En el seu moment i quan es va trobar, el Diari d’un emboscat -escrit en plena guerra, entre els anys 1938 i 1939- formava tàndem i conjunt documental amb un Informe de Falange de Castellbell i el Vilar escrit setze anys després, l’any 1955. Es tracta d’un informe intern, de partit, obra d’un sector del falangisme castellvilarenc –entenem que minoritari i opositor a l’hegemònic- que, justament, el redacta per queixar-se a instàncies superiors que mentre l’activitat falangista és inexistent al poble, el moviment parroquial bull d’iniciatives des de “todas las facetas de la vida local desde la beneficiencia al floklore catalán”, alhora que el cant coral es troba en ple auge, desenvolupant “una labor de tipo catalanista que solapadamente y bajo un aspecto lírico cultural viene desarrollando” la Capella de Música Burés; és a dir, l’antic Orfeó La Formiga d’epoca republicana.
En aquest sentit, l’autor d’aquest informe, sobretot culpa d’aquesta situació a l’alcalde de Castellbell i el Vilar i Jefe Local del Movimiento, Marc Ambròs Font –oncle de Valentí Ambròs-, i al Delegado Sindical, Absaló Aznar Antón, de subordinar l’activitat del partit únic a la d’uns sectors de la colònia Burés “cuya postura ideológica es de tipo liberal y separatista y francamente opuestos a la línea política falangista”.
I la diatriba no s’atura aquí, ja que l’informe també es lamenta del fet que en tota la colònia Burés només hi ha un militant falangista que, per més mala sort de l’autor, es tracta de l’abans criticat Absaló Aznar; i que “entre los cuatrocientos obreros de la fabrica situada allí no llegan a media docena los que no hablan catalán.”
L’informe és exhaustiu, detallat i fa un repàs de tots els falangistes castellvilarencs que constitueixen el Consejo Local de Falange, de la seva trajectòria i del seu bagatge al capdavant del partit i del municipi, lamentant-se i enyorant una Falange de tall purament totalitària i espanyolitzadora que, l’any 1955, ja havia deixat d’existir. Perquè la veritat és que molts d’aquells nois i joves que l’any 1939 s’havien sentit alliberats per la derrota republicana i que havien abraçat il·lusionats el feixisme, no van trigar en adonar-se en què consistiria la llarga nit del franquisme. I va ser en aquell moment, que molts d’aquells joves van substituir el jou i les fletxes de la Falange pel crismó de l’Acció Catòlica i de la Parròquia, que era amb allò que s’havien sentit realment identificats fins que radicalitza i esclata el conflicte. Justament i després de la guerra i de l’emboscament, Valentí Ambròs va seguir aquest mateix camí, és a dir, el de la Falange que no va ser.
