Marc Torras i Serra
Director de l’Arxiu Comarcal del Bages
Un dels càrrecs habituals a les institucions de les èpoques medieval i moderna –consells municipals, monestirs, convents, etc.-, i que actualment encara es manté en alguns llocs, era el de cronista. La seva funció era la de deixar per escrit els fets més importants que havien passat o havien afectat directament a la institució o la comunitat per tal que en quedés constància per a les futures generacions. El resultat eren volums amb textos breus ordenats de manera cronològica i entrats per la data del fet ocorregut on es narrava tot allò que podia ser d’interès o havia afectat a la comunitat.
Aquest seria el cas dels tres documents que es transcriuen en aquest web, la Crònica del monastir de religiosas dominiques de Nostra Senyora dels Àngels y Santa Clara de Manresa; la Relació de la exclaustració ab motiu dels successos de la setmana tràgica del mes de juliol del any 1909 y peripècies que vàrem passar i la Crónica 1922-1958. Consueta del Monestir de Religioses Dominiques de Nostra Senyora dels Àngels y de Santa Clara de Manresa.
Com és habitual en els textos d’aquestes característiques, la redacció de la crònica va anar a càrrec de successives monges del propi monestir de Santa Clara. Només coneixem el nom d’una de les autores de part del text, sor Maria Gertrudis de Casanova i Sala, que al segon terç del segle XVIII va escriure les primeres pàgines del primer dels tres volums. Pel que fa a la resta dels textos, no sabem quines van ser-ne les autores i hem de suposar que podria tractar-se de la monja que en aquells moment exercia el càrrec de subpriora, o d’arxivera, tot i que també és probable que alguna altra monja hagués rebut l’encàrrec de dur la crònica del convent.
Cal remarcar, però, que malgrat les diverses mans que van redactar el text, sempre es manté un estil planer que en facilita la lectura. En alguns casos, està redactat en tercera persona -quan es fa referència a fets passats que la monja que escriu el text ha llegit o li han explicat-, mentre que altres vegades està escrit en primera persona del plural, senyal que qui escriu ens està parlant de fets que ha vist o que ha viscut personalment.
Lògicament, tots els textos són manuscrits i, cal remarcar que la major part estan escrits en català prefabrià. Només els primers paràgrafs del primer volum i els darrers fulls del tercer –aquests darrer redactats a partir de l’any 1939- estan escrits en castellà. La resta de la crònica –la major part- està escrita en un català prenormatiu, motiu pel qual en alguns moments cal interpretar-lo fonèticament, atès que està escrit tal com es parlava en el moment de la seva redacció. Per això, en fer les transcripcions que publiquem hem respectat els idiomes i l’ortografia original, tal com apareixen al manuscrit, i, per a què el text resultant sigui més entenedor, hem normalitzat l’ús dels signes de puntuació, dels accents i apòstrofs i de majúscules i minúscules.
D’altra banda, cal advertir que en diversos moments hi veiem aparèixer comentaris i valoracions de caràcter educatiu o moralitzant, lògicament, d’acord amb el què se suposa que hauria de ser la ideologia de les successives redactores. Aquests comentaris, però, no desdiuen ni treuen importància a la qualitat i interès històric del contingut dels textos.
En aquest aspecte, cal dir que malgrat el monestir de Santa Clara sigui el més antic de la ciutat de Manresa, fins fa ben poc només en sabíem algunes dades històriques gràcies a Joaquim Sarret i Arbós: que l’any 1326 ja estava construït, que les monges clarisses que l’ocupaven s’havien instal·lat a la ciutat l’any 1322 i s’hi van mantenir fins el 1599, que el 1602 les monges dominiques es van establir al convent. I ben poca cosa més.
Afortunadament, a data d’avui ja tenim molta més informació sobre la història de l’edifici i la comunitat de Santa Clara a l’època medieval i durant el primer segle de l’edat moderna gràcies als treballs de recerca fets per Araceli Rosillo Luque, especialment a la seva tesi doctoral El monasterio de Santa Clara de Manresa. Siglos XIV-XVII. Las clarisas en la Cataluña Central, presentada l’any 2016 a la Universitat de Barcelona, i que es pot consultar a http://hdl.handle.net/10803/461178.
Però pel que fa a la història de Santa Clara a partir de l’arribada de les monges dominiques, continuem sabent només les poques dades que en el seu moment va publicar Sarret i Arbós. Per això és important, per a la història del convent i de la ciutat, que s’hagin conservat aquests tres volums de crònica, començada a escriure en el darrer terç del segle XVII i que en el primer volum ens explica diversos fets del monestir entre 1602 i 1908, en el segon, els efectes de la Setmana Tràgica i, deixant un buit de 13 anys, en el tercer ens narra fets ocorreguts entre 1922 i 1958.
Crònica del monastir de religiosas dominiques de Nostra Senyora dels Àngels y Santa Clara de Manresa
Volum I.
1602
Aquesta primera part de la crònica de Santa Clara està escrita en un volum manuscrit de 83 fulls dels quals els dos primers no estan numerats mentre que els 81 restants estan paginats.
El text es va anar escrivint en diferents moments. Així, en el segon full –el primer correspon a la portada- hi ha un text en castellà que va ser escrit el 1679, mentre que al tercer full, amb l’inici de la paginació del volum, és on, l’any 1738, es va començar a escriure el cos de la crònica, en català, que es va anar redactant de manera ininterrompuda fins l’any 1776. El següent període de redacció va començar cap a l’any 1816 i va continuar fins l’any 1908, tot i que possiblement hi va haver moments durant els quals no s’escrivia res i posteriorment s’anotaven els fets principals que es recordaven. Amb tot, cal remarcar que la redacció de la major part de la crònica seria més o menys contemporània, o molt propera cronològicament, al desenvolupament dels fets que s’hi expliquen.
Pel que fa al contingut, en els primers fulls se’ns explica, primer breument en castellà i després d’una manera més detallada ja en català, la decadència i final de la comunitat de monges clarisses que fins a finals del segle XVI van ocupar el monestir de Santa Clara i l’arribada de les monges dominiques l’any 1602. Així mateix, s’hi donen les poques dades que les pròpies monges tenien relatives al primer segle del convent dominic. Com sembla indicar la mateixa crònica, la manca de documentació va comportar que aquesta primera part es redactés en base a la memòria i records de les monges de més edat. Això fa que hi hagi poques notícies de bona part del segle XVII mentre que ja s’hi troben més informacions dels fets ocorreguts durant el primer terç del segle XVIII. Aquesta manca de dades d’èpoques anteriors és el que, com es diu al mateix text, va fer que l’any 1737 la priora manés a sor Maria Gertrudis de Casanova i Sala –la redactora de les primeres pàgines del volum- que busqués les informacions necessàries per a fer un llibre on es recollissin les notícies del convent per a que en quedés memòria per a les futures generacions de monges.
Pel mateix motiu –inexistència de documentació antiga- no es parla gaire de l’origen de Santa Clara i només se’ns explica breument que havia estat un convent de monges franciscanes, es dóna a entendre que al segle XIV ja existia i que a finals del segle XVI aquest es va quedar buit fins que l’any 1602 s’hi va instal·lar una comunitat de monges dominiques provinent del convent dels Àngels de Barcelona. Es tractava d’un grup de cinc monges que van venir a Manresa passant abans per Montserrat, on una comitiva de ciutadans les va anar a buscar per a acompanyar-les a la ciutat. L’arribada a Manresa va tenir lloc el dia 26 de juliol de 1602 i van passar la nit hostatjades a casa del notari Maurici Calvó, al carrer del Born. L’endemà, 27 de juliol, i acompanyades per una processó que va sortir de la Seu, es van dirigir cap al convent i s’hi van instal·lar.
Un cop explicats els inicis de la comunitat dominica, l’interès de les successives redactores de la crònica se centra en diversos aspectes vinculats, majoritàriament, a obres i millores d’edificis i instal·lacions, donacions de roba i mobiliari litúrgic, la gestió econòmica del convent, la vida de la comunitat i, per últim, a com diversos fets històrics van afectar al convent.
Al llarg de les pàgines d’aquest primer volum de la crònica anem trobant moltes notícies que ens expliquen com es van anar modernitzant i actualitzant les dependències, instal·lacions i serveis del monestir. Així, es fa referència a obres a l’església, com les de l’any 1732, quan es va emblanquinar –s’indica que fins llavors no ho estava, que era a pedra vista-, es va fer la volta del cor –abans hi havia un sostre fals sota la teulada- i, també, es va enfondir la capella de la Mare de Déu; o les l’any 1747, quan es va fer el paviment del cor. Igualment, entre d’altres notícies, s’hi explica que cap a l’any 1897 es van fer 32 bancs per a l’església, fet que va suposar una gran millora, atès que fins llavors cada cop que es feia una missa calia portar cadires de les dependències del monestir.
Un cas especial i que mereix un comentari més llarg, és el relatiu a l’orgue de l’església, que veiem aparèixer en diversos moments al llarg de la crònica. Així, ens explica que el primer orgue que va tenir Santa Clara es va fer l’any 1746 i va costar 200 lliures. Durant el primer terç del segle XIX, davant la por d’una exclaustració, aquest orgue es va desmuntar i se’n van amagar les peces, i no es va tornar a instal·lar fins l’any 1852. Passats els anys, a finals del segle XIX es va decidir fer un orgue nou i, en aquest punt, la crònica dedica força pàgines a la narració dels múltiples problemes que hi va haver amb l’orguener i de com els van acabar solucionant fins a poder estrenar l’orgue el dia 10 d’octubre de 1897, tot i que amb molt més retard del previst i amb el doble del preu del pressupost inicial. Com és habitual a la crònica, la monja que va redactar el text atribueix la solució i l’arranjament de tots els problemes a la intercessió divina, a través dels deu mil sants màrtirs, molt estimats i venerats per les monges de Santa Clara. Per últim, durant el trienni 1898-1900, s’hi van afegir registres i es va tapar amb fusta la paret on hi havia les manxes per a evitar que la humitat les malmetés.
Altres notícies ens parlen d’obres a les dependències i al recinte del monestir. Per esmentar-ne algunes, trobem informació sobre l’ampliació del nombre de cel·les -els anys 1704 i 1880-, obres a la sala del capítol, al refetor, a la sagristia o a la cuina –l’any 1753 es va fer nova i a finals del segle XIX s’hi van fer diverses millores- o les obres que l’any 1761 es van fer a la teulada del convent quan es van adonar que les parets s’estaven obrint i els arcs perillaven de caure. Pel que fa a l’edifici modernista, la crònica ens diu que el 8 de desembre de 1904, dins dels actes de celebració de l’Any Marià, es va engalanar la façana de l’obra nova, que encara estava en construcció.
També trobem referències a obres a les tàpies del convent, a la porteria, al rentador, al parlador, al planxador o al galliner, entre moltes d’altres. Així com, també, obres i ampliacions a les cisternes i els safareigs o millores en la instal·lació i conducció de l’aigua des de les cisternes a diverses dependències del monestir. Es tracta d’obres que, sens dubte, van servir per a millorar les condicions de vida de les monges, com també ho van ser, per exemple, la construcció d’una sala de banys amb 2 banyeres, l’any 1877, banyeres que es van renovar l’any 1895, quan s’hi va fer la conducció d’aigua calenta i freda. O, també, la instal·lació de la il·luminació per gas a diverses dependències del convent. El gas es va començar a utilitzar l’11 d’abril de 1881 quan es va posar un fanal a la porta del convent i quatre llums dins del recinte (dos al cor, un a l’escala i un al refetor). Posteriorment, el 1893 es van posar sis llums de gas al cor en substitució de dos anteriors de petroli, i el 1897 es van posar llums de gas a la cuina, al planxador i a la sala de labor.
Pel que fa a l’electricitat, la primera referència que tenim del seu ús a Santa Clara és de l’any 1898 quan es van eliminar les campanes interiors d’avís i es van substituir per timbres i, també, es van posar timbres que anaven del monestir a les cases del davant, on vivien el capellà i la recadera.
Un altre grup important d’entrades de la crònica és el de les deixes i donacions de béns mobles fetes per part de famílies i particulars de la ciutat o per les pròpies monges i novícies. Normalment es tractava d’objectes, ornaments, imatges o roba de caràcter religiós, o bé d’altres objectes sumptuosos –especialment roba- que les monges reutilitzaven i reconvertien en peces per al culte i per a l’ús del convent – casulles, domassos, decoració d’altars, etc. Així, al llarg del manuscrit hi ha constants referències a donacions i deixes testamentàries de capes pluvials, corones de plata, vestits per a la Mare de Déu, casulles, frontals d’altar, dossers, pal·lis, dalmàtiques, canadelles, safates de plata, calzes i altres vestits, peces i ornaments litúrgics.
Vinculat a les deixes i donacions, cal fer un esment breu als molts benefactors que va tenir el convent al llarg dels anys i que veiem aparèixer en aquest primer volum de la crònica. De tots ells, i a tall d’exemple, en destacarem només tres. El primer és el prevere Tomàs Sanmartí, dominic exclaustrat que va ser capellà del convent i que al llarg de la segona meitat del segle XIX va pagar diverses obres de reforma i va donar molts béns mobles –canelobres, pintures, vestits per a imatges de la Mare de Déu i dels sants, etc. Una de les donacions que podem remarcar és la que va fer l’any 1865, quan va pagar la pintura d’11 quadres amb representacions de la vida de sant Domènec. Tots els quadres es van posar a l’església, menys un que es va quedar ell a casa i que a la seva mort, l’any 1884, va passar al convent. La crònica explica que per la festa de sant Domènec tots els quadres es posaven al carrer, enramat, davant del convent.
També cal esmentar al bisbe de Terol, el manresà Joan Comes i Vidal, que va tenir una forta relació amb el convent i que, en morir, va fer una deixa de 2.700 pessetes en Deute d’Espanya, que cal afegir a altres donacions que ja havia fet en vida –donació d’imatges i de relíquies, fundació de misses, entre d’altres.
L’altre gran benefactor i col·laborador de Santa Clara va ser el terratinent, advocat, arxiver i polític Leonci Soler i March. Una de les principals intervencions a favor del convent va tenir lloc l’any 1896, quan, acompanyant al bisbe Josep Morgades, va examinar els pergamins de l’arxiu del convent i també les pintures i objectes antics que hi havia a les diverses dependències per tal de descobrir si n’hi havia cap de valuós o d’interès. A més, durant la visita, en veure el mal estat en què es trobava el paviment de la capella dels sants màrtirs, es va oferir a pagar-ne les despeses de pavimentació amb un nou mosaic.
Una altra actuació de Leonci Soler va tenir lloc l’any 1900, quan, juntament amb Ignasi March i Batlles, alcalde de Manresa, va intervenir a favor del monestir en el repartiment d’una quantiosa donació de béns que havia realitzat Dolors de Foixà a favor dels establiments de beneficència i convents de Manresa.
Així mateix, l’any següent va assessorar a la seva germana, Josefina Soler i March, monja del convent, quan aquesta va ordenar i classificar els pocs documents que Santa Clara conservava de la comunitat de monges clarisses i que les primeres monges dominiques havien anat trobant a diversos llocs del monestir. Aquesta col·laboració entre els dos germans Josefina i Leonci Soler i March va continuar l’any 1904 quan, arran dels actes de celebració de l’Any Marià, Leonci Soler va ajudar a la seva germana a recollir i formar una col·lecció de més de 1.200 fotografies i gravats amb imatges de la Mare de Déu. I finalment, un altre moment de la relació de Leonci Soler –i la seva família- amb el convent, va tenir lloc el 5 de novembre de 1906, en la celebració dels 25 anys de professió com a monja de Josefina Soler i March, amb un ofici solemne celebrat pel prevere Marià Soler i March –l’altre germà de Leonci- i en la recepció posterior.
Un altre tema recurrent al llarg del volum és el de les finances del convent, de quins eren els seus ingressos –bàsicament el que aportaven en dot les noies que entraven al monestir-, i com es feia la gestió del patrimoni –creant censals i rendes- per acabar indicant, normalment, que el convent tenia poc recursos econòmics.
En aquest aspecte és interessant el què, l’any 1776, escriu la monja que redacta el text. Fa un capmàs dels ingressos i les despeses del monestir des de l’any 1710 fins llavors i conclou que el convent hauria de tenir rendes suficients per a poder mantenir les despeses ordinàries. Amb tot, explica que les rendes que s’havien perdut –en part per la reducció de censals feta l’any 1750 quan es va passar d’un interès del 5 al 3 per cent-, juntament amb l’augment dels preus, havia fet que aquest any 1776, el convent no tingués prou diners per a mantenir les monges que hi vivien, raó per la qual el convent havia passat de 39 monges l’any 1710 a només 24 monges uns anys més tard.
La situació, poc o molt, es va mantenir al segle XIX arran de l’impacte de les guerres i sobretot per les lleis de desamortització –que prohibien als monestirs i convents de tenir terres i béns mobles o de vendre’ls. Durant gairebé tot el segle XIX la crònica ens mostra la preocupació i la por constant de les monges de que l’Estat prengués els béns del monestir –sobretot els immobles: horts, camps i peces de terra.
En aquest sentit, és molt interesant l’explicació dels tripijocs –alguns d’ells no massa legals- que es van fer durant bona part dels anys centrals del segle XIX per tal d’evitar que els béns afectats per les lleis de desamortització passessin a l’Estat. Per no haver de lliurar els seus béns a l’Estat, el convent, d’acord amb els interessats, es va inventar un deute previ amb quatre potentats manresans –Ventura Pons, Domènec Enrich, Ignasi Oms i Bartomeu Portabella- del qual el convent responia amb les finques que posseïa. Així, l’Estat no se les podia quedar sense pagar abans els diners d’aquest deute fictici. A això hi cal afegir que, posteriorment, es va aconseguir que un funcionari de l’Ajuntament canviés les dades del registre de l’amillarament de les peces de terra –fet il·legal i punible- eliminant les inscripcions a nom del convent i posant-les a nom d’un advocat de Vic. Un cop inscrites, aquest advocat va vendre les finques i en va donar els diners a la comunitat.
Segons la monja que va escriure la crònica, aquests problemes legals i econòmics es van solucionar gràcies a la intervenció dels sants màrtirs, als quals les monges tenien molta devoció, i de sor Maria Rosa March -una monja del convent morta l’any 1775 en honor de santedat- que van il·luminar als procuradors que van idear aquests entramats legals.
Tot i que aquestes actuacions van salvar part del patrimoni immoble de Santa Clara, la manca de recursos va fer que, ja a inicis del segle XX, s’haguessin de vendre diversos camps i el mas Guix de Cardona per tal de poder disposar de diners per al convent.
Vinculada a la por de perdre els béns, l’altra gran preocupació de les monges al llarg del segle XIX va ser que, pels mateixos fets polítics, es trenqués la clausura i les expulsessin del monestir. Aquesta por de ser exclaustrades va fer que l’any 1855 es creés al monestir una classe de labor per a l’ensenyança de noies de la ciutat. Així, amb l’excusa de l’escola de noies es podia justificar l’existència i la continuïtat del convent, salvant-lo de la possible exclaustració i tancament.
Al llarg del text de la crònica també hi trobem notícies i dades, algunes d’elles curioses, referents a la vida quotidiana del convent i als costums i tradicions que s’hi observaven. Així, en relació al dia a dia de la comunitat, ens diu que fins a la Quaresma de l’any 1728 a les hores dels dinars i sopars cada monja se n’anava a menjar allà on volia -a la cel·la, a l’hort, al claustre, etc. A partir d’aquesta data, les monges van començar a menjar en comunitat, al refetor. O també, que cap a l’any 1892 es va establir que s’esmorzaria en comunitat al refetor. Abans d’aquesta data, les monges esmorzaven a la sala de labor i la mestra i les novícies al noviciat.
Igualment, i per esmentar només algunes de les diverses tradicions que recull la crònica, hi ha la que explicava que un roser que hi havia a la tàpia i un càntir on es posava l’aigua beneïda, eren de l’època de les fundadores del convent –hem de suposar que de començament del segle XVII, quan van arribar de Barcelona. Una altra de les tradicions que s’expliquen és que l’any 1758, quan dins del recinte de Santa Clara es van fer sepultures per a les religioses i s’hi van traslladar les restes de les que eren enterrades a l’església, es va trobar una rosa a la boca del cos de sor Maria Negra, una de les monges que l’any 1602 van venir de Barcelona. També s’explica que cada vegada que Ignasi de Loiola passava per davant de l’església del convent, sempre es parava a resar.
Pel que fa als costums, un del segle XIX consistia en resar una Ave Maria quan s’encenia el foc de la cuina. Això es feia perquè una vegada que la cuina no cremava bé les monges hi van dur una imatge de la Mare de Déu i es va solucionar el problema. Des d’aquell dia, per tal que el foc cremés bé es resava l’Ave Maria.
A la crònica també s’explica com es van desenvolupar diversos actes, majoritàriament de record a monges i fets d’èpoques passades, que servien per a reafirmar l’autoestima i el sentiment de pertinença a la comunitat. Un d’aquests seria els que va tenir lloc el dia 17 de juny de 1886 durant la reobertura i revisió del nínxol de sor Maria Rosa March, monja del monestir que havia mort 111 anys abans i a la qual, per la vida devota que havia dut, totes les monges li tenien una gran devoció, estima i admiració. Igualment, un altre acte important d’autoafirmació que es descriu a la crònica va tenir lloc el 26 de juliol de 1902, quan es van celebrar els 300 anys de l’establiment de les monges dominiques a Santa Clara.
Un altre aspecte ben diferent és el de totes aquelles notícies que fan referència a fets que van trasbalsar la vida del convent. Alguns d’ells van ser fets molt puntuals, com les almenys dues vegades que els lladres van intentar entrar a robar al monestir, els anys 1729 i 1737. En la segona ocasió, els lladres van calar foc a la porta de l’església per poder-hi entrar i, com s’explica al text, això va fer que es decidís edificar les cases que a mitjan segle XX encara existien davant per davant del convent per a així, en viure gent al davant mateix, evitar possibles robatoris i poder disposar d’una ajuda ràpida en cas de necessitat. Les cases es van construir entre els estius de 1737 i 1738 i, adossats a una d’elles, s’hi va fer una cisterna i el pou que més endavant va ser conegut com el pou de sant Domènec.
Altres situacions que explica la crònica ja no van afectar només Santa Clara, sinó que es tracta de moments destacats de la història de Manresa i de Catalunya. Tots ells són fets d’origen extern al convent -de tipus polític, econòmic, bèl·lic o climàtic- dels quals el text descriu, en alguns casos d’una manera força detallada, què va passar, l’afectació que van tenir sobre el convent i la percepció que en van tenir les monges que els van viure.
Cronològicament, del primer que se’ns parla, tot i que d’una manera molt breu, és de la incidència de la Guerra de Successió sobre la ciutat i el convent. La crònica ens explica que el dimecres sant (1 d’abril) de l’any 1706, Manresa va viure l’amenaça de l’entrada de l’exèrcit enemic –no s’especifica quin- però que a última hora aquest exèrcit es va dirigir cap a Barcelona, deslliurant la ciutat d’un possible atac, setge o saqueig. També parla de l’incendi de Manresa de l’any 1713 –el dia 13 d’agost- i ens diu que hi van cremar i es van enderrocar més de 600 cases i que arran d’això el preu del blat va pujar fins a 7 o 8 lliures la quartera i el de l’oli a 60 lliures la càrrega. Així mateix, explica que el dia 25 d’abril de 1714 davant del convent hi va haver escopetades entre els miquelets i els voluntaris –probablement es refereixi a les esquadres- i com els voluntaris, que eren més de cent, van rebentar la porta i van entrar dins del convent tot buscant un miquelet que deien que s’hi havia refugiat.
El següent capítol històric important que s’explica, ja d’una manera més detallada, és el relatiu a la Guerra del Francès i a les seves repercussions sobre Manresa i el convent de Santa Clara. La monja que escriu indica que ho fa l’any 1816 i, per situar-nos, primer ens dóna la seva particular visió de la Revolució Francesa i el paper que hi van tenir els francmaçons, l’arribada al poder de Napoleó i l’expansió del seu l’imperi arreu d’Europa i com Napoleó es va apoderar d’Espanya. Un cop feta aquesta exposició, ens parla breument de la crema del paper segellat, de les batalles del Bruc i de les diverses entrades de l’exèrcit napoleònic a Manresa i acaba fent una breu comparació del saqueig i incendi de la ciutat per part de les tropes napoleòniques amb l’incendi i saqueig de la ciutat durant la Guerra de Successió, gairebé cent anys abans.
Pel que fa estrictament a Santa Clara, la crònica explica que al llarg de la guerra les monges van haver de sortir del convent 11 o 12 vegades per a refugiar-se en llocs segurs davant la por d’atacs i de saqueigs i que, almenys en una ocasió –no s’especifica quan-, el convent i l’església van ser saquejats i es van cremar la major part de les imatges i altars de l’església, a més de l’orgue i el cor.
També ens diu que el juliol de 1811, en sortir de Manresa, l’exèrcit napoleònic es va dirigir cap a Sant Salvador de Guardiola, que va incendiar, i d’aquí cap al monestir de Montserrat. I que, prèviament a la seva última entrada a la ciutat, el 15 de novembre de 1812, les tropes napoleòniques van incendiar part del nucli de Sant Fruitós de Bages i altres cases de Manresa i de la comarca.
Per la crònica també sabem que durant la Guerra del Francès l’edifici del Col·legi de Sant Ignasi –els jesuïtes havien estat expulsats prèviament-, va servir com a hospital reial o de l’exèrcit.
Altres conflictes bèl·lics que van tenir efectes sobre el convent de Santa Clara van ser les guerres carlines. Així, s’explica que durant una carlinada –no es diu quina, però probablement es tracti de la primera (1833-1840)- una partida d’isabelins i una de carlins es van enfrontar a trets en una zona propera al monestir. Com a resultat, es va trencar la vidriera del cor i la paret del convent va quedar marcada pels impactes de les bales. Tot i això, les monges no es van veure afectades pel tiroteig, però sí que s’explica que hi va morir un pagès que tornava de treballar del camp i, també, que s’endugueren presos a la ciutat els homes de les cases de davant del convent. Així mateix, durant la tercera guerra carlina, el 6 de maig de 1872 un destacament de l’exèrcit alfonsí va entrar al convent a la recerca d’armes que algú havia dit que amagaven les monges. Al manuscrit es fa una descripció detallada de com va ser el registre del convent i de com d’espantades estaven les monges davant de la presència dels soldats dins del recinte del monestir. Per últim, ens parla de l’entrada dels carlins a Manresa, el 4 de febrer de 1874, també durant la tercera guerra, i ens diu que es van disparar trets des de patis i terrats i des del campanar de la Seu, sense que cap d’ells afectés al convent.
Ja passat el període de guerres, una nova amenaça al convent va tenir lloc el mes de juny de 1877, quan a Manresa va esclatar una revolta en contra d’un nou impost que volia crear el govern i, en els aldarulls, hi va haver diversos trets que van comportar almenys un mort prop del convent. La crònica també explica que un grup d’homes i dones exaltats va obligar les monges a fer tocar les campanes a sometent, sota l’amenaça de cremar el convent si no ho feien.
Pel que fa a altres fets destacats que van afectar Manresa i Catalunya durant el segle XIX, la crònica parla de les conseqüències de l’exclaustració dels religiosos que va tenir lloc l’any 1835. Ens diu que no es va cremar cap dels convents de la ciutat i que tots els convents masculins que hi havia –dominics, carmelites, mínims i caputxins, els jesuïtes havien estat expulsats prèviament- es van buidar i tancar, però que Santa Clara i els altres convents femenins de la ciutat no es van veure afectats i van poder mantenir la clausura. Igualment, explica com Santa Clara va acollir algunes monges de convents barcelonins, que sí que havien estat exclaustrades, fins que no van poder tornar als seus convents d’origen.
El text també ens parla de l’epidèmia de còlera de l’estiu de 1854. Explica que el dia 4 d’agost hi va haver el primer mort a Manresa i que cap al dia 15 d’agost va començar una gran mortaldat. Una de les moltes actuacions que es van dur a terme per tal d’implorar l’ajuda divina davant de l’epidèmia va ser la de dur en processó la imatge de sant Cristòfol des de la ciutat fins a l’església de Santa Clara. La crònica no ens dóna dades sobre la mortalitat a la ciutat, però sí que ens diu que de 25 monges, 12 es van veure afectades pel còlera i que dues d’elles van morir per la malaltia. També ens parla d’un segon brot de còlera, aquest molt més mortal, que va afectar la ciutat entre la Santa Creu de setembre –el dia 14- i Tots Sants de 1885 i de les processons que van fer les monges per tal de demanar ajuda divina davant l’epidèmia.
Per últim, la crònica també parla de l’aiguat del 12 d’octubre de 1907 i de les destrosses que va fer a les dependències de Santa Clara. Explica que baixaven dos pams d’aigua per la carretera de davant del convent i que, dins del recinte, el vent va arrencar el xiprer més gran de l’hort i en va desarrelar d’altres. L’aigua va entrar als nínxols que es trobaven arran de terra i a les diverses sepultures del convent i va fer que la paret del carrer del Peix amenacés de caure. Va caldre enderrocar-la tota i fer-la de nou, amb uns fonaments nous que van haver de baixar 15 pams fins a trobar la roca. Dies més tard, i probablement com a conseqüència de l’aiguat que en devia descalçar els fonaments, el dia 14 de novembre va caure una part de la tàpia del convent, a la banda de l’hort que hi havia a tocar de la carretera.
A banda d’aquests temes recurrents que hem anat destacant, la crònica esmenta, de manera escadussera, d’altres qüestions com, per exemple, el nombre de monges que formaven la comunitat al llarg dels anys. Així, a banda de les cinc monges inicials, ens diu que l’any 1710 hi havia 39 monges, xifra que l’any 1738, a causa del problemes econòmics del convent, s’havia reduït a 27 i el 1776 a només 24. L’any 1854 hi havia 25 monges mentre que el 1886 havien augmentat fins a 33. Tot i que no ens dóna més xifres, sí que hi anem trobant els noms de les priores i sotspriores i de moltes de les religioses. En aquest aspecte cal remarcar que, si bé les primeres monges van venir de Barcelona, moltes de les que després van apareixent al llarg de la crònica són de cognoms ben manresans (Argullol, Asols, Batlles, Fargas, Gomis, March, Mollet, Perramon, Pons, Portabella, Rallat, Soler, Torra, Torres de Bages, o Vallès, entre d‘altres), tots ells vinculats a famílies benestants de la ciutat, en molts casos, de fabricants o de grans propietaris. El mateix passa amb els cognoms dels diversos procuradors que actuaven en nom del convent, com Francesc Cornet o Francesc Coma, també vinculats a famílies manresanes benestants.
El manuscrit tampoc dóna massa detalls sobre l’aspecte dels edificis que formaven el convent o sobre les imatges i retaules que hi havia. Només ens diu que l’any 1603 es va posar a l’església una imatge de Crist crucificat obra de l’escultor i prevere de la Seu, Miquel Vilella; que l’any 1717 es va fer una imatge de sant Marçal per a guardar una relíquia d’aquest sant que havien rebut en donació, i que l’any 1727 es va fer el retaule del Roser, que va substituir un d’anterior dedicat a sant Agustí.
Igualment, al text només hi trobem referències a algunes de les relíquies que el convent conservava o havia rebut. Així, ens explica que l’agost de 1906, durant una visita, el bisbe Torres i Bages va donar una relíquia –una dent- del beat Pere Almató, o que el monestir conservava, com a relíquia, la creu de 17 pams d’alçada per 10 pams d’amplada que, segons la tradició, Ignasi de Loiola duia quan feia el via crucis diari mentre va ser al convent de predicadors. Segons s’explica, amb l’exclaustració de 1835 aquesta creu va anar a parar a la casa pairal de Francesc Enrich, un dels frares dominics exclaustrats i, en morir aquest, el 22 de març de 1883, els hereus la van dipositar al convent de Santa Clara. Després de tenir-la uns anys desada, l’11 de març de 1907, es va posar al davant de l’entrada del cor.
Vinculat al que acabem d’esmentar, el manuscrit el primer volum de la crònica també conté informació sobre les relacions del convent i de les monges amb els altres ordes religiosos de la ciutat (predicadors, caputxines, monges de l’Ensenyança, caputxins, jesuïtes, etc.), amb els canonges de la Seu i amb el veïns del convent, dels quals, el més destacat seria Baltasar d’Espanya, marquès de la Culla i propietari de part de les terres més properes al convent. Aquest personatge era patró de l’altar major de l’església de Santa Clara i l’any 1858 en va pagar una renovació que va comportar un nou daurat i marbrejat de tot l’altar. De tots ells, però, amb qui les monges de Santa Clara van tenir més relació probablement fossin els predicadors del convent de Sant Domènec, atès que pertanyien al mateix orde. Així, sabem que quan aquests van ser exclaustrats de Manresa, l’any 1835, van lliurar llibres, peces, ornaments i vestuari litúrgic a les monges de Santa Clara per a que els ho guardessin. El novembre de 1907 les monges van retornar part d’aquests béns als dominics del convent de Barcelona.
Pel que fa a les relacions del convent amb les diverses autoritats eclesiàstiques, a banda de les visites de bisbes i altres personatges que s’esmenten al llarg del text, la crònica ens explica que l’any 1887 es va fer una exposició dels regals que les diverses comunitats i associacions religioses de Manresa havien preparat per a enviar al papa Lleó XIII en motiu de la celebració dels 50 anys de la seva primera missa i es descriu amb tot detall el regal que li van fer les monges de Santa Clara: sis amits i sis purificadors brodats per les monges seguint un disseny del pintor Francesc Morell. Posteriorment, l’any 1908, el convent també va fer diversos regals al papa Pius X en motiu de les festes de celebració dels 50 anys de la seva ordenació sacerdotal.
També trobem la notícia que l’any 1890, el convent de Santa Clara va donar al bisbe Josep Morgades dues portes on hi havia pintats sant Agustí i santa Mònica i una caixa de fusta amb incrustacions d’ivori. El destí d’aquestes peces havia de ser el nou museu que s’estava muntant a Vic, l’actual Museu Episcopal.
Relació de la exclaustració ab motiu dels successos de la setmana tràgica del mes de juliol del any 1909 y peripècies que vàrem pasar
En el segon text –lleugerament diferent dels altres dos-, la narradora ens parla d’una manera força detallada de com els fets de la Setmana Tràgica van alterar la vida quotidiana del convent i les vicissituds que van passar les monges. En resum, el nucli de la narració descriu els fets que van des del dia 29 de juliol, quan les monges van marxar del convent, fins al 3 d’agost, quan hi van tornar, i ens explica el periple de cinc dies que les monges, totes juntes o en grups, van fer per les cases del barri i per Viladordis fins a acabar acollides per les famílies de les monges manresanes, tret de la subpriora i tres monges més que van anar a Sant Salvador de Guardiola, la subpriora, concretament, al mas Calvet, propietat del seu germà, Leonci Soler i March.
Atesa la descripció viscuda que es fa dels fets, cal suposar que el text va ser redactat pocs dies després que aquests haguessin passat i que es va escriure expressament fora del volum que correspondria a la crònica del convent amb la voluntat de poder esquivar les limitacions imposades per les característiques habituals de les entrades de les cròniques –textos breus d’un o pocs paràgrafs. Així, en fer un text separat i sense limitacions d’espai preestablertes, la redactora podia descriure d’una manera més detallada els fets que havien viscut el convent i les seves monges, alhora que també hi podia afegir totes les valoracions i altres comentaris de caràcter moralitzant que considerés oportú.
Aquesta llibertat de redacció, fa que en resulti un text interessant per al coneixement d’uns dies que van trasbalsar la vida reglada i monòtona de la comunitat. Alhora, cal remarcar que, més enllà dels fets directes que van afectar al convent i les monges, el text també ens dóna algunes dades sobre com es va viure la Setmana Tràgica a un sector concret de la ciutat, el barri de Santa Clara i la Culla i, també, a Viladordis. De la mateixa manera, ens permet saber que, un cop acabats els fets i tranquil·litzada la ciutat, les monges de Santa Clara van acollir al seu convent a les monges de l’Ensenyança i a les Caputxines, mentre es refeien els seus convents, destruïts en part pel foc.
La importància d’aquest segon text, doncs, rau en el fet que en ser una memòria gairebé de caràcter personal, detalla fets que no es poden trobar descrits en la documentació de caràcter oficial que s’ha conservat i que tampoc apareix en les diverses cròniques periodístiques de l’època. Aquest seria el cas de les notícies sobre les diverses cases i masos que va acollir i amagar les monges, l’actitud de la gent del barri davant dels fets que estaven succeint o la bona relació que, tal i com es desprèn de la narració, les monges tenien amb els seus veïns.
Crónica 1922 – 1958 Consueta del Monestir de Religioses Dominiques de Nª Sª dels Àngels y de Sta. Clara de Manresa
El tercer text, i d’acord al que el seu nom indica, s’adiu més al concepte de crònica o de dietari, que ja hem vist que també tenia el primer volum. Així, de manera predominant, a través d’entrades breus s’hi expliquen els diferents fets que van influir, afectar o alterar la vida quotidiana del convent entre els anys 1922 i 1958. Tret de pocs casos que comentarem, la major part de les entrades, lògicament, fan referència a fets vinculats directament o indirecta a la vida religiosa de la comunitat. Així, s’esmenten actes i celebracions religioses en motiu de la mort o l’elecció del Papa i de bisbes o es parla de visites al convent tant del bisbe de Vic com de predicadors, missioners i d’altres personalitats i dignitats eclesiàstiques o de civils que eren de pas per Manresa. En aquest aspecte, i arran de la sol·licitud d’un claretià, cal destacar la notícia del record de la visita d’Antoni M. Claret, l’any 1850, quan va passar per Manresa de camí cap a Sallent, i que trobem ressenyada en el primer volum de la crònica.
En aquest tercer volum també es parla de les professions de fe de les noves monges, així com de les malalties i la mort de les monges del convent o d’alguns dels seus familiars, com és el cas dels funerals, l’any 1926, de la monja Josefina Soler i March, sufragats pel seu germà Leonci i que van ser un esdeveniment ciutadà, atesos els vincles familiars de la finada. Segons el text la capella de música de la Seu va cantar durant els funerals, l’església va quedar plena i hi va haver gent que els va haver de seguir des del carrer.
Igualment, com també passa en el primer volum, hi trobem notícies de donacions de mobles i objectes litúrgics, de diners o d’altres béns mobles per a ús de les monges i el convent. En la majoria dels casos es fa constar els noms de les persones o famílies benefactores que feien les respectives deixes, algunes de les quals, lògicament, eren familiars de les monges o fidels vinculats al convent. De la mateixa manera, l’encarregada de fer la crònica va deixar constància de diverses obres o adquisicions que van comportar millores de la vida quotidiana de les monges i del convent. Així, llegim que l’any 1925 es van muntar unes calaixeres noves, que el 1926 es va refer la instal·lació elèctrica del convent, o que el 1928 es va instal·lar una nova cuina econòmica.
Igualment, podem indicar que en diverses ocasions es parla de la festa de sant Domingo i de la benedicció de l’aigua, fent referència a la festa de les monges i del barri que començava el dia 3 d’agost, vigília del sant, quan es beneïa l’aigua del pou que hi havia davant del convent, adossat a la primera casa que hi havia a l’esquerra, pujant per la carretera des de la ciutat.
Amb tot, a banda d’aquestes entrades habituals en podem destacar d’altres que podríem qualificar com d’extraordinàries on es fa referència a fets curiosos, tant de la història del convent com de la ciutat. Aquest seria el cas d’una entrada de l’any 1924 on s’explica que en el moment de l’exclaustració dels frares mínims, l’any 1835, aquests van deixar diversos objectes litúrgics a les monges de Santa Clara per a que els els guardessin i que, prop de 90 anys després, les monges encara els conservaven fins a aquest any 1924, quan els van retornar al convent de mínims de Barcelona. Igualment, podem esmentar el text on s’explica l’accident que va patir Leonci Soler i March el 16 de juliol de 1925, en caure d’una alçada d’un pis i mig en un muntacàrregues de Barcelona, fet del qual no hem trobat que se’n tingués constància.
En la mateixa línia, i centrant-nos en el període republicà, caldria fer esment del desgavell que es va viure el mes de maig de 1931, quan durant tres dies (del 13 al 15) van córrer rumors que es volia cremar convents i la crònica ens explica que, atemorides, algunes de les monges van anar a refugiar-se a cases de familiars i a l’habitatge del capellà, al primer pis d’una de les cases del davant de l’edifici del convent. Igualment, podríem esmentar una altra notícia, aquesta d’interès ciutadà, on es parla de l’explosió de dues bombes, la nit del 9 al 10 de desembre de 1933, que van afectar el transformador elèctric de prop del convent dels Caputxins i, també, van trencar alguns vidres del convent. Per últim, dins d’aquest mateix període històric es pot fer referència a les anotacions que ressenyen algunes de les noves disposicions de la República que van afectar directament a la vida del convent, com seria la de l’any 1932 que obligava al convent a pagar la contribució per primera vegada, o la que va comportar que l’any 1933, en morir una de les monges, el seu cos s’hagués d’enterrar al cementiri municipal, en comptes de fer-ho al cementiri del convent, com havia estat costum fins llavors. Amb tot, els paràgrafs més interessants d’aquesta crònica són els que fan referència al moment de l’inici de la guerra civil i als fets que es van viure els dies 21, 22 i 23 de juliol de 1936.
En una narració més extensa del que és habitual a la resta de la crònica, la monja que ho escriu ens explica d’una manera molt viscuda que el dia 21 van començar els aldarulls a Manresa i ens detalla com, per por a l’actuació dels revolucionaris, les monges van anar abandonant el convent per amagar-se a cases de parents o amics dins de Manresa. Només hi va haver quatre monges –una de les quals estava malalta i impossibilitada-, que es van refugiar a la casa del capellà, a l’altre costat del carrer, davant de convent. Després d’un dia de relativa calma, el 23 de juliol aquestes quatre monges van ser localitzades pels escamots dels revolucionaris, que es van endur pres al capellà, i elles van quedar confinades a la casa. El text explica com el mateix dia un grup armat les va obligar a obrir les portes del convent i el grup va entrar a l’església i als edificis i dependències del convent i ho van regirar tot amb l’excusa de buscar armes amagades. El resultat en va ser una primera destrossa i saqueig de mobiliari –litúrgic o no- i dels béns del convent.
Només al final, gràcies a la intervenció de la Creu Roja que es va endur la malalta i una monja, es va poder avisar a la guàrdia civil, que es va presentar davant la casa del capellà i es va endur les dues monges que encara hi estaven mig empresonades i les van acompanyar a un lloc segur.
Val a dir que, un cop descrits els fets del 21 al 23 de juliol de 1936 la narració ja passa al 4 de juny de 1939, amb una única entrada en català, mentre que la resta ja és en castellà.
Sens dubte, el més destacable del període de la postguerra serien les notícies que ens dóna sobre com al llarg del 1939 i els primers anys de la dècada dels 40 la comunitat es va anar refent dels estralls de la guerra i dels donatius que van rebre, en metàl·lic o en béns mobles de caràcter litúrgic per a l’ús del convent.
Cal indicar que gràcies a algunes de les entrades d’aquestes donacions podem saber durant algun moment del període de la guerra l’edifici del convent va ser utilitzat com a presó.
A banda de les donacions, a la crònica també hi consta com el convent va recuperar part dels béns i patrimoni que, per diferents vies, es va poder salvar durant la guerra. Així, trobem referències al retorn d’un quadre, possiblement barroc, amb la representació dels sants patrons del monestir, i al retorn de carpetes, llibres i pergamins alguns dels quals havien estat salvats del saqueig, segons diu el text, pels antiquaris de la ciutat. Amb tot, el gruix de la documentació del convent va ser retornada per l’arxiver municipal, mossèn Valentí Santamaria, i segurament hauria estat salvada en els primers dies de la guerra i posteriorment custodiada pel personal de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya. En un altre aspecte, un altre retorn molt apreciat per la comunitat va tenir lloc el novembre de 1941 i va consistir en les restes de monges que des d’inicis de la República havien estat enterrades al cementiri municipal.
Lògicament, els tres textos ressenyats són molt més rics en detalls que no pas el que hem exposat en aquests breus resums. Com a mostra d’això, podem dir que, per exemple, els textos ens permeten conèixer una mica com estava formada la pròpia comunitat. Així, com ja hem indicat en relació al primer text, veiem que moltes de les monges eren d’origen manresà, atès que tot sovint es parla dels parents manresans que les visiten o que les acolliran quan els fets les obliguen a sortir del convent. Val a dir que alguns d’aquests parents són cognoms il·lustres de la ciutat (Batlles, March o Soler i March). Igualment, uns altres detalls rics d’interès que ens ofereixen els textos serien els que fan referència a com era el barri a les primeres dècades del segle XX, com, per exemple, que la col·lecta dels burots era a la carretera de Viladordis, l’actual carrer de Santa Clara, a l’alçada del carrer del Peix, o els noms d’algunes de les cases, o dels seus estadants, més properes al convent.
Com a resum, i com ja hem anat indicant, podríem dir que aquests tres textos són un recull de fets ocorreguts que es consideren importants per al convent i dels quals, en conseqüència, se’n deixa constància per escrit per a que les futures generacions de monges els puguin conèixer i recordar. Lògicament, de tots aquests fets que cal recordar els més importants són els que van impactar més en la vida del convent, atès que van arribar a posar en perill la supervivència de la comunitat i, fins i tot, la mateixa vida de les monges que en formaven part. Per això, és lògic que les successives narradores dediquessin més espai a la descripció dels fets de la Guerra del Francès, els de la Setmana Tràgica o les vicissituds dels dies de l’inici de la guerra civil, així com als constants problemes econòmics i a la por a una possible exclaustració,.
Per últim, cal dir que els diversos fets que apareixen a la crònica estan explicats des d’un punt de vista subjectiu i des de la interpretació del món que tenien les monges que els relaten, amb la conseqüent influència dels sentiments i dels valors ètics, morals, polítics i ideològics predominants en un àmbit religiós i tancat com era un convent de clausura des de mitjan segle XVIII a mitjan segle XX. Però això no treu valor al contingut d’aquests manuscrits, gràcies als quals podem conèixer, de primera mà, moltes notícies d’interès referents al convent de Santa Clara. I aquí rau la seva importància, que cal remarcar: per les moltes dades que aporta a la història de Santa Clara, però també a la història de la ciutat, i pels nous punts de vista que les successives monges que els van viure ens ofereixen d’alguns dels fets importants dels segles XVIII, XIX i XX que van afectar la ciutat de Manresa.
Això ens porta a constatar que encara queden molts documents i moltes narracions i textos de totes les èpoques, inèdits i de gran interès, guardats i conservats per particulars (persones, famílies, institucions, etc.), com és el cas d’aquests tres textos del convent de Santa Clara. Per aquesta raó cal remarcar la importància de l’aparició i publicació de narracions com aquestes, que ens ajuden a conèixer uns moments molt puntuals, però alhora cabdals, de la història de la nostra ciutat. Per això, cal agrair al propietaris d’aquests textos, que formen part del nostre patrimoni comú, que en facilitin la seva difusió i coneixement, atès que, amb aquest gest, ajuden a enriquir el coneixement del nostre passat amb noves visions i noves perspectives sobre els fets ocorreguts.
