EL MANUSCRIT SOBRE LA DETENCIÓ DE LLUÍS COMPANYS (13-4-1969)

Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà.

Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena.

Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!

—

[…] me va agafar un pànic terrible.

Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més.

Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil“.

—

[…] en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!”. 

Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.

ALTRA DOCUMENTACIÓ

“Puc dir sense exagerar que el meu marit era un dels caps més destacats i més populars dels grups i partits republicans i democràtics que lluitaven contra l’aixecament del general Franco”.

(Declaració jurada feta el 8-7-1969)

“He estat tan trista aquests dies de l’aniversari de la mort del meu marit que no he tingut ànims per a res. Malgrat els anys passats, a mi tot em sembla ahir!”

(Carta adreçada a Josep Ester el 19-10-1969)

“[…] no puc demanar, als botxins, jo mateixa, el certificat de defunció [de Lluís Companys]“.

(Carta adreçada a Josep Ester el 13-4-1969)