Documents inèdits dels presidents Joan Casanovas i Josep Irla

 

En aquest apartat podem veure 3 cartes i una targeta de Joan Casanovas, que havia estat president del Parlament de Catalunya entre els anys 1933 i 1938 i una carta del president de la Generalitat Josep Irla a Jaume Creus. El destinatari de tota la documentació era Jaume Creus i Ventura, del qual aquí mostrem una carta que va enviar a Josep Irla, 5 dies després de l’afusellament de Lluís Companys.  També incloem un document que Joan Casanovas va enviar a Jaume Creus titulat “Resum de la conversa CASANOVAS-IRLA, dies 6 i 7 de novembre del 1940”, que recull les opinions dels dos polítics sobre quina era l’actuació que calia seguir en aquell moment crític per a Catalunya, tres setmanes després de l’execució de Companys. Tots els documents són inèdits, tret d’aquest últim, que es va publicar al llibre Joan Casanovas i Maristany, president del Parlament de Catalunya[1]. Finalment, s’hi poden veure 9 fotografies de l’enterrament de Joan Casanovas, que tingué lloc a Perpinyà el 9 de juliol de 1942.

Joan Casanovas, el juliol de 1936, en esclatar la guerra, fou nomenat conseller primer i presidí els dos primers governs, però el setembre dimití. Exiliat a París, intentà declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de França i Anglaterra.

Les 3 cartes de Joan Casanovas tenen un gran interès històric, especialment les 2 primeres que són molt extenses. Estan escrites el juliol, l’agost i el setembre del 1939. Justament, el 23 d’abril d’aquell any Joan Casanovas havia fet públic un manifest on criticava amb duresa la política del president Companys i advocava clarament per la independència de Catalunya. En les cartes enviades a Jaume Creus –posteriors a l’esmentat manifest-, Joan Casanovas es referma en aquesta idea, bo i afirmant que no és fruit de les circumstàncies del moment sinó de les seves conviccions de sempre i recalcant: “mai com en aquests instants aquest camí ve imposat pel dret imprescriptible de la pròpia existència de Catalunya”. I encara: “l’afany que sempre hem tingut per la nostra independència ja no ens el pot discutir ni condicionar ningú”.

Perquè Macià va renunciar a la República Catalana

En un altre moment de la carta, Joan Casanovas explica a Jaume Creus el motiu pel qual ell creu que Francesc Macià renuncià a la República Catalana del 14 d’abril de 1931 i acceptà la proposta de Madrid d’un govern provisional de la Generalitat i l’elaboració d’un Estatut. Casanovas repeteix a Creus el que ja havia escrit en el manifest de Sant Jordi de l’any 1937, que Macià va cedir per evitar una guerra[2]: “Tinc motius per a creure que Macià, en el pregon del seu amor a Catalunya, no volgué originar el drama. Els redemptors, com ell ho fou, redimeixen amb el seu sacrifici personal el poble escollit. -¿Qui gosaria fer un retret d’aquest punt al nostre primer President, quan tu i jo, entre altres, som testimonis que ho feu amb un gran dolor incontingut per tal d’estalviar, si més no, una guerra a Catalunya? – Una guerra sempre és un tràgic present i un interrogant indesxifrable, i no convenia a Catalunya en un moment en que no estava preparada. Fou l’acte d’un gran patriota i d’un gran governant que pel camí de la pau elevava la categoria del seu poble vers l’alliberament. Car l’Estatut mai no va considerar-se com una fita. Dins el ritme de les relacions peninsulars era com un nou assaig en vies polítiques de pau. Pacifisme que desgraciadament no han consolidat ni els fets ni les circumstàncies europees. Per això ens és permès avui als catalans, de repetir el que tinc dit públicament durant la darrera lluita: “que la guerra ens ha vingut de terra endins”.

Catalunya i la Guerra Civil

Casanovas també replica els qui criticaven el paper de Catalunya durant els darrers mesos de la Guerra Civil: “Quan us planyeu de la fugida sense resistència de les anomenades defenses de Catalunya jutgeu, crec, damunt d’un malentès malhauradament esdevingut massa general. Catalunya es defensà al començament, quan es sentí agredida per la rebel·lió militar, i vencé. Justament perquè Catalunya vencé, els agressors no reeixiren el cop. Després les coses s’enterboliren. Catalunya ha estat durant tot aquest temps el sac dels cops. Estava desfesomiada.[…] Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida. Sofria entre un exèrcit d’ocupació i el que estava a punt d’entrar per a reemplaçar-lo. Per això vaig aconsellar la pau, car en aquest plet, ja feia temps que no es debatia res nostre i sí tot contra nosaltres. Quan això es vagi explicant amb la claredat que cal, la veritat farà el seu camí i refarem davant del món el crèdit a què tenim dret, deformat per causes no catalanes...”

Crítiques al president Companys i crida a la unitat

Joan Casanovas també aprofita per criticar Lluís Companys: “els homes que es mouen al costat de Negrín o de Companys i també els partits, no fan altra cosa que continuar la política del desastre”. I sobre qui hauria de ser el futur president de Catalunya escriu això:  “Ignoro qui serà l’home del demà o del demà passat, però no seré jo qui vagi pels Camps [de concentració] en viatje “electorer”. – Crec que, per escollir-lo, Catalunya tindrà encert. I pensarà en els que foren del desastre i en els que tingueren una visió menys catastròfica de la situació. Catalunya és en els Camps i a Catalunya mateix. Pels informes que tinc no vol sentir parlar dels del desastre, ni d’extremismes més o menys forasters. Tampoc dels “germans d’Ibèria”, que tant malament ens han tractat. Com que crec en Catalunya, crec que el seu instint vital li farà despreciar als “estadistes de via estreta”, que tant mal ens han fet. Jo no lluito pel poder. Si em vingués, tampoc en defugiria la responsabilitat. Em veig amb coratje per això i molt més. Lluito per a contribuir a la rehabilitació del país, que és l’únic camí per la seva independència”.

Casanovas critica que malparlin d’ell i que li hagin fet el “pacte de la fam”: “Si no comptés amb assistències de les meves relacions franceses, i d’algun antic amic català, estiraria el platet –i que n’hi hagi!– a la porta d’una caserna”. També aposta per la unitat en aquells moments terriblement durs per al país.

Hitler, “el boig germànic”

La darrera carta, la més breu, està escrita pocs dies després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Casanovas hi expressa la seves esperances: “Per fi el “boig germànic” ha imposat l’estat de guerra a Europa, situació que crec que haurà de pagar molt cara. Les democràcies han reaccionat molt bé i el poble francès –que simbolitza com sempre la rehabilitació dels homes i dels pobles lliures- comensa a extendre els preludis de la victòria, que mereix i espera”.

“L’assassinat del President Companys vos ha portat al alt càrrec de la Presidència de Catalunya”.

Així és com comença la carta de Jaume Creus a Josep Irla, escrita 5 dies després de l’afusellament de Lluís Companys. “La meva obligació de Català –afegeix- és posar-me a les vostres ordres per tot el que convingui a la nostra estimada Pàtria. Per això maneu”.

Les frases més significatives de la correspondència Jaume Creus-Joan Casanovas-Josep Irla

Carta de Josep Irla a Jaume Creus  (12/1/1945)

“Fem vots perquè tots els demòcrates catalans siguin ben units, en una veritable germanor, en el moment de la restauració de les llibertats de Catalunya, per a mantenir els seus drets, dins d’un nou món de Llibertat, Democràcia i Justícia”.

Carta de Jaume Creus a Josep Irla (20/10/1940)

“L’assassinat del President Companys vos ha portat al alt càrrec de la Presidència de Catalunya. La meva obligació de Català, és posar-me a les vostres ordres per tot el que convingui a la nostra estimada Pàtria. Per això maneu”.

“Teniu President, una gran missió a fer: L’UNIÓ DE TOTS ELS CATALANS, el que no va fer el President Companys ho podeu fer-ho vós, és el primer treball que teniu que fer, d’aquí té que sortir tota la prosperitat i tranquilitat de la nostra terra, que ja s’ho mereix”.

“Si és que vos fa por el càrrec o la feina a fer, permeteu-me, President, que vos dongui un consell: dimitiu, deixeu que un a[ltre] faci la feina, no sigueu obstacle, no vulgueu sobre vós les [crítiq]ues[1] severes del dia de demà, vulgueu els alogis i l’estim[ació del po]ble [2]. Acosteu-vos al gran Macià, President, preneu patró(?) i [seguiu les] seves patjades que no vos arrepentireu”.

“Comprenc que la feina és dura i sobre tot en aquest mome[nt,] però teniu la obligació de fer-la o del contrari, repeteixo, retireu-vos”.

 

1ª Carta de Joan Casanovas a Jaume Creus (20/7/1939)

“No deixaré passar mai sense comentari cap actitud de responsabilitat que cregui un dany per Catalunya. No és hora ara de jugar a Comitès. I sol o acompanyat, sempre hi diré la meva”.

“sempre hi ha qui no solament no ha fet res en hores decisives, si no que no deixa fer en les de més importància per l’avenir”.

Crítiques a Lluís Companys

“[Joan Solé i Pla] nega representació al govern Negrín, com jo la nego al de Companys. I demana, com jo demano a grans crits també, marxar al costat de França i d’Anglaterra. Explotant totes les forces disolvents per Franco. Altra vegada coincidim, com coincidírem durant la guerra i en la conveniència d’una pau que evités el triomf i l’entrada de Franco amb baioneta calada. – I els homes que es mouen al costat de Negrín o de Companys i també els partits, no fan altra cosa que continuar la política del desastre”.

Sobre com ha de ser el futur president de Catalunya

“se m’ha dit que hi ha el propòsit de no tenir ningú als Camps passat l’istiu. S’inicia una política d’absorció del refugiat i ja hi ha una circular que deixa sortir dels Camps, segons m’informen, a tots aquells que trobin qui es faci càrrec d’ells. Primer pas per anar a la supressió dels Camps, que no satisfà tampoc als francesos”.

“no m’agrada explotar la misèria i el malestar d’una manera que semblaria “electorera”. I, per tant, si algunes mides beneficioses s’han adoptat, penseu que jo, en un indret o altra, hi he influït. Ignoro qui serà l’home del demà o del demà passat, però no seré jo qui vagi pels Camps en viatje “electorer”. – Crec que, per escollir-lo, Catalunya tindrà encert. I pensarà en els que foren del desastre i en els que tingueren una visió menys catastròfica de la situació. Catalunya és en els Camps i a Catalunya mateix. Pels informes que tinc no vol sentir parlar dels del desastre, ni d’extremismes més o menys forasters. Tampoc dels “germans d’Ibèria”, que tant malament ens han tractat. Com que crec en Catalunya, crec que el seu instint vital li farà despreciar als “estadistes de via estreta”, que tant mal ens han fet. Jo no lluito pel poder. Si em vingués, tampoc en defugiria la responsabilitat. Em veig amb coratje per això i molt més. Lluito per a contribuir a la rehabilitació del país, que és l’únic camí per la seva independència”

“Hi ha qui no veu Catalunya, més que en un joc més de Comitès en funcions de repartir dividendos. Allà ells”.

“M’han fet el “pacte de la fam”

“Sovint es malparla de mi, només que amb la fallaciosa idea de combatre’m. Ja saben que menteixen. – Per això per més que diguin, ni em vull defensar. De Cristo digueren. – Per tot això també m’han fet el “pacte de la fam”. Si no comptés amb assistències de les meves relacions franceses, i d’algun antic amic català, estiraria el platet –i que n’hi hagi!– a la porta d’una caserna”.

2ª Carta de Joan Casanovas a Jaume Creus (1/8/1939)

“L’indeclinable designi que m’encamina, sense reserves, vers la independència de Catalunya”.

“No voldria que ningú pensés, tal com podria desprendre’s del comentari, que el manifest pugui respondre a una “virada”. Fins a cert punt, “virar” significaria sorpresa en el canvi i improvització en la determinació. Res de “virada” sinó procés de les meves conviccions catalanistes, les quals han vingut presidint durant vint-i-cinc anys les meves lluites polítiques. El missatge no és un crit esporàdic fill d’un moment més o menys justificat que haurien pogut inspirar unes circumstàncies doloroses, ans bé el fruit d’una actuació personal que, tenint sempre la salut de la pàtria com a norma, no podia produir-se, en mi, altrament. No seria demès relacionar aquest missatge amb els discursos, notes i declaracions que els amics m’han recollit en un opuscle. Tots aquests documents estan relacionats amb la guerra i assenyalen el punt de partença –ja des del primer dia– de l’indeclinable designi que m’encamina, sense reserves, vers la independència de Catalunya”.

“mai com en aquests instants aquest camí ve imposat pel dret imprescriptible de la pròpia existència de Catalunya”.

“recalquem que l’afany que sempre hem tingut per la nostra independència ja no ens el pot discutir ni condicionar ningú”.

Macià va renunciar a la República Catalana per evitar una Guerra Civil

“Tinc motius per a creure que Macià, en el pregon del seu amor a Catalunya, no volgué originar el drama. Els redemptors, com ell ho fou, redimeixen amb el seu sacrifici personal el poble escollit. -¿Qui gosaria fer un retret d’aquest punt al nostre primer President, quan tu i jo, entre altres, som testimonis que ho feu amb un gran dolor incontingut per tal d’estalviar, si més no, una guerra a Catalunya? – Una guerra sempre és un tràgic present i un interrogant indesxifrable, i no convenia a Catalunya en un moment en que no estava preparada. Fou l’acte d’un gran patriota i d’un gran governant que pel camí de la pau elevava la categoria del seu poble vers l’alliberament. Car l’Estatut mai no va considerar-se com una fita. Dins el ritme de les relacions peninsulars era com un nou assaig en vies polítiques de pau. Pacifisme que desgraciadament no han consolidat ni els fets ni les circumstàncies europees. Per això ens és permès avui als catalans, de repetir el que tinc dit públicament durant la darrera lluita: “que la guerra ens ha vingut de terra endins”.

“Mai no vaig voler cap representació a Madrid”

“tot i haver-ne tingut ocasions sobrades, mai no vaig voler cap representació a Madrid. No en vaig acceptar mai d’altres que les que m’eren ofertes dins el clos de la Pàtria”.

“Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida”

“Quan us planyeu de la fugida sense resistència de les anomenades defenses de Catalunya jutgeu, crec, damunt d’un malentès malhauradament esdevingut massa general. Catalunya es defensà al començament, quan es sentí agredida per la rebel·lió militar, i vencé. Justament perquè Catalunya vencé, els agressors no reeixiren el cop. Després les coses s’enterboliren. Catalunya ha estat durant tot aquest temps el sac dels cops. Estava desfesomiada.

Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida. Sofria entre un exèrcit d’ocupació i el que estava a punt d’entrar per a reemplaçar-lo. Per això vaig aconsellar la pau, car en aquest plet, ja feia temps que no es debatia res nostre i sí tot contra nosaltres. Quan això es vagi explicant amb la claredat que cal, la veritat farà el seu camí i refarem davant del món el crèdit a què tenim dret, deformat per causes no catalanes…”

La necessària unitat dels catalans

Coincidirem en que cal recórrer a totes les collaboracions i a tots els ajuts per tal d’estalviar a Catalunya les viscissituts i les desviacions que el moment d’anormalitat per la qual passa podria reportar-li. Tal com deia als intellectuals suara alludits, en èpoques dures per al nostre esperit, hem trobat la manera de relligar aquestes voluntats. Avui aquest acord és més necessari que mai. Cal coordinar tots els esforços que existeixen fora del país, tots els esforços isolats per tal que el caliu estigui a l’alçada de la missió que ens escau a tots i no es desfaci en imatges, heroiques si es vol, però insuficients.

3ª carta de Joan Casanovas a Jaume Creus (16/9/1939)

L’inici de la Segona Guerra Mundial

“Per ara jo sóc a París on crec que puc prestar millors serveis a la causa francesa i catalana que, com mai, veig inseparables. Per fi el “boig germànic” ha imposat l’estat de guerra a Europa, situació que crec que haurà de pagar molt cara. Les democràcies han reaccionat molt bé i el poble francès –que simbolitza com sempre la rehabilitació dels homes i dels pobles lliures- comensa a extendre els preludis de la victòria, que mereix i espera”.

“Suposo que esteu en relació amb Cardona[3] de Perpignan, on hi ha molts dels nostres compatriotes que s’han inscrit com voluntaris per lluitar una vegada més contra els “totalitaris”. Veig que ens han fet del Comitè d’ajuda, i debem entre tots correspondre als sacrificis que els nostres catalans fan per la causa de la llibertat”.

Resum de la conversa CASANOVAS-IRLA (6 i 7/11/1940)

“La unió [de tots els catalans] no pot ésser una sardana de fantasmes”

“Problemes que interessen a Catalunya i que cal emprendre: vetllar pel seu prestigi moral i material; determinar i contribuir al triomf de les reivindicacions catalanes i al seu renaixement; procurar inspirar, dirigir i influir la política interior catalana i encaminar dignament l’exterior, sempre francòfila i al costat de les democràcies, car França mereix, en aquests moments difícils per a ella i pel món, trobar els seus amics de sempre independentment de la seva política; assistència moral i material als catalans perseguits de dins i de fora, etc.; embarcaments, subsidis, etc.”.

“CASANOVAS afegeix que la tan cantada unió s’ha d’inspirar en un pla nacional i no en oligarquies de partits, tots inexistents. La unió no pot ésser una sardana de fantasmes”.

---

2ª CARTA DE JOAN CASANOVAS A JAUME CREUS (1/8/1939)