Sota el títol K.L. Reich: la part invisible dels camps, Marta Marín-Dòmine, traductora a l’anglès de la novel·la d’Amat-Piniella i especialista en literatura concentracionària, va parlar ahir, dimarts, al Museu d’Història de Catalunya, de l’obra emblemàtica de l’escriptor manresà.
Segons la investigadora barcelonina, abans de llegir una obra com K.L. Reich “hem de tenir present què llegim”, partint de la base que “la nostra percepció del fenomen concentracionari està condicionada per la recepció dels milers d’imatges que han circulat després de la fi de la Segona Guerra Mundial, imatges massa sovint descontextualitzades i que no són neutres, sinó que responen a una dialèctica clàssica oprimit versus opressor”.
També cal tenir present -va advertir- que K.L. Reich “forma part d’un corpus immens com és la literatura concentracionària, on la recreació literària es barreja amb el testimoni pròpiament dit”. Dins aquest corpus, la novel·la d’Amat-Piniella és representativa d’aquelles obres que ofereixen una visió de la deportació de signe polític. És a dir, “responen a la necessitat no tan sols de donar a conèixer la pròpia experiència, sinó també de trobar-li un sentit”, cosa que no passa amb els supervivents jueus, “que no tenen necessitat de trobar cap sentit a allò que els va passar, ja que van ser deportats no pas per causes polítiques, sinó per raons ontològiques, pel simple fet de ser jueus”. D’aquest fet, va assegurar Marín, se’n deriven importants conseqüències. Per exemple: “els protagonistes de K.L. Reich no hi apareixen com a víctimes, sinó com a herois”, ja que “la seva experiència com a deportats espanyols està al servei d’una causa que comença amb la lluita contra el feixisme durant la Guerra Civil i fins i tot abans”.
A parer de la professora de la Wilfrid Laurier University (Ontario, Canadà), cal no perdre de vista que K.L. Reich “és una obra de ficció, malgrat el seu estil realista i malgrat la seva vocació documental”, de manera que “no podem donar per verídic tot allò que s’hi explica, com li va passar, per exemple a Montserrat Roig quan va escriure Els catalans als camps nazis”. En aquest sentit, va recordar que “en cap moment de la novel·la l’autor no ens diu mai que estigui parlant del camp de Mauthausen”.
En expressió de Marta Marín, a través d’obres com K.L. Reich, la literatura esdevé “un intent de posar ordre al caos de la pròpia experiència”, per mitjà d’una “opció coratjosa”, com és la construcció d’una novel·la “bastant clàssica, de gènere realista”, que “aconsegueix que l’horror es faci llegible”. En aquest sentit, va confessar, “traduir K.L. Reich és una experiència que fa patir, perquè el traductor acaba sent captiu del text”. Un text -va dir- que ofereix diverses mirades: una “mirada-ficció, construïda amb elements aliens a la pròpia experiència, que fa servir com a recursos narratius”, una “mirada dels somnis” -que utilitza per expressar els anhels dels personatges- i “una mirada violenta”, que utilitza per descriure “un tema tan delicat com és la fascinació per la violència, que li serveix com a estratègia literària per construir, després, un discurs ètic a través del testimoniatge d’allò viscut”.
Marta Marín va advertir també del risc de fer de K.L. Reich una eina política, “al servei d’un projecte de reivindicació nacional, que la converteixi en una mena de narració fundacional”. Com a conclusió, va assegurar que obres com la d’Amat-Piniella “ens poden ajudar a prendre consciència de la fragilitat de la democràcia, en moments com els actuals”.
