Una carta descriu el primer cop que Pau Casals va tocar “El cant dels ocells” en públic (l’any 1941).
En aquest apartat us oferim 6 cartes inèdites de Joan Alavedra adreçades a Jaume Creus i una altra que Joan Alavedra adreçà al que havia estat director artístic del Liceu, Rafel Moragas. i de la qual Alavedra va enviar una còpia a Jaume Creus (com en devia enviar també a altres personalitats).
Aquesta darrera carta és especialment significativa i té un gran valor històric. Joan Alavedra hi explica amb tot detall l’homenatge que l’Ajuntament de Prada va tributar al Mestre Pau Casals, l’any 1941: les negociacions prèvies de l’acte i d’un concert benèfic que oferiria Casals, els preparatius (inclosos la pintada de la façana de l’Ajuntament i la restauració del llibre d’honor), la recepció, el nomenament que va rebre de “Ciutadà d’honor de la Vila”… Tanmateix, un dels moments més rellevants de la carta és el que es refereix al discurs de Pau Casals quan, entre d’altres coses, comenta que «dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El Cant dels Ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquell instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no poguent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua i la mateixa raça…”».
Joan Alavedra explica que quan Pau Casals acabà el concert amb “El Cant dels Ocells”: “nosaltres ploràvem, tots, la pàtria momentàniament perduda”.
Segons Alavedra, la sala era plena de catalans, d’espanyols i de gent de Perpinyà, de Mont-Lluís, de Font-Romeu, d’Illa, de Prada… “Va ser un acte magistral d’afirmació catalana pura –afirmava-, que serà perdurable en el cor de tots”.
Cal remarcar que aquest nomenament de ciutadà d’honor concedit a un exiliat “roig” i amb la bandera catalana presidint l’acte se celebrava a la França de Vichy i justament quan Catalunya era objecte d’un intent de genocidi cultural per part de la dictadura franquista. Alavedra, en el seu escrit, vol ressaltar que en aquells moments difícils aquest fou un acte d’afirmació catalana, més que catalanista i que, fins i tot en un Ajuntament tant oficialista (de “dretes”, diu) com aquell de la França ocupada, el sentiment de catalanitat fou transversal i es produí una gran complicitat sentimental dels catalans del nord, per damunt dels oficialismes francès i espanyol i dels respectius crits d’obligat ritual. Alavedra aprofita per criticar el sectarisme de la política catalana anterior i la manca d’unitat en temes transcendents per al país.
Cal destacar també la simpatia de Pau Casals per Alfons XIII –que, malgrat el seu republicanisme, mai no va amagar- i que el portà a tocar en els funerals que se celebraren a Perpinyà.
Aquest document és una font primària magnífica per conèixer una època i un personatge; per apropar-nos a la seva extraordinària personalitat i a les seves fermes conviccions; per donar compte d’una figura mundial com Pau Casals que, podent viure a qualsevol gran ciutat del món, trià Prada de Conflent, per estar a prop de Catalunya. La carta també és un testimoni directe del magnetisme i del carisma que suscitava Pau Casals.
En l’epistolari entre Jaume Creus i Joan Alavedra es poden veure les felicitacions que ambdós s’enviaven per Nadal i cap d’any en què es desitjaven cada vegada que aquell any fos el del retorn a Catalunya. També s’hi pot llegir com Joan Alavedra, el 1945, no veia cap polític que pogués substituir la figura del president Macià, tornava a criticar el sectarisme polític (“tothom està ficat fins a les orelles dintre el fang dels partits”) i pregonava que Catalunya tornés a afirmar de manera decidida els seus drets sobirans. Alavedra també explica una emotiva manifestació catalanista celebrada a Perpinyà i el discurs que ell pronuncià a l’Ajuntament en què recordava a les potències aliades –que acabaven de derrotar Hitler- que Catalunya havia estat la primera en lluitar contra el feixisme.
La carta de Joan Alavedra a Rafael Moragas sobre l’homenatge a Pau Casals a Prada (1941).
Transcripció íntegra de la carta.
Reproducció de l’epistolari Joan Alavedra-Jaume Creus i la seva transcripció íntegra.
1ª CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (29/12/1940)
2ª CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (7/3/1941)
1ª CARTA DE JAUME CREUS A JOAN ALAVEDRA (1/7/1943) (còpia)
3ª CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (25/12/1943)
2ª CARTA DE JAUME CREUS A JOAN ALAVEDRA (29/12/1943)
4rta CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (17/1/1945)
5ª CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (18/5/1945
6ª CARTA DE JOAN ALAVEDRA A JAUME CREUS (15/1/1946)
Les frases més significatives de les cartes de Joan Alavedra i de Jaume Creus.
Les felicitacions de cap d’any i el desig de retorn a Catalunya
De Joan Alavedra a Jaume Creus
ANY 1941
“Feliç Any Nou! I que siga ben favorable a les llibertats de la nostra estimada Catalunya”. (29/12/1940)
ANY 1944
“Bon Nadal i bon Cap d’Any! I que aquest 1944 que anem a començar tan esperançats vegi el recobrament de la nostra estimada Catalunya! (Nadal del 1943)
ANY 1945
“… us agraeixo els bons desigs d’un Bon Any Nou. Jo també voldria que fos per a vós i els vostres de gran prosperitat i que portés la tan desitjada llibertat a la nostra estimada Catalunya. Després de tres setmanes de neu, avui brilla el sol a Prades. Després de tants anys de foscor, que el 1945 sigui radiant de claror per a la nostra malaurada pàtria”. (17/1/945)
ANY 1946
“Jo també, estimat Creus, us desitjo un bon Any Nou i em sembla segur que aquest 1946 serà el del retorn, amb dignitat, a casa nostra. Que tinguem seny, i que sapiguem posar i fer posar els interessos sagrats de Catalunya pel damunt de tot! Una bona abraçada del vostre”.
De Jaume Creus a Joan Alavedra
ANY 1944
“Verdaderament, aquest 44 tothom el comença amb una gran esperança; jo també en vui tindre, però me manca el convenciment, la certesa de moltes coses, i veig el cel encara tan i tan negre… En fi, creieu-me que tot anirà bé, que podrem tornar a la nostra estimada i única Pàtria, Catalunya, més o menys alliberada…”. (29/12/1943)
L’opinió de Joan Alavedra sobre el futur de Catalunya
(carta a Jaume Creus. 18/5/1945)
“…malauradament, Macià, amb el seu coratge, la seva autoritat i la seva visió política, no és ja entre nosaltres i jo no veig qui el pugui substituir. I, no obstant, cal que Catalunya visqui i que torni a afirmar resoltament els seus drets sobirans”.
“Hi ha entre els exiliats una petita crisi de catalanisme, perquè tothom està ficat fins a les orelles dintre el fang dels partits. Però cal que els que posem Catalunya per davant de tot, i només pensem en Ella, no defallim i proclamem ben fermament la nostra fe”.
“La darrera manifestació que n’hem fet a Perpinyà ha estat grandiosa. Jo mateix vaig congregar els catalans per ràdio –en català, naturalment!− des de Ràdio Perpinyà, i tots darrera la bandera barrada anàrem a cantar “Els Segadors” a l’alcaldia, davant l’Ajuntament en ple, que ens rebé amb la bandera de la vila de Perpinyà, i que abraçà la nostra bandera nacional. I en el meu discurs vaig dir –entre altres coses− que Catalunya –que fou la primera en lluitar contra el feixisme− espera… L’Alcalde, Sr. Mercader, m’abraçà i em besà, plorant, davant de tots els compatriotes”.
L’homenatge a Pau Casals a Prada del Conflent
(Carta de Joan Alavedra a Rafel Moragas (9/6/1941), de la qual envià còpia a Jaume Creus)
“…l’Alcalde de Prada decideix proposar al Consistori que Casals, el mateix dia del concert, sigui nomenat “ciutadà d’Honor de la Vila de Prada” (pensa que no solament és un estranger –i el que això representa en aquest moment−, sinó que és un “espanyol” que manté, amb el seu allunyament, una protesta contra les coses d’allà baix)…”
“I, aleshores, s’alçà el Mestre i començaren les grans emocions de la diada, el coronament magnífic i natural de totes les converses d’aquells dies…”
– “Per què em feu aquest honor?”, els digué amb veu emocionada i íntima enmig d’un silenci expectant; -“Per què em plau tant de rebre’l? Jo us ho explicaré”. I, aleshores, amb paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d’emoció, els digué que, dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El Cant dels Ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquell instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no poguent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua i la mateixa raça…”.
No pots imaginar-te, estimat amic, l’efecte que produïren aquestes paraules, dites en el to que sapigué dir-les el Mestre. Tothom plorava… Com en aquells moments sublims que tenia el Nostre Macià, tothom li deia, commòs, que era un gran orador, justament perquè havia prescindit de l’oratòria…”
“I a la tarda, al concert, hi havia “El Cant dels Ocells”, cançó popular catalana, al programa. Aquest cant flotava de tot el dia pel cel de Prada. Tot el sentiment s’havia congregat al seu entorn. La seva música, sense encara haver estat expressada, ja havia produït al matí, només evocada pel Mestre, el miracle de fer-nos sentir germans. A nosaltres, el sol nom ens desvetllava totes les enyorances. Però a ells, tocada pel Mestre, els havia de fer ressuscitar a un món nou. I fou així. Quan, després del silenci greu que precedí el primer cop d’arquet, Casals començà a tocar… quan, en aquella sala, s’alça, puríssima, com elevant-se d’un abim de tristesa, la melodia del “Cant dels Ocells; quan, lenta i emocionada, ascendia com amb els ulls plens de llàgrimes… bona, però, d’una bondat absoluta i aconsoladora, cap a la fita serena de tot el nostre sentiment, nosaltres ploràvem, tots, la pàtria momentàniament perduda i que ens somreia amb tanta tristesa des de l’enyorança d’aquella cançó… Però ells ploraven –ploraven, també− però, oh, alegria: per la pàtria retrobada…
“El dia del concert del Mestre vaig assistir a un acte magistral d’afirmació catalana pura, que serà perdurable en el cor de tots”.
D’on han sorgit aquests documents?
Arran de la notícia de l’aparició de les cinc cartes inèdites de Lluís Companys i altra documentació rellevant que havia conservat Jaume Creus i Ventura -que va publicar el nostre web el passat 13 d’octubre-, el Sr. Lluís Willaert, de Barcelona, es va posar en contacte amb nosaltres i ens va manifestar que havia estat dentista de Jaume Creus, que hi havia mantingut una estreta amistat i que conservava documentació seva. Immediatament ens vam veure i ens va lliurar diversos documents de Jaume Creus perquè els incorporéssim al web que li hem dedicat i els ingresséssim a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La documentació aportada per Lluís Willaert té un gran valor històric. Comprèn diverses cartes de Pau Casals, Ventura Gassol, Joan Casanovas, Josep M. Batista i Roca, Joan Alavedra, Emili Granier Barrera i Josep Trueta. També n’hi ha de Josep Irla, Carme Ballester, Rovira i Virgili, Carles Cardó i Heribert Barrera.
També hi ha una dotzena de fotografies de l’enterrament de Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya entre els anys 1933 i 1936, i dues fotografies de l’homenatge que es va tributar a Pompeu Fabra, a Prada de Conflent, el 1948.
