“… sabreu que el primer dia que vam partir de Barcelona, vam sortir a dos quarts de vuit del vespre i vàrem passar tota la nit dintre el túnel de les Costes del Garraf i no vàrem sortir fins que va ser clar, i la nit següent ens varen bombardejar quan érem a Tortosa i també era la nit. Per sort que les sirenes van avisar una mica abans i vam poder baixar del tren; no ens va passa res”.
“Totes les nits patim molt fred i això que dormim en una pallissa que hi ha molta palla i som tota la colla de Manresa que dormim ben acostats i penseu que si no fossin els companys jo em glaçaria amb aquella manta tan prima”.
“… mentre estic escrivint, ha vingut un cuiner de la nostra colla i ha portat dos ronyons de xai, com que era tot sol ens els hem menjat jo i ell; hem fet un trago i m’he posat a aquesta carta”.
“Molt estimada esposa, sabràs que vaig passar un disgust molt gran perquè em van destinar a un batalló de metralladores i m’hi van destinar a mi sol dels d’aquí Manresa; doncs ja comprendràs que m’han separat de tota la colla […] demana tu com em vaig quedar al veure que havia de deixar tota la colla perquè estàvem molt bé”.
“Fins ara he anat menjant allò que tenia però s’ha acabat. El matí, quan donaven el cafè, m’hi tirava una mica de llet de pot d’aquell que em va donar la tia; primer em menjava una mica de xocolata però també l’he acabada”.
“… passo moltes hores pensant en tu i el nen. Moltes vegades penso: ara fossis a casa, faries això o faries allò. Totes les coses em recorden a casa; i pensar que sóc tan lluny de casa. Tot sovint em miro el retratu del nen; quan hi penso em venen les llàgrimes als ulls”.
“Se’m neguen els ulls quan penso que en tinc per molt temps perquè aquí n’hi ha que fa més d’un any que no han vist als de casa seva i a mi em sembla que això va per molt llarg”.
“No et pots figurar quan un es troba en un puesto així i ha deixat lo que ha deixat en el seu cor a tants quilòmetres lluny l’enyorança que sent […]”
“… per aquí hi ha un de Sabadell que l’altre dia a casa seva li van enviar un paquet que hi havia dues pastilles de tabac i paper d’escriure però aquí només va arribar el paper d’escriure i el tabac ja no hi era. Així és que hi ha una colla de lladres”.
“En fi no t’ho pots ni imaginar el que et tinc a la memòria, però m’haig de conformar amb el pensament i pensar que tot anirà bé. Buenu, dóna records a casa i també a tots els de la fàbrica i principalment la Roseta. Digues-li que aquest any no podrem anar a fer l’1 de Maig tots plegats”.
“… Sempre diu: quan vindrà el papa? Passaré vuit dies que no callaré gens perquè tinc moltes coses per explicar-li”.
“… tu Manel, si tens algun company que te’n puguis refiar, dóna-li la teva direcció perquè si algun dia tinguessis la desgràcia que et passés alguna cos, al menys ell em podrà fer saber alguna cosa de tu”
ara tots estem molt neguitosos de veure que no tenim noves teves. Cada vegada que vaig a casa teva, principalment la mare i la tia, de seguida ja em demanen si he tingut carta.
“Ja em va dir la Roseta que teniu tants polls. Aquí Manel ja em considero l’angúnia que deus tenir, però mira de netejar-te tan com puguis i pensa que quan podràs tornar, ja aniràs com abans”.
“Manel ja pots pensar en l’angoixa que estic, cada dia espero el carter pensant: avui sí que tindràs carta però cada dia tinc un desengany més”.
“… no sé si és que t’ha passat alguna cosa o si estàs malalt i ets lluny dels teus companys i no pots fer escriure per ningú. Pensa que la mare també està molt neguitosa al veure que fa tants dies que no sap res”.
