L’Antoni Meca Sánchez pertanyia a una família humil d’Almeria que havia arribat a Catalunya cap el 1920. Havia nascut a Bédar el 1896. Treballava de peó, i a l’any 1936 vivia amb la seva dona i els seus quatre fills, dos nois i dues noies, al carrer Remei de Dalt. Amb ells també hi vivia la seva sogra.
Durant la guerra, morirà la seva filla petita, abans de complir els dos anys.
Cap a les acaballes de la guerra la seva quinta va ser cridada al front. Amb l’avenç franquista, que anava ocupant Catalunya, l’exèrcit de la República va recular cap a la frontera francesa. Antoni Meca travessà la frontera la primera setmana de febrer de 1939, enmig del mig milió de refugiats civils i soldats republicans que fugien dels atacs i bombardejos franquistes.
Desmobilitzat i desarmat, l’Antoni Meca fou reclòs, com tants altres homes, civils o militars, als camps de concentració francesos del Rosselló, concretament al de Sant Cebrià. En podia sortir per fer feines de pagès al poble de Toluges, a tocar de Perpìnyà, però amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial el van tornar a recloure i, finalment, fou incorporat a la 116a Companyia de Treballadors Espanyols integrada a l’exèrcit francès per a obres de fortificació.
Com a soldat de pic i pala, va patir l’episodi de la batalla de Dunkerque de maig de 1940, en què la Wehrmacht va ensorrar les defenses franceses i envoltar més de 300.000 soldats aliats. La majoria dels soldats aliats aconseguiran ser evacuats per la marina britànica, però no els republicans espanyols supervivents. Antoni Meca fou capturat pels alemanys el 4 de juny de 1940 a les platges de Bray Dunes.
Meca fou traslladat a un camp de presoners de guerra a Alemanya, l’Stalag XVII B de Gneixendorf (Àustria). S’hi va estar un llarg any i mig. Però faltava el pitjor: el desembre de 1941 la Gestapo entrà al camp i va separar els republicans espanyols per deportar-los al camp de concentració nazi de Mauthausen, un camp d’extermini pel treball.
El 1943 Meca va ser ingressat a la infermeria, amb un procés de gangrena que acabà amb l’amputació d’un dit de la mà. L’abril de 1944 fou destinat al Kommando de treball de Melk.
Alliberat el maig del 1945, i sense poder tornar a l’Espanya franquista, va ser repatriat pels francesos. S’instal·là a Toluges, per tornar a fer de pagès a l’explotació del Mas Ducup. No es podrà reunir amb la seva família a Manresa.
Va obtenir la nacionalitat francesa el 1956, i el 1957 va rebre l’ajut econòmic que la república francesa donava a tots els que havien estat deportats polítics.
El 1962 es va jubilar i entrà a la residència-asil de Prats de Molló, on va morir el 1969.
