Tria de fragments de la “Crònica del monastir de religiosas dominiques
de Nostra Senyora dels Àngels y Santa Clara de Manresa. Volum I. 1602”
[…] En el monasterio o convento de Santa Clara habia monjas franciscanas, las que, por contajio, quedaron reducidas a una sola. Esta murió el 11 de enero de 1599 y se llamaba Gerónima Parés. Viviendo muchos años sola con dos criadas, muerta dicha religiosa, quedó el convento tres años sin habitarlo persona alguna. […]
[…] en enero de 1602 alcanzaron finalmente que las religiosas dominicas del convento de los Angeles viniesen, lo que efectuaron al 26 de julio, dia de Santa Ana, de 1602, despues de haber visitado el monasterio de Monserrate. […]
[…] Este convent o monastir de religiosas dominicas de esta ciutat de Manrresa fou antiguament de religiosas franciscanas. Quin any se fundà fins ara se ignora, però és cert que és lo primer convent que se fundà en esta ciutat de Manresa, sent convent real en el qual entraren y professaren algunas fillas dels reys de Aragó. […]
[…] Als 11 del mes de gener del any 1599 morí la senyora sor Gerònima Perés, que goze de glòria, que fou la última monja franciscana de dit monastir. […]
[…] Als 20 del mes de juliol de 1602 partiren de la ciutat de Manresa per a la de Barcelona, en nom y per part de la ciutat de Manresa, quatre ciutadans honrats y dos ecclesiàstichs per acompanyar sinch senyoras religiosas del monastir de Nostra Senyora dels Àngels de la ciutat de Barcelona al monastir de Santa Clara de la ciutat de Manresa; las quals, antes de partir de aquella ciutat, anaren a despedir-se de moltas religiosas de diferents monastirs de aquella ciutat. Arribaren ditas religiosas en lo santuari y casa de Nostra Senyora de Monserat y seguiren las hermitas. Havent tinguda notícia la ciutat de Manresa que ditas senyoras religiosas eran arribadas en la casa y santuari de la Verge de Monserrat, partiren de esta ciutat, per mayor acompanyament, serca de setanta personas de a cavall que anaren servint y acompanyant a ditas religiosas. […]
[…] Dia de la gloriosa santa Anna, a 26 de juliol del any 1602, entraren ditas religiosas en esta ciutat de Manresa ab grandíssim acompanyament de tot lo lustre de la ciutat, y exa nit dormiren ditas senyoras a casa el doctor Murici Calvó, en lo carrer del Born. […]
[…] Als 27 de novembre de 1602 se donà a fer la clausura del dit monastir y convent per los obrers de dit monastir a Pere Màrtir Bori y Pere Bori, son fill, mestres de casas, a sis sous y sis diners la cana de paret de pedra a tot quadro y tres sous per cada tapiada, com consta ab acte públich pres y firmat en poder del discret Lluís Torras, notari. […]
[…] Disposaren los senyors concellers y religiosas dels Àngels quant al nou origen de sa vinguda, que las religiosas que serian admesas a dit monastir y convent, antes del dia de la professió aguessen de aportar de dot, ço és, religiosa que seria filla de ciutat, tres-centes lliuras, y las que no u serian, quatre-centas, […]
[…] Residexan vuy, 1738, en dit monastir 27 religiosas, totas senyoras de grans prendas que, ab sa conversació, demostran la virtut y santedat de ellas. […]
[…] Lo any 1680, las religiosas que ditas senyoras acceptavan a dit monastir y convent, si eran forasteres, aportavan sinch centas lliuras de dot y, tant las fillas de ciutat com las forasteres, pagavan igualment lo any del novisiat trenta lliuras.
La fundació del monastir de Nostra Senyora del Àngels y Santa Clara, situat extramuros, fonch feta per los concellers y consell de la ciutat de Manresa y dotada de la manera y ab los pactes contenguts ab un acte y capitulació feta en poder del discret Rafael Torres, notari y escrivà del consell, als 27 de febrer de 1602. Y dita concòrdia acceptaren la reverent mare priora y convent lo mateix dia entraren a dit monastir, que fou a 27 de juliol de 1602. […]
[…] [1737] dita senyora sor Geltrudis de Casanova y Sala anà buscant totas las notícias que ha pogut trobar y las ha posadas en este llibre. […]
[…] ha quedat lo costum de donar las novícias al pendre lo hàbit cent lliuras. […]
[…] Lo any 1706, sent priora sor Dominga Mullet, per las grans guerras que y agué en este Principat de Cathalunya entre Felip quint y Carlos tercer, lo dimecres sant, primer dia de abril, vingué lo senyor degà y procurador ab altres personas de cuenta a este convent. Y lo senyor degà nos manà isquéssem totas d’ell per quant lo enemich estava a una hora distant de Manresa y venia ab gran rigor.
Isquérem totas processionalment, anant al devant una religiosa de la obediència ab lo sant Christo que posam al monument, al costat anavan dos acòlitas novícias ab candeleros, encaminan-nos al convent de las mares caputxinas, a hon nos aguardavan ditas mares per reber-nos ab molt gust y charitat. Però disposà la providència divina que antes de arribar al cap de las tàpias del convent vingueren los senyors concellers primer y segon ab carta del conceller tercer, que estava a vista del enemich, dient que no y avia ningun perill, per causa de aver près lo exèrcit la marxa dret a Barcelona. Y ab axò tornàrem dins lo convent ab grandíssima alegria, avent-nos costat lo exir del convent grandíssimas llàgrimas. […]
[…] Lo any 1713, sent priora sor Manuela Fargas, pasàrem grans treballs per las grans guerras que y agué en este Principat. Esta ciutat fou cremada, més de sis-centas casas foren derruydas; los aliments tots cars, lo blat ha set y vuit lliuras la quartera. De tal modo se atropellà lo convent que nos agueren de llevar la pitança, la mesura del oli, medicinas y tot quant lo convent nos donava; sols per poder-nos donar pa y vi. Pasàrem quatre anys ab esta misèria. […]
[…] Lo any 1714, lo dia 25 de abril, dient la missa conventual, los voluntaris, que eran gent paysana, sent cap ni concert, se escopetejaren ab los micalets que estavan de guarnició en esta ciutat de Manresa devant lo convent. Y acabada la funció digueren que teníam dins lo convent un micalet. […]
[…] Lo any 1729, lo dia primer de novembre al matí, entrant la mare sagristana a la celda de la sagristia, trobà que los lladres avian rompuda la rexa de la finestra y avian entrat dins la celda de ha ont se’n portaren la vera creu de plata, una calderilla y salpasé de plata, que no y trobaren altre cosa. […]
[…] [1737] Als 4 de abril de dit any, posaren los lladres foch a la porta de la iglésia. Y a la porta de la iglésia ya y avia bastant forat per poder ells entrar, se esdevingué que una religiosa sentí lo pudor del fum, anà a avisar-ne una altre y, registant de ha ont exia lo fum, veren que exia del cor. Y entrant dins, veren que la porta cremava. Aleshores se posaren a tocar la campana y cridar per las finestras de una y altre part “dia fora a lladres”. Sols vingueren dos hòmens de la Culla, un del Tort y tres religiosos caputxins per més que tocàssem y cridàssem. Vist axò, lo procurador don Francisco Cornet nos proposà seria molt convenient fer devant de la iglésia algunas casas perquè en semblants lanços tinguésem socorro.
La mare priora y demés de la comunitat se aderiren en eix dictàmen y axí, ab llicència del senyor bisbe, se donà principi a las quatre casas al principi de juny de dit any y lo any 1738 al estiu se acabaren. Y ha en ditas casas un pou ab aygua molt fresca y molt bona y una cisterna. Y totalment acabades costan 140 lliures. […]
[…] Lo any 1746, sent priora sor Maria Antònia Rovira, se féu lo orga, que no·n teníam, y lo pagà sor Maria Carlina Peix y costà 200 lliures. […]
[…] [1753] Y après de un quart de ora estant parlant ab la religiosa, se farí y perdé la paraula y tots los demés sentits, los que no cobrà may més. […]
[…] Ítem, lo any 1757, sent priora la mare sor Maria Antònia Rovira, se féu la cepultura y se va engrandí la segristia, […]
[…] [1761] lo Senyor és estat cervit de afavorir-nos de altre limosna per medi del mateix rei Carlos tercer de 3.000 rals de velló, ab que quedà lo convent desenpenyat, a Déu gràcies. […]
[…] En lo dit any 1710 se trobavan en est convent 39 religiosas […]
[…] [1776] si no se abaixan los preus no pot mantenir lo convent més de 20 o 21 religiosas, pues se necesita per cada una lo menos menos 50 lliures per la despesa, no excedint la pitansa de lo que ordenà el il·lustríssim senyor Marimon, que és mitja tersa de carn. Y quedan encara las religiosas ab lo desconsol de que no se·ls pugue donar res per vestuari, ni las acistèncias necesàrias quant estan malaltas, pues no se·ls dóna més que la mitja tersa de carn, metge, cirurgià y medicinas, però falta gallina o per lo menos un poch més de carn o algun ou, que és cosa tan necesària per un malalt. […]
[…] [1816] cònstia per eterna memòria, los abusos y excesos desordes causats y provinguts de la France a est convent com a la ciutat y a tota la monarquia espanyola. […]
[…] Saquejaren també y cremaren la ciutat de Manresa […]
[…] est convent, que a més de ser robat y destruït en tota espècia de mobles y utencilis, no quedà ni un altar en sa iglésia enter. Cremada nostra senyora del Roser, sant Agustí y santa Clara y los demés sants que en son altar la honraban y adornaban, nostra senyora dels Àngels, titular, ab sos colaterals sant Bernat y santa Agnès, imatges doradas, ricas y hermosas, ab lo sacrari que adornaban y embellian lo altar major. Tot fou reduït en cendras, y quasi tot lo altar de sant Gem y sant Mamet, en son camp militar.
Què més!, la mateixa iglésia servia de cavallarisa o menjadora dels cavalls.
Molta part del cor y la orga entera destruït.
Manresa sempre fou la principal del objecte de son odi. […]
[…] [1808] [el paper sellat] lo reduiren en cendras en la plasa major […]
[…] [1808] No se contentaren los manresans de recórrer als sants y a la Immaculada Verge ab pregàrias y novenas que feren, sinó que arman-se sensilla y humilment com lo sant Davit ab las rústicas armas que pogueren y vastons, aixadas, ganivets y las armas de foch que de particulars se trobaren, pués que en la Casa Consistorial sols se n’i trobaren onse útils y bonas, corregueren tots a las alturas del Bruch y casa Masana de Montserrat. […]
[…] [1810] No lograren entrar a la ciutat de Manresa fins a la tercera invasió, que fou als setse mars de mil vuit cents deu […]
[…] [1810] Tan los incomodaban los paissans o somatens de dia y nit que no·ls deixaban reposar, castigan-los fins als mateixos carrer de la ciutat ab tal diluvi de balas que·ls obligaren a desfer los òrgans de las iglésias y demenar una suspenció de armas. […]
[…] [1810] Tornaren a entrar als sinch novembre venint per la part de Calaf ab número de vuit a nou mil hòmens vaix lo mando de general Magdonal. Ya per lo trànsit donà bastans senyals del furor ab què venia a vengar-se de Manresa. Cremà y pegà foch a molts edificis de la ciutat, destruint tot lo posible y per més horror penjà a la Casa Consistorial a tres paisans fins a morir, dos de la mateixa ciutat y lo altre de la vila de Berga, cuals trobaren descuidats. […]
[…] [1811] Quedaren reduïts en cendres set cens edificis y aruïnats uns mil sinch sens […]
[…] [1812] Insendiaren en son trànsit moltas casas de la comarca y molta part del poble de Sant Fructuós y vastantas de la ciutat. […]
[…] Faltaba referir per eterna memòria y per més cerciorar, lo molt que patiren las monjas ab tan inauditas y cruels invasions dels francesos, los dits enemichs, ab las moltas vegadas los fou precís eixir y partir-se del convent per evadir los perills que corrian quedan-se entre tans rabiosos y monstruosos exèrcits. Eixiren algunas de ellas de onse o dotse vegadas, altres menos, en cas no tantas entraren a la ciutat, està ja dit, dits enemichs. […]
[…] Però totas las vegadas, al tornar trobaban lo convent desmantelat, pobre y destruït, o arruïnat de sos mobles y paraments necessaris […]
[…] Però tals foren las necesitats de aquells temps que moltíssims seculars moriren de fam, ven-se presisats a menjar-se cualsevol herba del camp, fen-se pa de brisa, aglans, pinyol de oliva […]
[…] Cuan baren tornar al convent las religiosas, no baren trobar res. Tot als ho habian cremat. […]
[…] [1829] I també fou quan disposà lo dot que deviant entrar las pretendentes, y és 2.200 lliures las forasteras y 2.000 lliures las de ciutat, però posteriormén lo senyor bisbe don Joan Castenyer ha disposat fosen 2.200 lliures, sens diferència de las de ciutat o forasteras, des del any 1862. […]
[…] Después de la mort de nostre rey don Fernando 7 [1833], se seguí la guerra ab los carlistas y en aquells temps nosaltres, un vespre dia de sant Jordi, nos trobàrem ab gran perill per haber-se agolpat una partida de tropa debant lo convent, que se escopetajaban ab dits carlins, de modo que ab una descarga trencaren la vidriera del cor y traparen la paret las valas, però (gràcias a Déu) cap religiosa y prengué mal, habent-i pochs minuts que hi estaba tota la comunitat reunida.
Finalmén mataren a un pobre trevallador que venia del camp y se’n dugueren presos a ciutat tots los homes de las casas de devan, deixan ab gran llanto a las famílias. Y a nosaltres, ¡0 providència de Déu! no·ns digueren ni feren res […]
[…] En eixos temps també se desféu lo orga y se posà en un amagatall per los temors hi habia de traure’ns del convent. Y no·s tornà a colocar o montar dit orga fins lo any 1852. […]
[…] Lo any 1835 fou la crema dels convens de religiosos en Espanya, y en aquesta ciutat de Manresa ya se habian tret los pares jesuïtes (sen sempre los privilegiats de ser los primés de fugir).
Tots los frares tingueren temps de fugir cuan la chusma de Barcelona vingué en aquesta ciutat. Y axís és que no se cremà ningun convent. Los religiosos dominicos se’n baren anar a Itàlia, los carmelitas, mínims y capuchins se baren dispersar, y est convent y tots los damés de religiosas no vàrem tenir ninguna molèstia, sen molt grans los temors, cosa admirable y digne de ser mol agraïda a Déu nostre Senyor. […]
[…] En est convent se’n refugiaren dos pares dominicos, lo pare Ramon Bardolet y lo reverent pare Juan Magrinyà, religiós de gran santedat. Estigueren dits religiosos 8 dias sens surtir de la clausura. […]
[…] En lo mateix trieni vingué a esta ciutat lo reverendíssim don Anton Claret y a esta comunitat nos donà los sants Exercicis. Nos digué “fins lo dia del Judici no sabrem perquè he vingut”. […]
[…] Lo any 1854, irritada la divina justícia, nos envià a esta ciutat de Manresa lo assot de la pesta anomenada còlera. A 4 de agost fou la primera víctima que morí. Y prengué tan ràpidamen peu que als 15 comensà lo estrago de la mortendat. […]
Nosaltres teníam 12 religiosas al llit y de las 13 que quedaban moltas sols corrian per necesitat y no obstan no·n moriren més que dos, mare Catarina Florensa y mare Vicenta Soler. Y a pesar de ser tan distan de la ciutat, fórem de las més ben asistidas del metje, lo que empleaba una ora cada dia per visitar-nos, que fou un dels majors consols per la reverent mare priora de la comunitat.
Mentres durà la peste, lo senyor degà nos ordenà que sols atenguésem a la asistència de las malaltas, prescindin absolutamén del cor y reso. Sols las que podian oian la santa misa, ni se feye cap toch. […]
[…] En una ocasió nos trobàrem en un cas tan apretat que pareixia que ja era lo últim any de poseir dits béns. Resolguérem acudir als gloriosos sants màrtirs per obtenir de ells alguna gràsia en aqueix particular. Los presentàrem un memorial firmat de la mare priora y demés comunitat en el qual demanàbam bàrias gràsias, però en particular la de que no·ns aguésim de morer del convent y també la conservasió dels béns, però, O prodigi!, que a pochs dias después se nos notificà que al dia que nosaltres los presentàrem dit memorial, lo govern habia suspès la pruvidènsia donada de pendre dits béns. […]
[…] Lo any 1860, la reyna dona Isabel 2a, cuan vingué en la ciutat de Manresa, nos donà de limosna 100 duros. Se invertiren en subvenció de las religiosas.
En lo any 1861, haben-se pegat foch al blat de la era del Uguet, demanaren auxilii y tocan nosaltres a foch per queix motiu, se trencà la campana. Nos fou presís tornar-la a fondra. […]
[…] En 1872, sen priora la mare Maria Ignàsia Soler, estàbam en temps de revolució y cerca de alsar-se los dos partits de los alfonsins y carlistas per lo motiu de estar lo regne de Espanya sens rey. Succehí que alguna persona mal intensionada entregà una carta al senyor governador de Barcelona ab que li aseguraba que teníam 600 armas escondidas dins del convent. Y per est motiu, lo dia 6 de maigs, tocada la una del mitxs dia y habent tocat a cilenci, ya moltas religiosas se habian retirat a las suas celdas, altres al cor y la jardinera se estaba al jardí; vingué lo senyor coronel ab molta tropa que nos rodejà lo convent y, ab companyia del reverent pare Tomàs Senmartí, nostre capellà, entraren a la iglésia y la tropa, sipayos, y lo senyor coronel ab grans crits y fueros. […] Algunas del noviciat, veyén des de allí los soldats al hort, sens saber res, totas se baren asustar. Entre tan, las demés religiosas se’n anaren al cor a rresar lo santíssim rosari. […] Y no trobant lo que se’ls habia dit, s’entornaren, mostran lo senyor coronel gran sentiment de haber-nos tingut que donar aquest disgust. […]
[…] En lo priorat de la mare Pia Asols, dia 4 de febré del any 1874, entraren los carlistas en aquesta ciutat de Manresa, entre nou y deu del vespre. S’i baren estar fins las tres de la tarda del dia següén. La reverenda mare priora digué a las religiosas que totas las que se vejesent ab ànimos que se cadasen al cor a rresar lo santíssim rosari, y ajís se féu. Y gràcias a Déu, a Maria santíssima y a los deu mil màrtirs, ab los mols tiros, balas y descargas que des de patis, terra y campanar de la Seu tiraren, no tinguérem ninguna desgràcia ni vingueren ningun de ells a molestar-nos per res. […]
[…] [1877] Y com la reverent mare priora se resistí a fer-o, varen dir que se anaban a buscar petroleo per ficar foch a la iglésia y per aquest motiu bàrem tocar a foch y ells sent barent anar contens pensan que tocabam a somaten.
Las religiosas al sentir tan alvorot, totas se hasustaren y tot seguit se baren posà a suplicar a los sans màrtirs, y gràcias a Déu no bàrem tenir ninguna desgràcia ni tornaren més a molestar-nos. […]
[…] Dia 11 abril de 1881 ba comensà a cremar lo gas en est convent. […]
[…] [1885] Per lo motiu de anar-se aumentan lo còlera per ciutat, Escodinas y per aquestas casas de la carretera, a hon hi hagué moltas víctimes, que en una casa de sota lo convent hi hagué sinch morts, y per aqueix motiu, la reverent mare priora disposà que·s fesin tres profesons. […]
[…] [1885] Y cada religiosa portaba una serilla ensesa, tot per alcansar de Déu que·ns guardesin de la pesta. […]
[…] Y se sap per tradició que cuan lo san [Sant Ignasi] pasaba per deban de la nostra iglésia, des de lo reixat se paraba a fer oració. […]
[…] [1887] Celebran lo nostre santíssim pare Lleó XIII en 26 novembre las suas bodas de or o sia la celebració de la primera misa, tot lo món mostrà gran entusiasme per enviar regalos al sumo pontífice. […] En aquesta ciutat se féu una exposició de tots los objectes que se dedicaban a sa santidad y la capsa mencionada ba cridà la atenció y baren dir que era de lo més notable que se habia presentat a Manresa. Tot sia para major glòria de Déu.
Dita capsa de entregà lo dia 10 de setembre en 1887. […]
[…] [1851] Dit senyor aconsellà que antes no tingués lloch l’aplicació de la lley de desamortisació se fingís tenir la comunitat un deute de deu mil cinchcentas lliuras de las cuals ne responia ab las principals fincas carregant hipoteca sobre d’ellas per lo valor espresat; […] Y pasan a ells d’aqueix modo las fincas per via de execució, era la manera d’impedí que lo govern s’apoderés de las fincas y al medi per pugué las monjas cobrà el valor de las fincas […] Ans féu dit senyor al singular favor de fer desapareixa de las inscripcions el nom de las monjas y las inscrigué en al amillarament en nom de Manxarell y Font, de Vich, advocat de gran reputació y al cual, com se dirà més avall, li és la comunitat deutora en certa manera de que pogués salvar als béns. Des de alashoras quedà la comunitat ab milló condició per no perdre als béns, ja que axís fugian de la vista del públich.
No obstant, continuaban venin de cuant en cuant als delegats d’Hisienda, fent-nos grans amenasas y a las que responíam acudin als sants màrtris, suplicant-los intercedisin a favor de la comunitat. […] Se considerà aqueix fallo com un favor grant alcansat per l’intercesió dels sants màrtirs, perquè hauria pogut lo fiscal fer allavoras declaració a l’Hisienda, ab lo cual tot hauria quedat perdut. […] D’haber-se pugut fer tot axò salvan-sa als interesos de la comunitat se regoneix fou un favor degut a la protecció dels sants màrtirs y sor Maria Rosa March, en agraïment de lo qual y per recort perpètuo se prometé fer-los-hi construir una capella u oratori y celebrar en honor d’ells solmeníssima funció. […]
[…] Als 19 de mars del any 1889 tinguérem l’agradable sorpresa de rebrer l’imatje de Sagrat Cor de Jesús, regalat per don Leonci Soler y la sua senyora esposa. […]
[…] De don Leonci Soler y March rebérem en lo espressat any (1890) l’imatje del Puríssim Cor de Maria perquè fos col·locada a la capella dels sants màrtirs. És verament una preuade joya, lo matex que la del Sagrat Cor de Jesús. […]
[…] [1892] En lo esmentat any, se canalisà l’aygua freda y calenta a les banyeras, quant antes la prenian del safretj del costat, havent de tirar la calenta a cantis. […]
[…] En l’any 1896 entrà de visita ‘n ex monastir l’excel·lentíssim prelat doctor Josep Maria Morgades y ‘n ella l’acompanyà l’il·lustrat abogat don Leonci Soler y March, per disposició del senyor bisbe perquè, essent molt pràctic en llegir manuscrits antics, se fes càrrec del contingut en los pergamins qu·ecsistexen en aquest arxiu. […] li cridà l’atenció que·n aquesta capella que per tot sembla un Cel, hi hagués un paviment tan miserable […] se construí dit paviment ab lo bonic mosaic per completà l’hermosura de la capella y que fou costejat per don Leonci […]
[…] La inauguració de l’orga se verificà lo dia 10 d’octubre del any 1897 […]
[…] [1903-1904] El món catòlic ha respost agradable y dòcilment a la veu del Papa: entre las ciutats que celebraren l’any marià tot enter o com el Papa demanava, se va distinguir d’un modo especial nostra aymada ciutat que jamay a desmentit son amor a la Immaculada. […]
[…] [1904] Las religioses no sabíam com retirar-nos del chor pux que l’hermosa presència de l’Immaculada ’ns tenia ensizades y ’ns dèyem interiorment “si tan gotj causa aquí ’n la terra, què será ’l Cel?”
Digne coronament de les festes del any marià fou l’entussiasme y esplendor ab que ’ls manresans celebraren la diada de la Puríssima. A la vigilia de la festa varen aparexer profusament engalanats i il·luminats els enfronts de les iglésies, convents y totes les cases de la ciutat. Nosaltres vàrem engalanà la fatxada de la part de ciutat (o sigui l’obra nova, encara que estaba ’n sa construcció) am molts domassos blaus en els que hi havia ’l nom de Maria blanc. Al vell mitj de la fatxada, sota un bonic dosser, s’ostentava un hermós quadro de la Immaculada Concepció rodejada de llums de colors.
Xo sia per la major glòria de Déu y llaor de la Immaculada Verge Maria. […]
[…] A últims del mes d’agost del any 1906 vingué ’n ex monastir nostre prelat, lo il·lustríssim doctor don Josep Torras y Bages. La comunitat lo rebé ’n lo chor bax a ont, sens entrar y des de la rexa, ’ns féu una fervorosa y entussiasta prèdica […]
[…] Lo dia 25 de mars del any 1522, vingué ’n aquesta ciutat sant Ignasi de Loyola. Durant lo temps de sa permanència prengué per confessor y director del seu esperit al reverent pare fra Guillem Pellarés, prior del convent de pares dominics d’aquesta ciutat.
Per millor comunicar ab son director, passà a viurer una temporada en dit convent, a ont continuà s’assombrosa penitència: feya tots los dias l’eczercici del Via-Crucis, portan sobre ses delicades espatlles una pesadíssima creu de fusta d’uns 17 palms d’alçada y 10 d’amplada. Sembla un semi-miracle que un cos tan estenuat pogués portar tan extraordinària carga. […]
[…] Lo dia 14 de noviembre del any 1907, a dos quarts de dotze del matí s’enrunà un troç de cerca del capdevall del hort de baix de la part de la carretera. […] Tot això fou produït per les moltes plujes, acompanyades d’horrorosos y may vistos temporals que hi hagué durant lo mes d’octubre, essent d’un modo especial per aquesta ciutat de tristos records la vesprade y nit del dia 12 del metex mes, doncs qu’ademés de la forta pluja que queya fent un soroll tan ruidós com si passés un torrent, sen aixís que per la carretera de devant nostre monastir corrian dos pams d’aygua, d’aquí pot deduhir-se com serian los carrers y plaças de la ciutat. A 2 quarts de 7 del vespre poc més o menys, baixà lo riu Cardoner tan desbordat que pujà 10 metres del seu nivell, causan greus perjudicis materials y no pocs sustos a les famílias y treballadors que’s trobaban en les cases y fàbricas de la vora del riu. Lo retrunyir dels trons, los llampecs tan esgarrifosos, lo vent tan huracanat venian a formar un conjunt tan horrorós que semblava que tot s’havia d’enfontsar. ¡¡Quina nit!! La força del vent arrencà d’arrel lo xipré més corpulent del hort y ’n desarrelà alguns d’altres.
