Joaquim Noguero
Carles-Jordi Guardiola Noguera neix a Manresa el 1942. La data importa. Parlem d’una primeríssima postguerra i, malgrat la tranquil·litat familiar amb què la va viure, moltes de les primeres vivències hi estan indefectiblement lligades. Ell mateix ho havia assenyalat sovint quan tenia responsabilitats com a editor i li tocava donar dades: l’any 1936 s’havien publicat a Catalunya 865 títols, el màxim assolit per la República; l’any després de la mort de Franco, el 1976, quaranta anys després!, tornem on érem i en surten 872 (i l’anormalitat del franquisme és evident, quan tan sols deu anys després, el 1985, ja s’arriba als 3.471, un creixement del 400%). Entremig i sobretot en la primera postguerra, un desert. L’any que el Carles-Jordi va néixer, el 1942, surten sols cinc títols en català i, evidentment, en la clandestinitat. Normal, doncs, que encara avui ell acomiadi els emails amb un “Salut i República”, perquè sols en llibertat hi ha llibres i sols amb llibres som lliures, individus distints però potencialment amb les mateixes oportunitats, amb idees pròpies però amb la possibilitat de discutir-les (ell hi ha tingut traça a debatre i a encetar polèmiques necessàries). Néixer a Manresa en una casa que, dins la precarietat de l’època, tenia llibres explica l’origen d’una sensibilitat feta sobretot de curiositat i ganes. El Carles-Jordi ha fet llistes dels llibres llegits, dels discos escoltats o de les pel·lícules vistes des de ben petit i al llarg de tota la vida. I una llista no llueix el fet, sinó que indica sobretot la voluntat de allargar-la amb disciplina i rigor.
La literatura realista del XIX va fer molt “literaris” els àmbits associats a la impressió, l’església, el món de les entitats, els artistes, els metges i els apotecaris (àmbits en què es discutien idees i hi havia llibres). Si hi poso literatura, doncs, puc recordar que el pare, Miquel Guardiola, després de voltar per farmàcies de tot Catalunya, treballa a Manresa a la farmàcia Rius i és autor d’uns Apuntes de farmacia, a més de completar els ingressos venent raïmes de paper a algunes impremtes, amb el Carles-Jordi petit mirant-se fascinat aquell món de màquines i olor de tinta que després tanta importància tindria a la seva vida. O de la banda de la mare, Montserrat Noguera, puc recordar que l’avi Noguera era forner a les Escodines i havia estat un dels fundadors de l’Orfeó Manresa i del Centre Excursionista; també hi ha el tiet Jordi, un jesuïta destinat al St. Xavier’s College de Bombai, on va deixar molt bon record com a mestre i sportman; i hi ha una tieta pintora, Maria Noguera, professora d’esmalt a La Massana de Barcelona, com molts descobríem fa poc a l’exposició d’El Casino inaugurada la passada festa major. Aquestes dades familiars són peces soltes del trencaclosques d’una ciutat i d’una època. Per això trobo metafòric que el Carles-Jordi hagi escollit precisament aquesta joguina d’un petit i atrotinat vell trencaclosques com a record d’infància per a una de les vitrines. Aquest país s’havia de muntar, calia triar les peces, i aquesta és també la feina d’un editor, d’un crític, d’un escriptor. Carles-Jordi es va estrenar amb la poesia i amb alguns articles a la revista Bages. Però de seguida havia de fer molt més gran aquell primer impuls. El dia que em va ensenyar aquell diminut trencaclosques del nen no vaig poder deixar de mirar-me amb tendresa el trencaclosques gegant d’ell i l’Adelaida que els van regalar els fills i tenen penjat a la cuina. Es cuina així la continuïtat d’una vida. Peça a peça, pas a pas.
A aquells primers anys d’infància a Manresa, els segueixen els deu anys de formació al seminari de Vic, entre 1952 i 1962, i el 1964 torna a Manresa per col·laborar en el naixement del grup Art Viu. El col·lectiu es va estrenar amb una lectura de poemes de Salvador Espriu i un col·loqui muntats per ell al Cercle Artístic el juny de 1964, activitats que avui podem veure com una primera baula entre la cultura d’abans de la Guerra i tot el de després. Al grup també hi havia escriptors com Lluís Calderer o Claudi Montañá i artistes plàstics com Manuel Marzo-Mart, Josep M. Massegú, Josep Soler-Montferrer o Antolina Vilaseca, un músic com Manel Camp i gent de teatre com el mateix Calderer, Joan Cirera o M. Dolors Garriga. Carles-Jordi va ser de seguida la connexió amb Barcelona, a l’hora de comptar amb gent com Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany o Rubert de Ventós. Trobo significativa la vitalitat d’un escrit seu d’aquells anys: “Estem tips de mites jovenívols d’una societat poruga que pateix per uns cabells llargs o unes faldilles curtes. Hi ha coses més importants a dir o ensenyar, la transcendència de les quals la generació adulta sap, però no gosa dir. Nosaltres no ens podem acontentar amb aquesta visió. […] Pintar, cantar o escriure no són actituds banals de diletants esnobs. Hi ha alguna cosa més profunda en el nostre acte: anem a buscar en les deus de l’art la resposta a tantes preguntes sense contesta. Diem NO a moltes coses, però també SÍ a allò que val la pena” (1965).
L’actitud pragmàtica i vital d’aquest SÍ ha marcat tota la seva vida. El 1969 es llicencia a la Universitat de Barcelona. Entre 1966 i 1969 es forma als Estudis Universitaris Catalans amb Joaquim Molas. La seva primera feina remunerada és traduir al català un d’aquells volums de la Bruguera d’adaptació de clàssics que sortien en novel·la i còmic a la Colección Historias. Col·labora tot seguit en el Diccionari de Literatura Catalana d’Ed. 62. Entra de redactor a la Gran Enciclopedia Catalana al costat de gent com Jordi Castellanos i Josep Maria Benet i Jornet. Just abans de la mort de Franco el tenim de mestre a l’escola activa Sunion. I evidentment el 1975 és fundacional, tant de país com en el pla personal. És l’any de la fundació de l’editorial La Magrana, un nom que fa referència a la necessitat de fer pinya, de sumar, de crear una comunitat compacte entre tots, però també és homòfona d’una “mà grana”, és a dir, roja, d’esquerres. L’editorial comença editant llibre polític, conscients que amb la cultura es fa política, però sobretot quan no s’és partidista. Venien del PSAN, el compromís havia estat absolut, però fer llibres ha de ser transversal. Fundada per quatre amics (Jaume Fuster, Francesc Vidal, Jordi Moners i ell), hi posen diners una vintena de persones (Ignasi Ponti, Joaquim Carbó, Josep Albanell o Maria Àngels Anglada, entre d’altres) i la dirigeix durant 25 anys el Carles-Jordi. De seguida passen també a editar literatura i creen col·leccions avui tan mítiques com “Les Ales Esteses”, “L’Esparver”, “L’Esparver Llegir”, “La Negra” o “La Marrana”. Avui gaudim d’autèntics clàssics que van néixer i van créixer dins La Magrana, com Jesús Moncada, Maria Barbal o Joan-Lluís Lluís, relacions de les quals seria bo que algun dia n’escrivís perquè té molt a explicar-ne. I és dins aquesta faceta d’editor que el 1982 funda i de seguida presideix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i el Consell Català del Llibre per a Infants.
El 1996 publica un llibre clau per entendre la seva feina, Ofici d’editar. Entenc el títol com a ressò de dos altres llibres importants: l’Ofici de viure, de l’italià Cesare Pavese, un llibre de 1952 molt estimat per dos altres manresans d’Art Viu (Calderer i Montañá); i Llegir com viure, de Joan Triadú, un conjunt d’assaigs publicat el 1963 que concep els llibres com la brúixola que millor pot guiar les nostres vides. Per a Carles-Jordi Guardiola editar és un ofici, una mestria, exigeix rigor, disciplina, treball, criteri. Però, alhora, editar és llegir bé i, doncs, viure amb plenitud, amb autoconsciència, amb criteri i, doncs, amb llibertat. Tots dos vessants conflueixen. Així que l’ofici d’editar l’entén i l’ha practicat de les dues maneres establertes ja pel diccionari: com a lector curós i com a gestor conscient.
En primer lloc, si entenem editar en el sentit anglosaxó d’editor, editar es llegir amb atenció un autor, tenir-ne cura, establir la forma publicada dels textos més fidel a la voluntat i la intenció dels seus autors, una disciplina acadèmica que Guardiola havia après a la universitat amb Molas i ha posat en pràctica sobretot en l’edició dels quatre volums de Cartes de Carles Riba. Publicats entre 1990 i 2005, és la dedicació de tota una vida i el primer volum va merèixer el Premi Serra d’Or d’edició de 1991, una feina que el 2013 esdevé el portal Cartes de Carles Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. D’aquella dedicació d’anys n’han sorgit molts llibres, com la biografia en format d’àlbum de fotografies Carles & Clementina (1993) o, sense ser exhaustiu i perquè s’entengui com una dedicació encara en curs, n’esmentaré només tres aportacions delicioses d’aquests darrers anys: Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (2017), Els poetes també riuen (2020) i L’inoblidable viatge a Grècia de l’any passat (2023), a partit de les cartes del viatge a Grècia del 1927.
En paral·lel, podem entendre el fet d’editar en el sentit anglosaxó de publisher, com qui imprimeix i distribueix tot de col·leccions de llibres i els posa a la disposició del ciutadà, però també qui els ordena i jerarquitza d’una determinada manera i exerceix un paper molt necessari de filtre. Tan perillós era el desert del franquisme com ho és igualment una sobreproducció indiscriminada que oculti què hi ha de bo. Això sempre ho ha tingut clar el Carles-Jordi Guardiola publisher, bo i reclamant imaginació, criteri i rigor tant en l’un vessant com en l’altre. En una cultura demogràficament minoritària com la nostra i, alhora, en una cultura democràticament minoritzada durant tants anys com la catalana, Guardiola sempre ha considerat que aquest estat de la qüestió reclamava ser qüestió d’Estat (el joc de paraules és seu) i ha insistit a ampliar els lectors més enllà del que primer anomenava “lector almogàver”, aquell lector predisposat d’entrada a la compra per compromís, en tots dos sentits del terme. Cal fer àmpliament present, visible, la creació. Ens calen lectors normals, entusiastes, apassionats, i per a això cal la complicitat de les escoles i els mestres, de les biblioteques i els bibliotecaris, dels mitjans de comunicació i els polítics, uns polítics conscients que el nostre únic fet diferencial passa per la cultura i la llengua, i que el que millor garanteix la llibertat individual i col·lectiva del ciutadà passa per aquell llibre lliure que el Carles-Jordi sempre ha defensat i pel qual sempre ha treballat.
I acabo. Veig fins i tot com a primer senyal d’una responsabilitat el nom compost de Carles-Jordi: implica ser conscient des de petit que les coses poden rebre molts noms i que és bo no escamotejar-ne cap; i implica també dur al damunt la memòria impresa d’un germà gran mort abans (el Jordi) com a manera de mantenir-lo viu en ell i en el temps. Per la paraula. Diguin-me si això no marca… Doncs, el Carles-Jordi ha assumit la seriositat d’aquest llegat amb l’alegria d’un intel·lectual que riu. Recordo l’any passat, quan l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, destacava això mateix de Lluís Calderer i jo hi relacionava l’actitud vital d’una generació que ens ha regalat el seu mestratge indicant-nos que podem fer moltes coses si no ens rendim. Recordo gent com Joaquim Carbó, Josep Albanell, Maria Rius, relacionats amb el Carles-Jordi dels anys setanta i vuitanta, i tots riuen. No és banal. Ell mateix ho ha assenyalat de Carles Riba al llibre Els poetes també riuen. Contra el sentimentalisme tronat o la renúncia, cal aquest somriure crític: la vitalitat i la curiositat d’una mirada enlluernada de nen, mantinguda amb il·lusió tota la vida. I saber fer-ho en grup, com ens ha explicat en un altre llibre, Carles Riba. Retrat de grup. Ja ho indicava també el nom de La Magrana. Vegem-hi les ganes d’enraonar junts com a punt de partida per raonar i pensar millor.
Ja ho veuen. Davant del país desmuntat rebut com a herència el 1942 (aquell “país moribund, sense ànima”, que deia Espriu, aquella “covarda, vella, tan salvatge terra”), calia aprendre de nou a muntar el vell trencaclosques d’una cultura amb tots els ets i uts. Ho feia, ho ha fet i ho fa aquest nen que Manresa premia avui. Un intel·lectual que viu a Barcelona, però no ha oblidat mai la ciutat. Així ho proven el volum Primers llibres i opuscles impresos a Manresa. Catàleg provisional del segle XVIII que va publicar el 2022, o el projecte Memòria imperfecta, un relat personal de propera publicació sobre la seva vida a Manresa, Vic i Barcelona des del 1942 fins al 1969. Els el recomano quan surti l’any que ve. Em consta perquè m’hi ha implicat com a editor i això em permet tancar aquesta glossa amb dos comentaris. Primer que entenc l’adjectiu d’aquest títol de les seves memòries no sols en el sentit literal, sinó per l’eco que hi veig d’un Pretèrit imperfet, és a dir, d’un temps verbal que no està tancat, que allarga la seva continuïtat en el present, que encara dura en nosaltres. I, segon, soc molt conscient que un publisher i un editor de la seva categoria no em necessitava per res i m’ho agafo, per tant, com un regal. Som baules d’un llegat. Ell va rebre el testimoni de molts mestres i, amb tota la humilitat del món, jo i vostès —nosaltres— n’heretem avui la mateixa responsabilitat. Gràcies, Carles-Jordi: per la teva obra, per la teva tasca, i per ser aquí i honorar el premi acceptant-lo.
