Genís Frontera Vila

Conscients com som de com n’és de complex l’estudi d’una història de vida i d’entendre que, lluny d’interpretacions maniquees, una obra i trajectòria vivencial és una cadena on cada baula dóna sentit a la seva successiva;^[1] aquest és el retrat que pretén explicar perquè el jove Valentí Ambròs és producte de l’entorn, de l’herència, de la tradició i d’una molt personal convicció. Endinsem-nos en la seva història, coneguem perquè va renunciar a ser mobilitzat en la republicana lleva del Biberó i entenguem els motius que el van dur a emboscar-se a partir de 1938.

Durant la primera meitat del segle XX, al migdia de la comarca del Bages i de Manresa -l’última gran ciutat fabril al nord de la Catalunya interior- s’hi aixeca el poble de Castellbell i el Vilar. I en el seu terme, entre la cara nord de Montserrat fins arribar a la riba dreta de l’industriós Llobregat, s’hi manté un territori eminentment rural i agrícola, solcat per la part baixa de la riera de Marganell i pel camí que connecta la conca del riu amb la carretera de Manresa a can Maçana.

Malgrat el batibull industrial i obrer que arriba de l’altra riba del riu, aquest encara és un paisatge dominat per l’església parroquial de Sant Vicenç de Castellbell, pel castell del marquès de Castellbell, per la torre dels fabricants Burés i pels masos de pagesos propietaris. I és a redós d’aquest paisatge, a l’ombra de tot aquest poder social i econòmic, que s’hi alcen tres ravals de cases rabassaires: el del pla de les Roques, el del Jordi i el del Ferran.

En aquest darrer raval, el del Ferran, neix Valentí Ambròs Bach, el protagonista d’aquest llibre i autor del dietari del qual n’ha sortit aquesta recerca. El seu cas, és el d’un noi que va convertir-se en producte del seu entorn i de la tradició. Com veurem després, a partir d’una exhaustiva i documentada contextualització, la seva tradició familiar es remunta a la lluita contra aquell liberalisme burgès -d’ocupació durant la guerra del Francès i d’explotació durant gran part del segle XIX- que imposa una nova economia contemporània però miserable per a les classes populars. Justament és per això que a mitjan del segle XX, carlins i republicans, món rural i urbà, tradició i modernitat, lluiten colze amb colze contra aquest Estat liberal.^[2] De fet, poc després i durant una nova carlinada, dos besoncles del Valentí s’aixequen en armes mantenint viva la flama d’aquesta revolta.

Paradoxalment, però, el pes d’aquest entorn i la tradició aquesta vegada no permeten que la família Ambròs abandoni l’Antic Règim i evolucioni cap a corrents progressistes que, justament, defensen els seus interessos socials i econòmics que, en el món rural, es tradueix en els de les famílies rabassaires (de pagesos sense terra que treballen la de masos propietaris o d’heretat senyorial). En aquest punt, els avis de Valentí Ambròs prenen partit durant la segona meitat del segle XIX i no ho fan al costat dels antics companys republicans, si no que mantindran la tradició carlina lligada a la parròquia; i la defensa del pairalisme interclassista del seu entorn, estretament lligat als amos -tant pagesos com burgesos- i al noble marquès de torn.

Finalment, cal conèixer un altre fet cabdal per entendre l’entorn i la tradició de Valentí Ambròs: el casament a la primeria del segle XX del seu pare, d’origen popular, amb la pubilla del mas propietari més proper; és a dir, amb la filla d’un amo. Si amb anterioritat, la família Ambròs ja havia renunciat a la solidaritat de classe en favor de la fraternitat parroquial; ara no pensa pas renunciar a l’oportunitat d’ascendir socialment i d’asseure’s -sobretot els diumenges de missa- als bancs de davant de l’altar en lloc dels cuers destinats a la patuleia.^[3]

I és així com Valentí Ambròs neix hereu d’un mas propietari; és un futur amo i l’entorn familiar defensarà els seus interessos de classe. Alhora, continua arrelat al mite del sometent patriòtic, a l’imaginari del carlisme heroic i a les bases del requetè i del què serà el nacionalcatolicisme. Valentí és un jove culturalment inquiet: cultiva l’escriptura i l’apassiona el dibuix, pel qual té reconegudes aptituds; però ideològicament, manté l’herència sociopolítica del carlisme i ho fa per convicció.

Tanmateix, són temps en què molts joves com ell, de bressol carlí, experimenten un canvi radical i, com ja passava en el degoteig iniciat durant la segona meitat del segle XIX,^[4] el moviment rabassaire i l’obrerisme creixent intensifiquen la conversió als nous corrents revolucionaris dels hereus del carlisme més combatiu. Vegem-ne un parell d’exemples:

El sindicalista comunista Josep Rosas, fill d’un combatent de la darrera carlinada, a les seves memòries recorda la llar familiar a Castellbell i el Vilar: “El crist agonitzant del dormitori i la figura del rei inèdit [el pretendent carlí Carlos VII] penjat a la paret del menjador expressaven sota quina protecció terrenal i celestial desitjaven acolliment els nostres pares. (…) Amb el temps, vaig trobar “La conquista del pan” de l’anarquista rus Piotr Kropotkin. Aquell llibre guardat per l’hereu de casa pobra [el seu germà Ramon Rosas] dintre d’una pastera entre trossos de pa sec fou per a mi una revelació i ensems una invitació a seguir les petjades del germà gran per la línia oposada a la moral en ús.”^[5]

L’artista republicà Carles Fontserè -quatre anys més jove que el nostre protagonista- també d’herència carlina, militant del requetè i precoç pistoler lliguero, escriu que “la lectura -sobretot de Tolstoi- i la meva reacció davant els conflictes que configuraven el món que m’envoltava havien adobat el terreny per alliberar-me de les arrels religioses i carlines.”^[6]

En tot cas, Valentí Ambròs madurarà aliè a tot aquest procés de conversió natural que afecta carlins i pagesos; i continua formant-se com a “persona d’ordre” que, en paraules d’ell mateix i al llarg de la seva vida, es traduirà en “estar afincat al poble amb arrels molt fondes i, sobretot, en tenir bons costums i ser creient.” Tant és així, que la seva afició per l’escriptura el durà a escriure el llibret Mansueto Buxó, primer héroe de la guerra de la Independencia del Corregimiento de Manresa, tot creant la figura del “buen patriota que organizó hombres valientes somatenistas de Castellbell (…) que dió su vida en el holocausto a la patria (…) y aún pudo gritar viva España y mueran los franceses.”^[7]

I és amb aquest tarannà que es declara una República que el Valentí avorreix; que li esclata una guerra als nassos enmig del bàndol equivocat; i que amb només disset anys el mobilitzen per anar-hi a lluitar. En aquest escenari, només és qüestió de temps que rebutgi el reclutament, que es faci fonedís i que comenci a escriure el Diari d’un emboscat.

^[1] FRONTERA, Genís: “Sobre la complexitat de la història: la guerra de l’avi” a Nació Digital, 22 d’agost de 2018.

^[2] FONTANA, Josep: “Crisi camperola i revolta carlina” a El carlisme. Sis estudis fonamentals, L’Avenç-Societat Catalana D’Estudis Històrics, Barcelona, 1993, p. 107.

^[3] Curiosament, patuleia és una paraula que té els seus orígens en el món tradicionalista i carlí; utilitzada per designar els propis escamots de soldats irregulars; és a dir, de pagesos d’origen treballador i popular.

^[4] A més de la col·laboració de partides republicanes amb republicanes, FONTANA, Josep (1993) també estudià la conversió de guerrillers carlins -sobretot empordanesos- al republicanisme. I també cal destacar el cas del Manifest de La Garriga -signat per burgesos i propietaris rurals- i cròniques periodístiques que li són contemporànies, que coincideixen en acusar els voluntaris carlins de voler implantar el comunisme. CLEMENTE, Josep Carles: Historia general del carlismo, Madrid, 1992, p. 328.

^[5] ROSAS, Josep: El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, Sabadell, 2005, pp. 117-133.

^[6] Amb el progrés de la República, Fontserè experimenta una evolució ideològica que el duu de la directiva d’un cercle tradicionalista, de treballar per la campanya electoral de la Dreta de Catalunya i de dibuixar en periòdics carlins com El Correo Catalán i Reacción; a integrar el comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants i esdevenir l’autor dels cartells més famosos del republicanisme i l’antifeixisme en guerra. FONTSERÈ, Carles: Memòries d’un cartellista del 36 (1931 – 1939), Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006, p. 107.

^[7] Valentí Ambròs escriu aquest llibret com a obra de de divulgació històrica, adjuntant-hi la transcripció documental dels reconeixements pòstums que va rebre Mansuet Boxó com a capitost protocarlí durant Trienni liberal; alhora que hi incorpora tot una part mítica i llegendària amb la qual acaba convertint Boxó en l’heroi local i bagenc de la guerra del Francès.