Genís Frontera Vila
La fi de la tradició o el record dels avis
L’inici de la modernitat o la memòria dels pares
La Dictadura o la infància de Valentí Ambròs
La República o la joventut de Valentí Ambròs
La Guerra o el camí cap a l’emboscament
El present sempre és producte d’un passat i també ho és en el cas de Valentí Ambròs. Per entendre el present del biberó Valentí Ambròs de l’abril de 1938, cal que realitzem una recerca holística i orgànica, que recreï tot el seu bagatge i paisatge històric. Perquè, sovint, és des de la microhistòria o a partir de l’extrapolació de la història local en l’àmbit nacional, que podem entendre millor el passat d’un temps, d’un país i, sobretot, de la gent i la societat que hi viu. Que aquesta recerca, doncs, en pugui servir d’exemple.
La fi de la tradició o el record dels avis
Com hem vist, els orígens i les arrels de Valentí Ambròs provenen de la ruralia bagenca més atàvica: arrelada a la parròquia, a la terra i a la tradició patriòtica i carlina heretada del segle XIX. En aquest sentit, recordem que l’any 1810 i en plena guerra del Francès, a Castellbell i el Vilar hi acampa la Vuitena companyia de sometents del corregiment de Manresa[1] i que el seu caporal local, Joan Puig del mas dels Abadals, mor màrtir a mans de les autoritats napoleòniques.[2] Una dècada després, l’any 1822 i durant Trienni liberal, el sometent de Castellbell i el Vilar pren de nou les armes, aquesta vegada contra les pròpies autoritats liberals, titllades d’afrancesades, en l’alçament protocarlí liderat pel ferrer Mansuet Boxó, que s’estén fins a les portes mateix de Manresa. Un cop sufocada aquesta revolta, la repressió governamental sobre Castellbell i el Vilar no es fa esperar: afusellaments, empresonaments i la crema de fins a tretze cases del poble. És en aquest moment que comença a néixer el mite de Mansuet Boxó, El guerriller de Montserrat.[3]
Al llarg de les conseqüents insurreccions carlines -de jerarquia senyorial però amb una àmplia base popular de pagesia agreujada per la nova economia burgesa-, Castellbell i el Vilar simpatitzarà amb la causa tradicionalista. Així, l’any 1837 i enmig de la primera carlinada, trobem que la pagesia empobrida pel liberalisme lluita al mateix bàndol que el ric marquès de Castellbell, Manuel Gaietà d’Amat, membre destacat de l’elit carlina catalana.[4]
Paradoxalment, serà un successor i hereu d’aquest derrotat marquès carlí, Joaquim de Càrcer, qui l’any 1871 ven una peça de terra de Castellbell i el Vilar al fill d’un menestral enriquit pel liberalisme, el manresà Esteve Burés Arderiu. Justament és durant aquests temps, l’any 1870, que neixen els avis de Valentí Ambròs. L’àvia, Maria Font, és de Tous, a la cara sud i anoienca de Montserrat. Mentrestant, entre carlinada i carlinada, el país ha viscut dues fortes sacsejades: la revolució de la Gloriosa i la proclamació d’una efímera primera República. Els temps canvien, també per Joaquim de Càrcer, el nou marquès de Castellbell, que abandonarà el tradicionalisme del seu predecessor per simpatitzar amb el conservadorisme liberal; alhora que el burgés Esteve Burés també passarà a engruixir el mateix moviment polític, en aquest cas, a la capital del Bages.[5] Enmig d’aquesta evolució i confluència d’interessos ideològics, econòmics i socials, a Castellbell i el Vilar el carlisme insurgent encara efectua les seves darreres espernegades en temps del Sexenni revolucionari. Justament l’any 1868, una milícia de republicans manresans desarma els sometents castellvilarencs, entre els quals hi ha dos oncles d’Antoni Ambròs, el Francesc i l’Isidre.[6] Tanmateix, aquestes mesures coercitives no eviten que, tan sols un any després, els carlins tornin a l’atac amb l’assalt a les instal·lacions del ferrocarril de l’estació del Nord del poble, que des de fa deu anys comuniquen Manresa amb Barcelona. L’últim combat a Castellbell i el Vilar entre una partida carlina i una milícia liberal provinent de Manresa es produeix l’any 1875.
L’avi, Antoni Ambròs, és d’una família establerta al nucli històric del Vilar.[7] Com a fill petit i cabaler, l’Antoni s’haurà de buscar la vida: abandonarà el Vilar el 1893 quan es casa amb la Maria,[8] i el matrimoni s’estableix a l’altra riba del Llobregat, en terres del mas del Ferran de la família Bach,[9] treballant-hi com a parcers i rabassaires. Així, els avis de Valentí Ambròs menen part de la terra (sobretot dedicada al cereal de secà, al fruit sec i a l’oliva) a canvi de pagar-los amb una part de la collita; i mitjançant un contracte de rabassa morta, conreen part de les vinyes sempre i quan es mantinguin vius fins dos terços dels primers ceps plantats, també a canvi de pagar als amos amb una part del raïm veremat.
En aquest context, veiem com es consoliden els ravals i carrers de cases -cada una amb un cup o tina, un petit celler, bestiar i un hort propis per a l’autoconsum- habitades per tota aquesta mà d’obra necessària per treballar la terra dels pagesos propietaris i els hisendats.[10] Durant aquests anys, gairebé una quarta part de la superfície total del Bages ja es troba plantada de vinya, que representa més de la meitat de tota la terra treballada a la comarca. A Castellbell i el Vilar, el cas encara és més extrem: gairebé la meitat del terme es troba conreat, i més de tres quartes parts ja és vinya.[11] Cap al final del vuit-cents, el Bages serà el principal productor vitícola del país; i la força de treball rabassaire es convertirà en majoritària al camp català.
L’inici de la modernitat o la memòria dels pares
L’any 1876, Esteve Burés no ha perdut el temps i ha transformat totalment la peça de terra adquirida al Marquès: ha edificat una gran resclosa Llobregat amunt, a la part baixa del meandre de Castellbell. Alhora, ha construït un reg que canalitza l’aigua del riu per aprofitar-ne la força del seu salt i produir l’energia elèctrica que faci funcionar la indústria que ha aixecat a tocar del pont gòtic. A peu de fàbrica, també hi farà edificar habitatges, economat, fonda, taverna amb sala de ball…
Del no-res, es colonitzarà la riba esquerra del Llobregat, aigües avall. S’hi funda un poble de bell nou on abans només hi havia bosc i camp. I poblat per un formiguer de famílies nouvingudes que, buscant noves oportunitats al món fabril, emigren cap a colònies tèxtils com la de la família Burés. De fet, només a Castellbell i el Vilar es construiran quatre conjunts industrials més, les plantilles dels quals comencen a prendre consciència col·lectiva i social: es constitueix una secció local de la Federació de les Tres Classes del Vapor i 202 treballadors castellvilarencs ja consten com a federats a la primera Internacional (AIT).[12]
Així, al llarg de tota la riba esquerra del Llobregat es configura un nou paisatge modern, reclòs i asfixiant, que viu la febrada de la revolució industrial. Al seu voltant, però, el paisatge rural no es queda enrere i també creix amb terrasses de pedra seca que enfilen les vinyes turons amunt. La vinya al Bages arriba al seu moment de màxima expansió amb unes 24.000 hectàrees i Castellbell i el Vilar esdevé el catorzè municipi de la comarca amb més extensió de terra vitícola amb 737 hectàrees.[13] Les bones collites i els preus alts fan que es visquin els millors anys del mercat del vi.
La primera República ja queda enrere i són els anys de la Restauració monàrquica; i econòmicament de la coneguda com a Febre d’Or, amb l’enriquiment gràcies a les indústries vitícola i tèxtil. Els masos creixen, les fàbriques s’escampen i s’inverteix en obra pública per millorar les xarxes de comunicació.
El 1884, la Diputació de Barcelona inaugura solemnement el nou pont de Castellbell sobre el Llobregat, que connectarà “una de las más ricas y prósperas comarcas, así en fabricación como en agricultura, de nuestra provincia”.[14] Per a celebrar-ho, el marquès Joaquim de Càrcer organitza un gran banquet al castell, on hi convida el batlle del poble i propietari del mas dels Abadals, Miquel Bogunyà; l’industrial Esteve Burés; i els manresans Manuel Oms i de Prat, alcalde de la ciutat, Josep Mas, diputat a les Corts espanyoles, i Joaquim Soler, regidor i diputat provincial. Així i després de 400 anys com a únic pas sobre el riu, l’antic pont gòtic deixa pas a un de modern i molt més ample per a millorar el transport de vi, teixits i d’altres matèries primeres i mercaderies.
A la família Burés, la vida no els pot anar millor i el 1889 compren una nova peça de terra a la família Bach, els propietaris del mas del Ferran, a tocar de casa dels Ambròs que ja és coneguda com a cal Beguda. De fet, més que adquirir un terreny, el que fa Esteve Burés és comprar una muntanya sencera, més alta que la que corona el castell del Marquès; al cim de la qual s’hi farà construir una gran torre d’estiueig emmurallada. El simbolisme i el missatge que transmet aquesta obra arquitectònica capritxosa és ben clar: la modernitat i l’apoteosi burgeses han substituït i superat la tradició i la decadència senyorials. Pocs anys després i per reblar el clau, l’hereu d’aquest imperi burgés, Francesc Burés Borràs, emula el seu pare i construeix a Barcelona la majestuosa casa Burés, que a partir de 1905 es converteix en la nova residència familiar i seu social d’aquesta família manresana.[15] Aquest mateix any i enmig d’una pugna entre els fabricants locals més sumptuosos, el burgès Joan Vial encarrega a l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March la construcció de la seva nova residència i de l’església de la Sagrada Família, al barri de la Bauma.
El tombant de segle enganxarà Castellbell i el Vilar amb prop de 2.000 habitants i una societat en plena transformació: enmig d’un àmbit eminentment rural, s’hi està consolidant una societat proletaritzada amb unes colònies industrials envoltades de vinyes, masos i ravals pagesos. Ens trobem, doncs, amb un poble tècnicament modern però culturalment ancestral; on ja comencen a arribar-hi nous corrents ideològics que s’esmunyen del control pairalista que exerceixen els rectors i els amos de les fàbriques i de les terres.
Durant aquests anys, l’encara jove periodista republicà Ignasi Ribera es mou entre els telers de la fàbrica Roca i Lluvià, d’on el seu pare és majordom; i és justament en aquesta indústria que acusen un dels seus manyans de ser el Dimoni en persona, el qual acaba despatxat pel fet de ser líder sindical.[16] Mentrestant, el guardabosc del raval del Baix Vilar i veterà guerriller carlí Josep Rosas Pla, és pare de dos joves treballadors de la fàbrica Burés, Ramon i Josep Rosas Vilaseca: futurs dirigents obreristes que hereten l’esperit combatiu patern però l’espremen en favor del sindicalisme revolucionari.[17] I és que, decididament i de manera inexorable, els temps estan canviant.
Mentrestant a Manresa es viuen anys convulsos: el març de 1890 i com a resposta al locaut dels fabricants de la capital del Bages, una llarga vaga obrera liderada per les Tres Classes de Vapor s’estén ràpidament per la comarca i també és secundada pel proletariat de Castellbell i el Vilar que, malgrat algunes victòries inicials, acaba en derrota i violentament reprimida per la policia i els sometents. Dos anys justos després, el març de 1892, Manresa esdevé la seu de la primera Assemblea de la Unió Catalanista on s’aproven les “Bases per a la constitució regional catalana”, les populars Bases de Manresa, un avançat projecte autonomista per a Catalunya.
Al marge de qualsevol reivindicació social o nacional, però, els anys 1892 i 1895, respectivament, al raval del Ferran de Castellbell i el Vilar hi neixen els pares del Valentí: el Rossend Ambròs com a hereu de cal Beguda; i la Teresa Bach com a pubilla del mas del Ferran. En aquests moments, la fil·loxera irromp al Bages i fa estralls entre les vinyes de la comarca, provocant una important crisi en la industria vitícola. Amb la fil·loxera, moren els ceps i aquesta catàstrofe ferirà de mort les relacions entre els pagesos rabassaires i els propietaris. Aquests últims aprofitaran la necessitat de replantar de nou les vinyes per agreujar l’explotació dels primers, reivindicant el compliment de l’antic contracte de rabassa morta que els atorga el dret a desnonar rabassaires o a renovar-los el contracte d’arrendament amb clàusules abusives.
Amb la modernitat, la consciència i la lluita socials van arrelant al camp i a les fàbriques i, com a resposta, l’any 1903 a Castellbell i el Vilar ja s’hi funda la Unió Republicana, socialment compromesa i culturalment inquieta, animada per un cor de Clavé i un grup de Bastoners; i a la colònia Burés s’hi funda el cor Lazo Proletario que s’acabarà convertint l’orfeó obrer La Formiga.[18] Mentre l’obrerisme i el catalanisme republicà arrela a través d’un oci compromès, el 1904 el sometent de Castellbell i el Vilar es reuneix a Montserrat amb centenars de cossos armats més del Bages i d’arreu del país per rebre el rei Alfonso XIII i assistir al nomenament de la Moreneta com a patrona dels sometents de Catalunya. Aquest mateix any i en commemorar la batalla del Bruc de gairebé un segle enrere, el Partit de Manresa disposa de 2.338 sometents armats[19] que encara són arengats per doctor Joaquim Cornet, l’abrandat canonge de la Seu, amb la divisa carlina “per Déu, la Pàtria i el Rei!” [20]
L’any 1909, Ignasi Ribera funda el Casal Català a Portugal i, durant la Setmana Tràgica, Ramon Rosas, el fill gran del guardabosc carlí, ja milita a Solidaritat Obrera i organitza grups de treballadors armats a Castellbell i el Vilar. Dos mesos després i esvaïda la revolta proletària, el marquès de Castellbell paga de la seva butxaca el grup escultòric La cançó popular catalana, el mascaró de proa del palau de la Música, construït molt a la vora de la casa Burés per obra i lluïment de la burgesia. Joaquim de Càrcer és plenament conscient de la ruïna i la decrepitud de la seva classe, per això malda per no veure-s’hi socialment arrossegat. També és força il·lustratiu que sigui el Marquès qui es converteixi en un dels principals benefactors de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on crea la sala de Castellbell per acollir als pobres vergonyants, és a dir, els pacients d’origen benestant que s’han arruïnat o que han dilapidat la seva fortuna.[21]
Des de 1914, la Lliga Regionalista que aglutina l’ampli espectre del catalanisme burgés, administra el Principat des de la Mancomunitat de Catalunya. En canvi i des de l’oposició, el Centre Nacionalista Republicà aplega també el creixent catalanisme popular. És aquí on milita Ignasi Ribera, que des de 1916 dirigeix el diari republicà El Poble Català i cobreix les notícies d’aquells anys convulsos: la creació el juliol de 1917 de l’Assemblea de Parlamentaris liderada pels partits catalanistes i republicans; i a l’agost, l’organització d’una vaga general revolucionària on Josep Vilaseca, llavors dirigent de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és empresonat a Sabadell per haver-hi jugat un paper cabdal.[22] Aquest mateix any també es produeixen les primeres reaccions rabassaires: la dimissió dels contractes vigents per assolir-ne de millors i, fins i tot, de monetàriament remunerats.[23] Dos anys després i de nou des del món obrer adherit a la CNT, la delegació de Monistrol-Castellbell amb una afiliació de 1.200 persones, participa en el congrés confederal del teatre de La Comédia.[24] L’any 1919 mateix, el republicà Ignasi Ribera, aquell fill d’un majordom tèxtil de Castellbell i el Vilar, és empresonat per haver internacionalitzat l’anhel d’autonomia de Catalunya a la Conferència de Pau de París.[25]
Enmig però aliens a tot aquest conflicte social, els pares de Valentí Ambròs es casaran. Paradoxalment i al marge de qualsevol lluita de classes, el Rossend Ambròs de cal Beguda, casa de rabassaires del mas del Ferran, s’esposa amb la Teresa Bach, pubilla i hereva d’aquesta masia propietària. Amb aquest matrimoni, doncs, els Ambròs s’emparenten amb els seus antics amos i ascendeixen socialment.
La Dictadura o la infància de Valentí Ambròs
Valentí Ambròs Bach neix el 12 de març de 1920 al Ferran, com a hereu i futur propietari del mas. És l’últim any convuls de pólvora i plom entre obrers i patrons que també ha acabat revifant el conflicte al món rural, afectant pagesos rabassaires i propietaris. Mentrestant, a Castellbell i el Vilar, Ignasi Domènech s’hi troba escrivint la La Teca, el llibre que es convertirà en el corpus de la cuina catalana; la farmàcia del poble la regenta un veterà i reconegut llibertari, Wenceslau Dutrem, que organitza conferències sobre anarquisme; i pel carrer hi corren dos joves castellvilarencs, el Francesc Senyal i el Josep Muntada, seduïts per nous projectes revolucionaris: la militància republicana i la formació pedagògica, respectivament, amb la política i l’educació com a eines de justícia social. Finalment i durant els mesos d’estiu, el pintor Ramon Calsina, nét i nebot de rabassaires locals, s’estarà a ca l’Agustí, amb el camp i la muntanya de Montserrat com a font d’inspiració permanent de la seva obra.[26]
L’any 1924, mor el sisè marquès de Castellbell i, per primera vegada, el títol passa a mans d’una dona, M. Dolors de Càrcer-Amat, casada amb Lluís de Vilallonga -baró de Segur- i amant del general Miguel Primo de Rivera; aquest últim convertit en el primer dictador d’Espanya. Des de 1923, en connivència amb Alfonso XIII i amb el suport dels partits monàrquics -tant conservadors com liberals- i de les elits de la Lliga, Primo lidera una dictadura per acabar amb la conflictivitat obrerista, el desafiament catalanista i la crisi africanista. Com a conseqüència, dissol la Mancomunitat de Catalunya i persegueix la CNT, l’Estat Català i el Partit Republicà Català, que es veuen abocats a la clandestinitat i a l’exili. Mentrestant i en absència de qualsevol procés democràtic, s’escull com alcalde de Castellbell i el Vilar el contractista Ramon Badia, militant de la Unión Patriótica, el partit de la Dictadura.
La vida familiar de Valentí Ambròs transcorre al món rural. Al raval del Ferran hi viuen una trentena de persones repartides en sis cases: quatre d’elles (cal Beguda, cal Gella, cal Pasqual i la masoveria del Brunet) són de famílies jornaleres, rabassaires i masoveres, és a dir, de pagesos amb poca terra que treballen la d’altres propietaris. La primera d’aquestes, cal Beguda, és la casa d’on són originaris els Ambròs. Les dues cases restants, justament, són les masies (el Ferran i el Brunet) que acaparen gran part del terreny cultivable que arriba fins a la riba dreta del Llobregat.
En aquests moments, la família Ambròs gairebé representa la meitat dels habitants de tot el raval: a cal Beguda hi viuen els avis paterns (Antoni Ambròs Subirana, 1870 – Maria Font Serra, 1870), amb uns oncles (Marc Ambròs Font, 1898 – Antònia Fainé Ribera, 1903), tres cosins (Maria, 1924 – Cristina, 1925 – Rossend, 1927) i una seva tia fadrina (Dolors Ambròs Font, 1908). A la masia del Ferran hi viu el pare (Rossend Ambròs Font, 1894) amb la mare (Teresa Bach Vives, 1895), un oncle conco (Josep Gibert Bach, 1862), la seva germana (Maria, 1918) i el nostre protagonista, el Valentí, futur hereu del mas del Ferran.[27]
La sociabilitat de Valentí Ambròs es desenvolupa a l’altra riba del Llobregat, al món industrial, formant part del benpensant orfeó La Formiga. El paternalisme dels amos es manté ferm i la tercera generació de fabricants, encapçalada per Francesc Burés Regordosa, ofereix escola i casino amb cafè i teatre; ensenyança i cultura a canvi de mantenir-ne el control i de comprar la pau social. I mentre Josep Muntada estudia magisteri i despunta com a futur mestre dels Centres de Col·laboració Pedagògica, l’escola de la colònia Burés no es dóna pas a l’ultramuntà rector Miquel Fité, sinó a un laic, el mestre Màrius Garriga, fet pel qual el Valentí estudia tant al costat dels hereus dels cacics locals de caire conservador, com dels fills dels líders rabassaires i obrers, progressistes i majoritàriament anticlericals.
Des de 1925, Ignasi Ribera exerceix de president de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona;[28] i a Castellbell i el Vilar, la cooperativa obrera La Constància crea la seva pròpia moneda local i l’obrer castellvilarenc Pedro Cano, s’integra al clandestí Comitè Anarquista de la Comarca de Manresa com a sabotejador.[29] L’any 1930, la Dictadura ja trontolla i genera malestar social, tal i com immortalitza el pintor Ramon Calsina a Càrrega de la policia a les Rambles de Barcelona, un dels seus quadres més famosos. A Manresa, el fill d’un dels llauners de Castellbell i el Vilar, Francesc Senyal, ja ha fundat el diari El Dia i el Centre Republicà Catalanista. Mentrestant, al poble, l’indià Florenci Bach, més proper al conservadorisme català de la Lliga que no pas a l’espanyolisme reaccionari de la Unión Patriòtica, és escollit com a nou batlle castellvilarenc.
La República o la joventut de Valentí Ambròs
En proclamar-se la República el 14 d’abril de 1931, la marquesa de Castellbell i la seva família s’exilien a Biarritz; i Esteve Burés es manté absent, delegant de ple el funcionament de la fàbrica en un director que exerceix d’amo. Mentrestant, un grup de joves castellvilarencs entren a l’ajuntament, esmicolen el retrat d’Alfonso XIII i hissen la bandera republicana del balcó del consistori. Dos dies després, Florenci Bach, l’alcalde lliguero, és ratificat en el càrrec i ordena que, per primera vegada, es redactin les actes municipals en llengua catalana.
Amb l’adveniment de la democràcia i les eleccions estatals de juny de 1931, Castellbell i el Vilar és un poble de 3.000 habitants on -amb més d’un 80% de participació- la candidatura de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) arrasa a Castellbell i el Vilar amb el 90% just dels vots. Al cor del Bages, aquest poble ha esdevingut eminentment obrer i rabassaire, i té clar que qui representa millor els interessos de les classes populars és el republicanisme catalanista. Tan al mas del Ferran com a cal Beguda, la família de Valentí Ambròs, sempre aliena a tota aquella conflictivitat social i evolució política que l’envoltava, ara s’adona que el seu món trontolla: la candidatura lliguera que defensava els interessos dels pagesos propietaris i de la seva pagesia incondicional només obté el 7,6% dels vots. L’hegemonia del pairalisme basat en el tradicionalisme rural i el caciquisme s’enfonsa.
El juliol de 1931, l’assemblea obrera local de la CNT escull el rabassaire Valentí Casajoana com a president del Sindicat de Treballadors de Castellbell i el Vilar, el qual és substituït el 1932 per l’obrer Esteve Biosca, del sector trentista que rivalitza amb l’espai revolucionari de la Federación Anarquista Ibérica (FAI). Tanmateix, en aquests anys, la radicalitat anarquista acabarà sent hegemònica a la CNT i el trentisme se n’escindirà, creant uns sindicats d’oposició, que és on acaben militant Esteve Biosca i els germans Ramon i Josep Rosas.
L’any 1933, a l’entorn de la comunal Societat l’Agricultor -fundada el 1886- i del Sindicat Agrícola, s’hi funda la Unió de Rabassaires (UR), amb els pagesos Fèlix Enrich i Salvador Vila a les respectives presidències.[30] Mentrestant, Nònit Puig, pagès de Rocafort i dirigent de la UR de Manresa, organitza partides armades de rabassaires per plantar cara als sometents al servei de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal rural.[31] Són anys de forta conflictivitat: socialment, el republicanisme ha de fer front als sectors reaccionaris dretanitzats i, ideològicament, ha de contenir els sectors anarquistes radicalitzats.
Amb les eleccions municipals de gener de 1934, l’Esquerra Republicana de Catalunya de Castellbell i el Vilar basteix una candidatura encapçalada pel llibertari Esteve Biosca i el rabassaire Isidre Vila, que guanya per majoria absoluta i obté vuit regidors. De nou, es manifesta com la població proletària que, en el seu conjunt, és socialment majoritària, té clar quins són els sindicats que defensen els seus interessos laborals a la fàbrica i a la vinya; i alhora no té cap dubte en identificar quin és el partit que també els defensa políticament. En canvi, la coalició encapçalada pel lliguero Valentí Torras del Castell -administrador de les terres de la marquesa de Castellbell- i pel radical Francesc Forrellat -industrial de l’aiguardent- només aconsegueix quatre regidors. És una nova patacada electoral que sembra d’inquietud el conservadorisme local del cor d’una Catalunya governada per ERC i amb Lluís Companys com a president.
Des de les eleccions estatals de 1933, la segona República es troba en mans d’unes dretes en plena radicalització: Alejando Lerroux presideix un govern de coalició del Partit Republicà Radical (PRR) amb la CEDA que suspèn els progressos republicans, atura totes les reformes socials i s’enfronta al govern de Lluís Companys: anul·la la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya i que, per fi, donava resposta a les reivindicacions rabassaires i els seus drets legítims sobre la propietat de la terra que treballen.[32] El conflicte acaba explotant el 6 d’octubre de 1934, quan la Generalitat es revolta, declara l’Estat Català i la República espanyola acaba decretant l’estat de guerra i suspenent l’autonomia de Catalunya. Des del Bages, Nònit Puig, nolieja un camió ple de rabassaires armats que es planta a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per defensar el govern català.[33]
Tanmateix, la derrota de l’Estat Català és inevitable i, a Castellbell i el Vilar, la revolta és desarmada, el rabassaire i veí de Valentí Ambròs, Isidre Colldeforns de cal Jordi, entre d’altres, serà reclòs a la presó de Manresa i l’alcalde democràtic, Esteve Biosca, és substituït pel propietari Valentí Puig del mas del Puig. Al mateix temps, es clausuren el Cafè Esport de l’Esquerra, el Cafè cal Su de la CNT, el Sindicat Agrícola, el Sindicat de Treballadors i el Centre de la Societat l’Agricultor. Des de la presó Modelo de Madrid, Nònit Puig, el Rabassaire de Manresa, escriu el llibre Què és la Unió de Rabassaires?.[34]
Al raval del Ferran i conscient que es troba enmig de territori republicà i en franca minoria social, el Valentí i la seva família han dut la processó per dins i tancats a casa, tot esperant la intervenció de l’Estat. Un mes després, però, el 30 de novembre de 1934, l’avi Antoni exerceix de propietari i denuncia dues famílies veïnes que són rabassaires del Rossend, pare del Valentí. És així com els Ambròs del mas del Ferran denuncien els Puig de cal Gella i els Soler de cal Pere Bonic.[35] I com és fàcil d’imaginar, durant aquests anys no és pas que la conflictivitat social desaparegui, si no que es mantindrà somorta per la repressió que farà possible mantenir els cacics locals en el poder. Un terreny adobat perquè hi germini la fractura social i una set de justícia confosa en venjança.
Finalment i amb les eleccions estatals de febrer de 1936, la coalició progressista Front d’Esquerres de Catalunya guanya per majoria absoluta al reaccionari Front Català d’Ordre; i el mateix passa arreu de l’Estat. Retorna la voluntat popular a Catalunya, el país recupera l’autonomia i el govern de la Generalitat és alliberat. A Castellbell i el Vilar -com a arreu de l’Estat- s’amnistien els presos polítics i les seus republicanes i obreres deixen d’estar intervingudes. El 18 de febrer es rehabilita l’Ajuntament democràtic amb majoria absoluta de l’ERC. I com no podria ser d’altra manera, de nou frustrada i tancada a casa, la minoria conservadora tem la revolució agrària i se sent amenaçada pels aires revolucionaris. Cada vegada més escorada cap a l’extrema dreta, la tradició de la qual és hereva, Valentí Ambròs sap que només amb un nou cop d’estat podran defensar la seva continuïtat al capdamunt de l’ordre social atàvic.
La Guerra o el camí cap a l’emboscament
L’any 1936, gairebé la totalitat dels habitants del raval del Ferran on viu Valentí Ambròs encara es dediquen a l’agricultura. Només una persona, Maria Ambròs, la seva germana, ha creuat el Llobregat per convertir-se en teixidora a la fàbrica d’Esteve Burés. És un primer precedent per aquesta comunitat on, fins llavors, les dones havien treballat la terra amb els homes, resistint-se a la seva inevitable proletarització. De fet, ja abans de la guerra i de la mobilització dels homes al front, les dones són la mà d’obra majoritària a les fàbriques tèxtils.
A partir del 18 de juliol, amb la derrota del cop militar a Barcelona -que ha estat recolzat pels requetès, sometents i falangistes-, Catalunya manté la legalitat democràtica, es reafirma com a profundament antifeixista amb l’anarquisme com a força hegemònica, tal i com el pintor Ramon Calsina plasma al famós quadre La barricada. Nònit Puig ha tornat a Manresa i és president de la UR de la comarca del Bages.[36] A Castellbell i el Vilar, de seguida es constitueix un Comitè Local de Milícies Antifeixistes amb una quarentena de persones armades, el qual s’instal·la a casa del regidor lerrouxista Francesc Forrellat i la fortifiquen amb una espessa barricada de bales de cotó. I just els dies 20 i 21 de juliol, ja calen foc a les sis esglésies i capelles del poble.
Dies abans, Miquel Fitó, rector de Sant Vicenç de Castellbell ja havia abandonat la parròquia i sol·licitat refugi als Torras del Castell, els quals l’embosquen entre dues roques del turó emmurallat. El 21 de juliol, després d’incendiar la parròquia i la rectoria, els milicians demoleixen a cops de mall el sepulcre funerari del primer marquès de Castellbell. A continuació, es presenten al Castell, el registren buscant-hi el rector i amenacen de mort al regidor lliguero Valentí Torras i al seu fill Esteve. Una matinada, i després de dies emboscat, Miquel Fitó acaba fugint a peu fins a Sant Vicenç de Castellet, agafa el ferrocarril cap a Manresa i des de la capital del Bages es fa fonedís per passar a França i a territori facciós: l’abril de 1937 ja es trobarà a Donostia, allistat a l’exèrcit colpista com a soldat del requetè carlí. Poc després, Esteve Torras del Castell i d’altres joves dretanitzats del poble seguiran el seu mateix camí.[37]
En aquest sentit, el mateix Valentí Ambròs va escriure en un dietari com durant la tarda d’aquell 24 de juliol de 1936 i en companyia de l’amic Jaume Fainé de cal Llorenç “estàvem recollint alguns llibres i papers valuosos que es trobaven escampats a la plaça de l’església de Sant Vicenç de Castellbell i que tingueren la sort de no cremar-se, després de què un grup de milicians anarcosindicalistes, al matí, hagués destruït l’arxiu i cremat bona part de l’església […] quan arribà inesperadament un escamot de milicians i haguérem de marxar a correcuita amb el que havíem salvat i amagar-nos una llarga estona en mig d’unes brosses del bosc del Castell.”[38] També és durant aquestes dies de 1936, que el mateix Rossend Ambròs, pare del Valentí, es converteix en un emboscat: s’amaga a casa, al masia del Ferran, on ja hi tenen preparats un parell d’amagatalls ben dissimulats.
L’1 d’agost de 1936 i davant del fet que les forces polítiques de la coalició Front Català d’Ordre donen suport al cop militar, la Generalitat ordena cessar aquells càrrecs electes que no militin als partits del Front d’Esquerres de Catalunya lleials a la legalitat republicana. Així, el ple municipal es queda sense els quatre regidors a l’oposició de la Lliga i del PRR. I aquesta mateix nit, els escamots de milicians comencen les detencions i execucions; creant gran malestar a la rereguarda i la indefensió d’un sector significatiu de les pròpies classes populars, com per exemple la família de Valentí Ambròs. I és que al costat de l’ímpetu antifeixista i del desig de justícia que neix amb la revolució, també es mobilitza la venjança personal i la ira contra aquelles persones que conformen la base social de les institucions colpistes: l’Església, partits de dretes, patronals o lobbys de propietaris rurals i empresarials.
Un dels forners de cal Guinart, Rossend Badia, company de Valentí Bach, de la mateixa edat i tan sols un mes més petit que el nostre protagonista, escriu en unes seves memòries que des del Comitè local, “els de la FAI van fer barbaritats, doncs anaven amb pistoles i es van fer els amos del poble per sobre de l’Ajuntament.”[39] I així, amb un consistori sobrepassat pel pes dels esdeveniments, comencen a perpetrar-se actes indisciplinats i arbitraris que s’agreugen quan arriben les notícies de la sagnant repressió, cruel i sistematitzada, que cometen els facciosos en les zones que ja ocupen.
La nit de l’1 d’agost de 1936, doncs, el rector de Castellfollit del Boix és trobat mort a la voravia del cementiri de Castellbell i el Vilar.[40] Cinc dies després, el 6 d’agost, cinc joves d’Olesa de Montserrat (tres carlins i dos joves fejocistes de la Lliga) són executats al bosc del mas del Gall de Castellbell i el Vilar, vora la carretera que mena cap a Terrassa.[41] Al cap de deu dies, la tarda del 16 d’agost, hi ha sis morts, aquesta vegada són veïns de Sallent.[42] Just una setmana després, el 23 d’agost, hi són executats nou olesans més (sis carlins i tres monàrquics intransigents).[43]
Entre el 26 d’agost i el 9 de setembre de 1936, deu castellvilarencs són morts: Joan, Nitus, Canyameras de cal Francisquet, el cafè-barberia on es reuneixen els pagesos dretanitzats del nucli de Sant Cristòfol, és assassinat a Rellinars. El contractista i alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera, Josep Badia, és executat al costat del seu germà Ramon a Collbató. L’industrial de l’aiguardent i regidor lerrouxista Francesc Forrellat, és mort a Collbató. Els forners Agustí i Ramon Nogués, pare i fill, són morts al poble mateix. I també hi és executat el comerciant de fusta Francesc Pijoan. En canvi, el cap d’electricistes de la fàbrica de la Bauma, organista de l’església de la Sagrada Família i antic regidor lliguero, Jordi Padró, és mort a Sant Vicenç de Castellet. Per últim, el pagès propietari Miquel Lleonart, és executat i trobat mort a Manresa.
El 16 de setembre, dos missioners claretians de la comunitat de Cervera són assassinats a la font del Bosc de la colònia Burés, al peu de la carretera que mena cap al poble veí de Rellinars.[44] I entre el 23 i el 26 de setembre apareixen els tres darrers cadàvers; dos són castellvilarencs i un, manresà: l’administratiu municipal Constantí González que és executat a Collbató; el jornaler Josep Perarnau que és trobat mort al voral de la carretera que mena del Vilar cap al raval de les Comes. I finalment, el d’un jesuïta de la Cova de Manresa.[45]
Anys després, Joan Farràs, rector de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell i el petit de tres germans capellans, publicarà un poema inèdit on el mitjà descriu l’assassinat del gran durant aquests dies de 1936. La seva estrofa central recorda que “trets d’arma fratricida, sonaren amb estrall; i aquell ressò envaïa tot l’àmbit de vall.” I és que el ressò de trets als barris, al poble i entre veïns envaeix la vall del Llobregat i el poble acaba amb trenta-sis morts, dotze dels quals són castellvilarencs.
Finalment, les institucions republicanes aconsegueixen restablir la seva autoritat i aturar i castigar el contrapoder dels escamots d’indisciplinats; però la fractura social s’ha eixamplat i aquell sector social dissident -ja sigui des de la seguretat de l’emboscament o fingint el seu apartidisme-, s’ha llançat majoritàriament als braços del feixisme.
I al mateix temps, també és ara que una obrera lletraferida de la colònia Borràs, Maria Malla, s’afilia a les Juventudes Libertarias, convençuda de l’oportunitat real de construir un món nou sobre les cendres del vell. S’integra al comitè de la fàbrica, participa en la seva col·lectivització i dirigeix l’única biblioteca del poble, bastida fa un any per la CNT a partir de les quotes de la militància llibertària. I amb tot, també escriu poesia sense parar, en versos on parla sobre la guerra que comença: de Simone Weil a la columna de Durruti, de les Brigades Internacionals, de les dones milicianes i dels companys anarquistes: “Hablava como Zamenhof entre ruido de nueces. Utópico de la Idea. Autodidacta. Arador de sendas culturales, poeta a solas, a quietas, porque el saber del espíritu se le convierte en esencia.”[46] Entretant, l’11 d’octubre i en assemblea, es decideix la dissolució del Comitè Central Local de Milícies Antifeixistes i es nomenen els nous delegats de la Junta Local de Defensa, encara dominada per la CNT per ser la força sindical majoritària amb 1.200 militants al municipi.
I mentre s’estabilitzen fronts de guerra Catalunya enllà, la construcció del nou món continua: des de Barcelona, Nònit Puig dirigeix La Terra, el periòdic portaveu de la UR[47] i a Castellbell i el Vilar, es decideix que la terra fins ara erma, sigui per a qui la treballa; es col·lectivitzen les quatre indústries tèxtils del poble; l’església de la Sagrada Família de la Bauma s’adequa com a escola; s’emet una nova moneda local de curs legal i es confisquen les terres de propietaris absents com les del marquesat Castellbell, entre d’altres. Entretant, al vell món, el propietari d’aquestes terres i amic personal d’Alfonso XIII, Salvador de Vilallonga, és un militar de carrera alineat amb el feixisme que se sumarà amb entusiasme a la repressió sistematitzada: farà afusellar dos-cents brigadistes internacionals, un per cada parell de la seva particular col·lecció de sabates, perdudes enmig de la revolució d’estiu de 1936.[48]
El 30 d’abril de 1937, es celebra una nova assemblea al Casino Borràs per tal de fixar les noves bases tributàries per finançar l’acolliment dels refugiats bascos que han arribat al poble; hi són representades les forces antifeixistes del poble (ERC, UR, CNT i POUM)[49] amb la participació de vuit-cents veïns. Poc després, es funda la UGT i comencen les picabaralles entre aquest nou sindicat d’ideologia socialista i l’històric de tradició anarcosindicalista, controlat per la FAI, el qual veu perillar la seva hegemonia.
Mentrestant, s’allunya la idea d’una victòria ràpida sobre els facciosos. Amb els refugiats, arriba el presagi d’una guerra llarga on ja comencen a escassejar avituallaments; i la causa revolucionària a la rereguarda queda relegada per la necessitat d’impulsar la lluita antifeixista al front. Els enfrontaments dels Fets de Maig, justament, són el fruit d’aquesta confrontació de prioritats i de la pugna pel poder.
En aquests anys de guerra i de crisi social, el cuiner Ignasi Domènech comença a escriure La cocina de recursos, l’obra on posa a prova el seu ingeni i la cultura d’aprofitament al servei de la gastronomia de rereguarda. I de Manresa a Madrid, trobem Francesc Senyal desenvolupant el càrrec de sotssecretari de Treball del ministeri de Treball, Sanitat i Previsió del govern de la República. Finalment i des de Cervera, el lletraferit soldat republicà Isidre Torra de cal Calaf, escriu sobre les seves tres filles que “viuen tendres i ufanoses, al marge del Llobregat; i les guia a totes hores la Verge de Montserrat”.[50]
I d’aquesta manera ens plantem a l’any 1938, que ha començat amb una dura derrota republicana a Terol, amb l’ofensiva franquista al llarg de tot el front aragonès i el seu inexorable avanç sobre Catalunya. A primers d’abril cau la ciutat de Lleida, els combats ja es desenvolupen de ple en territori català i el front de guerra s’estabilitza al llarg dels rius Ebre i Segre. És llavors quan l’exhaust i delmat Exèrcit popular mobilitza la Lleva de 1941, popularment coneguda com a Lleva del Biberó: el reclutament d’uns 30.000 nois d’arreu de Catalunya nascuts l’any 1920 i que, per tant, només tenen disset anys d’edat. Paradoxalment, un futur marquès de Castellbell, el jove José Luis de Vilallonga, és d’aquesta mateixa lleva i també és mobilitzat però per l’altre bàndol, fent la guerra amb disset anys des del requetè de l’exèrcit franquista.
A Castellbell i el Vilar, el Rossend Badia és un d’aquests nois de la lleva del Biberó que és cridat a files pel bàndol republicà; i així ens descriu com va anar la seva incorporació a l’Exèrcit popular: “El dia 21 d’abril de 1938 [bo i equipat amb una muda de roba i l’abric regalat un dia de Reis], el meu pare em va acompanyar a l’estació per agafar el tren cap a Barcelona, i d’aquí cap al front; tot i que primer vam fer uns quants dies d’entrenament en un poblet que es deia Vallfogona [de Riucorb], pels volts de Tàrrega. Allà ens van donar els fusells (…) que eren de nacionalitat txeca i, ja amb l’arma a la mà, ens van fer pràctiques de tir (…). Un dematí, ens van fer formar i ens van dur al front del Segre.”[51]
La primavera de 1938 és plujosa. Valentí Ambròs és un noi de disset anys, fill i hereu d’un mas important de Castellbell i el Vilar; té talent pel dibuix i l’escriptura, s’està llegint la Historia de España d’Espasa Calpe i té pendent una Historia de Roma. El jove Valentí és pagès propietari, viu còmodament i, sobretot, gaudeix anant a buscar bolets i caçant; sempre que pot surt amb els seus tres gossos -el Valent, la Xiqueta i el Dràcula- per atrapar algun conill o una perdiu. Tanmateix, des que el seu pare es va emboscar l’estiu de 1936, la vida s’ha complicat, el temps s’ha enrarit i la gent s’ha radicalitzat. I ell no en queda exclòs i també ho està patint: des de 1937, a casa i d’amagat, ja només s’escolta la patriòtica Radio Nacional de Salamanca, recarregada d’arengues espanyolistes i feixistes que ataquen el cor de la Catalunya republicana on, justament, el Valentí es troba.
És per aquest motiu que en aquell precís moment que la República mobilitza el Valentí en la lleva del Biberó, el nostre protagonista se sent ideològicament més proper a un futur Marquès de Castellbell -que ni tan sols coneix-, que lluita al requetè franquista, que no pas al seu veí i forner Rossend Badia. Ha arribat el moment de prendre partit i només hi ha un camí possible: seguir el camí familiar, emboscar-se en companyia del seu pare i, si s’escau, deixar constància d’aquesta experiència bo i escrivint un diari.
Els ravals, les cases i les famílies de l’entorn de Valentí Ambròs, per aprofundir en la lectura de Diari d’un emboscat i interpretar els seus fragments destacats i comentats.
Raval del Ferran
Masia del Brunet – Família Brunet-Oller
Masoveria del Brunet – Família Coromines-Feliu
Masia del Ferran – Família Ambròs-Bach
Cal Pasqual – Família Bou-Riu
Cal Gella – Família Puig-Paloma
Cal Beguda – Família Ambròs-Fainé
Raval del Jordi
Cal Tirot – Família Vives-Serra
Cal Jep Gros – Família Castanyé-Prat
Cal Llorenç – Família Fainé-Felís
Cal Jordi – Família Colldeforns-Carrés
Cal Sardineta – Família Ibars-Serra
Cal Carmel – Família Bou-Garcia
Cal Faci – Família Vilaseca-Casasaies
Pla de les Roques
Torre del Burés – Família Burés-Regordosa
Masoveria de la torre del Burés (o de l’Amo) – Família Sanfrancisco-Aroza
Cal Modest (porteria de la torre del Burés) – Família Ibánez-García
Cal Pere Bonic – Família Soler-Batalla
Cal Senyoret – Família Sellarès-Soler
La Casilla dels Ferrocarrils – Família Duran
Heretat del marquesat de Castellbell (família De Vilallonga-Cabeza de Vaca)
Castell-masoveria – Família Torras-Torra
Fassina (oficina d’aiguardents) – Família Riera-Puig
Rectoria de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell – Mn. Fitó Pitxot
[1] L’any 1810 el sometent de Castellbell i el Vilar integra vint-i-tres membres armats.
[2] VALLS, Joan: “La guerra del Francès al sud de la comarca del Bages (1808-1814)”, Dovella. Revista cultural de la Catalunya Central, núm. 110, estiu de 2012, Manresa, pp. 16-21.
[3] FRONTERA, Genís. i VALLS, Joan: Mansuet, el guerriller de Montserrat i altres revoltes populars, Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet, 2008.
[4] El marquès de Castellbell “a más de ser conocido por partidario del Pretendiente [Carlos V], en aquella casa abriga la facción, y se provee de lo que necesita”, Libro de actas de 1836 a 1837, Arxiu Central de la Diputació de Lleida, acta de la sessió de 28 de gener de 1837.
[5] Esteve Burés exerceix de regidor pel Partido Liberal Conservador a l’Ajuntament de Manresa a partir de 1877, tan sols un any després de la seva fundació.
RUBÍ, Gemma (tesi doctoral RIQUER, Borja de i VINCENT, Bernard dir: El món de la polític en la Catalunya urbana de la Restauració: el cas d’una ciutat industrial: Manresa: 1875-1823, Barcelona, 2003, p. 191.
[6] L’any 1868 el sometent de Castellbell i el Vilar integra quaranta-tres membres, armats amb sis carrabines i quaranta-set escopetes.
VALLS, Joan: Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat, Ajuntament de Castellbell i el Vilar, Castellbell i el Vilar, 2011, p. 123.
[7] El seu avi, Josep Ambròs, àlies Genovès del Vilar, ja va ser batlle del poble de 1803 a 1804. Els seus pares són Josep Ambròs i Antònia Subirana, filla del veí poble de Marganell i ja casada al Vilar. Els seus germans grans, Josep, Francesc i Isidre Ambròs Subirana, ja consten com a pagesos del Vilar en els arxius del marquès de Castellbell de l’any 1845 i al registre civil.
VALLS, Joan: El castell i el seu terme. Notícies històriques de Castellbell i el Vilar, Col·lectiu El Brogit, Castellbell i el Vilar, 1993, pp.179-190.
Registre civil de Castellbell i el Vilar. Juzgado municipal de Castellbell y el Vilar. Inscripciones de nacimiento, Vol. I.
[8] Registre civil de Castellbell i el Vilar. Juzgado municipal de Castellbell y Vilar, província de Barcelona. Registro civil. Sección matrimonios, 1892-1896, Vol. V, p. 15.
[9] L’heretat del mas del Ferran es troba entre els trenta-cinc masos més importants de Castellbell i el Vilar en els arxius del marquès de Castellbell de l’any 1853.
[10] Les cases de les primeres famílies rabassaires ja consten al cens de la renda feudal del terme de Castellbell de l’any 1800 on, per exemple, s’hi esmenten els pagesos que es construeixen la casa en terres del mas del Ferran: Joan Vives, Llorenç Fainé i Jaume Colldeforns, àlies Jordi, que amb la rehabilitació del mas rònec de la Tira (cal Tirot) i amb l’edificació de cal Llorenç i cal Jordi, posen la primera pedra per al naixement del raval del Jordi. Pere Serra, àlies Bonic, que amb la construcció de cal Pere Bonic és el colonitzador del pla de les Roques. I d’altres pagesos com els germans Jaume i Ramon Brunet, Jaume Subirana, Bonaventura Clusellas, Jaume Güell i Bonifaci Trull.
VALLS, Joan: El castell i el seu terme…, p.179.
[11] FERRER, Llorenç: La vinya al Bages. Mil anys d’elaboració de vi, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998, pp. 99-104.
[12] GÓMEZ, Miguel: Teixint la història en roig i negre. Història de l’anarquisme a l’Alt Llobregat i el Cardener, Edicions del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, 2019, pp. 39-47.
[13] FERRER, Llorenç: La vinya al Bages…, pp. 171-179.
[14] Per a la inauguració del pont Nou de Castellbell i el Vilar, els marquesos de Castellbell van encarregar el banquet al Restaurant França de la plaça Reial de Barcelona.
La Vanguardia, 24 d’octubre de 1884, p. 7018.
[15] La casa Burés es construeix entre els anys 1900 i 1905. És una majestuosa residència modernista que ocupa tot el xamfrà dels carrers d’Ausiàs Marc i de Girona, a la dreta de l’Eixample barceloní. És obra de l’arquitecte Francesc Berenguer, deixeble d’Antoni Gaudí.
[16] ESTRUCH, Maia: “De l’Infern al Cel, passant pel Purgatori i visitant les Bruixes (La toponímia esotèrica del Bages)” a Dovella. Revista cultural de la Catalunya Central, núm. 82, 2003, p. 28.
[17] ROSAS, Josep: El ciutadà desconegut…, pp. 117-156.
[18] VALLS, Joan: “Cant coral a Castellbell i el Vilar. En el centenari de la Capella de Música Burés (1914-2014)” a Dovella. Revista cultural de la Catalunya Central, núm. 115, tardor-hivern de 2014, Manresa, pp. 45-52.
[19] Es tracta de la segona tropa parapolicial més nombrosa de tota la província de Barcelona, entre els quals també s’hi compten el mig centenar de sometents de Castellbell i el Vilar.
[20] “Aniversario de la batalla del Bruch” a Paz y Tregua. Boletín oficial del Cuerpo de somatenes armados de Cataluña, núm. 7, any 28, Imprenta de P. Ortega, Barcelona, 1904, pp. 2-3.
[21] L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es construeix entre els anys 1902 i 1930. És considerat l’edifici civil més rellevant del modernisme català i gran part del seu projecte arquitectònic recau en Lluís Domènech i Montaner. La sala de Castellbell de l’Hospital està presidida per un bust de marbre amb l’efígie del marquès Joaquim de Càrcer, obra de Miquel Blay, el mateix artista que esculpeix La cançó popular catalana del Palau de la Música, també pagada pel marquès de Castellbell.
[22] ROSAS Josep: El ciutadà desconegut…, p. 38.
[23] SOLER, Raimon: Viticultura, desigualtat i conflicte agrari. La lluita per la terra a la Catalunya vitícola, 1900-1936, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2019, p. 129.
[24] GABRIEL, Pere: Classe obrera i sindicats a Catalunya, pp. 405-417.
[25] VALLS, Joan: Ignasi Ribera i Rovira. Un gran periodista nascut a Castellbell i el Vilar (1880-1942), Ajuntament de Castellbell i el Vilar, Castellbell i el Vilar, 2002, pp. 113-137.
[26] “El realisme màgic de Ramon Calsina arriba al Museu de Montserrat” a La Vanguardia, Barcelona, 17 de juliol de 2015.
[27] Padró municipal de Castellbell i el Vilar de 1936, Arxiu municipal de Castellbell i el Vilar. , pp. 185-186.
[28] VALLS, Joan: Ignasi Ribera i Rovira…, pp. 161-189.
[29] ÍÑIGUEZ, Miguel: Enciclopedia del anarquismo ibérico, Asociación Isaac Puente, Gasteiz, 2018.
[30] POMÉS, Jordi: Sindicalisme pagès i republicanisme popular a Catalunya. La Unió de Rabassaires: entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista, tesi doctoral dir. GABRIEL, Pere, UAB, Bellaterra, febrer de 1998. p. 437.
[31] Durant aquests anys i a les principals places dels pobles, els sometents organitzen desfilades armades per tal de demostrar la seva força i atemorir la pagesia rabassaire. Com a resposta, Nònit Puig aposta els militants de la UR a les teulades de les cases que envolten les places, els esperen i disparen a l’aire, alhora i tan bon punt arriben, per espantar-los i sabotejar la desfilada.
PUIG, Gentil: El passat ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà, Pagès Editors, Lleida, 2012, pp. 182-184.
[32] L’any 1933, la UR compta amb 40.000 militants i amb 350 grups i sindicats, dos dels quals es troben a Castellbell i el Vilar.
BALCELLS, Albert: El problema agrari a Catalunya, 1890-1936. La qüestió rabassaire, La Llar del Llibre, Barcelona, 1983, p. 114.
[33] PUIG, Gentil: El passat ens empaita…, pp. 184-185.
[34] PUIG, Gentil: El passat ens empaita…, pp. 185.
[35] VALLS, Joan: Història de Castellbell i el Vilar…, p. 137.
[36] PUIG, Gentil: El passat ens empaita…, pp. 186.
[37] Entrevista a Maria Torras Enrich, testimoni dels fets. L’any 1936 era veïna de la colònia Burés de Castellbell i el Vilar, filla del regidor lliguero i a l’oposició Valentí Torras; i germana del fugit Esteve Torras, el qual s’incorporarà a l’Exèrcit franquista. 19 de febrer de 1997.
[38] VALLS, Joan: Història de Castellbell i el Vilar…, p. 141.
[39] BADIA, Rossend: Memòries (inèdit), p. 8.
[40] És Martí Portelles, rector titular de la parròquia de Santa Maria del Pla de Castellfollit del Boix.
[41] Són els germans Antoni i Marià Cuevas, i Fidel Riba, militants de la CTC; i els joves Josep Travé i Josep Massabeu, militants de la FJC i de la Lliga. FIGUERAS, Guillem: Fèlix Figueras, alcalde d’Olesa afusellat pel franquisme, Fundació Josep Irla, Barcelona, 2015, pàg. 60
[42] Són Pere Saldoni, Valentí Bohigues, Joan Junyent, Víctor Font, Joan Vila i Sebastià Llenas.
[43] Són els germans Jaume i Joan Pasqual, Artur Font, Miquel Jané i Ernest Rosias, militants de la CTC; i els germans Carles i Marià Boada, i Joan Gibert, militants de RE.
[44] Són Joan-Maria Alsina i Antoni Perich, membres de l’orde catòlic dels Fills del Cor de Maria.
“En arrencar i marxar el cotxe que els va deixar morts al voral de la carretera, la gent ens hi vam acostar i recordo com si fos ahir que la Maria, una veïna, va obrir la boca d’un d’aquells frares i va fer que el seu fill, l’Enric Tonet, de set o vuit anys, s’hi pixés dins.” Entrevista a Maria Carme Viladrich Costa, testimoni dels fets. L’any 1936 era veïna de la colònia Burés de Castellbell i el Vilar, filla del porter de la fàbrica i de família conservadora. 4 de juny de 2019.
[45] És Ignasi Vila March membre de l’orde catòlic de la Companyia de Jesús.
[46] En aquests moments, Maria Malla ja té dues amigues milicianes al front: la Caterina Cano i la Joana Casajoana de cal Josepó, a la columna Tierra y Libertad. També té vint companys milicians més repartits en tres columnes: la Tierra y Libertad, l’Ascaso i la Durruti.
[47] PUIG, Gentil: El passat ens empaita…, p. 185.
[48] Durant els primers mesos de guerra, un grup de milicians roba a Salvador de Vilallonga més de dos-cents parells de sabates i, arribat el moment, la seva venjança serà terrible: per cada parell de sabates perdut, el marquès de Castellbell afusellarà a un membre de les Brigades Internacionals. VILALLONGA, José Luis: La cruda y tierna realidad. Memorias no autorizadas, Vol. I, Plaza & Janés, Barcelona, 2000.
[49] Malgrat que el PSUC de Castellbell i el Vilar es constitueix el 19 de febrer de 1937, dos mesos després i pel què sembla, encara no té prou entitat o acceptació per la resta de forces com per participar en aquesta assemblea.
CORNADÓ, Carles: “El conflicte PSUC – POUM a Castellbell i el Vilar. En el 80è aniversari dels Fets de Maig de Barcelona”, a El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 422, maig de 2017, pp. 13-15.
[50] TORRA CASAJUANA, Isidre: Moments (1938-1977), Castellbell i el Vilar, 1977, p. 5.
[51] BADIA, Rossend: Memòries (inèdit), 2008, pp. 8-9.
