Militant d’Estat Català, el 1936 -quan tenia 37 anys-, es casà amb Lluís Companys, després de divorciar-se de Joan Duran i Isern. Per encàrrec de Companys –que, al seu torn, s’havia divorciat de Mercè Micó (vegeu document inèdit del corresponent expedient de divorci)-, en plena Guerra Civil s’establí a París per estar a prop del seu fillastre –Lluís Companys i Micó, conegut com a Lluïset-, ingressat en un sanatori a França a causa d’una esquizofrènia aguda.
Finalitzada la contesa civil, es retrobà amb el seu espòs a la capital francesa, on llogaren una casa. Pressionats per les autoritats gal·les -que havien reconegut el règim de Franco-, s’establiren a La Baule, a 300 km de París. En aquest poble de la Bretanya, s’allotjaren inicialment en un apartament cedit per l’exiliat Joan Casanellas. Malgrat l’ocupació alemanya, Carme Ballester restà a La Baule al costat de Lluís Companys, per tal de poder recuperar la pista de Lluïset, desaparegut durant un bombardeig mentre era evacuat del sanatori on estava ingressat.
Després que els alemanys detinguessin el seu marit i el seu nebot, realitzà gestions infructuoses per visitar-los a la presó de la Santé i aconseguir-ne la llibertat. Establerta a París un cop Lluís Companys fou lliurat a la policia espanyola, es féu càrrec del seu fillastre, que havia estat retrobat poc després de l’afusellament del seu pare.
Durant l’ocupació alemanya, Carme Ballester tingué contactes amb la resistència francesa i amagà i protegí ciutadans jueus.
Privada de recursos econòmics estables i suficients, treballà com a venedora en una botiga de costura i en alguns moments es veié obligada a realitzar tasques domèstiques. Després de la mort de Lluïset (1956), i amb la salut deteriorada, rebé l’ajut econòmic d’alguns amics exiliats. El 1972, un any i mig després de ser-li concedida una pensió com a vídua d’una víctima del nazisme, Carme Ballester morí en l’oblit, a excepció dels cercles més propers d’amics i familiars. Tenia 72 anys, dels quals 35 els havia passat a l’exili.