Nascut el 1907 a Castelruiz (Sòria), Rafael Corvinos Barraca era fill d’Antonio Corvinos i Dolores Barraca, ambdós professors de l’estat. Va començar estudis de batxillerat, que posteriorment va interrompre. Després de mort del seu pare, es traslladà a Binèfar (Osca), on treballà d’aprenent en un comerç de teixits i on s’afilià a la UGT i a les Joventuts Socialistes. Amb setze anys, s’establí a Manresa. A través d’un oncle sacerdot –devot de la Cova de Sant Ignasi i amic personal de l’empresari Joan Jorba i Rius-, entrà a treballar als magatzems Jorba, a la secció de sastreria.
A la capital del Bages, fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya i el 1923 s’afilià a l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria de Manresa i Comarca (ADCI), de la qual fou escollit vicesecretari l’octubre de 1932. Després d’una tensa assemblea, a finals de 1935 fou elegit president de l’Associació, on –juntament amb Jacint Carrió, Josep Corominas i Vicenç Vilarasau– encapçalà una renovació destinada a convertir-lo en un sindicat de caire reivindicatiu, al servei de millores laborals i salarials. Amb Corvinos al capdavant, l’ADCI –que en començar la Guerra Civil s’apropà al miler d’afiliats- promogué una campanya per aplicar el descans dominical. Davant la resistència de la patronal, Corvinos recorregué a mètodes expeditius, com el trencament de vidres dels aparadors d’algunes botigues, fet que comportà la seva detenció i l’obertura d’un procés judicial en què fou defensat pel conegut jurista Àngel Samblancat. A principis de 1936, l’ADCI va participar en una vaga general a tot Catalunya, de resultes de la qual s’establiren unes noves bases laborals en el ram mercantil.
Paral·lelament al sindicalisme i la política, Corvinos desplegà també una intensa activitat cultural i associativa. Fou un dels fundadors del Club Muntanyenc Manresà i exercí de vicepresident de la Federació d’Empleats i Tècnics de Catalunya.
Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 fou empresonat per encapçalar un grup de manresans que es desplaçaren a Sabadell amb la intenció de formar part d’una divisió de suport al govern de la Generalitat.
En esclatar la Guerra Civil fou, per poc temps, president del consell d’administració d’Indústries i Magatzems Jorba Col·lectivitzats. En representació de l’ADCI, entrà a formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa, del qual arribà a ser el segon president, entre el 10 d’agost i el 19 d’octubre de 1936, en substitució de Nònit Puig. Fou precisament durant aquesta etapa que es produïren –a Manresa com a molts altres llocs- assalts i destruccions d’esglésies i convents i assassinats de religiosos i persones considerades de dretes, molts dels quals escapaven el control del mateix comitè.
En una entrevista publicada a Regió7 el 1984, el mateix Corvinos afirmava: “Tot el Comitè era contrari que es matés i maltractés, però tots acceptàvem la responsabilitat quant a les detencions d’aquells que tenien una gran culpabilitat en la repressió del 6 d’octubre, o en conductes malèvoles de la patronal o dels que consideràvem perillosos per ser espies de l’enemic o estar capacitats per boicotejar la feina antifeixista de les autoritats manresanes”. A la mateixa entrevista, reconeixia i defensava la imposició de “sancions econòmiques a favor de les persones perjudicades o com un impost de guerra” i atribuïa la responsabilitat de la violència al cap d’investigació i vigilància del comitè, que “era de la F.A.I.”.
Pel que fa a la destrucció d’edificis religiosos, reconeixia que “va ser una cosa molt mal feta, poc pensada”, atribuïble a “un odi molt arrelat entre les capes populars –especialment dins la CNT- contra tot el que feia referència al clericalisme”. En unes memòries manuscrites publicades parcialment per Regió7 el 1985, Corvinos reconeixia: “Hi havia molts homes que estaven actuant salvatgement” i parlava de “l’enorme diferència moral entre [d’una banda] els incendiaris o els partidaris de l’ensorrament de les esglésies i [d’altra banda] els bandolers”. Admetia, en aquest sentit, que “les masses incendiàries es van fer seu el carrer”. En aquesta mateixa època, Rafael Corvinos contribuí al salvament de la basílica de la Seu, al mateix temps que la seva intervenció resultà decisiva per salvar la vida a Joan Jorba i Rius, acusat pel Tribunal Revolucionari de Tarragona amb motiu de la seva actuació durant la Setmana Tràgica.
Després d’haver participat en la formació del PSUC a Manresa –i un cop dissolts els comitès- Rafael Corvinos fou –entre novembre de 1936 i finals de març de 1937- primer tinent d’alcalde del nou Consell Municipal, en representació del PSUC i la UGT.
Incorporat a les milícies populars, va ser nomenat cap del batalló manresà destacat prop de les costes de Tarragona. Posteriorment s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Popular. Després de romandre un any al front –a Martín del Río (Terol)- ingressà a l’Acadèmia Militar de Llorca (Múrcia), amb la qual es desplaçà a València i Almansa (Albacete) i de la qual sortí amb el grau de tinent d’artilleria, per arribar a capità a finals de la guerra, en què fou destinat al front d’Andalusia.
Finalitzada la contesa, Corvinos fou internat en tres camps de concentració, dels quals aconseguí escapar. Segons explicà ell mateix als historiadors Joaquim Aloy i Jordi Sardans, anà a peu des del poble de Castell de Ferro -al municipi de Gualchos (Granada)- fins a Saragossa, on residia la seva mare. Des de Manresa mateix, s’intentà donar-lo per mort expressament, per tal de protegir-lo, de manera que en algunes parets fins i tot hi van aparèixer pintades amb la inscripció “Vengaremos la muerte del camarada Corvinos”. A la capital aragonesa, tractà de passar-hi desapercebut, fins que, denunciat per algú que el reconegué, fou detingut el gener de 1943. Interrogat i torturat per la policia, fou traslladat a la presó Model de Barcelona. Processat per adhesión a la rebelión militar, fou traslladat a Manresa per seguir la instrucció de la causa. Finalitzades les diligències, el fiscal li demanà “reclusión mayor a muerte”.
A través de diferents testimonis, la instrucció del sumari se centrà en els abusos comesos durant l’etapa en què el processat ocupà càrrecs de responsabilitat al Comitè Revolucionari Antifeixista i al Consell Municipal, amb un especial èmfasi en els assassinats de 35 persones. La defensa –amb l’ajuda del doctor Lluís Puig– aportà nombrosos testimonis i avals sobre la seva intervenció en la protecció de persones que durant la guerra s’havien salvat de represàlies. El 17 d’abril de 1944 Rafael Corvinos fou jutjat i condemnat a cadena perpètua (trenta anys de reclusió major), sense possibilitat de commutació de pena.
Un cop condemnat, l’octubre de 1944 fou traslladat a l’Agrupación de Colonias Penitenciarias de Montijo (Badajoz). Després d’haver-li estat denegada una petició d’indult des de la presó de Carabanchel Alto, el març de 1946 -mentre estava al destacament penal del monestir de Cuelgamuros-, Corvinos obtingué la llibertat provisional “con destierro de Manresa”. Beneficiat gràcies a la Ley de Redención de Penas por el Trabajo, establí la seva residència a Osca, on visqué en règim de llibertat vigilada.
No fou fins al juliol de 1972 –tres anys abans de la mort del general Franco-, que li fou concedit a Rafael Corvinos el llicenciament definitiu. Durant la dictadura, i des de la clandestinitat, es tornà a afiliar al PSUC, partit en el qual mantindria la militància fins que participà en l’escissió que portà, l’any 1982, a la fundació del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).
