Consolat General d’Alemanya a Espanya
Nr: 181/36
Indiqueu aquest codi si se us demana
Barcelona, 5 de març de 1936
Apartat 33
Assumpte: Repercussió de la majoria d’esquerres a les eleccions a les Corts a Catalunya.
Després que el govern central de Madrid amnistiés els presos polítics com a conseqüència dels resultats electorals del 16 de febrer, el diumenge dia 1 de març el President de la Generalitat, Lluís Companys, i els consellers Gassol, Comorera, Mestres, Barrera, Lluhí i Esteva varen entrar solemnement a Barcelona. Les seves activitats s’havien vist interrompudes bruscament després del fracassat Cop d’Estat del 6 d’octubre de l’any 1934. L’entrada a la ciutat -que en principi s’havia de produir la setmana abans- va ser endarrerida perquè, en cas de no fer-ho els treballadors que hi havien de prendre part, haurien patit una pèrdua de beneficis, i es va preparar amb tota mena de luxes. A través de la premsa, un Comitè d’Organització es va encarregar de donar nombroses instruccions sobre la realització de la desfilada, de garantir l’acordonament per part de milers de joves partidaris dels partits d’esquerres, especialment de la catalana Esquerra, i d’interrompre el trànsit en una gran part de la ciutat. El senyor Companys i els seus col·laboradors van baixar del tren unes quantes estacions abans d’arribar a Barcelona i foren rebuts per l’alcalde d’aquesta ciutat. Van desplaçar-se amb vehicles guarnits amb flors i escortats per motoristes pels carrers principals de la ciutat fins a l’edifici on hi ha el Parlament. El públic, molt nombrós, va mostrar més curiositat que no pas entusiasme pels retornats, però majoritàriament estava orgullós que s’hagués restablert l’Estatut català i amb ell l’autonomia. Als barris perifèrics hi havia menys banderes guarnint els carrers, mentre que la població del centre de la ciutat va mostrar clarament la seva alegria. Va venir molta gent del camp. Els arrendataris (rabassaires), els favors dels quals la Generalitat havia garantit abans del Cop d’Estat amb lleis especials, eren molt nombrosos i van saludar amb efusivitat el President retornat. Es va utilitzar amb freqüència la salutació comunista amb el puny tancat, i Companys -i sobretot Comorera- responien amb la mateixa salutació.
La manifestació va tenir lloc sense cap mena d’entrebanc, segons diuen, perquè les forces policials s’havien retirat completament i els partits s’havien encarregat d’organitzar els serveis d’ordre públic.
El Parlament català va rebre Companys amb solemnitat i el va nomenar de nou President de la Generalitat. Juan Moles [sic], que havia estat nomenat Governador General pel govern de Madrid quan la majoria d’esquerres va guanyar les eleccions a les Cortes del 16 de febrer, va dimitir el càrrec, com també els seus col·laboradors a la Generalitat. Els consellers amnistiats nomenats abans van ocupar els càrrecs d’aquests.
En el meu informe del dia 20 de desembre (núm. 891/35) ja vaig manifestar l’opinió present aquí que l’esquerra catalana, especialment l’Esquerra, obtindria la majoria del vots a les eleccions a les Cortes. La victòria electoral, però, va ser inesperadament aclaparadora. El bloc d’esquerres, format també a Catalunya amb motiu de les eleccions (Esquerra Catalana, Izquierda Republicana –Azaña-, Acció Català [sic], Unión Socialista de Cataluña [sic], Partido Nacionalista, Unión de Rabassaires [sic], Unificación Marxista [sic], Partido Comunista de Cataluña, Partido Catalán Proletario) ha obtingut només a Barcelona una diferència de vots de més de 110.000 i, gràcies a la llei electoral de Catalunya, que afavoreix la majoria corresponent, ha obtingut 41 diputats: d’aquests, 20 per a Esquerra, 3 per al partit d’Azaña, 4 per a Unión Socialista, 5 per a Acció Català [sic] i per a la resta de partits 1 o 2 diputats. Crida l’atenció que en una regió industrial com és Catalunya hi hagi tan pocs vots comunistes. Només han sortit elegits 3 diputats que podríem definir com a comunistes. Els partits de dretes han obtingut en total 13 representants al Parlament de Madrid.
La forta posició del bloc d’esquerres enfront dels partits de dretes a Catalunya i a la resta d’Espanya rau en el fet que aquests tenien un programa comú, mentre que les dretes només havien format una comunitat d’electors. Així, els partits d’esquerres han votat de manera tancada els diputats proposats pel bloc, mentre que els partidaris dels partits de dretes només han votat pels candidats de les llistes del propi partit, de manera que s’ha produït una dispersió dels vots. Sense aquesta circumstància, la victòria electoral de les esquerres no hauria estat tant rotunda.
Aquest gir cap a l’esquerra és atribuïble, d’una banda, a la insatisfacció de les masses produïda per la mala situació econòmica i a les insistents reivindicacions autonòmiques dels partits d’esquerres, però també és conseqüència dels diferents errors comesos pels dirigents designats a Catalunya pel govern de dretes de Madrid, que han resultat ser massa per a les circumstàncies locals.
Faig memòria només dels escàndols de joc de Strauss, en els quals es va veure involucrat l’aleshores Governador General i alcalde en funcions Pich y Pon i que va provocar-ne la dimissió. El seu propi partit el va considerar una càrrega tan feixuga que ni tan sols fou proposat com a candidat a les eleccions. Cal afegir que el partit de dretes determinant a Catalunya, la Lliga Catalana, va invertir molts diners en les eleccions, però no va saber plasmar la força necessària en la seva propaganda electoral. A més, no es confia en el líder de la Lliga, Cambó, en la qüestió autonòmica. D’aquesta manera va succeir que ni tan sols va resultar elegit al districte electoral on des de feia temps es presentava com a candidat, fet que aquí, a més a més, fou considerat fonamentalment un clar indici de l’insuficient lideratge a la Lliga.
Les eleccions, en si mateixes, van transcórrer amb tranquil·litat. En una manifestació a favor del amnistiats polítics, uns dies després de les eleccions, es va produir un fort enfrontament amb la policia -amb diversos morts i ferits- perquè es van utilitzar metralladores. La premsa, sotmesa avui encara a una forta censura, no va publicar res sobre aquest fet.
El programa electoral del bloc d’esquerres a Catalunya parlava sobretot del restabliment de l’Estatut català, que després del sagnant aixecament l’octubre de 1934 havia estat abolit per la llei del 2 de gener de 1935. Per tal que Companys i els seus consellers fessin possible amb rapidesa el ple restabliment reclamat pels catalans, calia trobar una manera d’abolir aquesta llei. Hi havia tres possibilitats: l’abolició per part de les Corts acabades d’escollir, la impugnació de la seva validesa o bé esquivar aquesta llei mitjançant mesures administratives. La primera possibilitat no era viable, perquè hauria passat massa temps i l’esquerra catalana no ho hauria suportat. Així, es va trobar la solució que la diputació permanent del Parlament de Madrid donés plens poders al govern perquè el Parlament català pogués elegir de nou el President de la Generalitat. El Parlament català va reunir-se immediatament i el dia 29 de febrer, el dia abans de l’arribada de Companys, va tornar-lo a escollir a ell i als seus consellers per una gran majoria. Posteriorment, el Tribunal Constitucional va declarar anticonstitucional la llei del 2 de gener de 1935 i així es van restablir finalment i de forma constitucional l’Estatut i l’Autonomia de Catalunya.
El govern ha tornat a assumir les funcions administratives que encara no li havien estat transferides des del 6 d’octubre de l’any 1934. La policia constitueix l’única excepció, ja que continua depenent d’un delegat del govern de Madrid. En breu no sembla que sigui prevista la transferència de les forces policials a la Generalitat. En canvi, però, a tots els municipis de Catalunya s’han restablert els regidors i els alcaldes destituïts l’octubre de 1934. A causa de l’obligació de pagar els sous des del dia de l’acomiadament, molts municipis petits han passat greus dificultats.
El general de divisió i comandant en cap Sánchez Ocaña, que de fet és considerat republicà, però no pas catalanòfil, ha fet lloc al General Francisco Llano Encomienda, que fins ara no s’ha implicat políticament. Ocaña ha esdevingut cap de l’estat major a Madrid, un càrrec amb un escàs significat polític.
La Universitat, que també havia resultat molt afectada pels esdeveniments del 6 d’octubre, torna a dependre del patronat autònom -que fou abolit en el seu moment- format per un comitè mixt catalano-espanyol sota la presidència del professor Pompeu Fabra. El càrrec de comissari d’estat per a l’Ensenyament a Catalunya creat després del cop d’estat d’octubre ha estat abolit i el rector interí Mur ha dimitit. El professor Bosch Gimpera ha tornat a assumir el càrrec de rector. Després del cop d’estat, el professor Bosch Gimpera va passar diverses setmanes a la presó. És arqueòleg i és considerat una personalitat capdavantera de la ciència espanyola. Des de fa molts anys manté estretes relacions amb Alemanya i és, entre d’altres, membre de l’Institut Alemany d’Arqueologia. Fa poc ha fet conferències en un gran nombre d’universitats alemanyes. La seva restitució, doncs, pot considerar-se un fet positiu per a les aspiracions culturals alemanyes.
A Catalunya, els esdeveniments produïts després de les eleccions han produït una paralització i fins i tot manifestacions de pànic, com fa poc va passar a la Borsa. L’efecte causat per la llei d’amnistia hi ha tingut molt a veure. Justament a Catalunya, l’amnistia ha pres unes dimensions que sobrepassarien de molt els límits desitjats pel govern. Com que la llei ha transferit a les fiscalies locals la interpretació del concepte “atracos políticos y sociales” aquestes, en un excés de zel, han alliberat molts presidiaris perquè l’autor del delicte és un treballador o té ideologia d’esquerres i la víctima és un empresari o bé pertany als partits de dretes. En relació amb aquesta interpretació de la llei d’amnistia, l’aplicació de la llei sobre la readmissió dels treballadors acomiadats per motius polítics també ha portat a situacions impossibles. Així, s’ha donat el cas que un empresari estigui obligat a readmetre l’assassí condemnat i acomiadat del seu germà. Si bé aquests casos excepcionals són lamentats en els cercles dirigents, no hi ha cap mena de dubte que el govern actuarà amb total severitat contra els sovint desconsiderats empresaris catalans, si aquests intentessin fer fracassar l’acompliment del programa social del govern -interromput per l’alçament de l’octubre de 1934- mitjançant el tancament o la clausura de fàbriques.
Un altre factor d’intranquil·litat és el temor que el govern devaluï la pesseta per tal que, d’aquesta manera, les masses tinguin la sensació que els sous són més alts. El temor a la devaluació de la moneda, juntament amb l’exempció d’impostos, han fet que, a més a més, des de fa algun temps l’activitat constructora a Barcelona sigui molt intensa i que es construeixin carrers amb blocs de 6 pisos en poques setmanes.
Després d’assumir la presidència, el President Companys s’ha pres unes vacances de repòs. El President en funcions és el cap de la Conselleria de Cultura, Ventura Gassol, amb el qual en el passat he hagut de tractar oficialment en diverses ocasions. La seva enèrgica defensa de Catalunya i de la seva validesa al món el porten a prestar especial atenció a les relacions amb l’estranger, especialment en l’àmbit cultural.
Si a primera vista el restabliment del govern d’esquerres a Catalunya, tal i com ara aquí passa sovint, havia suscitat preocupació pel futur, cal no passar per alt que el govern és format per membres de l’Esquerra Catalana i d’altres partits burgesos propers -amb l’excepció del socialista Comorera- i que vol fer realitat reformes de tipus social i cultural com les que s’han dut a terme a la majoria de països europeus, però que sobretot considerarà com a tasca principal el manteniment dels drets autònoms de Catalunya i la seva posterior catalanització. Pel que fa a la realització de la legislació laboral, seran difícils d’evitar els conflictes entre treballadors i empresaris i és possible que es produeixi de manera imminent un altre període de vagues i de tancaments.
Amb la realització del programa d’aquí, la sensibilitat per les mesures socials a Alemanya només pot anar en augment. En l’àmbit cultural, em fa la sensació que Alemanya té les mateixes oportunitats amb el govern reinstaurat recentment que les que tenia amb l’antic govern de dretes, per més que la premsa d’esquerres, amb la censura abolida una altra vegada, ara es dedicarà a publicar articles ressentits i sense escrúpols sobre Alemanya. El govern combatrà el perill d’una bolxevització de les masses de treballadors millorant la situació social dels treballadors i de la població rural. Ara cal esperar fins a quin punt això serà possible en el marc de l’actual crisi econòmica, sense que impliqui una extenuació de l’esperit empresarial. A més a més, el nacionalisme català farà tot el possible per evitar que l’envaeixi el bolxevisme, encara que a la resta d’Espanya, en una o altra província, es produïssin novament atemptats comunistes.
Queda certificada la conformitat del present text amb l’original present a les actes de l’Arxiu Polític del Ministeri d’Afers Exteriors.
Bonn, 10 de juliol de 1970
Primer secretari
(Segell del Ministeri d’Afers Exteriors de la RFA)
