La història que llegireu a continuació i tots els personatges que hi apareixen són reals. L’únic nom fictici és el de la investigadora.
Aquesta és una història protagonitzada per un dels molts metges catalans que el 1939 es va veure obligat a marxar a l’exili. A més de la seva faceta de metge va contribuir a fer conèixer al món les magnifiques pintures murals maies de la selva mexicana.
1
“Porto molt males notícies: dos de morts i un de perdut!” – va cridar un traginer que venia de Bonampak a Josep Puig Guri, que es trobava lluny del campament, enmig de la selva Lacandona (Chiapas, Mèxic).
Amb aquestes paraules Josep Puig Guri explicava, el 1949, la tragèdia que va patir l’expedició, en la qual ell va participar, a la zona arqueològica maia de Bonampak. Puig va redactar una detallada crònica¹ del seu viatge als temples i a les pintures maies a La Nostra Revista, publicada a Mèxic per catalans exiliats en aquest país.
Qui era Josep Puig Guri? –es va preguntar la Maria, una investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa.
2
Josep Puig Guri era un metge, cirurgià i ortopeda, que va néixer a Barcelona el 1914 i va morir a Califòrnia, cap al 2008/09. De ben petit es va traslladar a Manresa amb la família. La seva mare, Concepció Guri Martí era mestra i va exercir a Manresa del 1916 al 1934, on va viure amb els seus fills i la seva mare, ja que va quedar vídua ben jove.
El curs 1927-28, Josep Puig va entrar a estudiar a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa on va establir amistat amb els seus companys de curs, com Joaquim Amat-Piniella entre molts d’altres.
Va estudiar Medicina a Barcelona i durant la República va militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil va exercir de metge amb l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, com molt altres metges catalans, es va exiliar a Mèxic.
El 1941 es va traslladar a la Universitat d’Iowa (EUA). Allà amb la col·laboració del metge, també exiliat a Mèxic, Ignasi Ponsati Vives va publicar diversos articles sobre el tractament de les fractures i ferides de guerra, basant-se en la seva experiència a la guerra civil espanyola.
El 1947 Josep Puig va retornar a Mèxic. Va ser metge de l’American British Cowdray Hospital de Ciutat de Mèxic i cap del Servei del Departament de Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital para enfermos crónicos de la regió de Tepexpan. També va exercir la medicina privada.
A més de la seva faceta professional Josep Puig va tenir fama de viatger i explorador. L’abril i maig de 1949 va participar en l’expedició a Bonampak.
Què és Bonampak?
3
Bonampak és una important zona arqueològica maia situada a Chiapas (Mèxic).
El 1946, l’aventurer nord-americà Herman Charles Frey va encapçalar una expedició a la Ciutat Perduda dels maies juntament amb el milionari John Bourne i el fotògraf Giles Healey. Els van acompanyar tres guies indígenes de la selva Lacandona Kin Obregon, José Chambor i Cayom Carranza, que els van conduir fins a la zona. Allà van descobrir les famoses pintures al fresc del segle VIII dC, que va fotografiar Giles Healey. Uns anys més tard, la zona va ser batejada per Sylvanus Morley amb el nom de Bonampak, que significa ”parets pintades” en la llengua maia.
L’abril i maig de 1949 es va dur a terme una altra expedició a la zona, promoguda per l’Instituto Nacional de Bellas Artes de Mèxic, també va ser encapçalada per Herman Charles Frey amb la finalitat de documentar els edificis i les pintures. En aquesta expedició hi va participar el metge Josep Puig Guri, juntament amb l’artista plàstic Raul Anguiano, el museògraf Fernando Gamboa, els fotògrafs Julio Prieto, Manuel Álvarez Bravo i Arturo Sotomayor, els arqueòlegs Carlos Margáin i Alberto Aral, el càmera Luis Morales, el gravador Franco Lázaro Gómez i algunes persones més.
L’expedició va acabar amb una tragèdia, ja que el 3 de maig de 1949, van morir ofegats Herman Charles Frey i Franco Lázaro Gómez al riu Lacanjá, i va desaparèixer el càmera Luís Morales. És per aquest fet que el traginer va anar a buscar amb urgència Josep Puig Guri com s’ha explicat a l’inici d’aquesta història.
4
Ell mateix ho explicava en la seva crònica:
“El missatger ens lliurà una lletra de Julio Prieto, summament dramàtica. Ens notificava la mort de Frey i de Gómez i la desaparició del camarògraf Morales. La meva presència a Bonampak era reclamada sense pèrdua de temps”.
Puig Guri volia comprovar que la mort era accidental i no violenta, ja que uns dies abans, Frey els havia explicat que la seva vida estava amenaçada, perquè “hom el creia coneixedor de tresors amagats, de temples rics en or, de cambres curulles de joies…”
Realment Frey havia mort de manera violenta per persones que anaven a la recerca de tresors amagats?
N’hi havia de tresors a Bonampak? Què s’hi podia trobar en aquelles restes arqueològiques?
5
En les seves cròniques, Josep Puig ens explicava com va ser la seva arribada a Bonampak:
“El camí, a través de la selva lacandona, cap al recinte d’adoració i pregària va ser relativament ràpid tot i les grans dificultats físiques i obstacles que s’anaven trobant els expedicionaris. Per sort, durant el trajecte només vam patir caigudes i esgarrinxades i quan vam arribar a la zona la joia va ser immensa”.
El primer indici que havien arribat a la ciutat santa de Bonampak va ser “l’aparició d’una estela d’uns set metres d’alçada per dos i mig d’amplada”. Aquesta estela, explicava Puig Guri, “és, sense cap mena de dubte, una de les joies arqueològiques més importants de la regió. Damunt el color groc daurat de la pedra vella, hi ha esculpit un sacerdot maia, abillat de gran cerimònia. Entorn del coll, i cobrint-li les espatlles i el pit, duu una mena de capa totalment ornamentada amb pedres precioses. (…) Sota l’efígie humana, hom veu diversos jeroglífics”.²
Puig continuava el seu relat: “I al fons s’alçava una muntanya totalment coberta per la frondosa vegetació tropical. Ens trobàvem, sense saber-ho, enfront mateix dels temples de Bonampak i de les tres sales que contenen les ja internacionalment famoses pintures murals.”
Com eren els temples que es van trobar segons explicava en la seva crònica?
6
Puig Guri relatava que per pujar als temples hi havia una escalinata de quinze graons que acabava en una terrassa rectangular. En aquest lloc, “hom veu escampades per terra unes set pedres cisellades. Amb excepció d’una estela (…), totes les altres representen personatges de perfil, a semblança de les que es veuen en les construccions egípcies. La primera cosa que crida l’atenció és l’estat de bona conservació d’aquestes joies arqueològiques. Els sacerdots porten vestits excepcionalment bells (…). L’elegància dels personatges, la riquesa de l’agençament, l’actitud hieràtica… tot denota una cultura de grans senyors, de gent amant de la bellesa”.
Al costat dret d’aquesta terrassa amb les esteles, hi havia una altra escalinata que conduïa a una esplanada, on rodejat de vegetació es trobava un edifici rectangular. “Per fora, la façana de l’edifici es troba dividida en dues parts per una cornisa que s’estén a tot el llarg. (…) La teulada és envaïda totalment per la vegetació tropical. A fi de poder-la estudiar, ens calgué fer-hi pujar un traginer perquè tallés la majoria de les branques. Aquest treball de neteja va ésser realitzat sota la direcció personal de l’arqueòleg a fi d’evitar un futur malmetement de l’edifici”.³
L’edifici està dividit en tres cambres: “la central és quadrada i les laterals lleugerament rectangulars i de majors dimensions. (…) L’altar o plataforma de pedra té les cares anterior i laterals ornamentades amb dibuixos diversos, dels quals encara és possible veure els colors primitius.”
— Ací hi ha les pintures ! — cridà una veu, amb impaciència.”⁴
I què ens diu de les pintures murals?
7
Puig Guri relatava així la seva visió de les pintures murals:
” En entrar a la cambra escollida, tots ens enfilàrem damunt l’altar de pedra, descrit anteriorment. La feina, però, sofrí un lleuger retard: precisament en la paret que anàvem a mullar amb petroli blanc, hi descobrirem un escorpí de grans proporcions, l’espoló gros i brillant del qual ja es trobava preparat per a l’atac. Talment herois llegendaris, ens calgué de primer matar la bèstia infecta, últim guardià que ens oferia resistència a la violació dels misteris de la jungla”. (…) Tot seguit que el pinzell mullat tocà aquelles parets mig grogoses sota la llum de les llanternes, com per art de màgia sorgiren de sobte blaus i vermells, i grocs i morats, i negres i sèpies, i formes humanes, i testes de guerrers, i braços cepats, i rostres plens d’esglai, i sacerdots abillats de gran cerimònia, i plomalls fantàstics, i bèsties estranyes. (…)
I més amunt, i més avall, i a un costat, i damunt el marc de la porta, arreu sorgeixen esclaus i sacerdots que formen llargues fileres policromes… Presoners que s’arrosseguen pidolen clemència d’uns guerrers embriacs de triomf que ni tan sols es dignen adreçar-los l’esguard… Danses fantàstiques d’animals aquàtics…(…) Plomalls arrencats de la jungla per tal d’ornamentar les testes de personatges hieràtics… Bellesa de Ies mans, duresa de les cares, mansuetud dels esclaus, arrogància dels guerrers, elegància dels jerarques… (…) I damunt de tot, jeroglífics que serven la bellesa misteriosa de les coses incompreses… Bonampak! Bonampak, per fi: magnífiques pintures sagrades que prossegueixen la pregària als déus salvatges, molts segles després que els homes que les crearen s’adormiren ja per a sempre… L’encís només duraria unes sis hores”.⁵
Per què després arribava la tragèdia…
Va ser un accident o una mort violenta? –es pregunta la Maria, tal com va fer en el seu moment Josep Puig Guri.
8
Quan el traginer va lliurar el missatge a Josep Puig Guri aquest va iniciar el viatge cap al lloc on havien mort els seus companys. Ell mateix explicava que “A la caiguda de la tarda ens trobàvem a uns dos quilòmetres dels temples,(…) i una hora després començarem de sentir la remor de les aigües del Lacanhà. De bones a primeres veiérem la canoa, quilla enlaire, sota un arbre. Un xic més enllà, un dels rems. I, després, al costat mateix dels marges del riu, els cossos bocaterrosos de Frey i de Gómez”. Puig va voler examinar els cadàvers per comprovar la causa de la mort. “Obeint ordres meves, el guia despullà totalment les víctimes: volia estar segur que en la tragèdia no hi havien intervingut mans criminals. Acabada l’exploració, deixàrem els cadàvers ben tapats amb gran quantitat de fulles de palma, a fi que durant la nit les feres no els devoressin”.
Després d’examinar els cadàvers es van dirigir cap al campament. Allà Josep Puig va tenir una agradable sorpresa. El càmera Luís Morales, que en un primer moment l’havien donat per perdut l’havien trobat, després d’una llarga recerca, sa i estalvi.
El metge Josep Puig Guri va explicar als seus companys d’expedició les seves conclusions sobre la mort de Frey i Gomez. Si bé en ocasions anteriors Frey havia patit amenaces perquè molts aventurers creien que hi havia riqueses amagades a la selva lacandona, en aquest cas Puig Guri escrivia: “jo crec sincerament que la seva mort fou accidental”.⁶
Frey i Gómez, per tant, no havien patit una mort violenta com temia Puig, sinó que va ser una mort accidental.
A Bonampak no hi havia tresors amagats, sinó les joies artístiques que la seva descoberta ha deixat, per a la posteritat, a la vista de tothom.
Les pintures murals de Bonampak són úniques en el món maia i tenen un gran interès artístic i documental. Distribuïdes en tres cambres, s’hi representen escenes relatives a la cerimònia de presentació de l’hereu de Chaan Muan II el desembre de l’any 790, la batalla que es va produir el 2 d’agost del 792 i la cerimònia de celebració de la victòria. A més del seu valor artístic, són una font única per conèixer com eren i com vivien els maies.
Notes:
¹ Bonampak. La Nostra Revista nº 42, 43-44, 45, 46-47, 48, 49-50 (1949). Hemeroteca digital Biblioteca Cervantes, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Biblioteca de Catalunya.
² La Nostra Revista nº 46-47 (1949).
³ Nº 46-47 (1949)
⁴ La Nostra Revista nº 46-47 (1949)
⁵ Nº 48 (1949)
⁶ La Nostra Revista nº 49-50
Reflexioneu:
- Reflexioneu sobre què va significar per a Catalunya la pèrdua del talent de milers de persones que es van veure obligades a anar a l’exili després de la guerra civil (metges, intel·lectuals, artistes, professors universitaris…).
