Quan, als mesos de gener i febrer de 1939, es produeix la retirada de l’exèrcit republicà de Catalunya i la consegüent ocupació de tot el territori per part de les tropes franquistes, comença la duríssima repressió que afecta tots aquells que no emprenen el camí incert i tràgic de l’exili, tant els contendents republicans i els funcionaris com bona part de la població en general.

Empresonaments massius, consells de guerra, afusellaments i depuracions configuren el nucli més tràgic d’aquesta repressió que, amb altres formes, aparentment menys contundents, s’estén a tota la societat i a tots els àmbits (educació, llengua, cultura, món laboral, etc.).

Les xifres estimades evidencien la brutalitat del nou règim: prop de 80.000 catalans van ser processats en consells de guerra, que dictaren unes 12.000 penes de mort, de les quals se n’aplicaren com a mínim 3.385. A principis dels anys quaranta, més de 20.000 persones s’amuntegaven a les presons catalanes, obligades en molts casos a fer treballs forçats.

És en aquest context de repressió i de massificació de les presons que hem de situar la història de Vicenç Prades, l’autor de les cartes.

El juny de 1940, Vicenç Prades i Ramon, natural de Sant Fruitós de Bages, que tenia 22 anys, estava tancat a la presó de Manresa, situada aleshores al carrer de Sant Bartomeu, després d’haver passat gairebé un any a la presó Model de Barcelona. Hi havia arribat procedent del camp de concentració de Cervera, i després d’haver rebut informes negatius i acusacions, sembla que poc fonamentades, de les noves autoritats del seu municipi. Els càrrecs contra ell, segons consta en el sumari, eren d’ auxilio a la rebelión, ja que hauria rebut ordres del Comitè Revolucionari per fer guàrdies, controls i repartir propaganda. Després es va incorporar al front com a soldat. En un principi també se l’havia acusat d’haver intervingut en la crema de l’església de Sant Fruitós i indirectament en l’assassinat del santfruitosenc Joan Galceran, però aquests fets (que amb tota probabilitat li haurien suposat una condemna a mort) no van quedar en absolut fonamentats a partir dels testimonis i van desaparèixer de l’acusació.

La presó de Manresa, com la majoria de presons, estava atapeïda de presoners i en molt males condicions; comptava amb una guarnició escassa i patia una gran precarietat en tots els aspectes, higiènic i sanitari especialment. Els presos s’ocupaven de les tasques de manteniment, tant a l’interior com a l’exterior, i això els permetia un cert contacte amb l’entorn encara que, lògicament, vigilat. Tampoc no hi havia recursos suficients per alimentar els presos, per la qual cosa en molts casos depenien del menjar que familiars o amics els portaven des de l’exterior. Igualment, algunes dones del veïnat anaven a la presó a fer-hi tasques diverses: portar menjar, rentar la roba o fer encàrrecs. Aquestes circumstàncies van ser les que van permetre que en Vicenç Prades i la Lola Batlle, que vivia al davant mateix de la presó, entressin en contacte i comencessin la seva relació.

Durant més de dos anys en Vicenç va estar en presó preventiva, i va ser cridat diverses vegades a declarar davant del jutge, que també va convocar diversos testimonis. Paral·lelament, la Lola, quan la relació ja va ser més consolidada, va emprendre gestions per obtenir informes que afavorissin la llibertat d’en Vicenç.

Finalment, el gener de 1942, el consell de guerra el va condemnar a 12 anys de reclusió menor que li van quedar commutats a 6 anys. El març de 1942 va quedar en llibertat provisional i el mes de juliol del mateix any en Vicenç i la Lola es van casar.

Tanmateix, el periple penitenciari d’en Vicenç encara no s’havia acabat: el maig de 1943 se li va revocar la llibertat condicional pel fet de tenir informes negatius, segons consta en la documentació processal. Al juny va tornar a ingressar a la presó de Manresa i va començar un procés per aconseguir informes positius amb l’ajuda d’un advocat i del capellà de la presó, mossèn Valentí Santamaria. Una vegada aconseguits aquests informes, va tornar a ser alliberat l’agost de 1943. La certificació de llibertat definitiva, però, no li va arribar fins l’any 1946.