El 14 de novembre de 1963 el diari francès Le Monde va publicar unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en les quals criticava la dictadura franquista i reivindicava una Catalunya democràtica i en llibertat.
L’abat Escarré
Aureli Maria Escarré i Jané (L’Arboç 1908- Barcelona 1968) va ingressar com a monjo a l’abadia benedictina de Montserrat el 1923.
Durant la guerra civil una vintena de monjos del monestir van morir assassinats víctimes de la persecució religiosa. Escarré va ser un dels que es va poder escapar i es va refugiar a Itàlia. El 1938 va retornar a la zona franquista i, finalment, es va instal·lar a Montserrat abans de l’arribada de les tropes franquistes a l’abadia.
El 1939 va ser confirmat com a prior del monestir. El 1941 va ser nomenat abat coadjutor de l’abat Anton Maria Marcet i Poal i el 1946, quan va morir, Escarré va ser nomenat abat de Montserrat.
Durant els anys 50 l’abat Escarré va començar a tenir certa oposició dins del monestir. Un sector dels monjos s’oposava a la manera autoritària que tenia de portar la comunitat. Per aquest motiu, el 1961 els monjos van forçar el nomenament d’un abat coadjutor, el Pare Gabriel Brasó, amb plena jurisdicció tant en els afers interns com en els externs del monestir. Escarré conservava el títol d’abat de Montserrat, però l’autoritat plena corresponia a l’abat coadjutor.
És en aquest context de crisi interna dins de l’abadia que l’abat Escarré, que fins aleshores havia mantingut bones relacions amb el dictador i les autoritats franquistes, a les quals agraïa haver retornat l’Església a les seves posicions tradicionals, va començar a adoptar actituds crítiques contra el règim que van culminar amb les declaracions al diari Le Monde.
Les declaracions a Le Monde
El 14 de novembre de 1963 el diari francès Le Monde va publicar una entrevista que el corresponsal a Espanya del diari, José Antonio Novais, havia fet a l’abat Escarré.
Sota el titular: “Un règim que es diu cristià, però en el que l’Estat no obeeix els principis del cristianisme” Escarré criticava durament la dictadura franquista i defensava que el poble havia d’escollir lliurement els seus governants. L’abat deia també “no tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó tant sols vint-i-cinc anys de victòria” i aprofitava per denunciar la manca de llibertats i l’opressió sobre Catalunya. Defensava la llibertat de premsa, la llengua catalana i reivindicava una Catalunya democràtica i una Església fidel als nous aires del Concili Vaticà II.
L’impacte immediat de les declaracions
L’entrevista a Le Monde, la primera declaració pública d’un membre de la jerarquia catòlica espanyola en contra del règim franquista, va tenir una difusió enorme i un gran ressò mundial.
Evidentment, va provocar la reacció del govern espanyol que en boca del ministre Manuel Fraga Iribarne va qualificar-la de “un cúmulo de falsedades solo comprensibles a causa de su ofuscación mental” i Franco va dir que Escarré només pretenia “el retorno de una política que llevaba a España a toda velocidad al comunismo ateo”.¹
El govern va ordenar que el diari francès fos requisat dels quioscos espanyols, però això no va impedir que còpies clandestines circulessin durant mesos.
Les declaracions van causar un gran impacte en l’oposició catalana antifranquista, però també a l’interior del monestir. Molts monjos es van estranyar d’unes declaracions tan contundents fetes sense previ avís ni consulta, i que no s’avenien gaire amb la forma poc democràtica amb la qual Escarré havia dirigit la comunitat.² Els monjos no estaven en contra de les declaracions, però sí que les fes justament, qui, en aquells moments, no tenia la representació exterior del monestir.
L’exili d’Escarré
El 1965, dos anys després de les declaracions a Le Monde, l’abat Escarré va marxar a l’exili i es va instal·lar en un monestir de la Llombardia (Itàlia). Hi ha dues versions sobre aquest fet. Una d’elles,³ difosa pel mateix Escarré, explica que l’abat es va haver d’exiliar per motius polítics. Aquestes veus defensen que el govern va pressionar perquè Escarré abandonés l’Estat espanyol. En canvi, altres veus, entre elles la del monjo i historiador Hilari Raguer,⁴ defensen que l’abat no es va exiliar per motius polítics, sinó a causa de l’oposició interna i els conflictes que provocava la seva presència al monestir.
El context polític
La dictadura franquista, després d’uns anys d’aïllament internacional, va iniciar relacions amb el Vaticà (Concordat 1953) i va signar acords polítics i econòmics amb els EUA. Tot i que va continuar la repressió i l’immobilisme polític, a partir de 1959 la societat va començar a canviar econòmicament i socialment.
Si durant el primer franquisme l’Església catòlica i, en especial, l’alta jerarquia eclesiàstica havien donat total suport al règim, és a partir de la dècada dels seixanta, en el context dels nous aires del Concili Vaticà II (1962-65), que sectors de l’església, sobretot a Catalunya i al País Basc, van adoptar actituds antifranquistes i de defensa dels Drets Humans i els règims democràtics.
La importància de les declaracions
Personatge polièdric, segons l’historiador Culla, Escarré va ser un precursor d’aquells eclesiàstics que, a partir de 1963 van col·laborar amb l’antifranquisme. Cap altre eclesiàstic des de la fi de la guerra civil havia fet una denúncia tan contundent i amb tant ressò internacional com la de l’abat Escarré el 1963.⁵
Arran de les declaracions a Le Monde, l’abat Escarré es va convertir en una icona de l’oposició democràtica i el catalanisme, i Montserrat en un símbol de resistència i catalanitat.
L’abat Cassià Just, quan l’abat Escarré estava molt malalt, va fer que el traslladessin al monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, on va morir. Va ser enterrat a Montserrat.
Notes:
¹ Borja de Riquer. La dictadura de Franco. Vol. 9 Historia de España. Ed. Crítica / Marcial Pons p. 532 i 533.
² Ferrando, Emili. Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. Temps i Espai de Memòria. Revista digital del Memorial Democràtic, núm. 1, 2013.
³ Vila-Abadal i Vilaplana, Jordi. Rèplica a Hilari Raguer. Història d’un altar: l’abat Escarré i el monestir de Montserrat. L’Avenç 81, abril 1985.
⁴ Raguer, Hilari. Història d’un altar; l’abat Escarré i Joan XXIII. L’Avenç 77, desembre 1984 i Rèplica a Jordi Vila-Abadal. L’Abat Escarré i Franco. L’Avenç 89, gener 1986.
⁵ Conferència de Joan B. Culla amb motiu del cinquantenari de la mort d’Escarré. Departament de Justícia de la Generalitat, 2018. Catalunya religió.cat.
