuperar la força i la participació dels joves que també considerem nosaltres que és un sector marginat en la societat.” Com que no hi hauria diners per arribar a tot arreu i evitar que ningú no es desenganyés, proposava elaborar un pla d’urgències prioritàries de resoldre per l’Ajuntament. Entre moltes d’altres, una de fàcil seria recuperar el nom popular dels carrers, “perquè no ens tingui de seguir caient la cara de vergonya que, després de tres anys d’haver acabat el feixisme, almenys el feixisme clarament, encara tinguem a Manresa noms de carrers sense canviar”
Ja ho portaven a l’ADN: “un quart aspecte és el de la funció política que supera el marc local, funció política que per a nosaltres es concreta a aconseguir una autèntica autonomia política dels ajuntaments, aconseguir una autèntica autonomia hisendística i es concreta a obrir bretxa per aconseguir una major autonomia per a Catalunya.”
Que quedi clar, deia Perramon a l’àudio del debat electoral: “pensem que s’ha d’anar molt en compte perquè hi ha grups que volen jugar a defensar els seus interessos, hi ha grups que fins ara no s’havien mogut i que s’han format o s’han integrat aquí en el moment en què s’anaven a fer les eleccions municipals i que fins ara no els havia preocupat massa la política (…) grups que tenen al darrere la part més dura de la patronal, grups que tenen al darrere sectors immobiliaris i grups que tenen al darrere persones considerades la dreta més dura, persones que havien presentat fa poc temps, concretament l’any 1976, el senyor Fraga aquí a Manresa com si fos el líder que havia de salvar Espanya”. Entre aplaudiments, Perramon acabava: “en moltes candidatures hi ha representació d’empresaris, representació de sectors dretans, i nosaltres pensem que els treballadors no podem votar els empresaris perquè no representen els nostres interessos.”
I ja està: “En definitiva, vull dir-vos que ens hi juguem molt en aquestes municipals, que podem fer una Manresa a la mesura dels homes i dones que hi vivim i que hem de barrar el pas als oportunistes i als especuladors.” La gravació recull els aplaudiments del públic.
Ramon Majó i Lluch, la coherència comunista
Preparats i armats d’arguments i paper imprès perquè quedés ben clar el què pensaven fer a l’Ajunament, els militants del PSUC van fer costat al seu cap de candidatura, Ramon Majó i Lluch. Partit preeminent en el panorama polític per la seva activitat en temps de clandestinitat, es va fer notar en la platea del Conservatori.
Majó va abocar pel broc gros que els seu programa no feia declaracions vagues: “hem fet un programa extens, precís i detallat de més de quaranta pàgines que resumeix –perquè encara n’hi ha moltes més– totes les propostes, les reivindicacions populars i que emanen d’una reflexió que el col·lectiu del nostre partit està fent des de fa molt temps”. No es pensaven tallar per les limitacions que tindria l’Ajuntament, “perquè amb la pressió popular i amb la nostra iniciativa podem eixamplar substancialment aquestes limitacions”. En una desena de tríptics s’extractaven les propostes i solucions per als problemes sectorials de la sanitat, l’ensenyament, les relacions entre l’ajuntament i els ciutadans, els joves, les dones, etc. Abans d’entrar en detalls diferenciadors del seu programa respecte d’altres, advertia que “la campanya electoral és un camp abonat per a la demagògia, per a les falses promeses, per a la copiada d’altres programes”
Veient-se a venir la crisi dels 80 que faria estralls, el candidat comunista anunciava que volien “uns ajuntaments que lluitin contra el defecte més nociu de la crisi que és l’atur”. Crearien comissions per estudiar el problema, implantarien mesures per revitalitzar la petita i mitjana empresa, però posant la condició que hi hagués presència dels treballadors i les centrals sindicals en les decisions, per garantir que la sortida de la crisi “no anirà a parar tota a les espatlles dels treballadors, sinó que anirà corresponentment a cada sector en la part que li toqui.”
Vocació comarcal o com eixamplar la base del poder: “la comarca és importantíssima per reconstruir Catalunya” i per això cal “recomarcalitzar-la des de baix”. Anunciava la creació de “consells o assemblees de municipis amb el doble objectiu d’estudiar, de fer un balanç dels problemes i de les necessitats de la comarca i de Manresa i traslladar aquestes necessitats, aquestes reivindicacions, a la Generalitat i a l’Estat” sense encantar-se massa, “perquè quan la Generalitat es posi a treballar “en tindrà molts de problemes” i cal que tingui sobre la taula “comptades solucions per comarques”. Majó considerava que el Bages és “eix entre la Catalunya pobra i la Catalunya rica, i si aquesta comarca s’ensorra, es pot ensorrar mitja Catalunya.”
Per al PSUC hi havia línies vermelles que no es podien travessar en la nova etapa municipal: “la política unitària”. La seva tradició de lluita en la clandestinitat els havia ensenyat que cal identificar bé amb qui se les juguen. Per això, atenció: “com que la bona educació no està renyida amb la claredat, hem de ser clars i dir que els nostres adversaris són els grups i els interessos que representen el continuisme, que representen el franquisme amb la cara rentada i que aquí, a la nostra localitat de Manresa, representen UCD i els Independents”, (a l’àudio, els aplaudiments demostren que no estava pas sol). La proposta era clara: un pacte de govern sense “vel·leïtats hegemòniques de voler vertebrar o de marcar la pauta. Ha de ser un programa negociat i dialogat”. Gat escaldat, preguntava “als companys de Convergència Democràtica de Catalunya” amb qui estarien en la política unitària: amb els que volien un ajuntament progressista, o un de continuista? (més aplaudiments).
Després, ja ha quedat dit, aquell invent del Pacte de Progrés va acabar com el rosari de l’aurora.
El candidat Majó també proposava la participació ciutadana per recollir el sembrat en la lluita clandestina: “A part de voler un Ajuntament honest, eficaç, transparent, democràtic, sense que hi hagi possibilitats d’alcaldades”, volien que l’eix principal fos la participació ciutadana i que els ajuntaments fessin política: “han de ser màquines administratives molt eficients, però a ademés han de ser peces clau per aprofundir la democràcia, peces clau per avançar, per conquistar l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya”. Deia que havien de mobilitzar la ciutadania, “que es posin al davant del poble, de les seves demandes i que les traslladin allà on sigui”.
Els darrers aplaudiments els va rebre per l’abrandada declaració de l’ideari del seu partit: obrer, nacional català, revolucionari, marxista, socialista, no socialdemòcrata. “Som un partit de lluita i de govern que hem estat lluitant durant molts anys en la clandestinitat i en les pitjors condicions, i que anem a l’Ajuntament a continuar lluitant i hi anem amb capacitat de treball, amb capacitat de gestió. Tothom sap que nosaltres hem tingut moltes iniciatives de política unitària, de lluita antifranquista, i que les hem encapçalat nosaltres. Hi ha qui diu que va per feina. Nosaltres fa molt temps que en fem de feina.” La platea esclata i ell ho remata: “Anem amb una candidatura que té una història al darrere, una trajectòria de lluita als barris i a la ciutat (…) Tothom diu que farà les mateixes coses, però nosaltres no hem fet les mateixes coses, i d’ara endavant possiblement tampoc farem les mateixes coses que els altres. Per tot això penso, i us demano i us dic que el vot al PSUC és un vot diferent, és un vot útil, és un vot que dona garanties que a la Casa Gran comencin també a canviar les coses. Gràcies.”
Com en els altres casos, llegit 42 anys després, fa cosa comprovar on ens ha dut l’evolució política del país…
Conrad Planas i Valls, el pioner d’ERC
Abans de la fita històrica que suposa el retorn d’ERC a l’alcaldia manresana d’ençà dels anys de la República, la trajectòria del partit ha anat sempre a remolc de la fortalesa d’Esquerra en l’escenari polític nacional. La candidatura per a les municipals del 1979 va marcar la tendència de proposar generalitats sense entrar en massa floritures verbals, i és significatiu que els aplaudiments només els recollís al final de la seva intervenció. També és cert que no hi va haver cap xiulet.
Conrad Planas i Valls va encetar la seva intervenció desgranant el titulars del seu programa
“Primer: fomentar la participació dels ciutadans en el govern del municipi a base d’una gestió oberta i activa (…) la inauguració d’una pràctica municipal descentralitzadora i de consultes periòdiques a la població, i l’organització de comissions municipals (…), intentant de donar el poder als ciutadans i crear una ciutat de responsabilitats compartides.”
Cap a l’autodeterminació: “Segon: reforçar el poder del municipi a base de la clarificació i ampliació de les competències municipals, la supressió de les interferències i controls previs de l’Administració de l’Estat, fins a aconseguir l’autoadministració dels municipis i comarques, l’obtenció d’un estatut financer municipal que permeti l’autofinanciació… l’autosuficiència i financiació per complir les competències municipals”.
“Tercer: legislació i acció política encaminada a crear un municipi defensor i garant dels drets humans.” Encara hi som, diria jo.
Com en d’altres propostes del candidat republicà: “Supressió de les Diputacions Provincials i traspàs de les seves funcions i dotacions econòmiques a la Generalitat. Creació d’òrgans de poder comarcal intermitgers entre els municipis i la Generalitat. Traspàs a la Generalitat de Catalunya de les funcions estatals i de les delegacions de serveis que s’interfereixin en la gestió municipal i transferència de tals aplicacions a la comarca i als municipis.”
Concrecions locals i de país en estil telegràfic (allò que es notifica sense entrar en detalls): “Municipalització dels serveis públics per evitar un monopoli perjudicial per als interessos dels ciutadans. Muntar una guàrdia municipal nocturna per observar el centre de la ciutat i els extraradis. Retolar els carrers en català. Ensenyament obligatori, català, públic i laic. Guarderies: han d’existir amb una planificació a nivell de sectors col·locades en llocs clau entre dos o tres barris. L’escola: classes reduïdes fins a vint-i-cinc alumnes. Cobrir les places d’ensenyament als barris. Dotar les escoles d’equipaments esportius en serietat, igual que en l’aspecte cultural: biblioteques, laboratoris, etcètera. Fomentar les activitats extraescolars a nivell cultural. Potenciar econòmicament l’escola d’estiu. Treballar perquè les associacions de pares tinguin un accés al control de la gestió dels centres democràticament. Coordinació i descentralització de les diferents etapes escolars. En el cas d’existir l’escola estatal i l’escola privada, l’Ajuntament hauria de potenciar i ajudar la que estigui al servei del poble”, i anar-hi anant.
La segona bateria de titulars va apuntar al model d’ensenyament potenciat per l’Ajuntament: Suficients places i branques d’una Formació professional, “adequada a les necessitats de la indústria comarcal”. Potenciar l’Escola de Magisteri descentralitzant-la de l’Autònoma. Descentralitzar els estudis universitaris de l’Escola de Mines “cap a les comarques, si no en totes les branques, sí en les que ofereixin aquesta possibilitat”. Potenciar l’Escola d’Arts i Oficis. Ajudar l’Escola de Música per part de l’Ajuntament.
I, en un llenguatge de l’època, que avui no passaria cap control, “l’Escola per a disminuïts ha de dependre de l’Ajuntament i dels serveis autonòmics de la Generalitat. Intentar la integració dels disminuïts físics i mentals dintre les escoles normals mitjançant una coordinació entre totes dues”.
L’Esquerra de Conrad Planas defensava agilitzar una Sanitat privada “i potenciar-la a la vegada que dotar-la d’una més gran transparència de cara als ciutadans”. Alhora que aplicar a la “Sanitat pública o Seguretat Social una descentralització progressiva i eficient quant a serveis de cara als barris. Creació d’una residència sanitària a la nostra ciutat amb un eficient servei d’urgència per a totes hores”.
El PGOU també havia de potenciar els barris, reconvertir els sòls urbans, i que les “àrees industrials no repercuteixin sobre els sòls agrícoles aprofitables i siguin allunyats del casc urbà”. El somni d’aleshores era “que les indústries contaminants i perilloses passin als nous polígons industrials i que les seves zones es converteixin en espais verds. Millorar i reformar els espais verds existents”.
La reconstrucció del patrimoni municipal, la salvaguarda dels monuments d’interès històric i artístic, i “recuperar les obres d’art que hagin sigut preses” (robades, espoliades, se suposa), serien objectius del mandat que presidiria Planas. Una altra proposta sorprenent: “Cobrir la sèquia des de Balsareny fins a Manresa per evitar la contaminació d’aigües” (el subratllat és meu).
Estic per recomanar-vos la lectura de la transcripció del discurs del candidat republicà, si voleu saber fil per randa el llistat que anuncia sense aprofundir, però és llarg, llarg…
Per l’estil de: establir concerts fiscals entre la Generalitat i l’Ajuntament; política fiscal proporcionada a la capacitat econòmica dels contribuents; activitats esportives que facultin un millorament socioeducatiu de la societat en llocs públics i gratuïts; noves residències per als jubilats que reuneixin totes les condicions i serveis necessaris; i per als que encara es puguin valdre, llars per a jubilats que puguin participar col·lectivament de l’esbarjo i de les diversions; una assistència sanitària eficaç, humanitària i gratuïta amb equips mòbils municipals per visitar els pensionistes als seus domicilis; gratuïtat després dels transports públics mínims energètics, taxes municipals, espectacles, etcètera; potenciar la participació de la dona dintre els afers municipals amb la “creació de guarderies i altres llocs a fi que puguin disposar del temps necessari per atendre les seves obligacions de cara a la comunitat”; combatre el passotisme juvenil en la política i que el pressupost municipal destinat a la joventut sigui efectiu, a més de “fomentar la participació dels joves a través de la creació de nous llocs on es puguin reunir”.
Premonitòriament, en qüestió de pactes o acords de futur, Conrad Planas, va dir: “ens adherim a les paraules que ha dit Ignasi Perramon fa uns moments”, que interpreto com un primer acostament de grups polítics i persones, culminat amb l’alcaldia recuperada per ERC. Vull imaginar l’alegria que devia tenir l’històric candidat republicà abans de la seva mort, esdevinguda recentment.
Fernando Pastor Campoy (Falange), l’últim
De la candidatura falangista ja n’he parlar al començament. Si no us ha quedat clar, teniu dues opcions: tirar enrere o afrontar la lectura íntegra de la transcripció de l’àudio.
LES PREGUNTES DEL DEBAT
La claca fidel
L’expectació desvetllada pel debat va omplir el Teatre Conservatori més de militants de les diferents opcions polítiques, que no pas de ciutadans rasos interessats a contrastar programes. Les preguntes adreçades als candidats tenien més interès a deixar en evidència l’adversari ideològic, o refermar posicionaments propis, que no pas aprofundir en les propostes presentades. Amb aquesta barreja d’interessos, el moderador va haver de tibar de traça dialèctica i de paciència infinita per mantenir l’acte dins dels límits de bon comportament i educació desitjades. Com a mostra, alguna de les “provocacions”:
—Pregunta adreçada al candidat dels Electors Independents:
“Els programes de partits polítics venen recolzats per l’actuació dels mateixos, dels equips de què disposen –d’estudi, tècnics–, pels seus parlamentaris, etcètera. Vosaltres, si no sou un partit, quins padrins hi ha?” [rialles)
Cuitó: “Ja he dit abans que nosaltres som independents perquè la nostra associació està recolzada per mil firmes. Ara bé, políticament –suposo que deuen voler saber que és una cosa, políticament què som– nosaltres el que som, el que passa és que nosaltres no ens agrada cap programa polític al cent per cent, llavors el que fem és estudiar els programes de tots els demés partits no marxistes i agafar de tots ells el que ens sembla que sigui més bo per a nosaltres i per a la nostra filosofia. I d’aquesta forma nosaltres podem dir que som liberals perquè defensem la llibertat d’empresa, la llibertat personal, la llibertat de l’esport, la llibertat de tot, d’ensenyament. Som socialistes perquè entenem que la llibertat [àudio inintel·ligible] [crits i xiulets] I després som conservadors perquè entenem que sense un ordre no hi pot haver ni justícia ni llibertat”.
—Una altra, adreçada a Ignasi Perramon:
Quina serà la postura que adoptarà el Partit Socialista d’Alliberament Nacional enfront els pactes i consensos presumibles en el nou Ajuntament democràtic?”
Perramon: “Bé, nosaltres, la nostra política serà en principi de col·laboració amb la resta de forces d’esquerra. Nosaltres intentarem evitar per descomptat un consens que amagui els problemes, vull dir, volem que els plens –com us deia abans– siguin un lloc de debat polític viu i que es vegin les coses clares i que es vegi qui defensa cadascú. Per tant, la nostra posició serà de col·laboració –com dic– amb les forces d’esquerres sempre que sigui possible i serà, si cal, perquè hi haurà segurament solucions diferents als problemes, doncs, d’enfrontament si cal –si cal per descomptat– amb les forces de dreta, ja que representen interessos com us dic de sectors socials diferents”. [aplaudiments]
—Pregunta dirigida als centristes d’UCD. “En els dos anys que UCD porta al govern, els recursos assignats a les corporacions locals han passat d’un 7,5% a un 5% del total del pressupost de l’Estat. Això ha fet que el nostre Ajuntament ha tingut d’apujar els impostos i les taxes d’àmbit local i encara el trobem amb un nou deute de seixanta-sis milions. La política municipal del vostre partit seguirà així, amb la tònica d’empobrir els ajuntaments?”.
Garriga: “Bé, la meva resposta és que naturalment no volem empobrir els ajuntaments, sinó que el que volem és enriquir-los. Jo crec que per això el govern ha dictaminat el decret en què es volia deixar els ajuntaments lliures de deutes. Crec que Manresa, a pesar que estigui endeutada, el crèdit que s’ha formalitzat es podrà pagar en varis anys. (…) jo crec que, a pesar que serà difícil l’economia, comptarem amb recursos suficients per tirar-la endavant.”
—I la pregunta s’amplia a la resta de candidats:
Cornet (literal de la transcripció de l’àudio): “Evidentment, la postura d’UCD en aquest cas crec que és errònia en quant a que els crèdits que hi ha a nivell de l’estat són els crèdits, o sigui, no són un eixugar totalment els deutes, sinó que són crèdits diferents; aleshores lo que era deute passa a ser deute igualment però amb diferents deutors (…)”. I continua amb una explicació tècnica sobre el que es fa Europa, que acaba així: (…) Caldrà en tot cas fer un estudi profund d’aquest sector diguem-ne d’impostos –la base impositiva– i d’acord amb la ciutat, d’acord amb els ciutadans, intentar fer una millora de serveis, intentar també a la vegada que a Madrid aconseguim subvencions, ajudes, però, no obstant, jo crec que serà difícil, jo crec que no serà fàcil”. A la següent legislatura és va autoritzar la famosa pentinada fiscal.
Vives: Els ingressos de l’Ajuntament els podem dividir en tres parts: autònoms –si és que veritablement cobren a/de l’Ajuntament–, subvencions estatals i participacions que ens dona l’Estat dels seus ingressos. (…) Apretar els ingressos autònoms voldrà dir una pressió fiscal sobre tots nosaltres que deurà ser bastant antipàtica per què fer pagar… Ara bé, el que sí que potser s’ha de revisar molt bé són els padrons de contribuents per veure si tothom paga el que ha de pagar i aleshores intentar, fer una apretada a l’Estat (…) Una dada aportada per Perramon a moltes taules de debat, i que no em vull atribuir mèrits, diu que els ajuntaments europeus estan per sobre els ingressos dels ajuntaments espanyols i catalans de tres a sis vegades més. Per què? Perquè doncs tenen una autonomia millor. (…)”
Moderador: Gràcies. Senyor Majó. [aplaudiments]
Majó: “Nosaltres en principi no som tan partidaris d’augmentar els impostos com de procurar que es cobrin tots, que l’Ajuntament els cobri tots. Com una primera mesura d’urgència pensem que cal publicar una llista… una [àudio inintel·ligible] pública d’una llista de tots els deutors de l’Ajuntament. Aleshores també pensem que cal fer una política d’austeritat quant als gastos d’ostentació de l’Ajuntament, aquí analitzar-ho i detallar-ho al màxim i al mateix temps, de totes maneres, tenir una política pressupostària audaç, d’esgotament de les possibilitats d’endeutament de l’Ajuntament, d’endeutament amb el Banc de Crèdit Local i amb les entitats financeres locals.”
Perramon: “Només afegiria que el que es pot fer en principi aquí són més que res pegats, perquè, com es deia, el gruix del diner que es necessita ha de venir dels impostos que es quedin aquí, impostos de l’Estat que es quedin aquí, i aleshores que no hem de caure en l’amenaça de vegades encoberta a què s’ha jugat que si hi ha ajuntaments d’esquerra doncs la UCD no donarà crèdits a aquests ajuntaments. Nosaltres, si això passa, ho denunciarem de seguida, i si això passa, demostrarà que la UCD no està fent política d’Estat sinó que està fent política de partit estrictament”. [aplaudiments]
La resta de candidats (Independents, ERC i Falange) no es van pronunciar sobre el tema.
—Pregunta adreçada al candidat del PSUC:
“En un acte passat, el representant del PSUC va parlar de la intenció dels ajuntaments en els problemes laborals. Tenint en compte que tenen un sindicat adherit al seu partit i que en alguns casos es presenten a les empreses amb actitud intransigent, l’Ajuntament què hi farà?”.
Majó: “Bé, en primer lloc he de dir que nosaltres no tenim cap sindicat adherit al partit… [xiulets i crits] Nosaltres considerem que la línia sindical de Comissions Obreres és la més correcta i la seva concepció de sindicat és la que nosaltres considerem que és la vàlida en aquest moment a Europa i a Espanya.”
Públic: A Europa, no.
Moderador: Es prega silenci per part del públic, si us plau. No és un col·loqui obert, és un col·loqui per escrit.
Majó: “La línia sindical de Comissions Obreres és la d’un sindicat sociopolític. I aquesta és una línia vàlida aquí i a Europa. Respecte a lo que farem en problemes laborals, evidentment nosaltres procurarem que l’Ajuntament estigui al servei dels treballadors i, per lo tant, en el que siguin de vàlides, en lo que tinguin de correctes i de legals, ajudarem a solucionar els problemes laborals d’acord amb la legalitat però sempre interpretant-la a favor dels treballadors.”
—Malgrat estar “desbordats de preguntes”, el moderador en deixa passar una que treu dramatisme al moment: pregunta adreçada al PSUC: “Hi ha moments en què les circumstàncies poden requerir una imatge diguem-ne elegant. Si arriba el cas, podran els membres del PSUC presentar-se amb elegància, inclús amb corbata i tot?” [moltes rialles]
Majó: “D’una banda, dins la candidatura del PSUC hi ha gent que porta corbata habitualment; d’altra banda, jo, si cal per als interessos populars em posaré corbata i el que calgui.” [aplaudiments i rialles]
—A la transcripció en trobareu moltes més, però acabo amb aquesta: “Si partim de la base que la premsa escrita i els mitjans d’informació compleixen una funció ciutadana i pública, què opinen els caps de llista de si s’ha de vetllar des de l’Ajuntament aquest servei de premsa i informació?”.
Garriga: “Jo crec que no només s’ha de vetllar aquest servei, sinó que entre el nostre programa municipal hi ha precisament la creació d’una conselleria d’informació, seria una conselleria que informés no només els mitjans informatius sinó la ciutat en general de tot el que passa allà dins.”
Vives: “Evidentment, amb els serveis d’informació independents no ens hi podem posar, ara bé, sí que és molt necessari un servei d’informació al ciutadà de l’Ajuntament, en un doble sentit, en un aspecte d’una oficina informativa, o sigui que quan la gent acudeixi a l’Ajuntament no es trobi perduda i comenci a anar d’una banda a l’altra sense saber on va, i que hi hagi una recepció, un servei informatiu vàlid allà. I després també seria, si hi ha possibilitats econòmiques, la publicació d’un servei, d’una fulleta o del que fos, un imprès que constantment tingués informats els ciutadans. Aquell diari d’avisos que hi havia abans a Manresa; no sé si n’hauríem de dir així o n’hauríem de dir d’una altra manera, però que el ciutadà estigués constantment informat de totes les qüestions de l’Ajuntament.”
Majó: “No sé si he entès ben bé la pregunta, però pel que respecta als mitjans d’informació privats, aleshores aquí pensem que l’Ajuntament el que ha de fer és vetllar per la seva independència, això és clar. Quant als mitjans d’informació públics, aquí s’ha de vetllar no tan sols per la seva independència, més ben dit, no per la seva independència sinó per la seva imparcialitat, perquè estiguin al servei de la majoria, al servei de la població, al servei de tothom. Quant a la forma de comunicació entre l’Ajuntament i els ciutadans i viceversa, nosaltres en tenim un reguitzell molt llarg al nostre programa, que van des de la creació d’una oficina d’informació per a relacions públiques –aquest com un element central– fins a col·locar bústies als barris, fins a editar butlletins i bàndols, fins a fer sessions informatives periòdiques dels consellers als barris, a les associacions de veïns que ho demanin, sobretot abans del ple i debatent les qüestions que aniran a debatre al ple.”
Perramon: “Només voldria afegir que moltes vegades davant de qüestions municipals ens trobem amb un problema de traducció, que estan fets doncs en un llenguatge jurídic, en un llenguatge tècnic i que el nou Ajuntament ho haurà de tenir en compte i procurar explicar això d’una manera assequible a la gran majoria dels ciutadans, eh?, que si no, d’altra manera doncs, tots aquests fulls, aquestes informacions, serien inintel·ligibles.”
Planas: “Bé, jo només voldria dir que nosaltres no estem per una conselleria d’informació, però sí per una oficina que estès oberta moltes hores del dia, a fi i efecte que els ciutadans es poguessin assessorar i a la vegada l’Ajuntament a través dels medis informatius de la ciutat donés a conèixer al poble totes les decisions que es prenguessin i lo que hi hagués.”
Cornet: “Jo només afegiria que no estic d’acord amb la conselleria d’informació; és una cosa que és impossible, ha de ser una oficina o departament d’informació, i en tot cas el compromís nostre està també que periòdicament l’Ajuntament convoqui rodes de premsa informatives per tal de conèixer la ciutat què passa a l’Ajuntament.”
Falange i Electors Independents tampoc no es van voler mullar en aquest tema, d’altra banda mal resolt en 42 anys d’ajuntament democràtic, com he dit abans, perquè mai s’ha entès, ni planificat una política de comunicació de la ciutat, que anés més enllà de la informació municipal. Si és cert que tot acte comunicatiu ha d’aconseguir emocionar el receptor, jo diria que l’Ajuntament de Manresa més aviat ha estat tristoi, tebi, poc seductor, gens atractiu.
