Introducció a les memòries de Francesc Buira Farré i d’Isidre Palau Inglès
Incorporat al front, Francesc Buira Farré fou enquadrat a la 24 Divisió, 124 Brigada mixta, 1er batalló a les ordres del general José del Barrio i del tinent coronel Manuel Trueba. El Setembre de 1937 va rebre el bateig de foc al Vedado de Zuera, Saragossa, on va ser ferit per metralla en un braç al cap de mitja hora de combat. El mes de novembre va tornar a la seva unitat i va començar un periple per Boltanya, Samianigo i Jaca en un la línia situada al voltant de la carretera N-260, a l’Alt Aragó. Buira explica que van haver d’abandonar aquell territori a corre cuita pocs dies després d’haver-lo ocupat i van arribar fins a Alcarràs per reagrupar-se i descansar, període que va durar poc, ja que l’1 de gener el van traslladar a Argent i a la plana de Singra, Terol.
Després va venir la serra d’Alfambra i la serra Palomera, indrets de forts enfrontaments entre ambdós bàndols. Reagrupats, van fer cap a Tortosa. Al front de l’Ebre, Buira va estar a Móra i a Corbera, a la cota 444 «que se perdió a costa de sembrarla de cadáveres, igual que el cementerio de dicho pueblo, la sierra de Pándols, la Sierra de Cavalls, y la Venta de Camposinos con su cruce de carreteras que se libraron batallas escalofriantes entre hermanos que era lo más triste».
Trobem Buira combatent en el cap de pont que els franquistes havien obert a Balaguer, un indret que es va fer tristament famós pels intents de conquesta del pujol anomenat el Tossal de Déu o el Merengue. Noms com la Sentiu o Montclar quedarien gravats per sempre més en la memòria del monistrolenc.
En la desbandada general a la línia Artesa de Segre-Lleida i sotmès al foc incessant de les tropes franquistes, va ser ferit de gravetat i traslladat a Barcelona a l’hospital instal·lat a l’Orfenat Ribas situat al bari de Sant Genís dels Agudells fins que el 27 de gener de 1939 els franquistes els en van fer fora per posar-hi els seus ferits i van entaforar els republicans a la caserna en construcció que encara duia el nom de Francesc Macià, mancada de serveis sanitaris, medicaments i menjar. Amb l’ajuda d’un barceloní anònim que va recollir la carta que Buira havia llançat a l’exterior del recinte carcerari, va poder donar senyals de vida a la seva muller. Començava, però, el pelegrinatge pels camps de presoners franquistes.
Isidre Palau Inglès es va incorporar a files amb 35 anys arran del decret de finals de maig de 1938 en què s’ordenava la mobilització de les lleves de 1925 i 1926. El 3 de juliol, després d’un període d’instrucció a Sant Joan de Vilatorrada, marxà cap al front del Pallars a la zona muntanyenca i boscosa de Castellbò, l’altra banda de l’indret de les Pedres d’Auló, la zona que obria el pas cap a l’Alt Pirineu i la frontera francesa i on es van produir nombroses baixes republicanes causades sobretot per l’aviació feixista.
Avancen cap al front fins a tocar les posicions feixistes on va veure molts soldats republicans morts a sobre mateix de les filferrades que protegien les trinxeres. Haurà de recular entre dos focs: el de l’enemic i el propi perquè els comandaments republicans havien fet emplaçar una metralladora per a evitar la desbandada; també un oficial els disparava amb la pistola perquè no reculessin i els manaven avançar malgrat que era fer-ho cap a una mort segura.
Desplaçats cap a Vilanova de la Barca, Segrià, i després d’una victòria pírrica sobre els franquistes els reenvien cap a Tremp i d’aquí tornen a baixar cap a l’Ebre per tapar forats del front; hi arribà el 4 d’octubre i els va rebre el foc intens dels canons de l’exèrcit “franquista” i els bombardeigs aeris que es convertiren en els pitjors enemics de les columnes republicanes. Estan situats als voltants de Corbera on seran fets presoners al cap de poques hores. En un moment de la marxa entre les forces avançades franquistes, va reconèixer el cadàver del seu cunyat Antoni Buira Farré.
Un cop presos, llargues caminades fins a Alcanyís i en tren cap a Pamplona on estarà 53 dies. Requalificat com a presoner treballador, l’integraran a l’exèrcit franquista des del 17 de desembre de 1938 en una companyia de transmissions. Aquesta feina el durà fins a Manresa mateix; vint-i-quatre hores per veure la muller i la resta de la família a Monistrol i sant tornem-hi. Acabarà a Ciudad Real estenent línies telefòniques, on li arribaria la llicència militar.
