Les discrepàncies es van deixar veure dijous passat en el col·loqui “K.L. Reich: la construcció literària del món concentracionari”, que va aplegar en una mateixa taula -al Museu d’Història de Catalunya- tres experts en literatura concentracionària: Enric Berenguer -psicòleg-, Marta Marín-Dòmine -professora de la Wilfried Laurier University i traductora a l’anglès de K.L. Reich– i David Serrano -professor de la Universitat Ramon Llull i autor del llibre L’hora blanca: l’holocaust i Joaquim Amat-Piniella.
La distinció entre camps d’extermini i camps de concentració, l’existència d’un cànon de literatura concentracionària, les fronteres entre la ficció literària i el relat testimonial, el tractament de l’homosexualitat a la novel·la de l’escriptor manresà, l’existència de dues edicions de la mateixa obra, el concepte de novel·la de formació aplicat a K.L. Reich i els obstacles de la censura franquista en la publicació de l’obra són algunes de les qüestions que van generar controvèrsia entre els ponents que van participar en el debat, moderat per Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya.
En la seva intervenció, Enric Berenguer va definir K.L. Reich com el fruit d’una “decisió ètica” per part d’algú que “no parteix de la base que sap i entén allò que passa, sinó que es pregunta per l’enigma d’allò que passa” i que “pretén no tant oferir un testimoni de l’horror, sinó un homenatge plural als qui van patir aquest horror”. El resultat és una obra que es pot definir com a “literatura fora de la literatura”.
Per la seva banda, Marta Marín-Dòmine va reclamar “una nova lectura de l’obra, més enllà de coses que s’han repetit una vegada i una altra”. En aquest sentit, va negar que la novel·la d’Amat fos un cas excepcional dins el seu gènere, ja que “no podem passar per alt que, en contra del que s’afirma, als camps de concentració es va escriure molt i durant la posguerra també, encara que no es publiqués”. A parer seu, K. L. Reich “no és un cas únic, sinó peculiar”, una expressió de “l’escriptura com a recurs de supervivència i de lluita contra la solitud”. Segons la traductora, la novel·la d’Amat “és un text extremadament conflictiu des de la perspectiva espanyola i catalana”, a causa del retrat que ofereix de les desavinences entre comunistes i anarquistes als camps. Segons Marta Marín, “èticament és injust prendre K.L. Reich com a literatura nacional, perquè la literatura dels deportats, per definició, és una literatura que no està al servei de cap causa nacional”.
Al seu torn, David Serrano va definir la novel·la d’Amat-Piniella com una “una obra capdavantera a casa nostra i a Europa pel que fa a la reflexió sobre el fenomen concentracionari”. Segons l’investigador sabadellenc -que va defensar la coexistència entre dues versions d’una mateixa obra com un fet normal i acceptat a d’altres països-, la distinció entre camps de concentració i camps d’extermini és secundària, ja que “perval per damunt de tot la percepció que del camp tenien els mateixos deportats, més enllà de quina fos la terminologia oficial del nazisme”. En opinió seva, l’obra de l’escriptor manresà “analitza no tant els personatges en si mateixos, sinó els comportaments humans, a partir d’una voluntat d’anàlisi global, que va més enllà dels deportats polítics pròpiament dits”. A criteri de Serrano, l’essencialització dels personatges és el principal recurs de la novel·la “per aprofundir sobre els límits de la condició humana”. Des d’aquesta perspectiva, els personatges són “una mena de putxinel·lis que li serveixen a l’autor per abordar conceptes com el de la banalitat del mal, que després encunyarà Hanna Arendt”. En opinió seva, “no es pot ignorar el fet essencial que Amat-Piniella era un defensor del seu país, Catalunya, i de la seva llengua”.
