L’edifici de la presó

Un cop acabada la guerra, la presó de Manresa es va traslladar del convent de Sant Ignasi a l’edifici de les Germanetes dels Pobres. L’espai, tant l’interior com el pati, era petit per encabir-hi la gran quantitat de persones que van anar a parar a la presó l’any 1939. Per tant, la saturació i l’amuntegament a la presó manresana eren evidents, tal com relata a les seves memòries Francisco Gros[1].

“l’edifici de les Germanetes dels Pobres, on -transformat en presó – s’hi trobaven arrenglerats, apilats com a xinxes, una breu munió de vençuts”

El nombre de presos

Francisco Gros parla dels “700 presoners que omplien fins a la saturació les tres sales i mitja de l’edifici de les germanetes dels pobres”, tot i que en el moment en què es va fer el padró de l’any 1940 la xifra de presos que es trobaven a la presó de Manresa era de 428.

Els guàrdies

Hi havia poc personal que treballés a la presó. Per tant, la majoria dels serveis anaven a càrrec dels propis detinguts: cuina, neteja, barberia, etc.

Ara bé, els guàrdies que hi treballaven sovint maltractaven els presos.  Francisco Gros[2] explica que el tracte que rebien els interns per part dels guàrdies del centre era humiliant i ple de maltractes, ja que “intoxicats encara pel clímax de la guerra” creien que tots els presos eren dolents.

L’adoctrinament religiós

Una de les funcions de la presó, a part del càstig, era l’adoctrinament en  la religió i la moral catòlica. L’església, com a legitimadora d’aquest sistema penitenciari que perpetuava la condició dels presos com a perdedors de la guerra, era l’encarregada de l’adoctrinament. Els presos estaven obligats a assistir als oficis religiosos si no volien patir represàlies. D’aquesta manera ho explicava Vicenç Prades a les cartes que escrivia a Lola Batlle:[3]

“(…) estábamos cuatro amigos sentados a mi cama, lo cual uno de nosotros tenía la dotrina en la mano, y nos daba lección. Pues no puedes afigurarte el cuadro que representábamos, ya que ni el uno ni el otro sabe la dotrina. (…) En fin, parecía que estábamos aciendo función, pues si nos uvieses visto, te uvieses artado de reír, ya que sólo tienes figurarte que estamos aquí, según ellos dicen, por “Revulocionarios” y quieren que aprendemos la relijión. (…) Pero te diré que esta noche ya he aprendido a señarme, y también los mandamientos(…)”.                                                                                      

I en una altra carta Vicenç Prades explicava:     

“(…) Lo que más me recuerdo es el “Padre nuestro” y “Señarme”. Pues esto lo sé de memoria, pero lo malo es que tengo que saberlo todo y pronto, ya que el “Cura” ya empieza a preguntar en algunos. Pues afigúrate tú que le diera la idea de preguntarme a mí”.

(…) ¿Sabes qué nos hicieron el sábado por la tarde a todos los que estudiamos la doctrina? Pues nos hicieron cine, pero ya puedes afigurarte qué cine fue, pues lo hacía el cura con una máquina muy pequeña. Pues todo era, como es natural, de misa, o mejor dicho, “Istoria Sagrada”.

Les condicions infrahumanes

Les condicions de vida a la presó de Manresa, com a la resta de presons de l’Estat, van ser dures i infrahumanes: maltractaments, mala alimentació, malalties, deficients condicions sanitàries, etc.

La fam que van patir els presos de la presó de Manresa va ser deguda, com explica Francisco Gros a les seves memòries, per una banda, als problemes de manca de proveïment d’aliments per causa del racionament i a l’estraperlo que afectaven tota la població; però, per altra banda, també, a la corrupció dels oficials i del director del centre, José Agrela Mejías, que va culminar amb l’empresonament del seu màxim responsable i la separació definitiva del servei i baixa de l’escalafó per “faltas muy graves”.

D’aquesta manera ho relata Francisco Gros: «A mida que s’escorrien els dies en aquell temps en què l’estraperlo feia de les seves, el ranxo resultava més pobre i aigualit. Sembla que les viandes es perdien pel camí abans d’arribar a la presó; i oi més, des de la cuina se’n filtraven cap al carrer travessant el portal per anar-se’n, i no precisament a prendre la fresca. Fins que un dia el filtratge fou total i en la presó no hi va restar ni un pa a la post, ni res en el rebost capaç de canviar la color de l’aigua que omplia fins dalt de tot la caldera grossa.»

«[…] del tiberi variat i exquisit i cuinat en cassola petita no en podia pas gaudir tothom. Era massa xica per satisfer les 700 boques. […] S’hi engreixaven els quatre oficials; i malgrat [que] no es trobessin en servei, a l’hora de l’àpat tots quatre hi eren. Mai n’hi mancava cap.»

«Algú que coneixia a fons els problemes creats en la presó per la pura inexperiència dels oficials i per la manca d’atenció del director […] aconseguí fer a mans de l’Inspector del cos de presons per [a] Catalunya i les Balears unes notes amb la completa relació dels fets.»[4]

En relació amb l’escassetat i la fam que pateixen a la presó, Vicenç Prades explicava a Dolors Batlle:

“(… ) Pues yo soy uno de los que boy mejor, ya que todos los días como, pero hay muchos que recojen las pieles del plátano, y se las comen como los cerdos.  (…) Fíjate, hoy, este mediodía a venido uno mientras yo comía mi plátano que nos dieron y me dijo: ¿Ará la bondad de guardarme esta piel? “[5]

(…)“la situación cada día que pasa es peor. De comida, no hay”. (…)

“Al mismo tiempo te diré en que ya no saben qué darnos para comer, pues, fíjate, en vez de dar-nos pan ¿sabes qué acen? Pues de este pan nos dan sopas, que son sopas de maíz, y de pan no nos dan ya que no encuentran otra cosa para darnos, y nos dan sopas todo el día. (…)[6]

La fam, el fred i les pèssimes condicions sanitàries de la presó van fer emmalaltir els presos i molts d’ells hi van trobar la mort, víctimes de les condicions infrahumanes que van patir.

 Les activitats per fer front a l’avorriment

A part de totes les feines obligatòries que havien de fer a dins de la presó,  els presos organitzaven i portaven a terme altres activitats per vèncer l’avorriment i la desolació de la vida allà dintre. Francisco Gros explica:

«Per sapiguer què és el “no fer res” heu de viure uns quants mesos en la nostra presó. Allí, el “no fer res” és quelcom absolut. És no tenir ni un bri de feina; és llevar-se al matí per posar-se les calces i tornar-se’n a jeure. És comptar les rajoles d’aquell esquifit claustre i les lloses del pati de joguina. […] És l’avorriment i el fastigueig elevat a l’enèsima potència.”[7]

Així doncs, un grup de presos va organitzar un obrador de manualitats i de joieria que alhora servia per fer alguns diners i altres, com Vicenç Prades, passaven les hores fent feines de fusteria.

“Ya te tengo echo una mesita de noche y te aré otra; entonces el armario que ya lo tengo empezado y una camita”[8]

També, per combatre el desànim, la soledat i les penes de la presó es van organitzar activitats de lleure, com combats de boxa o funcions de teatre.

La delació

Les penalitats i la lluita per sobreviure dins la presó portaven alguns presos a la delació per intentar millorar la seva pròpia situació, aconseguir més aliments o un millor tracte per part de la direcció.

Així ho explicava Vicenç Prades:

 “No te fíes del Locutorio, pues aquel chico es peligroso y tenemos que vijilar mucho, pues ay cinco en el calabozo por culpa de él.”[9]

Però, en canvi, també hi havia molta solidaritat amb els companys de reclusió, en especial amb aquells que no podien aconseguir aliments des de l’exterior.

Els condemnats a mort

Els moments més durs a la presó anaven lligats amb l’angoixa i la incertesa davant dels consells de guerra i la possibilitat de ser condemnats a la pena de mort.

Explica Francisco Gros [10]: «[…] més d’un dels que van conviure amb nosaltres a la presó de Manresa va morir injustament gràcies a aquelles lleis humanes que dicten el tant per cent dels vençuts que s’han de sacrificar.»

«[Els condemnats a mort:] Asseguts o ajaçats damunt els estrets matalassos, amb el cap cot i el cervell buit d’idees i de pensaments, abatuts, morts malgrat que els pulmons respiraven i el cor bategava poruc, ens trobàvem sense ganes de moure’ns, sense creuar ni un mot, callats, com si cadascun de nosaltres es trobés solitari, lluny de tota companyia, abandonat per la humanitat.»

L’evasió de presos

Tant Francisco Gros com Vicenç Prades parlen de diversos intents de fuga, motivats per l’afany de trobar-se en llibertat i també parlen de les represàlies que patien la resta de presos quan es produïa una evasió.

Explicava Vicenç Prades: “Subieron todos “pistola” en mano, lo vijilaron todo y por fin vieron que en el tejado avía un pequeño hagujero, y entonces se dieron cuenta por donde se dieron a la fuga. Cerraron todas las puertas, poniendo a cada una un centinela con fusil. Pues no llegó a pasar cinco minutos cuando llegó la “Policia” y miraron el sitio por donde se dieron la fuga y enbestigaron todo el tejado de la “Cárcel”, pero fue inútil, ya que los “Presos” bajaron por el cable del pararraios”.

(…) Esto fue todo lo que susedió, pero los que lo pa(ga)mos somos nosotros, ya que nos an echo la triste vida aún más imposible, pues no podemos siquiera pasearnos. Nos tienen siempre con las puertas cerradas, y con Centinelas.”

Ànsies de llibertat i d’obtenir llibertats condicionals

La gran quantitat de persones que estaven tancades a la presó va obligar les autoritats a concedir llibertats condicionals. Respecte de les ganes d’obtenir la llibertat, Vicenç Prades escrivia: “Aquí dentro ay muchos ánimos de que pronto saldrán muchos, pues todos lo esperamos, como creo que lo esperas tú”.

“Confío, como tú, de que pronto estaré con Libertad, (…) Según dicen por aquí, de que tienen que salir muchos, pero nadie sabe a quién tocará la suerte.”

[1] Alert i Puig, Josep. Memòries de la presó de Manresa. El testimoni de Francisco Gros. Associació Memòria i Història de Manresa, 2014

[2] Alert i Puig, Josep. Memòries de la presó de Manresa….

[3] Aloy, J, Griera, J, Oliveras, F, Parcerisas, C, Ribas, M, Torra, T. Cartes a Lola des de la presó de Manresa (1940-43). Associació Memòria i Història de Manresa, 2020

[4] Alert i Puig, Josep. Memòries de la presó de Manresa….

[5] Aloy, J, Griera, J, Oliveras, F, Parcerisas, C, Ribas, M, Torra, T. Cartes a Lola….

[6] Aloy, J, Griera, J, Oliveras, F, Parcerisas, C, Ribas, M, Torra, T. Cartes a Lola….

[7] Alert i Puig, Josep. Memòries de la presó de Manresa….

[8] Aloy, J, Griera, J, Oliveras, F, Parcerisas, C, Ribas, M, Torra, T. Cartes a Lola….

[9] Aloy, J, Griera, J, Oliveras, F, Parcerisas, C, Ribas, M, Torra, T. Cartes a Lola….

[10] Alert i Puig, Josep. Memòries de la presó de Manresa….