Valoració del periodista XAVIER DOMÈNECH SALA del debat dels caps de llista de les candidatures de les eleccions municipals del 1979 a Manresa (31/3/1979)
El debat d’alcaldables celebrat dos dies abans de les eleccions municipals de 1979 fou un esdeveniment joiós i multitudinari. No calia pas esperar-ne menys, perquè tots plegats anàvem d’estrena. Era com la gala inaugural de la temporada del Liceu però en democràcia municipal. Per primera vegada des del final de la guerra els manresans podíem elegir la totalitat dels regidors i, a través seu, l’alcalde de la ciutat. I per primera vegada els aspirants a alcalde s’enfrontaven en un debat públic. Públic i amb públic, que omplia el teatre Conservatori. La gran notícia era el fet mateix que se celebrés, fins i tot més enllà del que diguessin els uns i els altres.
I com tota estrena, era un gran compromís per a l’empresa teatral. Aquesta no era altra que la Jove Cambra de Manresa, entitat que, a imatge de la casa mare d’Estats Units, tenia per missió donar a futurs dirigents empresarials i socials l’ocasió d’entrenar-se gestionant de forma altruista projectes d’interès comunitari. El primer debat electoral de les primeres eleccions municipals era un bon repte per demostrar capacitat directiva. I la crítica va ser unànime en els elogis: va funcionar, ben conduït per l’advocat Joan Verger.
No busquin en aquestes ratlles un resum del que s’hi va debatre. Tenen al respecte l’extens comentari d’en Gonçal Mazcuñan, així com els àudios i les transcripcions a l’abast en aquesta mateixa calaixera, i són sucosos. Hi descobriran que no tot el que és fàcil de dir és fàcil de complir –però això ja ho sabíem, oi? Si m’ho permeten, voldria anar per una altra banda i fer dues anotacions marginals sobre els participants i les possibles maneres d’agrupar-los. A banda de les tradicionals de dretes i esquerres i de més o menys nacionalistes, n’hi ha d’altres de possibles. Una és la que separa els feixistes dels demòcrates, en la qual els segons guanyaven per set a un. Una altra, la que compara els joves amb els madurs, i aquí es produeix un empat a quatre, que els vots dels ciutadans van decantar a favor dels joves quan es va constituir el nou Ajuntament.
Comencem parlant del falangista. Un dels candidats que van tenir dret a participar en el debat va ser algú que, quan d’ell va dependre, no va deixar parlar gaire els que pensaven diferent. El metge Fernando Pastor Campoy era el cap de llista de la candidatura de Falange Española (va treure 427 vots, un 1,36 del total, i es va quedar fora del consistori), i en el debat va defensar les suposades bondats del franquisme, sense manies. I va poder-ho fer, malgrat alguns xiulets. Ningú no li va arribar a la cara, a diferència del que, segons diversos testimonis va fer ell quan el 2 de gener de 1960 li va clavar un mastegot a l’escriptor Joaquim Amat-Piniella mentre aquest estava signant llibres a la plaça de Sant Domènec (vegeu aquest article de Jordi Sardans al Regió7 del 22/05/2013, i aquest record personal d’en Josep Maria Bertran Teixidor).
Amat-Piniella havia sigut secretari particular de l’alcalde Marcet (ERC) durant la República, i els falangistes no el volien veure trepitjar la ciutat. A banda del mastegot, del qual es vantava, li va dir «rojo separatista», que per a qui el proferia devia ser un gran insult, però potser no tant per a l’autor d’El Casino dels senyors. Avui Amat dona nom a un carrer i a un premi literari i la seva figura de mida natural és present en bronze a la terrassa del Casino, mentre que del falangista poca gent se’n recorda.
Anem ara a la qüestió generacional, a les edats dels candidats. Quatre d’ells passaven de la cinquantena mentre que els altres no arribaven a la quarantena. Entre els primers, l’abans esmentat metge Pastor; en Josep Maria Vives Llambí, candidat de Convergència i Unió, que havia nascut 57 anys abans; en Conrad Planas Bages, candidat d’ERC (i traspassat fa poc), que havia arribat al món mig segle abans, i en Ramon Cuitó Miserachs, de l’Agrupació d’Electors Independents, que en sumava 55. A la banda jove s’hi trobaven Josep Agustí Garriga Caro, de Centristes-UCD; Joan Cornet Prat, del PSC; Ignasi Perramon Carrió, del PSAN, i Ramon Majó Garriga, del PSUC. D’aquests quatre en Majó, amb 39 anys, era el més granat, mentre que els altres no arribaven a la trentena.
D’altra banda, les circumstàncies de la política van empènyer a favor del protagonisme dels joves. Pastor i Planas no van assolir prou vots per entrar al consistori, mentre que Vives i Cuitó, tot i ser elegits, no van exercir el lideratge dels seus grups, que va quedar en mans respectivament de Pere Oms Pons i Enric Casasayas Brichs. El segon, president de la Cambra Agrària, va tenir poc paper, ja que no va formar part del govern i al cap d’un temps es va integrar a CDC, mentre que a Pere Oms, que sí que va governar, cal situar-lo per edat en el grup dels joves. A més a més, malgrat que l’alpinista Ramon Majó, molt conegut per la seva faceta esportiva, fos el cap del cartell electoral, el lideratge polític del grup de regidors del PSUC el va assumir Francesc Padullés Esteban –més endavant diputat al Parlament–, que en la data del debat tenia 32 anys.
