Genís Frontera Vila

Perfil de l’emboscat

A partir de la lectura del Diari d’un emboscat, de Valentí Ambròs, i si no aprofundíssim prou en el paisatge humà de la guerra, seria molt fàcil caure en el tòpic o en la caricatura del feixisme per imaginar-nos com era aquell jove emboscat de disset anys. No costa gens imaginar-nos el tòpic del pistoler falangista que hissa la “sacrosanta Bandera de mi lesa Patria” per lluitar contra el “Bolchevismo de Moscou”; i també és fàcil recrear la caricatura del carlí trabucaire que aixeca el crucifix per invocar al martiri d’una “Cruzada Nacional” que ens salvi de la “masonería internacional”. Tot aquest vocabulari el trobeu escrit en el diari i, certament, Valentí Ambròs l’escriu amb convenciment; però ho fa en el següent context: l’estiu de 1936, veïns d’un tarannà ideològic semblant al seu, van ser víctimes de la repressió a la rereguarda; i, per por a patir la mateixa sort, el seu pare ja havia decidit emboscar-se. Des de l’hivern de 1937 i cada vegada més alienats enmig d’una Catalunya republicana, a casa ja només s’hi escoltava la facciosa Radio Nacional de Salamanca; i per acabar-ho d’adobar, la primavera de 1938, la República mobilitza Valentí Ambròs perquè s’incorpori a les files d’un exèrcit que no és el seu. Amb aquests antecedents, el nostre protagonista només té una opció: la clandestinitat. I a partir d’aquí, ha de decidir si fuig i emprèn el camí de l’exiliat –com ja han fet d’altres joves del poble-; o si s’amaga i es converteix en emboscat. Acaba escollint la segona, l’exili interior, la vida d’emboscat; i ho fa en companyia del seu pare Rossend i de l’amic Lluís.

Aleshores, clandestí i perseguit, Valentí Ambròs ja és un emboscat que s’ha abocat amb els braços oberts al feixisme, però dos anys enrere el perfil general de l’autor de Diari d’un emboscat era aquest: hereu d’un mas propietari i sometent; políticament, simpatitzant de la Lliga; socialment, adherit a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; i el més important de tot, culturalment, membre actiu de la Parròquia i imbuït d’un sincer catolicisme. Sense oblidar que, des de 1931 i fins arribar al present 1938, aquest espai conservador ha anat escorant-se cap a la dreta i perdent la seva antiga catalanitat. En tot cas es tracta d’un perfil allunyat del feixista sanguinari i del beat requetè; tant allunyat del tòpic com de la caricatura.

L’emboscat segons l’antifeixisme

En canvi i amb el clar objectiu d’homogeneïtzar i deshumanitzar l’emboscat, les forces antifeixistes són les que, des de 1936, creen el tòpic i la caricatura sobre l’emboscat; i tindran al seu servei i com a gran aliat, els més talentosos pintors, ninotaires i cartellistes del país.

Així i deixant gairebé de banda l’ampli món de la vinyeta i del ninot de diari que, d’altra banda, un més després d’esclatar la guerra ja es troba avisant als lectors dels perills de l’emboscat com a possible agent enemic a la rereguarda[1], fixem-nos en com i de quina manera es crea i evoluciona el tòpic i la caricatura sobre l’emboscat.

El mateix 1936, per exemple, es publica l’opuscle Emboscats![2] Que comença així: “Catalunya inicia la lluita contra els emboscats. L’únic camí que hi ha per acabar amb el que s’amaga, especulant i fruint del sacrifici i de l’esforç dels altres, per acabar amb els egoistes i els covards, és construir L’Exèrcit Popular”. Com veiem, s’equipara l’emboscat amb la figura de l’especulador i del covard; és a dir, que encara no assumeix el fet que pugui haver-hi persones com Valentí Ambròs, que són contraris a l’ordre republicà i que, fins i tot, estan disposades a sabotejar-lo.

Aquesta mateixa publicació també esmenta que “la capa de la família embosca molta gent. És l’amagatall moral. És el ressort sentimental: la dona, els fills, els pares… La guerra és un deure ineludible i no admet els emboscats darrera d’un sentiment o d’un afecte. No permet aquesta covardia.” Aquí, malgrat que el relat continua entestat en equiparar emboscament en simple covardia, sí que descriu la capa familiar que aixopluga Valentí Ambròs: al mas familiar, als afores del raval del Ferran i lluny de les mirades rabassaires, hi han construït un parell d’amagatalls i s’estan a casa. Això sí, quan sospiten que poden rebre visites o escorcolls, s’embosquen turons amunt, a la barraca de vinya del Tendre.

Finament, el text acaba afirmant que “la taula de cafè és un imant poderós per a l’emboscat. A la taula de cafè es lliuren grans batalles i els estrategues emboscats critiquen i milloren les gestes dels nostres herois”; on sembla que l’autor ignori que la característica principal de l’emboscat és que està amagat i no pas fanfarronejant o propagant el derrotisme a ple dia.

L’hivern de 1936 i des d’una clara militància soviètica, l’artista Ramon Puyol crea una col·lecció de deu litografies –a mig camí entre el dibuix caricaturesc i el quadre surrealista- on hi representa tots i cada un dels corcs que, segons ell, minen la República en guerra contra el feixisme: L’esquerranós, El pessimista, El rumor, L’optimista, El turista, L’espia, El derrotista, El farsant, L’estrateg i L’acaparador. Aquí, l’autor decideix equiparar l’emboscat amb l’esquerranós, amb la llegenda “El emboscado se cubre de todos los ropajes para mejor asesinar en la sombra. Aniquilémosle, se encuentre donde se encuentre!”[3] Evidentment, aquest emboscat –malgrat que veiem com l’origen el té en un braç estès a l’estil feixista- no coincideix amb el perfil de Valentí Ambròs, si no que l’autor pretén acusar els trotskistes del POUM de feixistes encoberts, en un preludi del que seran els Fets de Maig de 1937.

A partir de 1937 i al llarg de tota la guerra, però, els emboscats que apareixen als cartells antifeixistes –malgrat la seva duresa- ja filen més prim i s’acosten al perfil de l’autor de Diari d’un emboscat: emboscats que defugen la mobilització militar; emboscats “quintacolumnistes” o de sabotejadors; emboscats que –tal i com Valentí Ambròs escriu molt detalladament en el seu dia a dia- o escolten i prenen nota d’absolutament tot.

Lluny del tòpic o de la caricatura que simplifica la figura de l’emboscat en una agressiva serp, en un capellà feixistoide, en una mona monarquitzant o en una desproporcionada efígie nazi avantguardista, la veritat és que el període republicà s’ha radicalitzat i polaritzat tant, que dels emboscats, és una minoria aquella que s’ha emboscat per apartidisme o com a rebuig al bel·licisme imperant. Una història ben diferent és la de tots aquells joves que, a partir de 1937, són cridats a lleves i, un cop al front i patint les penúries pròpies del camp o de les trinxeres de batalla, decideixen convertir-se en desertors i, després, en emboscats. Però això ja són figues d’un altre paner; perquè encara que Valentí Ambròs quan escriu el seu diari s’entesti en definir-se com a desertor, la veritat és que ningú no pot abandonar un exèrcit del qual mai ha format part; ni de cap, ni de cor, però tampoc de fet.

[1] Vegeu: Cartells i materials sobre emboscats

[2]Emboscats!, Comitè Pro-exèrcit Popular Regular, Barcelona, 1936, 12 p.

[3] PARDO, Juan Carlos: “Los enemigos de la República: la serie litográfica de Ramón Puyol”. Almoraima. Revista de Estudios Campogibraltareños, núm. 46, abril de 2017, Algeciras. Instituto de Estudios Campogibraltareños, pp. 43-56.