Jo, la sotasignant, senyora Maria del Carmen [sic] BALLESTER i LLASAT de COMPANYS, amb domicili a:

87, rue de la Pompe, París, 16è [districte],

declaro sota jurament el següent:

Vaig néixer el 27 d’abril de 1900 a Barcelona. El 5 d’octubre de 1936 vaig contraure matrimoni amb el Senyor Lluís COMPANYS i JOVER, nascut el 22 de juny de 1883 a [el] TARR0S , província [sic] de Catalunya, a Espanya. Tant jo mateixa com el meu marit teníem la nacionalitat espanyola des que vam néixer, i estàvem domiciliats a Espanya.

El meu marit va exercir la professió d’advocat, tot i que molt abans del nostre casament va tenir una activitat política molt destacada. Va ser l’impulsor i l’inspirador de la “Esquerra” catalana, partit polític que va ser fundat el 1931, nascut de la fusió de diferents partits i grups republicans. Aquest partit el formaven no solament obrers i pagesos, sinó sobretot representants de la burgesia moderada i tenia objectius democràtics moderats. El cap d’aquest partit era el Coronel Francisco [sic] MACIA. D’ençà de la seva mort, el 1932 o el 1933, segons crec recordar, el meu marit va ser el cap d’aquest partit, com també el president de la “Generalidad” [sic], és a dir, de la República de Catalunya.

El 1931 el meu marit va ser governador civil de Catalunya . El 1932 va ser nomenat President del Parlament català. El juliol de 1933 [va ocupar el càrrec de] Ministre de Marina al Govern Central de Madrid.

El desembre de 1933, a la mort del Coronel Francisco MACIA, primer president de la Generalitat de Catalunya, el meu marit, el Senyor Lluís COMPANYS i JOVER, va ser elegit pel Parlament de Catalunya President de la Generalitat de Catalunya.

Aquestes funcions les va exercir fins al moment en què es va veure obligat a refugiar-se a França. Entre els anys 1934 i 1938 el seu sou ascendia a 10.000 pessetes.

Puc dir sense exagerar que el meu marit era un dels caps més destacats i més populars dels grups i partits republicans i democràtics que lluitaven contra l’aixecament del general Franco.

Al començament de l’any 1939, poc temps abans de la presa de Barcelona per les tropes del general Franco, quan la resistència republicana a Catalunya s’enfonsava, el meu marit i jo ens vam refugiar a França, i vam establir-nos a La Baule, a la Bretanya. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo- va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona.

L’1 d’octubre de 1953 jo residia a França. D’ençà de la meva arribada a França, sóc refugiada sota l’empara de la Convenció de Ginebra. El meu marit també era refugiat polític en el moment de la seva mort.

Sé que el termini per a la presentació de demandes d’indemnitzacions a Alemanya va expirar l’1 d’abril de 1958. Abans d’aquesta data em vaig adreçar a la Federació Espanyola de Deportats a París per consultar si podia demanar indemnitzacions a Alemanya per la mort del meu marit. En aquells moments l’esmentada Federació em va donar una resposta negativa, tot dient-me que jo no era beneficiària de la llei d’indemnització de l’Alemanya Federal. No va ser fins a començament del mes de març de 1969 que l’esmentada Federació em va fer saber que l’advocat Herzfelder, de París, havia obtingut una decisió favorable per a la vídua d’un refugiat espanyol que, com el meu marit, havia estat mort per les autoritats del General FRANCO després d’haver estat extradit a les esmentades autoritats pels serveis nacional-socialistes.  Seguint el consell de la citada Federació, vaig encarregar a l’advocat HERZFEDLDER la defensa dels meus interessos.

No he comès cap crim contra la pau, ni cap crim de guerra, ni cap crim contra la humanitat, tal com queden tipificats als acords internacionals elaborats per prendre mesures contra aquests crims.

En cap moment no he comès cap crim greu de dret comú fora de França abans d’haver-hi estat acollida com a refugiada i no he comès actes contraris als fins i als principis de les Nacions Unides.

Mai no he afavorit el règim nacional-socialista ni cap altre règim autoritari i mai no he estat exclosa dels drets cívics després del 8 de maig de 1945. Així mateix, des del 8 de maig de 1945 no he estat mai condemnada a cap pena de presó i no he combatut mai el règim democràtic i liberal.

Pels danys que he sofert a causa de les persecucions hitlerianes de què el meu marit va ser víctima, no percebo cap pensió ni subsidi de cap altra mena per part de l’Estat francès.

Conec bé la significació i especialment les sancions civils i penals d’una declaració inexacta [feta] sota jurament.