Dades biogràfiques
Josep Señal havia nascut a Manresa el 1912 i va ser el gran de tres germans més, el Maurici, la Josefa i el Julià, que morirà de petit.
L’esclat de la guerra civil traurà de casa seva, al carrer d’en Tahonas, tant Josep, de 24 anys, com Maurici, de 20, tots dos treballadors a la fàbrica de Lluís Vinyes.
Davant del cop d’estat feixista del 18 de juliol, els dos germans s’allistaren voluntaris per anar al front. Josep Señal hi va anar amb la Centúria Roja manresana, i el seu germà Maurici, amb la Columna Medrano de Defensa de Costes.
Davant la caiguda de Catalunya, va passar la frontera el 7 de febrer del 1939 amb la retirada de l’exèrcit republicà, camí de l’exili francès, on va ser reclòs al camp de Sant Cebrià. Integrat mesos després a la CTE (Companyia de Treballadors Espanyols) núm. 22, fou capturat durant l’ofensiva alemanya el 18 de juliol del 1940 a Épinal. D’allà fou enviat a l’Stalag VII-C, a Sagan (Polònia), i després al XII-D de Trèveris.
Des d’aquest darrer lloc va ser deportat a Mauthausen, igual que Àngel Sánchez, Jaume Viladrosa i Ramir Sánchez. Va ser el núm. 4.045. Allà va treballar a la pedrera, on es va trencar el genoll en caure a la famosa escala dels 186 graons quan pujava els pesats blocs de pedra. Sense poder treballar, el van dur a la infermeria, però sortosament no el van rematar. Li van enguixar la cama i va estar unes setmanes recuperant-se. El van destinar un temps a la barberia, però després el van fer anar altre cop a la pedrera.
Va passar pel subcamp d’Steyr, dedicat a produir coixinets i motors d’avió. Va sobreviure els quatre anys i mig fins a l’ alliberament del camp per les tropes nord-americanes, el 5 de maig del 1945.
Retornat a França, el primer contacte amb la seva família li revelà la trista notícia que, dels tres germans, ell era l’únic viu. La seva mare, doncs, s’havia quedat sola i va insistir al fill per tal què tornés. Ho va fer a finals dels anys 40. L’agost de 1954 es va casar a Manresa i l’any següent va néixer el seu únic fill.
Josep Señal es va recloure en un exili interior absolut. Per seguretat seva i de la seva família, no va explicar mai res de l’etapa de la guerra, fins al punt de fer creure que havia pogut evitar anar al front. Va amagar, doncs, no solament el seu compromís antifeixista sinó també el seu pas pels camps de concentració nazis. Únicament en parlava en els sopars que féu a casa seva amb l’altre deportat que va tornar a Manresa, Jacint Carrió.
Va morir a Manresa el 1993 als 81 anys.
Fotografies
Documents
Col·locació de l’stolperstein (Carrer d’en Tahonas 18)
