Dades biogràfiques
Amat-Piniella és l’intel·lectual dels deportats manresans. Si la gran majoria eren obrers manuals, Joaquim Amat-Piniella, en canvi, era un prometedor escriptor i un conegut activista cultural. Escrivia regularment a la premsa local, era crític d’art, de cinema i de teatre i columnista polític i cultural. Havia fundat la revista avantguardista Ara i el Hot Club de música jazz. Amat és, en paraules de Joaquim Aloy, “el paradigma de l’intel·lectual obert als corrents culturals més innovadors, a l’avantguardisme, a la modernitat, al debat de les idees”.
Nascut a Manresa el 1913, havia estudiat a l’Institut Lluís de Peguera. En esclatar la guerra, als 22 anys, era el secretari personal de l’alcalde, Francesc Marcet. Vivia al carrer Carrió, 12, 1r, amb la seva mare Concepció, de Prats de Lluçanès. El seu compromís polític va comportar que fos empresonat, després de la proclamació de l’Estat Català per part del president Lluís Companys l’octubre de 1934.
Va interrompre els seus estudis de Dret per anar al front de guerra, a Andalusia. El juny de 1939 es va casar amb Maria Llaveries, mestra del Grup Escolar Renaixença. Al cap de pocs dies, tement la repressió franquista, Amat es va exiliar a França. Als camps de refugiats del Rosselló féu amistat amb el grup anomenat «la pinya dels cinc”: Ferran Planes (autor d’El desgavell), Pere Vives (prometedor intel·lectual barceloní), Enric Hernàndez i Josep Cabrero Arnal (dibuixant d’èxit). Es van allistar a la 109a CTE (Companyia de Treballadors Espanyols) i van ser enviats a la frontera amb Alemanya a construir la línia Maginot. Amat i els seus companys van fugir de la invasió alemanya del juny del 1940, intentant entrar dos cops a la neutral Suïssa, però foren expulsats i reenviats a la França ocupada. Finalment, van ser capturats pels alemanys i reclosos en un stalag.
A Mauthausen, Amat va començar treballant a la pedrera, cosa que significava una mort propera, però va tenir la sort que el seu amic Arnal, a qui un dels caps nazis havia agafat perquè li fes dibuixos pornogràfics, aconseguís que el fessin secretari del magatzem de roba. A Mauthausen va trobar -amb prou feines es van reconèixer- el seu company de classe a l’institut, el Josep Baylina, de Santpedor. Baylina, empleat a la secretaria del camp, també va ajudar Amat. Però el seu gran amic, Pere Vives, hi va morir.
Amat va passar pels subcamps exteriors de Vöcklabruck (de construcció), de Ternberg (central hidroelèctrica) o d’ Schlier (fabricació secreta d’oxigen líquid i combustible de míssils i proves de la bomba volant V2).
L’alliberament arribà a Amat el 6 de maig de 1945 a Ebensee. Els darrers dies els presoners, ensorrant les entrades, aconseguiren evitar ser introduïts als túnels per ser assassinats massivament.
Sobreviure per testimoniar
Als camps de concentració, Amat es va jugar la vida amb una activitat clandestina ben poc habitual: escriure d’amagat. Aprofitant el paper dels sacs de ciment, va anar escrivint una setantena de poemes, que va aconseguir mantenir amagats entre la roba tot aquest temps. I va anar preparant mentalment la gran novel·la de denúncia, feina que sentia com una obligació en cas de sobreviure.
El juny de 1945 va arribar a París. Fou allotjat a l’Hotel Lutècia, com tants altres deportats espanyols. El setembre va arribar a Andorra. Allà es posà a escriure de seguida: primer, transcrivint els poemes que va poder treure del camp de concentració (Les llunyanies) i tot seguit, fins a l’abril del 1946, escrivint K. L. Reich.
L’exili interior
El 1946 Amat va tornar a Catalunya, però la dictadura l’obligà a viure a fora de Manresa i en silenci. Fou un exili interior. Hagué de renunciar a la seva feina, a la seva ciutat i al seu món, amagat en l’anonimat de Barcelona. La seva soledat fou absoluta, agreujada per la mort de la seva dona, Maria Llaveries, el 1949. Fou el cop més dur de tots els rebuts, confessà. S’aferrà, però, a l’escriptura. La segona meitat dels 50 fou l’etapa en què publicà les seves novel·les de referència, però en una visita a Manresa el 1960, convidat amb motiu d’una petita mostra de llibres en català, fou greument amenaçat per un dirigent falangista i se li va prohibir el retorn a la ciutat. El seu llibre, K.L. Reich, continuà sense passar la censura i no va aparèixer fins al 1963, al cap de 17 anys, primer en castellà i després en català.
Recuperà el seu compromís social participant en la fundació clandestina de l’Amical de Mauthausen. Trencà el seu silenci i començà a parlar de l’infern dels camps nazis. A partir del 1966, però, abandonà la literatura. Morí el 1974, després d’haver enviudat per segona vegada, sense poder viure el retorn de la democràcia.
“He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds
diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren
els ulls terriblement cansats d’ Amat-Piniella allò que més coses em
van saber dir del que havia significat l’infern nazi”.
(MONTSERRAT ROIG)
Fotografies
Documents
Col·locació de l’stolperstein (Carrer de Carrió, 12)
